Frankfurt 2007 ens ha identificat molt més a tots
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Santi Capellera i Rabassó*periodista
La presència de la nostra cultura a la Fira del Llibre de Frankfurt, es pot dir que ha estat un èxit, malgrat les indefinicions i les vacil·lacions que en un moment determinat havien amenaçat el projecte. Un èxit de consum intern, sobretot, que ha servit de molt per a l’augment de l’autoestima autòctona, i gràcies, en bona part, a la cobertura mediàtica dels mitjans de comunicació de titularitat pública –sobretot TV3 i Catalunya Ràdio en primer lloc, i en una menor mesura també IB3, però amb la destacable nulitat informativa de Canal 9, malgrat la important presència d’escriptors valencians al certamen- que, tantes altres vegades, s’han abstingut de jugar a favor de la promoció exterior, i han deixat de fer ressò d’actes culturals rellevants que bé s’ho haurien merescut, com a mínim igual que la Fira del Llibre. Però aquesta manifestació també ha estat un èxit de cara enfora: avui els escriptors en llengua catalana són més coneguts i més traduïts que mai, sobretot a Alemanya on, paradoxalment, hi ha una presència d’estudiants de català a les aules de les seves universitats bastant superior a la de l’estat espanyol (exclosos els territoris de parla catalana), i –el que és més impactant-, també en nombre de centres universitaris d’aquell país que ofereixen aquesta assignatura.
La Fira del Llibre de Frankfurt ha estat molt important, tant per la liiteratura catalana, com per la projecció exterior de tota mena d’aquestes nostres terres. És clar, no sense haver d’afrontar les rabietes de sempre dels qui no deixen d’aprofitar qualsevol ocasió per problematitzar i fer polèmic qualsevol aspecte relacionat amb la cultura específicament catalana, que és la cultura –i la literatura– que s’expressa en la llengua pròpia, i que és oficial, no només en un estat com l’andorrà, sinó cooficial a tres comunitats autònomes de l’estat espanyol.
Personalment, de la presència de la cultura catalana com a cultura convidada a la Fira del Llibre de Frankfurt del 2007, n’extrec dues conclusions. La primera: que s’ha posat una vegada més de manifest que la cultura –i la literatura– que es vehicula en llengua catalana, no només no se senten com a pròpies per part dels estats espanyol i francès, tal com es va poder comprovar quan Espanya –amb la seva gran ñ excloent, només hi va aportar la cultura de Castella i no pas cap altra de les, almenys tres més, que té l’estat– va ser la convidada d’honor també a Frankfurt. Això és aproximadament el mateix que passa amb les seleccions esportives catalanes, quan es tracta que aquestes competeixin en l’àmbit internacional. La meva segona conclusió és que en contra d’aquestes acceptacions, també hi juguen sistemàticament mitjans de comunicació molt poderosos, que representen aquesta Espanya uniformista, que ni es reconeix ni es vol plural per a res.
La projecció exterior d’una cultura és indivisible, i tot contribueix al seu prestigi o al seu desprestigi. Una cultura, com una literatura, és una imatge de marca. I, com a tal, està sotmesa a tota mena de fluctuacions al mercat. El problema és que hi ha molts individus, fins i tot dins de casa nostra, que neguen cap especificitat de conjunt a això que la gran majoria hem acordat anomenar i identifiquem genèricament com a “cultura catalana” o bé “literatura catalana”, entesa com el conjunt de la producció literària escrita en la llengua de Ramon Llull, d’Ausias March i de Verdaguer. I un altre problema afegit és que la imatge de marca de la “cultura catalana” o la “literatura catalana” no s’ha pogut donar mai a conèixer fora de les nostres fronteres sense unes sistemàtiques interferències distorsionants de la realitat. I encara més, no s’ha pogut donar a conèixer gairebé mai amb l’ajut del sistema cultural espanyol i les seves institucions públiques de representació. I que l’espanyol –que com a llengua que en la seva mateixa denominació ja porta implícit l’exclusivisme castellà– no ha tingut mai prou convenciment en el seu paper de llengua-pont. Com es poden aconseguir traduccions del català vers altres llengües, si la mateixa receptivitat del mercat espanyol als productes publicats originalment en català és tan i tan deficient?
Frankfurt 2007 ha posat de manifest la fortalesa –però també les febleses- del nostre sistema cultural i literari, que molta gent, i molts interessos diversos, voldrien que fos un simple subsistema del sistema general espanyol. Perquè allò que en el fons ens qüestionen és que considerem des de fa més de cent cinquanta anys que tenim un producte específic, i que el vulguem exportar amb la seva pròpia marca. Molts voldrien diluir el concepte literatura catalana i negar-li tota consideració com a conjunt de la producció escrita només en llengua catalana i, com la mateixa llengua, subjecte de drets.
No es tracta només d’un problema de substantivació. Darrere de tota la qüestió dels noms –com ja va observar fa anys el desaparegut Joan Fuster– hi ha també l’autoconsciència del que és i se sent cadascú. Per això, tota relació exterior profitosa demana una idea precisa d’allò que som en conjunt i d’allò que pot resultar d’interès per als altres. La projecció exterior d’una cultura, com la d’una literatura, demana sobretot unitat d’acció i un cert consens interior. Al voltant de Frankfurt 2007 hi ha hagut massa soroll i massa distorsions, però també, tot sigui dit, massa sectarisme polític camuflat. El fet cert però, és que la gran connivència -en el sentit més positiu de l’adjectiu- entre les nostres escriptores i escriptors s’ha posat de manifest en aquests dies d’unió, de relació mútua i d’amistat professional i personal. L’escriptora ciutadellenca Maite Salord va fer possible la presència menorquina al prestigiós saló internacional, representació que va enriquir encara més la totalitat d’aportacions d’accents i varietats diverses amb que compta la llengua catalana, i que es van aplegar en l’exposició literària més important del planeta. Congratulem-nos doncs per aquesta projecció exterior, que ha significat aquest important èxit internacional de la literatura catalana. Un triomf que en definitiva és el de tots els que ens estimem l’escriptura referenciada en aquesta llengua i aquesta cultura nostres.
La Fira del Llibre de Frankfurt ha estat molt important, tant per la liiteratura catalana, com per la projecció exterior de tota mena d’aquestes nostres terres. És clar, no sense haver d’afrontar les rabietes de sempre dels qui no deixen d’aprofitar qualsevol ocasió per problematitzar i fer polèmic qualsevol aspecte relacionat amb la cultura específicament catalana, que és la cultura –i la literatura– que s’expressa en la llengua pròpia, i que és oficial, no només en un estat com l’andorrà, sinó cooficial a tres comunitats autònomes de l’estat espanyol.
Personalment, de la presència de la cultura catalana com a cultura convidada a la Fira del Llibre de Frankfurt del 2007, n’extrec dues conclusions. La primera: que s’ha posat una vegada més de manifest que la cultura –i la literatura– que es vehicula en llengua catalana, no només no se senten com a pròpies per part dels estats espanyol i francès, tal com es va poder comprovar quan Espanya –amb la seva gran ñ excloent, només hi va aportar la cultura de Castella i no pas cap altra de les, almenys tres més, que té l’estat– va ser la convidada d’honor també a Frankfurt. Això és aproximadament el mateix que passa amb les seleccions esportives catalanes, quan es tracta que aquestes competeixin en l’àmbit internacional. La meva segona conclusió és que en contra d’aquestes acceptacions, també hi juguen sistemàticament mitjans de comunicació molt poderosos, que representen aquesta Espanya uniformista, que ni es reconeix ni es vol plural per a res.
La projecció exterior d’una cultura és indivisible, i tot contribueix al seu prestigi o al seu desprestigi. Una cultura, com una literatura, és una imatge de marca. I, com a tal, està sotmesa a tota mena de fluctuacions al mercat. El problema és que hi ha molts individus, fins i tot dins de casa nostra, que neguen cap especificitat de conjunt a això que la gran majoria hem acordat anomenar i identifiquem genèricament com a “cultura catalana” o bé “literatura catalana”, entesa com el conjunt de la producció literària escrita en la llengua de Ramon Llull, d’Ausias March i de Verdaguer. I un altre problema afegit és que la imatge de marca de la “cultura catalana” o la “literatura catalana” no s’ha pogut donar mai a conèixer fora de les nostres fronteres sense unes sistemàtiques interferències distorsionants de la realitat. I encara més, no s’ha pogut donar a conèixer gairebé mai amb l’ajut del sistema cultural espanyol i les seves institucions públiques de representació. I que l’espanyol –que com a llengua que en la seva mateixa denominació ja porta implícit l’exclusivisme castellà– no ha tingut mai prou convenciment en el seu paper de llengua-pont. Com es poden aconseguir traduccions del català vers altres llengües, si la mateixa receptivitat del mercat espanyol als productes publicats originalment en català és tan i tan deficient?
Frankfurt 2007 ha posat de manifest la fortalesa –però també les febleses- del nostre sistema cultural i literari, que molta gent, i molts interessos diversos, voldrien que fos un simple subsistema del sistema general espanyol. Perquè allò que en el fons ens qüestionen és que considerem des de fa més de cent cinquanta anys que tenim un producte específic, i que el vulguem exportar amb la seva pròpia marca. Molts voldrien diluir el concepte literatura catalana i negar-li tota consideració com a conjunt de la producció escrita només en llengua catalana i, com la mateixa llengua, subjecte de drets.
No es tracta només d’un problema de substantivació. Darrere de tota la qüestió dels noms –com ja va observar fa anys el desaparegut Joan Fuster– hi ha també l’autoconsciència del que és i se sent cadascú. Per això, tota relació exterior profitosa demana una idea precisa d’allò que som en conjunt i d’allò que pot resultar d’interès per als altres. La projecció exterior d’una cultura, com la d’una literatura, demana sobretot unitat d’acció i un cert consens interior. Al voltant de Frankfurt 2007 hi ha hagut massa soroll i massa distorsions, però també, tot sigui dit, massa sectarisme polític camuflat. El fet cert però, és que la gran connivència -en el sentit més positiu de l’adjectiu- entre les nostres escriptores i escriptors s’ha posat de manifest en aquests dies d’unió, de relació mútua i d’amistat professional i personal. L’escriptora ciutadellenca Maite Salord va fer possible la presència menorquina al prestigiós saló internacional, representació que va enriquir encara més la totalitat d’aportacions d’accents i varietats diverses amb que compta la llengua catalana, i que es van aplegar en l’exposició literària més important del planeta. Congratulem-nos doncs per aquesta projecció exterior, que ha significat aquest important èxit internacional de la literatura catalana. Un triomf que en definitiva és el de tots els que ens estimem l’escriptura referenciada en aquesta llengua i aquesta cultura nostres.
.jpg)