Les necessàries polítiques de suport a les famílies
Santi Capellera i Rabassó*periodista
El gran creixement de la població urbana en detriment de la població rural és un fet. Aquest fet va iniciar-se en el segle XIX amb la industrialització i la mecanització de l’agricultura. Un altre fet és la incorporació de la dona al treball fora de la llar. Aquestes dues circumstàncies han comportat també el pas de la vida en una casa amb estructura familiar tradicional –avis, pares i fills– a una forma de família nuclear amb llars habitades només per pares i fills.
Avui, tos els estats europeus tenen creixements vegetatius de població per sota de la taxa de substitució, aquella que permetria el manteniment del mateix nombre de ciutadans si no hi hagués immigració ni emigració. Aquesta taxa és de 2,1 fills per dona. França està al voltant de l’1,9; les Illes Balears l’1,8. Precisament va ser a França on a finals dels anys trenta, abans del començament de la Segona Guerra Mundial el Govern va decidir endegar unes polítiques de suport a les famílies. Fins no fa gaire temps, a casa nostra i també a la resta de l’estat, parlar de polítiques familiars era titllat de conservador i fins i tot de reaccionari. Avui podem dir que aquesta opinió s’ha modificat i el gran nombre d’estats europeus amb governs socialistes que apliquen polítiques de suport a les famílies ha fet obrir els ulls a molts polítics d’aquí.
Ens hem de preguntar si avui, a l’any 2009, les polítiques de suport a les famílies són necessàries. El fet és que a molts estats d’Europa occidental es duen a terme polítiques de suport a les famílies. Ben cert que durant molts segles els poders públics mai s’havien preocupat d’aplicar actuacions en benefici de les famílies; les estructures familiars funcionaven soles i la població, en períodes que no eren de penúria, assolia un creixement vegetatiu positiu. Quins fets han provocat doncs, la necessitat de dur a terme polítiques de suport a les famílies? O dit d’una altra manera, quina causa ha motivat que la població deixi de tenir un creixement vegetatiu positiu en la primera meitat del segle XX?
És ben cert que el concepte de família ha evolucionat i avui les parelles de fet, les famílies monoparentals o monomarentals, els matrimonis diferents i les famílies reconstituïdes són una realitat, de tota manera, i l’estadística ho confirma; segueix existint un gran nombre de famílies d’estructura composta per pares i fills. La majoria de llarg encara.
En el cas de del Principat de Catalunya -que és el que conec- l’any 2002, el professor Lluís Flaquer, per encàrrec del Govern de la Generalitat, va dirigir l’elaboració d’un ampli estudi titulat “La família a Catalunya. Un intent de diagnòstic”. Aquell estudi va permetre conèixer la realitat familiar i preveure unes polítiques de suport adequades. L’estructura de l’estudi permetia recomanar que se’n fes una actualització després d’un nombre d’anys determinat, per exemple, cada cinc anys.
Altres diversos estudis elaborats també han permès de conèixer quines són les polítiques de suport a les famílies que s’apliquen a França, Alemanya i Dinamarca, per exemple. No són actuacions uniformes i comparteixen, d’una banda, el suport directe econòmic a les famílies amb fills amb una prestació de serveis a la llar o a través de llars d’infants. Esperem que els exemples de la resta d’Europa facin millorar les polítiques de suport a les famílies que es porten a terme a les Illes Balears i molt especialment a Menorca -que és des d'on s'escriu aquest article-, i que el futur diagnòstic sigui més positiu que el de l’any 2002. Perquè malgrat el que molta gent pensi al respecte com a opinió contraria a la meva, crec que aquest fet familiar, aquest nexe entre les persones que comparteixen sostre, emocions i sentiments, continua sent un gran pilar d'aquesta societat en la que ens ha tocat viure, i sovint l'únic suport que tenim quan qualsevol contrarietat ens surt al pas en el camí de la vida, és el familiar. O aquest si més no és el meu punt de vista.
.jpg)