divendres, 8 de juny del 2007

Beirut, mon amour (dedicat a molts, i moltes)


Quina tristesa interior sento davant aquest espectacle dantesc que els meus ulls contemplen. Vaig poder veure fa pocs mesos les conseqüències de l'atemptat de la terminal 4 de l'aeroport de Barajas, a Madrid, dues hores després que aquest s'hagués esdevingut i, sincerament i sense voler-li treure importància, allò semblava una maqueta al costat de la monstruositat que es pot divisar aquí pels quatre cantons. La imatge n'és una petita mostra. Fa quasi 40 anys que aquesta ciutat (que havia estat moderna i amb tota mena de serveis; meravellosa, que per això l'anomenaven la Perla de l'Orient Mitjà -i al Líban el país dels cedres-) pateix els atacs quasi ininterromputs per part de totes les faccions que participen en aquest grotesc, lamentable i rocambolesc conflicte de la regió. Els arbres encara romanen a la majoria d'indrets del país: bellissims. Però dissortadament, la ciutat que un dia va mereixer aquest preciós denominador, ha deixat de tenir tota connotació de perla. El Líban és gran. Més que gran és allargat en una mena d'ull de poll de Síria, i d'ungla d'Israel, i per això, per aquesta seva situació geogràfica, paga totes les conseqüències dels que volen ser acreedors del domini total d'aquest estrategic lloc, pel que fa al conflicte àrabo israelià. La impressionant belicositat de la zona no té parangó. El país és amable, tret de Beirut on la desconfiança general, per raons òbvies, és la divisa arreu. Les seves gents s'han resignat a viure enmig d'aquesta lacra social que ja comptabilitza centenars de milers de morts, i més de dos milions de ferits i afectats pels danys "colaterals" en mig segle de conflicte armat, tal com eufemisticament es denominen en l'actualitat aquesta mena de desgràcies, per tal de justificar l'injustificable. És el món sense control, on la vida no val res, no es valora, la de ningú, la que sigui. Perquè tot és i els és a tots igual. Trist. És la societat sense cap esperança a curt termini. Es pot comprovar si es mira els ulls de la gent normal, dels ciutadans que fan cua per comprar quatre engrunes per menjar, mentre s'exposen a un bombardeig inesperat, on hi poden deixar la pell sense que ni tan sols s'ho hagin plantejat. Prefereixen no pensar que juguen -que els fan jugar- a la ruleta russa les vint-i-quatre hores del dia. Una societat sense futur, on els nens i nenes no saben si podran crèixer, i fer-se grans com nosaltres. Si podran assolir una existència com qualsevol humà de les nostres privilegiades zones occidentals, i tranquiles ciutats i poblacions catalanes. Les famílies viuen en la indigència entre les restes del que queda de les cases i moderns edificis que en altres temps van presumir amb una certa altaneria. Tot massacrat per l'efecte destructor de les armes que, dia rere dia, el nostre fantàstic i moral món occidental els envia perque això succeeixi. Quina tristesa i quina vergonya sento en veure segons quina gent, que mentre això s'esdevé, es dediquen a fer de llangardaixos socials, i converteixen els seus irrisoris i menuts problemes en causes de grans mobilitzacions, que mai no arriben a res ni donen cap fruit tangible per la resta del proïsme. "Que si he anat aquí, que si he vist allò, que si m'he comprat allò altre, que si ara reflexiono sobre què és existir i perquè sóc com sóc...". Tal com diu algú una mica més llarg que la majoria d'aquests (i aquestes), "hi ha coses que no es poden explicar; que s'han de viure"...i jo hi afegeixo, "in situ". Quan en llocs com aquest es comprova el que realment és important, moltes d'aquestes nimietats queden en res més que en mal de rics i acomodats; deixen de tenir cap mena d'importància, i quan les sents -dites per segons quí- et propulsen a la hilaritat més incontenible, i aleshores és quan hi veus clar. A Bòsnia ja em va passar el mateix. Vaig tenir exactament la mateixa impressió. Cal anar als llocs on la gent ho passa malament de veres. Per solidaritat, però sobretot per adonar-nos que al primer món, a la nostra estimada Catalunya, som gairebé tots una colla de sòmines que potser no serem capaços mai de ser feliços, malgrat tots els privilegis que tenim al nostre abast. No serem tan feliços com una petita que tinc al meu costat, i que amb un pelutx vell de l'anec Donald emet una mirada de felicitat que mai no he vist igual en cap infant del nostre país. Això sí que és un concert. I no cal subornar ningú per accedir-hi, ni pagar per contemplar-lo. Sempre hi ha entrades: el que no hi ha mai són sortides dignes. Per això d'aquí estant, em cau, encara més -quan penso segons què i en segons qui- la cara, de vergonya...aliena.

LES MIL I UNA CARES DELS ESTATS UNITS EN EL CONFLICTE D'ISRAEL I L'ORIENT MITJÀ

  FINALMENT, L’IRAN S’HA TRET LA CARETA I HA ATACAT DIRECTAMENT ISRAEL: I ARA QUÈ? Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 15 -04...