Twitter

Publicació del periodista Santi Capellera, sobretot informativa però també personal, en què s'intenta donar informació fidedigna de l'actualitat en general i aportar bones reflexions i vibracions sempre positives.

ACN

dimecres, 14 de novembre de 2007

La memòria històrica és un fet complex (www.esdiari.com 11 de novembre de 2007)

Al record sinceritat i a la memòria lucidesa
Santi Capellera i Rabassó*periodista

El diumenge dia 28 d’octubre es va celebrar a Roma la cerimònia de beatificació de 498 víctimes catòliques de la Guerra Civil espanyola. Aquests han estat anomenats pel mateix Vaticà “màrtirs espanyols del segle XX”, cosa que el Papa Benet XVI ha decretat perquè no ha volgut fer cap menció ni relacionar les beatificacions amb el terme Guerra Civil espanyola. Realment però, aquesta beatificació no es correspon en nombre amb la totalitat de les víctimes martiritzades per raons religioses. I encara molt menys si es comptabilitzen els assassinats per motius estríctament polítics, de persones que eren creients, devotes i pràcticants, i que en alguns casos també portaven hàbits -o els havien portat-, ja que molts capellans víctimes del franquisme no han rebut fins ara cap reconeixement ni rehabilitació. En cada cas es va aplicar un raser diferent per catalogar els assassinats que hi va haver, sense cap mena de dubte, en els dos bàndols. I qui va decidir qui era qui, va ser òbviament el bàndol vencedor d’aquella dissortada situació.
Si bé és cert que la gran majoria de religiosos que van ser víctimes de l’odi del Front Popular ho van ser pel sol fet de la seva condició, no és menys cert que tant a Catalunya com a Euskadi –indrets on l’oposició al cop militar va ser extrema- també hi va haver execucions multitudinàries de persones innocents, laiques i religioses, que van ser assassinades pels seus ideals quan les tropes sublevades van assolir aquests territoris. Assassinades per elements degudament organitzats i pertanyents al feixisme més repressor, que a cop de pistola, fusell i baioneta ensenyaven l’altra cara ben emmirallada de les monstruositats que havien comès els salvatges d’aquell malanomenat Front Popular, uns altres sublevats que en cap cas representaven la legalitat Republicana. Un clar exemple d’un reconegut catòlic practicant assassinat pel franquisme el trobem en el dirigent democristià Manuel Carrasco i Formiguera. Iniciada la guerra es manté lleial a la República sense abandonar la seva ideologia democristiana ni els postulats d’aquesta, fet que li comporta ser perseguit per alguns sectors anarquistes i comunistes del bàndol roig. Aquesta situació el força a traslladar-se al País Basc, on col·labora políticament i en la legalitat parlamentària del govern del lehendakari Aguirre. Amb la conquesta franquista de Guipúscoa el febrer de 1937, decideix tornar a Catalunya on serà novament assetjat pel Front Popular. L'any 1938 intenta exiliar-se de nou, aquest cop embarcant-se amb tota la seva família cap a Biscaia, però la marina franquista va interceptar el seu vaixell i va ser empresonat. Traslladat a Burgos és condemnat a mort en un judici sumaríssim el 8 d'agost de 1938.
L'execució de la sentència es va demorar vuit mesos, i es va fer efectiva el 9 d'abril de 1939, malgrat les gestions que el Vaticà va fer en favor seu. Segons diversos autors (Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya, capítol Maig de 1937 - Abril de 1939 a Víctimes de la Guerra Civil, ISBN 84-860-333-4, pg. 229, on es cita a Hilari Raguer), l'execució la va ordenar personalment Franco com a reacció a la protesta de diversos governs estrangers, entre els quals hi havia el del Vaticà, pels bombardejos de l'aviació franquista d'objectius civils (com els que van tenir lloc els dies 16, 17 i 18 de març de 1938 contra Barcelona, condemnats públicament per la Santa Seu a través d'una nota oficiosa inserida el 24 de març d’aquell mateix any a L'Osservatore Romano). Carrasco i Formiguera era un creient fervent, un catòlic religiós i practicant, un innocent com tants altres que no havia mort ningú ni comès cap delicte, ni fet altre mal que estimar-se Catalunya i ser fidel al Govern de l’estat legalment constituït. Per això va ser una víctima de la intolerància dictatorial, que sol posar tot el que va en contra dels seus interessos al mateix sac. Com Carrasco i Formiguera van ser assassinats molts altres catòlics –no exclusivament pel Front Popular- que van morir encomanant-se a Déu.
El Catecisme de l’Església Catòlica, diu, en el seu 2473, “El martiri és el testimoniatge suprem donat a la fe; significa un testimoniatge que arriba a la mort ...” Discutir si a totes les víctimes catòliques de la guerra del 36 se’ls pot considerar màrtirs o no seria molt llarg i costós, però si algun testimoniatge important ens van deixar una bona part d’aquestes persones va ser la voluntat de perdó envers els seus assassins, cosa que els guanyadors van oblidar sistemàticament des del primer moment, malgrat ser la voluntat personal també de molts familiars d’aquells innocents injustament executats. Després de la victòria franquista va venir una llarga etapa, molt llòbrega per a més de la meitat de la població, que es va significar en la condemna política d’una gran majoria d’espanyols en exemples com l’exili, la repressió interior, les sentències de mort valent-se de falsos testimonis i les execucions de milers d’innocents per judicis sumaríssims; l’haver de suportar els perdedors i les seves famílies les penalitats del dia a dia amb tota mena de vexacions i restriccions per part del nou ordre durant els terribles anys de la posguerra, i viure immersos en una dictadura vergonyant i sense precedents, on les úniques llibertats d’opinió durant quatre dècades es van concretar en el futbol, el flamenc i els toros d’aquella “España y olé” i del “que inventen ellos”. No perdonar durant gairebé mig segle doncs, no va ser una bona manera de respectar la memòria de les víctimes, moltes de les quals, malgrat posseir fortes conviccions religioses, van apostar per la República com a mitjà per avançar en una major justícia social i una recuperació de les llibertats individuals i nacionals.
Tinc molt de respecte per totes les persones que van ser víctimes d’una guerra que va ser culpa dels dos bàndols (molts tenim familiars i assassinats als dos cantons), però ni ha un de bàndol, el dels guanyadors, que s’ha passat quaranta anys retén homenatge als seus morts i utilitzant-los –que potser ells no haguessin volgut ser utilitzats- per justificar crims igualment detestables. Cal, quan els perdedors també volen homenatjar les seves víctimes, entrar en una competició de qui ho és més? Tots vam ser perdedors, tots vam ser víctimes i botxins, i no pas l’oblit sinó el perdó i la igualtat de tots ens pot ajudar a comprendre la inutilitat de tant de patiment. Perquè al record se li ha de demanar sinceritat, i a la memòria lucidesa.

Arxiu del blog

Aquest sóc jo... de vegades

Aquest sóc jo... de vegades

Dades personals

Encamp, Andorra la Vella, Andorra
Llicenciatura de Periodisme a la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB. ESADE Class of 1990 · Ciències Polítiques i de l'Administració · Politics 1979-1980 Locutor de “Los 40 Principales” a Ràdio Móra d’Ebre i a tota la xarxa d´emissores SER Meridionals on hi ha: Ràdio Reus, Ràdio Salou, i Ràdio Móra d’Ebre 1984-1985 Ràdio Popular de Reus (COPE). 1985-1987 Catalunya Ràdio. 1987-1995 Televisió de Catalunya (TV3) 1995-1997 Departament de Publicitat de la Cadena SER Catalunya 1997-2003 Generalitat de Catalunya, Gabinet de Mitjans de Comunicació i Oficina de Comunicació del Govern. Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. ADIGSA, Empresa Pública de la Generalitat de Catalunya 2003-2005 Director ACH RRPP BCN. 2005-2007 Última Hora Menorca. 2007 Redactor d'informatius a IB3 Radiotelevisió de les Illes Balears. 2007 Menorca Diario Insular. 2008-09 Quadrant de Menorca IB3Ràdio. 2008 El Temps. 2010 Quatre illes, IB3 Ràdio. 2011 fins a l'actualitat presentador programes audiovisuals als PPCC, Comunnity Manager i soci director del Taller de Comunicació "Bunistar&Perinno Produccions".

El meu més estimat

Publicacions, entitats i política

Seguidors

Ara en línia al blog

comptador visites