Twitter

Publicació del periodista Santi Capellera, sobretot informativa però també personal, en què s'intenta donar informació fidedigna de l'actualitat en general i aportar bones reflexions i vibracions sempre positives.

ACN

divendres, 8 de juny de 2007

Rifar òrgans vitals en programes televisius no és menys lesiu que atemptar contra la intimitat (publicat al "Menorca Diari Insular" el 8/6/07)

Falsos ronyons televisius i altres herbaris
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Una suposada malalta terminal de càncer va sortir la setmana passada en una mena de xou estil "Gran Hermano" del canal holandès BNN. “El Gran espectacle del donant” es va emetre, però al final no hi va haver un premi d'un ronyó, sinó que el programa va resultat ser un muntatge per sensibilitzar la població perquè doni els seus òrgans. La gran sorpresa es va guardar fins a l'últim moment quan, abans de saber-se el guanyador del programa i del ronyó, el presentador va explicar davant les càmeres que no es produiria una donació real; que la donant malalta de càncer era una actriu i que l'objectiu de l'emissió era conscienciar els holandesos perquè fossin més sensibles a les donacions d’òrgans.
Els concursants, de fet, eren malalts renals reals que necessitaven un ronyó. El programa va despertar moltes crítiques, sobretot des del Parlament holandès i també des dels organismes internacionals més rellevants, per la qual cosa –i gràcies al simulacre- els teleespectadors van viure fins a l'últim moment un verdader reality show en què primer es va presentar la malalta d'un càncer incurable, com una dona a qui suposadament li quedava mig any de vida però que volia tenir un gest altruista i allargar la vida a un malalt renal.
Aquestes coses ens fan adonar de la perillositat per la intimitat aliena en que poden entrar els mitjans de comunicació audiovisual, que per la seva immediatesa poden esdevenir veritables monstres al servei dels xous més impresentables. I ja no són solament els programes preparats al respecte, sinó que aquestes calamitats mediàtiques també s’estan fomentant des de les redaccions dels informatius sense que se sàpiga bén bé quin és el límit de la llibertat d’informació. I quin és el del dret a la intimitat dels ciutadans que poden patir aquesta mena d’assatjaments per part dels nostres mitjans informatius, que cada vegada més demostren tenir cap mena de recatament, pudor ni respecte pels afectats de sinistres o desgràcies.
Posem per cas, que algú té una mare anciana, amb alzheimer o amb un altre mena de demència senil, i durant la nit es tira per una finestra que dóna a la piscina de la casa, i el succés acaba en tragèdia perquè la senyora en qüestió acaba morta. Quina obligació té aquest afectat de deixar captar imatges del succés a casa seva? Quin dret té cap mitjà a irrompre en una propietat privada en ares de “la informació veraç”? És lícit que els professionals ens veiem empesos a fer segons quins papers, en segons quines situacions, en defensa de “la necessària informació d’interès públic i general”? O això més aviat ratlla la morbositat, la sang i fetge i la falta de tot respecte degut, més si hi ha intents de captar les imatges de l’interior d’una propietat privada? Fins on arriba la nostra llibertat com a periodistes i on comença el dret d’altri a la seva reserva i a la seva intimitat? Potser són preguntes que aquesta nostra societat s’hauria de començar a fer, sobretot si qui elabora les informacions se sent solidari amb el que altres éssers humans pateixen en moments concrets. I si pel damunt d’això ens posem a pensar que, ben bé aquella família podria ser la nostra i aquella la nostra mare. Aleshores també faríem mans i mànigues per fer-los sortir al telenotícies com a novetat importantíssima del nostre àmbit? O, senzillament, prendríem el dolor com a nostre i ens preocuparíem d’elaborar la informació amb el respecte degut per algú que ha patit una desgràcia? Cada vegada més en els nostres mitjans audiovisuals, es fa el que sigui, el que calgui per guanyar audiència. Malgrat que sigui a costa de fer telescombaria i notícia de veritables banalitats que, de fet, no interessen ningú, perquè francament, per sort cada vegada hi ha més persones que les troben penoses. Per això el xou del ronyó holandès també ajuda a fer aquesta mena de reflexions a qui correspon, que són els periodistes i els responsables de les edicions i dels continguts dels informatius. Que de vegades sembla que enlloc de voler aportar la felicitat al món i que els mitjans audiovisuals esdevinguin el gran vehícle d’aquest objectiu, pretenen que els “aquí hay tomate” siguin l’essència del que mostren a la seva finestreta. I això no va ser precisament la funció que els primers periodistes que van preveure per fer una societat millor i posar les veritats en coneixement general, ni el que els teòrics de la comunicació van valorar com la millor opció per llençar a l’aire, després de l’experiència del assaig de terror col·lectiu que va generar l’emissió radiofònica de la Guerra dels Móns, d’H.G. Wells als EUA, el 30 d’octubre de 1938, ja fa uns quants dies. O és que ja hem començat a deixar de ser persones i a oblidar que el nostre ofici és més un servei a la humanitat, per fer honor a la veritat, que un lucre personal i un altaveu de la mentida i de la demagògia?

Arxiu del blog

Aquest sóc jo... de vegades

Aquest sóc jo... de vegades

Dades personals

Encamp, Andorra la Vella, Andorra
Llicenciatura de Periodisme a la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB. ESADE Class of 1990 · Ciències Polítiques i de l'Administració · Politics 1979-1980 Locutor de “Los 40 Principales” a Ràdio Móra d’Ebre i a tota la xarxa d´emissores SER Meridionals on hi ha: Ràdio Reus, Ràdio Salou, i Ràdio Móra d’Ebre 1984-1985 Ràdio Popular de Reus (COPE). 1985-1987 Catalunya Ràdio. 1987-1995 Televisió de Catalunya (TV3) 1995-1997 Departament de Publicitat de la Cadena SER Catalunya 1997-2003 Generalitat de Catalunya, Gabinet de Mitjans de Comunicació i Oficina de Comunicació del Govern. Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. ADIGSA, Empresa Pública de la Generalitat de Catalunya 2003-2005 Director ACH RRPP BCN. 2005-2007 Última Hora Menorca. 2007 Redactor d'informatius a IB3 Radiotelevisió de les Illes Balears. 2007 Menorca Diario Insular. 2008-09 Quadrant de Menorca IB3Ràdio. 2008 El Temps. 2010 Quatre illes, IB3 Ràdio. 2011 fins a l'actualitat presentador programes audiovisuals als PPCC, Comunnity Manager i soci director del Taller de Comunicació "Bunistar&Perinno Produccions".

El meu més estimat

Publicacions, entitats i política

Seguidors

Ara en línia al blog

comptador visites