Twitter

Publicació del periodista Santi Capellera, sobretot informativa però també personal, en què s'intenta donar informació fidedigna de l'actualitat en general i aportar bones reflexions i vibracions sempre positives.

ACN

dissabte, 28 de juny de 2008

Els auguris de fa quaranta anys eren encertats (publicat al Menorca Diari Insular el dia 4 de juliol de 2008)


El Maig del 68, un anticip del món actual
Santi Capellera i Rabassó*periodista
S i es remuntem quaranta anys enrere ens trobarem justament a l'any 1968. A les darreries dels anys seixanta hi van passar moltes coses, però per la proximitat i l'impacte jo en destacaria els fets del Maig francès, que ara són escrutats per historiadors i investigadors socials en un procés d’idealització de determinades figures i fets històrics, com ara Daniel Cohn-Bendit o Rudi “el Roig”.
L'any 1968 en concret va ser pròdig en esdeveniments que van mantenir el món garratibat i la tensió en una constant, amb successos com l'assassinat de Martin Luther King; la breu però esperançadora “primavera de Praga”, reprimida a sang i foc pels tancs soviètics; la matança d’estudiants a la mexicana plaça de les Tres Culturas de Tlatelolco; la fi de la llarga era dictatorial d’Oliveira Salazar a Portugal, i moltes altres efemèrides que van marcar per la història aquells convulsos anys que ens abocaven als setanta.
Al 68 ambé es rememora l’exportació de la revolució armada del “Che” Guevara –una icona per a tantes generacions burgeses– als països sud-americans; o la figura de la heroïna de la resistència irlandesa, Bernadette Devlin, o la palestina Leilha Kalehd; els “Black Panthers”, exponents del poder negre als Estats Units, o el moviment sandinista a Nicaragua i els indigenistes al continent americà. Algú va deixar escrit que la història és una bona mestra, però que té uns alumnes poc aplicats. La història propera d’Europa és, en part, la d’un seguit d’assoliments i també, d’una llarga sèrie de frustracions col•lectives. Al cap de quaranta anys d’aquell Maig del 68, sembla com si un sector de la nostra societat estigués instal•lada en una de les pitjors herències d’aquella revolta sense programa de futur: la cultura del no. Moltes vegades sembla que el passat es confon amb la història, que ha contribuït a debilitar la seva força i prestigi en qüestions com ara la religió, la política, l’educació i la moral. Però bona part de culpa la tenen també les noves formes de vida de la societat científica, tecnològica i postindustrial que no necessita del passat, perquè la seva brúixola intel•lectual i emotiva no té al nord la conservació sinó el canvi, la innovació i el consum, a diferència de les societats antigues de base comercial, artesanal i agrària. En aquestes condicions, el passat es redueix a un simple motiu de curiositat per a uns o de nostàlgia per a uns altres, és a dir, de sentimentalisme a la cerca de mites que ara encarnen els jugadors de tennis, els corredors de motos o de Fórmula 1, o espatarrants models de passarel•la, per no parlar del fenomen Chiquilicuatre, o de la Roja, ja que en aquells anys era impensable el fet que una selecció nacional espanyola del franquisme, per raons òbvies, es pugués anomenar de tal manera. Paradoxes del destí, mira per on.
Totes les societats humanes han necessitat sempre tenir un sentit de la seva vàlua i els seus sistemes de valors, els homes i dones que les formen han de saber que les seves vides són part d’un procés històric que es desenvolupa al llarg dels segles, i que el temps no pot ser mai estàtic, de manera que no es pot prescindir d’un passat històric objectiu i verídic. Com deia Albert Camus: “Hi ha una voluntat de viure sense refusar res de la vida, i aquesta és la virtut que més admiro en aquest món”.
Per això crec que aquells anys no són tan importants per allò que fan o proclamen, sinó per allò que anticipen. La fi de la modernitat. La substitució de les ideologies d’abast col•lectiu per l’ètica individual. Per dir-ho en paraules d’André Glucksman –el filòsof francès que va donar suport a Sarkozy– “per actuar contra el mal” (contra la situació de Txetxènia, per exemple, que és el tema d’un dels seus llibres) ja no ens cal saber on és el bé –és a dir, ja no ens cal tenir una idea prèvia de com organitzar aquest món que se'ns presenta al davant, ja que cada generació ha d'assumir els seus propis reptes.

Arxiu del blog

Aquest sóc jo... de vegades

Aquest sóc jo... de vegades

Dades personals

Encamp, Andorra la Vella, Andorra
Llicenciatura de Periodisme a la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB. ESADE Class of 1990 · Ciències Polítiques i de l'Administració · Politics 1979-1980 Locutor de “Los 40 Principales” a Ràdio Móra d’Ebre i a tota la xarxa d´emissores SER Meridionals on hi ha: Ràdio Reus, Ràdio Salou, i Ràdio Móra d’Ebre 1984-1985 Ràdio Popular de Reus (COPE). 1985-1987 Catalunya Ràdio. 1987-1995 Televisió de Catalunya (TV3) 1995-1997 Departament de Publicitat de la Cadena SER Catalunya 1997-2003 Generalitat de Catalunya, Gabinet de Mitjans de Comunicació i Oficina de Comunicació del Govern. Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. ADIGSA, Empresa Pública de la Generalitat de Catalunya 2003-2005 Director ACH RRPP BCN. 2005-2007 Última Hora Menorca. 2007 Redactor d'informatius a IB3 Radiotelevisió de les Illes Balears. 2007 Menorca Diario Insular. 2008-09 Quadrant de Menorca IB3Ràdio. 2008 El Temps. 2010 Quatre illes, IB3 Ràdio. 2011 fins a l'actualitat presentador programes audiovisuals als PPCC, Comunnity Manager i soci director del Taller de Comunicació "Bunistar&Perinno Produccions".

El meu més estimat

Publicacions, entitats i política

Seguidors

Ara en línia al blog

comptador visites