Quina mena de Justícia ens està fent justícia?
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Efectivament, en la pregunta del meu titular s’hi reflecteix de manera fidel el contingut del cos de l’article. He fet un repàs a moltes situacions i actuacions portades a terme darrerament pel poder judicial, i algunes d’elles no poden sinó causar perplexitat i descrèdit. Per exemple el llarg moment d’impasse en què es troba, des de fa quasi un any, el Consejo Superior del Poder Judicial per l’oposició del PP a la renovació que li correspon, que finalment és impugnada pel PSOE amb la recusació de tres magistrats per tal de desencallar-la. Però, en veure la maniobra, els conservadors recusen al mateix temps els magistrats progressistes, amb la qual cosa tot queda com abans, és a dir, a mans del sector dretà igual que al principi de la història. També hi ha les actuacions de l’Audiència Nacional, tan contraproduents, sovint, com en els casos d’aquella portada d’El Jueves -que feia una paròdia de la reproducció humana protagonitzada pels prínceps espanyols-, o de la crema d’uns retrats reials a diferents indrets del Principat i del País Valencià.
En altres situacions, en canvi, succeeix tot el contrari, i allò que sorprèn és la inacció de la Fiscalia que, en teoria, és l’òrgan encarregat de vetllar perquè cap delicte no quedi impune. Ha iniciat la Fiscalia alguna actuació en relació al tall elèctric i la gravíssima apagada que va patir la ciutat de Barcelona el mes de juliol passat, per exemple? O pels greus esdeveniments que des de fa setmanes tenen lloc al voltant de la Ciutat Comtal, amb les línies del tren de rodalies pràcticament paralitzades, i amb els problemes circulatoris que els habitants de l’àrea metropolitana han de viure per aquesta mala organització administrativa, que comporta els corresponents retards constants als llocs de treball d’aquests usuaris? Sembla que la justícia l’hagi d’impartir, en aquest cas, l’òrgan regulador del mercat elèctric, o del mercat de les comunicacions viàries, és a dir Foment –que a jutjar per les actuacions de la seva ministra titular, seria quelcom miraculós i pertanyent al món de la il·lusió-, on costa molt delimitar qui és jutge i qui és part implicada.
El mateix podríem dir del gran caos que hi va haver recentment a l’Aeroport de Barcelona, amb unes diligències judicials que van anar tant al ralentí que semblaven més dirigides a evitar un nou atac d’ira dels empleats del Prat, que a delimitar responsabilitats penals per la insòlita i gravíssima ocupació que hi va haver de les pistes. Els temes que realment preocupen la ciutadania –com ara què se n’ha de fer dels violadors que surten de la presó amb possibilitat de reincidir– semblen relliscar pel damunt d’aquesta pell amplíssima d’això que en diem Administració de Justícia. D’altra banda però, afers aparentment trivials mouen muntanyes de papers i declaracions judicials, que sovint provoquen proclames exaltades dels defensors a ultrança de l’honor de causes més que intrascendents. Els mateixos que alhora van esgrimint memorials de greuges sense cap importància, almenys pels interessos generals de la societat.
Un altre exemple que em sembla extraordinàriament significatiu sobre el punt d’incongruència al qual ha arribat la justícia, és el d’una llei que trenca la presumpció d’innocència, com és la llei aprovada per reprimir la violència de gènere que permet la detenció d’un home a partir de la simple denuncia d’una parella i que cada any provoca la detenció -i la llibertat posterior, immediata o no- de milers de persones del gènere masculí que, finalment, són declarades innocents, amb tots els perjudicis morals i socials que això els comporta. Aquest fet però, no va evitar fa poc que l’agressor a una jove equatoriana en un tren dels Ferrocarils de la Generalitat de Catalunya, quedés en llibertat després d’haver estat identificat, detingut i traslladat davant el jutge, perquè aquest va considerar l’agressió “com un fet puntual sense connotacions de violència de gènere ni racistes”. Ara però, després que el Govern equatorià s’impliqués en aquest assumpte i en la defensa de l’agredida, i la ministra d’Afers Exteriors d’aquell país es traslladés fins a Barcelona per fer força davant uns fets de caire demostradament racista, l’agressor ha quedat igualment en llibertat sense fiança, “però no es podrà moure de la localitat on resideix i s’haurà de presentar dues vegades al dia a comissaria”. Quina justícia és aquesta? que fa que es prenguin decisions en funció de l’alarma social que causen segons quins fets –perquè hi ha unes imatges impactants que han aparegut a les pantalles televisives-, i en canvi no apliqui aquest mateix raser en alguns altres delictes molt greus, com ara l’assassinat d’un jove de Berga l’any passat, a mans d’uns neonazis, pel fet que aquest era independentista. Però n’hi ha més. També el Codi Penal, actualment en vigor, és extraordinàriament repressiu en molts vessants. Ho explicava, en un magnífic article titulat “Divorcio y violencia de género: dos leyes contradictorias”, Maria Sanahuja, membre del col•lectiu Jueces por la Democracia i actual jutge degana de Barcelona. Deia la magistrada: “El Código Penal ha invadido el ámbito de las relaciones personales, hasta extremos nunca antes conocidos. Los ciudadanos deben ser conscientes de que cuando reprenden dando un cachete a sus hijos están cometiendo un delito; o cuando una pareja discute, llegando incluso a empujarse, si son vistos por agentes de cualquier policia, pueden ser conducidos al juzgado de guardia, porque su acción está tipificada como delito y, al ser condenados, la sentencia comportará necesariamente, la prohibición de acercarse a la víctima y la suspensión, respecto a los hijos del régimen de visitas (art. 57.2 en relación al 48.2 CP). Deben ser también conscientes de que el Código Penal no permite las reconciliaciones, porque los dos miembros de la pareja podrían ser condenados por quebrantamiento de condena, uno como autor y el otro como cooperador necesario (art. 468 en relación al art. 28 CP); que para las mujeres extranjeras la denuncia y condena de sus parejas conlleva la expulsión automática del territorio español (art. 89 CP), no siendo conscientes de esta consecuencia hasta que ya no pueden remediarla”.
Quan la justícia queda a mans del partidisme més extrem, dels grups de pressió capaços de moure més soroll, o de la inèrcia més immobilista, no ha d’estranyar que entre el ciutadà s’estengui la idea que la justícia és una mena de loteria amb el mateix índex d’autoritat que un joc d’atzar. Aquesta, doncs, és la situació de les més altes institucions de la justícia, que constitueix un dels exemples més inequívocs del cul de sac al qual ens pot portar el sectarisme partidista. “Un estat amb lleis més dolentes però inamovibles és més fort que els que les tenen bones però sense autoritat”. Això ja ho va escriure el polític i militar Cleó, adversari de Pericles, al segle V abans de Crist. I crec que aquesta és una reflexió plenament actual a l’estat espanyol, on ja fa temps que estem vivim un llarg període de justícia sense cap mena d’autoritat.
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Efectivament, en la pregunta del meu titular s’hi reflecteix de manera fidel el contingut del cos de l’article. He fet un repàs a moltes situacions i actuacions portades a terme darrerament pel poder judicial, i algunes d’elles no poden sinó causar perplexitat i descrèdit. Per exemple el llarg moment d’impasse en què es troba, des de fa quasi un any, el Consejo Superior del Poder Judicial per l’oposició del PP a la renovació que li correspon, que finalment és impugnada pel PSOE amb la recusació de tres magistrats per tal de desencallar-la. Però, en veure la maniobra, els conservadors recusen al mateix temps els magistrats progressistes, amb la qual cosa tot queda com abans, és a dir, a mans del sector dretà igual que al principi de la història. També hi ha les actuacions de l’Audiència Nacional, tan contraproduents, sovint, com en els casos d’aquella portada d’El Jueves -que feia una paròdia de la reproducció humana protagonitzada pels prínceps espanyols-, o de la crema d’uns retrats reials a diferents indrets del Principat i del País Valencià.
En altres situacions, en canvi, succeeix tot el contrari, i allò que sorprèn és la inacció de la Fiscalia que, en teoria, és l’òrgan encarregat de vetllar perquè cap delicte no quedi impune. Ha iniciat la Fiscalia alguna actuació en relació al tall elèctric i la gravíssima apagada que va patir la ciutat de Barcelona el mes de juliol passat, per exemple? O pels greus esdeveniments que des de fa setmanes tenen lloc al voltant de la Ciutat Comtal, amb les línies del tren de rodalies pràcticament paralitzades, i amb els problemes circulatoris que els habitants de l’àrea metropolitana han de viure per aquesta mala organització administrativa, que comporta els corresponents retards constants als llocs de treball d’aquests usuaris? Sembla que la justícia l’hagi d’impartir, en aquest cas, l’òrgan regulador del mercat elèctric, o del mercat de les comunicacions viàries, és a dir Foment –que a jutjar per les actuacions de la seva ministra titular, seria quelcom miraculós i pertanyent al món de la il·lusió-, on costa molt delimitar qui és jutge i qui és part implicada.
El mateix podríem dir del gran caos que hi va haver recentment a l’Aeroport de Barcelona, amb unes diligències judicials que van anar tant al ralentí que semblaven més dirigides a evitar un nou atac d’ira dels empleats del Prat, que a delimitar responsabilitats penals per la insòlita i gravíssima ocupació que hi va haver de les pistes. Els temes que realment preocupen la ciutadania –com ara què se n’ha de fer dels violadors que surten de la presó amb possibilitat de reincidir– semblen relliscar pel damunt d’aquesta pell amplíssima d’això que en diem Administració de Justícia. D’altra banda però, afers aparentment trivials mouen muntanyes de papers i declaracions judicials, que sovint provoquen proclames exaltades dels defensors a ultrança de l’honor de causes més que intrascendents. Els mateixos que alhora van esgrimint memorials de greuges sense cap importància, almenys pels interessos generals de la societat.
Un altre exemple que em sembla extraordinàriament significatiu sobre el punt d’incongruència al qual ha arribat la justícia, és el d’una llei que trenca la presumpció d’innocència, com és la llei aprovada per reprimir la violència de gènere que permet la detenció d’un home a partir de la simple denuncia d’una parella i que cada any provoca la detenció -i la llibertat posterior, immediata o no- de milers de persones del gènere masculí que, finalment, són declarades innocents, amb tots els perjudicis morals i socials que això els comporta. Aquest fet però, no va evitar fa poc que l’agressor a una jove equatoriana en un tren dels Ferrocarils de la Generalitat de Catalunya, quedés en llibertat després d’haver estat identificat, detingut i traslladat davant el jutge, perquè aquest va considerar l’agressió “com un fet puntual sense connotacions de violència de gènere ni racistes”. Ara però, després que el Govern equatorià s’impliqués en aquest assumpte i en la defensa de l’agredida, i la ministra d’Afers Exteriors d’aquell país es traslladés fins a Barcelona per fer força davant uns fets de caire demostradament racista, l’agressor ha quedat igualment en llibertat sense fiança, “però no es podrà moure de la localitat on resideix i s’haurà de presentar dues vegades al dia a comissaria”. Quina justícia és aquesta? que fa que es prenguin decisions en funció de l’alarma social que causen segons quins fets –perquè hi ha unes imatges impactants que han aparegut a les pantalles televisives-, i en canvi no apliqui aquest mateix raser en alguns altres delictes molt greus, com ara l’assassinat d’un jove de Berga l’any passat, a mans d’uns neonazis, pel fet que aquest era independentista. Però n’hi ha més. També el Codi Penal, actualment en vigor, és extraordinàriament repressiu en molts vessants. Ho explicava, en un magnífic article titulat “Divorcio y violencia de género: dos leyes contradictorias”, Maria Sanahuja, membre del col•lectiu Jueces por la Democracia i actual jutge degana de Barcelona. Deia la magistrada: “El Código Penal ha invadido el ámbito de las relaciones personales, hasta extremos nunca antes conocidos. Los ciudadanos deben ser conscientes de que cuando reprenden dando un cachete a sus hijos están cometiendo un delito; o cuando una pareja discute, llegando incluso a empujarse, si son vistos por agentes de cualquier policia, pueden ser conducidos al juzgado de guardia, porque su acción está tipificada como delito y, al ser condenados, la sentencia comportará necesariamente, la prohibición de acercarse a la víctima y la suspensión, respecto a los hijos del régimen de visitas (art. 57.2 en relación al 48.2 CP). Deben ser también conscientes de que el Código Penal no permite las reconciliaciones, porque los dos miembros de la pareja podrían ser condenados por quebrantamiento de condena, uno como autor y el otro como cooperador necesario (art. 468 en relación al art. 28 CP); que para las mujeres extranjeras la denuncia y condena de sus parejas conlleva la expulsión automática del territorio español (art. 89 CP), no siendo conscientes de esta consecuencia hasta que ya no pueden remediarla”.
Quan la justícia queda a mans del partidisme més extrem, dels grups de pressió capaços de moure més soroll, o de la inèrcia més immobilista, no ha d’estranyar que entre el ciutadà s’estengui la idea que la justícia és una mena de loteria amb el mateix índex d’autoritat que un joc d’atzar. Aquesta, doncs, és la situació de les més altes institucions de la justícia, que constitueix un dels exemples més inequívocs del cul de sac al qual ens pot portar el sectarisme partidista. “Un estat amb lleis més dolentes però inamovibles és més fort que els que les tenen bones però sense autoritat”. Això ja ho va escriure el polític i militar Cleó, adversari de Pericles, al segle V abans de Crist. I crec que aquesta és una reflexió plenament actual a l’estat espanyol, on ja fa temps que estem vivim un llarg període de justícia sense cap mena d’autoritat.
.jpg)