diumenge, 4 de maig del 2008

Quines coses passen! La realitat supera la ficció...


Laments lamentables

Les paradoxes sovint són a peu d’escala. D’una escala de qualsevol casa de qualsevol ciutat o poble de la nostra geografia. I l’abús d’algunes persones en emprar les lacres socials més esteses i abominables, com ara els maltractaments domèstics, es posen de manifest, moltes vegades, en exemples com el que cito en aquest relat curt. Aquesta vindria a ser la conversa entre un matrimoni aparentment feliç en la seva vida qüotidiana, el dia en que ella decideix acabar “la felicitat avorrida de la llarga convivència”. En aquest exemple òbviament hi poso més pa que formatge, com sol dir l’amic i mestre Puyal a les retransmissions del futbol a Catalunya Ràdio. Però el cert és que l’aproximació a la realitat de la història, malgrat la seva brevetat per raons òbvies, és del tot versemblant, malgrat que en aquest cas és ficció literària i que utilitzo el meu nom propi per donar vida al personatge del marit, que, casualment és periodista.





-Hola, estimada...

-Hola, Santi.

-Com ha anat el dia bonica?

-Ha anat, que ja és molt.

-Et noto tensa, què et passa?

-Hem de parlar molt seriosament Santi.

-Què passa? Què tens ara?

-Estic farta.

-Farta? De què?

-Ja no t’estimo Santi.

-Què? Què dius ara?

-No sento res per tu, de veritat. T’he avorrit.

-Però què t’he fet?
-Què has fet? Et passes el dia treballant, i quan arribes encara endreces la casa i poses la roba a rentar, i entres a la cuina a fer el sopar...

-I què vols que faci, si tu no ho has pogut fer? Bé hem de menjar i anar nets oi? I pel que fa a la feina, hem de viure i pagar, no?

-Sí, però quan arribes encara et poses les notícies de la tele, i només estàs pendent del què passa al món, i ja estic cansada que no em facis ni cas.

-Jo t’estimo bonica, de veritat, però sóc periodista i he d’estar al corrent de l’actualitat....-Dius que m’estimes però em maltractes.

-Que et maltracto?

-Sí, psicològicament. Fas un munt de coses teves cada dia i a mi em deixes de banda.

-Doncs digues-me tot el que penses que he de millorar.

-És igual, no cal, no val la pena.

-És igual? No val la pena? Però què dius?

-Sí. És igual. Ja n’estic cansada i farta de tu i de les teves perfeccions en tot. Jo no sóc feliç.
-Com que no ets feliç? Jo estic per tu i per ningú més....i faig la feina de casa perquè no et cansis, i al damunt quan et vull fer l’amor em dius que no et ve de gust, que estàs cansada o que tens mal de cap. Què faig malament?
-Res Santi, no cal donar-hi més voltes ni capficar-s’hi més.

-M’estàs dient que no hi ha res a fer?
-Ho sento, Santi
-Em vols deixar doncs?
-Exactament Santi.

-I el nen?

-Te’l deixaré veure de tant en tant.

-Que me’l deixaràs veure?

-No facis un drama de tot això, que no n’hi ha per tant. Hi ha moltes parelles que se separen cada dia. Les coses s’acaben Santi, i no intentis fer servir el nen per a entendrir-me i fer que canviï d’opinió. Ja ho he decidit.

-No és això bonica. És que tu ja dónes per suposat que el nen te’l quedes tu.

-Qualsevol jutge em donarà la custòdia a mi; sóc la mare; o sigui que no em portis problemes o acabarà per no conèixer-te ni saber quina cara tens.

-No em puc creure el que m’estàs dient. Però si ens acabem de comprar una casa a Menorca, i un cotxe nou, i l’altre dia vam cel·lebrar el nostre quart aniversari de casament i estàvem força bé...
-No siguis manipulador Santi. Ja n’estic farta que em facis sentir culpable.

-Culpable? De què?

-I que em maltractis, ja t’ho he dit.

-Que et maltracti amor?

-No cridis ni t’esvalotis, que et denuncio eh!

-Que no m’esvaloti? Però no sents què em dius?

-I ara per què plores, Santi?
-Què vols? Que rigu amb el que acabes de decidir unilateralment?

-No aconseguiràs res amb les teves llàgrimes de cocodril. Ja ho he decidit

-No tens dret a prendre’m el nen. És el meu fill...
-Tu vigila i no posis problemes a la separació, que si no t’asseguro que el veuràs quan ja sigui gran.

-Déu meu! I quan marxes...?
-Quan marxo dius? Quin il·lús estàs fet Santi. Marxes tu!

-Jo?

-És clar!
-I on he d’anar?
-Ja et buscaràs algun lloc...comparteix pis o lloga una habitació.

-Però si ets tu qui es vol separar, i aquest pis era dels meus pares?

-Sí, però jo em quedo el nen, i a més també em quedo el cotxe per portar-lo a la guarderia, i la casa de Menorca per anar a passar les vacances, o és que no t’estimes el teu fill?

-El nen me’l vull quedar jo...

-Sí? Doncs ves i digues-li al jutge! Maltractador, pocavergonya!

-I quan vols que marxi.

-Si pot ser, abans de final de mes.

-Per què tan aviat? Només queden quatre dies i no tinc temps de res

-Ve un amic...
-Ah! o sigui que em deixes per un altre...és això el que passa oi?

-No siguis manipulador Santi, tots els periodistes sou iguals... has estat tu qui m’ha empès a aquesta situació.

L’eugenisme és la ideologia que va gestar i donar a llum la bèstia nazi alemanya. De l’eugenisme ve el nazisme alemany

  ASSAIG GEOPOLÍTIC SOBRE L’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL JUDAISME I LA DEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS Sa...