La moció de censura de can Barça té la seva explicació (publicat al Girona Notícies el 28 de juny de 2008)
Qui hi ha darrere l'Oriol Giralt i la moció a Laporta?
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Oriol Giralt és el cap visible de la moció de censura contra Joan Laporta. Si no se'l coneix personalment, si que se sap que és un advocat amb despatx a Sant Just Desvern, i relacionat amb Convergència Democràtica de Catalunya del Districte de les Corts de la ciutat de Barcelona. De fet l'Oriol Giralt va treballar a la Secretaria General de l'Esport quan CIU manava a la Generalitat.
Conec l'Oriol Giralt i Gili des de fa molts anys, potser vint. El conec perquè érem veïns i perquè freqüentava una cocteleria de la meva propietat al carrer de Bordeus de Barcelona, al districte de les Corts, que era on residíem tots dos.
També conec els pares i germanes de l'Oriol. Una família normal del barri de les Corts que ja fa molts anys que es van traslladar a viure a Sant Just Desvern. El pare, el doctor Giralt, havia treballat durant molts anys a l'Hospital de la Vall d'Hebron, on havia estat cap de servei. Políticament eren militants de CDC, i el pare, igual que ell, havia estat conseller municipal del Districte de les Corts. L'Oriol va anar amb el número 57 a les llistes de CiU a les eleccions al Parlament de Catalunya l'any 1999.
De fet en cap moment, ni com a ciutadà, ni com a barcelonista, ni com a periodista, m'he empassat que Giralt fos el promotor exclusiu d'aquesta moció de censura, ja que aquest periple croada anti Laporta ja va començar fa un parell d'anys, quan l'Oriol Giralt va presentar una denúncia contra la Junta Directiva del Futbol Club Barcelona davant el Tribunal Català de l'Esport, en què acusava l'entitat barcelonista d'incompliment de l'article 29è dels seus propis estatuts, i que fa referència a data de les eleccions.
No cal ser gaire espavilat per saber que hi ha algú més poderós darrere de tota aquesta maniobra que, d'altra banda, val uns diners, molts, que l'Oriol no té ni en broma, ni tampoc la seva família que per comprar la casa de Sant Just Desvern va haver de vendre el pis del carrer de Bordeus i a més es va haver d'hipotecar per molts anys (dit per ell mateix), malgrat que els sous dels seus pares, com a professionals de la salut, eren notables.
Jo no sé si a l'Oriol, tal com diuen les males llengües, en l'època de CiU a la Generalitat se li van muntar unes oposicions a mida que no va aconseguir guanyar, però el que sí que sé és que ell no pot negar de cap manera que es relacionava en aquest entorn polític perquè les llistes del Parlament de Catalunya del 99 canten, i això és ineluctable. Com tampoc no pot amagar els seus anys de militància ni d'activitat i col·laboració al Casal de Les Corts de CDC, quan n'era president Manel la Rosa i Hernández, i Víctor Vila i Giró n'era l'únic diputat pel districte al Parlament de Catalunya. Fins i tot els va tocar la loteria un any per Nadal, i l'Oriol es va comprar un Volkswagen Polo nou, que passejava orgullós pel carrer de Bordeus. Devia tenir 18 o 19 anys. I això tampoc no ho pot amagar perquè jo, per exemple, ho puc certificar i acreditar des de dos vessants distints: com a periodista que vaig ser de Gabinet de Mitjans de Comunicació del Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya, per la qual cosa anava amb Jordi Pujol a actes en què em trobava constantment l'Oriol i altres militants de CDC amics i coneguts. També ho puc acreditar com a propietari de la cocteleria “El Cafè de Bordeus” del carrer de Bordeus de Barcelona, carrer que, tal com esmento més amunt, l'Oriol hi havia viscut molt de temps i on la plana major de CDC del Districte de les Corts (l'Oriol inclòs) hi feia acte de presència de manera habitual després de les executives del partit.
Altra cosa és que ara al seu darrere hi sigui CDC o CiU, cosa que jo no puc acreditar de cap manera. Tampoc, des de Menorca, on visc en aquest moments, no puc fer una investigació periodística in situ a Barcelona per saber amb qui es veu ni amb qui es relaciona, però reitero la meva incredulitat quan l'amic Oriol diu que darrere seu no hi ha ningú més que ell mateix, i resulta que fa dos dies que Sandro Rosell surt i diu que "ja està preparat per entrar en la contesa electoral, tan si es dóna la possibilitat de moció de censura com si no". Home, sincerament, malgrat que Rosell assegura per activa i per passiva que no coneix l'Oriol Giralt de res, també és molta casualitat que avui el nom de l'exvicepresident blaugrana soni com a presidencialista, després que Giralt ha fet la difícil tasca d'aconseguir aquesta quantitat de signatures per tombar Laporta (i per tal que això fos possible). Diria que Rosell ja ho tenia tot preparat. I qui ha darrere Rosell, també. Perquè amb Rosell no s'acaba la cosa: m'hi jugo un pèsol, tal com diu Quim Puyal.
Aquest és el joc del futbol i el de la política, el dels lobbys i el del poder absolut: l'econòmic, que té l'ombra molt allargada. En aquest món de dependències i dependents, si un és a la roda i no respon a aquestes expectatives, és sistemàticament substituït des de la cúpula d'aquest poder fàctic. I no hi ha més. L'únic poder que decideix i controla, d'altra banda. Segurament, si Rosell s'alça guanyador (gràcies en part a aquestes signatures) el meu amic Oriol Giralt i Gili obtindrà alguna secretaria o similar en la nova Junta Directiva del Barça, cosa que s'haurà guanyat a pols i que es mereix pel seu esforç titànic al servei de (a priori) no se sap ben bé de qui ni què, tot sigui dit. Si més no, de moment.
