Les places de Ceuta i Melilla, encara
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Les imatges que les distintes televisions han emès de la visita reial espanyola a les ciutats de Ceuta i Melilla, m’han transportat a la meva infantesa i al record d’aquells NO-DO en blanc i negre que m’havia d’empassar abans de Walt Disney. Centenars de banderes espanyoles esgrimides per sengles ciutadans en un reduït espai, m’han recordat les visites que, també en blanc i negre, aquell nostre dictador va anar fent per totes les ciutats de l’estat en el decurs de les quatre dècades en que ho va decidir tot.
Però a banda d’aquesta efemèride recordatòria de la meva tendra infància, crec que cal ser conscients i coherents en la defensa i en el devenir del nostre sistema econòmic, que és en definitiva d’allà on tots ens sustentem. I potser aquesta visita reial no ha estat prou oportuna, si considerem que probablement pugui trencar els ponts de les relacions comercials, i tancar les portes a moltes transaccions d’aquest tipus entre Espanya i el Marroc, per una demostració innecessària de patriotisme i de voler reafermar la idea de la sobirania allà on sembla feble, o no prou arrelada, per raons d’òbvia separació geogràfica i d’estar els llocs en qüestió enclavats en un altre continent. D’això, en temps d’aquella tendra infantesa que anomenava abans, se n’hi deia colonialisme, sense cap més eufemisme que disfressés el substantiu.
Però bé, anem al gra. Resulta que ja són prop de mil les empreses espanyoles instal·lades al Marroc, amb la qual cosa sembla ser que aquesta visita farà un flac favor a aquests empresaris que s’hi juguen alguna cosa més que el fet que dues petites poblacions nord-africanes estiguin sota sobirania espanyola o marroquina, o simplement siguin ciutats lliures com un dia ho va ser Dantzing.
La legalitat permet la visita dels monarques, és clar que sí. Però a banda de la legalitat vigent, també hi ha els punts de vista allunyats dels que no veuen en aquesta legalitat una veritable normalitat, ni una equitat del que ells creuen que hauria de ser. I em refereixo naturalment als marroquins i al seu estat, que malgrat les diatribes que molts periodistes poguem fer d’aquest per totalitari, conceptualment injust pels propis marroquins, i per alumne avantatjat del franquisme per raons històriques, cal no oblidar que és un estat veí amb el qual s’hi comparteixen molts interessos com els empresarials.
Posem per cas, que si un dia d’aquests a la reina Isabel II d’Anglaterra se li acudís de fer una visita oficial a Gibraltar, molts es trencarien les vestimentes, cosa que ja va passar el 24 de juny de 2004 quan la princesa Anna d’Anglaterra va visitar el penyal després de més de cinquanta anys sense presència reial britànica. El titular d’El Mundo d’aquell dia, per posar un exemple, deia: “La princesa Ana de Inglaterra, hija de la reina Isabel, ha llegado a Gibraltar para dar comienzo a una visita calificada de inoportuna por el Gobierno español. Coincide con el tercer centenario de la ocupación británica del Peñón”. Doncs això mateix és el que els passa als marroquins, que són, com a mínim, tan nacionalistes com els espanyols i recorden orgullosos el 32è aniversari –coincident amb aquesta visita reial espanyola- d’aquella Marxa Verda que l’any 1975 va mobilitzar 350.000 colons i 25.000 soldats marroquins a través del desert, amb la intenció de prendre el Sàhara Occidental anomenat aleshores Sàhara espanyol, cosa que, per cert, més tard es va fer realitat amb el vist-i-plau d’Espanya i amb nefastes conseqüències pels saharauis. Paradoxalment però, els mateixos que el 2004 clamaven contra la visita d’una princesa britànica a Gibraltar, ara aplaudeixen la visita reial espanyola, acompanyada de milers de rojigualdas, al Nord d’Àfrica.
Els habitants de les dues ciutats magribines es divideixen en dos segments. Uns són els descendents directes dels colonialistes, militars i funcionaris en la seva majoria, i alguns comerciants de la metropolí que es van establir allà. Els altres, que són el gruix més important de la població civil, són àrabs. I aquest fet no és irrellevant, perquè aquest segment majoritari de la població no està allunyat ideològicament i cultural dels altres àrabs. Dels que a escassos tres-cents metres del lloc del fasto reial, just a la frontera marroquina, protestaven airadament contra la presència dels monarques, mentre feien onejar banderes vermelles amb l’estel marroquí a l’aire i cridaven consignes antiespanyoles. Vull dir que potser aquests, molts dels quals durant la visita movien petites banderetes d’Espanya, no farien cap fàstic a un hipotètic canvi d’administració si les circumstàncies polítiques ho propiciessin.
Ceuta i Melilla, com a territori espanyol que són, poden ser visitades pels reis, que amb la posada en escena d’aquest viatge han volgut netejar la imatge de la campanya antimonàrquica de què darrerament han estat objecte. Altra cosa però és que en ple segle XXI, aquestes places considerades les últimes colònies europees a l’Àfrica, encara siguin una realitat política.
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Les imatges que les distintes televisions han emès de la visita reial espanyola a les ciutats de Ceuta i Melilla, m’han transportat a la meva infantesa i al record d’aquells NO-DO en blanc i negre que m’havia d’empassar abans de Walt Disney. Centenars de banderes espanyoles esgrimides per sengles ciutadans en un reduït espai, m’han recordat les visites que, també en blanc i negre, aquell nostre dictador va anar fent per totes les ciutats de l’estat en el decurs de les quatre dècades en que ho va decidir tot.
Però a banda d’aquesta efemèride recordatòria de la meva tendra infància, crec que cal ser conscients i coherents en la defensa i en el devenir del nostre sistema econòmic, que és en definitiva d’allà on tots ens sustentem. I potser aquesta visita reial no ha estat prou oportuna, si considerem que probablement pugui trencar els ponts de les relacions comercials, i tancar les portes a moltes transaccions d’aquest tipus entre Espanya i el Marroc, per una demostració innecessària de patriotisme i de voler reafermar la idea de la sobirania allà on sembla feble, o no prou arrelada, per raons d’òbvia separació geogràfica i d’estar els llocs en qüestió enclavats en un altre continent. D’això, en temps d’aquella tendra infantesa que anomenava abans, se n’hi deia colonialisme, sense cap més eufemisme que disfressés el substantiu.
Però bé, anem al gra. Resulta que ja són prop de mil les empreses espanyoles instal·lades al Marroc, amb la qual cosa sembla ser que aquesta visita farà un flac favor a aquests empresaris que s’hi juguen alguna cosa més que el fet que dues petites poblacions nord-africanes estiguin sota sobirania espanyola o marroquina, o simplement siguin ciutats lliures com un dia ho va ser Dantzing.
La legalitat permet la visita dels monarques, és clar que sí. Però a banda de la legalitat vigent, també hi ha els punts de vista allunyats dels que no veuen en aquesta legalitat una veritable normalitat, ni una equitat del que ells creuen que hauria de ser. I em refereixo naturalment als marroquins i al seu estat, que malgrat les diatribes que molts periodistes poguem fer d’aquest per totalitari, conceptualment injust pels propis marroquins, i per alumne avantatjat del franquisme per raons històriques, cal no oblidar que és un estat veí amb el qual s’hi comparteixen molts interessos com els empresarials.
Posem per cas, que si un dia d’aquests a la reina Isabel II d’Anglaterra se li acudís de fer una visita oficial a Gibraltar, molts es trencarien les vestimentes, cosa que ja va passar el 24 de juny de 2004 quan la princesa Anna d’Anglaterra va visitar el penyal després de més de cinquanta anys sense presència reial britànica. El titular d’El Mundo d’aquell dia, per posar un exemple, deia: “La princesa Ana de Inglaterra, hija de la reina Isabel, ha llegado a Gibraltar para dar comienzo a una visita calificada de inoportuna por el Gobierno español. Coincide con el tercer centenario de la ocupación británica del Peñón”. Doncs això mateix és el que els passa als marroquins, que són, com a mínim, tan nacionalistes com els espanyols i recorden orgullosos el 32è aniversari –coincident amb aquesta visita reial espanyola- d’aquella Marxa Verda que l’any 1975 va mobilitzar 350.000 colons i 25.000 soldats marroquins a través del desert, amb la intenció de prendre el Sàhara Occidental anomenat aleshores Sàhara espanyol, cosa que, per cert, més tard es va fer realitat amb el vist-i-plau d’Espanya i amb nefastes conseqüències pels saharauis. Paradoxalment però, els mateixos que el 2004 clamaven contra la visita d’una princesa britànica a Gibraltar, ara aplaudeixen la visita reial espanyola, acompanyada de milers de rojigualdas, al Nord d’Àfrica.
Els habitants de les dues ciutats magribines es divideixen en dos segments. Uns són els descendents directes dels colonialistes, militars i funcionaris en la seva majoria, i alguns comerciants de la metropolí que es van establir allà. Els altres, que són el gruix més important de la població civil, són àrabs. I aquest fet no és irrellevant, perquè aquest segment majoritari de la població no està allunyat ideològicament i cultural dels altres àrabs. Dels que a escassos tres-cents metres del lloc del fasto reial, just a la frontera marroquina, protestaven airadament contra la presència dels monarques, mentre feien onejar banderes vermelles amb l’estel marroquí a l’aire i cridaven consignes antiespanyoles. Vull dir que potser aquests, molts dels quals durant la visita movien petites banderetes d’Espanya, no farien cap fàstic a un hipotètic canvi d’administració si les circumstàncies polítiques ho propiciessin.
Ceuta i Melilla, com a territori espanyol que són, poden ser visitades pels reis, que amb la posada en escena d’aquest viatge han volgut netejar la imatge de la campanya antimonàrquica de què darrerament han estat objecte. Altra cosa però és que en ple segle XXI, aquestes places considerades les últimes colònies europees a l’Àfrica, encara siguin una realitat política.
.jpg)