Twitter

Publicació del periodista Santi Capellera, sobretot informativa però també personal, en què s'intenta donar informació fidedigna de l'actualitat en general i aportar bones reflexions i vibracions sempre positives.

ACN

divendres, 16 de gener de 2009

Les amenaces de mort per emetre opinions només són pròpies de feixistes i dictadors (publicat al Menorca, Nació Digital i Girona Notícies el 19/1/09)


Periodistes i comentaristes amenaçats de mort
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Sense que això suposi un posicionament personal en l'episodi del conflicte entre els israelians i els palestins, que dissortadament té lloc en aquests moments a l'Orient Mitjà, vull trencar una llança en favor dels meus companys i col·legues periodistes i comentaristes radiofònics, que d'altra banda també són amics, en Vicenç Villatoro i en Joan B. Culla, que han estat víctimes d'insults de tota mena i d'amenaces de mort, pel fet d'haver defensat la postura de l'estat d'Israel en relació a aquesta guerra absurda.
D'aquestes amenaces i estirabots, tampoc no se n'ha salvat la també periodista i expolítica d'ERC, Pilar Rahola, que per donar la seva opinió sobre els llastimosos fets de Gaza, ha estat insultada indiscriminadament, alhora que amenaçada per part d'elements de caràcter radical que han vexat i limitat la seva llibertat d'opinió i de pensament.
Posicionar-se en aquest conflicte, si veritablement es vol ser objectiu, és ben complicat i perillós, ja que es corre el risc de no saber-se explicar prou bé (o que no t'entenguin), i aleshores hi pot haver susceptibilitats que aflorin, i que en el pitjor dels casos, es poden convertir -tal com els ha passat als companys i companyes esmentats- en insults i amenaces indiscriminades.
El que sí que em permetré de fer serà una petita i humil anàlisi del què passa i per què passa en aquelles latituds. D'entrada els mitjans de comunicació tenen una doble moral, que els possibilita d'atacar la força de les armes dels israelians, alhora que defensen els palestins.
Però aquest doble raser radica en que alguns d'aquests mateixos mitjans de comunicació, són els que sovint reclamen intervencions sense pietat a llocs com Euskadi, quan les coses van maldades i hi ha algun atemptat amb víctimes, o són els que exigeixen mà dura als polítics i a la societat, quan el perill islamista és a terreny propi. I aleshores exigeixen detencions, repressió pels activistes, i tota mena de drets pels autòctons en detriment dels forans, que sovint són de la mateixa condició, cultura i llengua que els que avui són a la banda més perjudicada en vides i drets en el conflicte armat de l'Orient Mitjà, força llunyà geogràficament d'aquí per cert.
Aquesta és la connivència de la majoria de mitjans de comunicació, que informen gairebé unilateralment del que avui passa entre els àrabs i els israelians, i que sovint no fan d'altra manera per allò del "què diran?".
Pel que fa a l'estat espanyol i a la seva política, crec que està posicionada en un context concret per -tal com els bons polítics no obvien mai-, esgarrapar vots d'aquí i d'allà, pel fet que, a priori, es demostren més tolerants i partidaris del feble. I això passa tant, que fins i tot hem pogut veure polítics espanyols, anar a les manifestacions convocades per demanar el final dels atacs israelians, encara que gairebé cap no ha demanat, si més no públicament i amb la boca grossa, que Hamàs deixi de tirar coets a l'altra banda de la frontera, i es deixi de atemptar des de la llunyania contra la població civil israeliana, tant innocent com la que viu a Gaza.
Cal recordar que Hamàs figura a tots els llistats d'organitzacions terroristes internacionals, igual que hi figura ETA, i que és una organització terrorista que va argüir un cop d'estat contra l'ANP, i la va fer fora de Gaza per les armes. I si ho mirem objectivament i sobre el paper, haurèm de convenir que Israel és un estat legalment constituït, i membre de tots els estaments internacionals amb diplomàcia inclosa.
És ben cert que a Gaza hi han mort més de mil persones innocents, i tantes altres han estat ferides i desposseïdes de les seves llars i la seva seguretat, però no és menys cert que qui ha propiciat tot aquest desori s'ha aprofitat tant d'aquesta població innocent i n'ha abusat tant com el matei excèrcit israelià. Hamàs ha utilitzat la població de Gaza de manera continuada d'escut humà, i de moneda de canvi per demostar a la comunitat internacional -amb les imatges dels morts i repressaliats- que les víctimes del conflicte eren només els palestins. Uns palestins que són enviats a la mort sistemàticament per aquells que provoquen l'ira del gegant armat i dels seus aliats, els EUA -cal no oblidar les imatges que van donar la volta al món, de les manifestacions massives d'alegria i de celebració, amb trets a l'aire dels milicians de Hamàs i en aquests mateixos territoris palestins, quan a Nova York hi va haver els atemptats de les torres bessones-, i que no ignoren que amb les seves provocacions estan encenent una espoleta que, per simpatia, pot fer esclatar una reacció armada de part de països com l'Iran, el Líban, Síria o el mateix Egipte.
Aquesta de fet és la veritable intenció de Hamàs, que representa els Germans Musulmans i que aspira a que a Gaza hi hagi un califat, segons que va afirmar el mateix ministre d'Afers Exteriors de l'ANP, Riad el Malki a La Vanguardia (15/1/09), i que va afegir que a Hamàs els morts no l'importen de cap manera.
Segons aquest ministre, la responsabilitat del conflicte és d'Israel, perquè "és una força ocupant", però accepta que "la guerra es deu a la irresponsabilitat de Hamàs, que atraca a Israel continuament i sense calibrar-ne les conseqüències". Que poden ser, encara més nefastes.
Pel que fa als polítics espanyols, reitero que l'exemple del conseller d'Interior de la Generalitat de Catalunya, en Joan Saura, fa un flac favor a les relacions diplomàtiques que l'estat israelià i l'estat espanyol tenen entre si, ja que va desfilar al costat d'encaputxats que cridaven consignes contra Israel, i que esgrimien pancartes en aquest context i també una pistola, que els Mossos d'Esquadra que ell comanda es van afanyar de seguida a dir que "era de joguina".
Fets com aquests no seran fàcilment oblidats pels representants d'un país com Israel, que manté relacions diplomàtiques, comercials, i a'altres menes amb Espanya, i que de fet ja s'ha queixat davant l'ambaixador espanyol, i ha acusat Espanya de ser l'estat més antijueu de la Unió Europea, ja que les reaccions a la resta d'Europa en referència al conflicte difereixen bastant de les espanyoles.
Fins i tot, en aquest context, les declaracions i preguntes del president de la Cambra de Comerç d'Israel, el senyor Giaco Ventura, han estat taxatives: "¿Què faria el Govern espanyol si cada dia li llencessin milers de missils a Madrid, que matessin i destruïssin la capital d'Espanya, i això es fes des de Vitòria, en un hipotètic atac d'una ETA que s'hagués fet forta allà i hagués desterrat el lehendakari?" què faria el Govern? Anar a la frontera de Burgos a veure si podia dialogar amb els etarres?". Vostès què creuen que faria el Govern de Zapatero? Perquè de ser del PP tots tenim clar com obraria sense esperar ni un moment. Aquesta és una pregunta que cal pensar, i sobretot reflexionar profundament. Que una cosa és la població civil perjudicada, l'única perjudicada de fet, i l'altra són els instigadors i els interessos creats per barrejar-ho tot i col·locar-ho al mateix paquet.
Doncs per fer aquesta mena d'anàlisis i reflexions els meus col·legues Rahola, Villatoro i Culla, han estat insultats i amenaçats de mort, cosa que trobo francament impresentable, perquè crec que en un país amb llibertat d'expressió cal poder dir el que sigui, i opinar com es vulgui en qualsevol context, i poder diferir de la majoria. Encara que no ens agradi el que l'altre opina o no compartim els seus postulats. Perquè crec que no tots som iguals, i molts, per sort, pensen i veuen les mateixes coses de distinta manera, ja que la vida no és un excèrcit, ni els ciutadans anem uniformats. I crec que allà on acaba la llibertat dels altres és on comença la nostra. Amenaçar de mort són paraules majors, i en molts casos causa de les actuacions immediates dels tribunals de justícia. Espero no acabar sent objecte dels mateixos desproposits que han estat els meus col·legues.

Arxiu del blog

Aquest sóc jo... de vegades

Aquest sóc jo... de vegades

Dades personals

Encamp, Andorra la Vella, Andorra
Llicenciatura de Periodisme a la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB. ESADE Class of 1990 · Ciències Polítiques i de l'Administració · Politics 1979-1980 Locutor de “Los 40 Principales” a Ràdio Móra d’Ebre i a tota la xarxa d´emissores SER Meridionals on hi ha: Ràdio Reus, Ràdio Salou, i Ràdio Móra d’Ebre 1984-1985 Ràdio Popular de Reus (COPE). 1985-1987 Catalunya Ràdio. 1987-1995 Televisió de Catalunya (TV3) 1995-1997 Departament de Publicitat de la Cadena SER Catalunya 1997-2003 Generalitat de Catalunya, Gabinet de Mitjans de Comunicació i Oficina de Comunicació del Govern. Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. ADIGSA, Empresa Pública de la Generalitat de Catalunya 2003-2005 Director ACH RRPP BCN. 2005-2007 Última Hora Menorca. 2007 Redactor d'informatius a IB3 Radiotelevisió de les Illes Balears. 2007 Menorca Diario Insular. 2008-09 Quadrant de Menorca IB3Ràdio. 2008 El Temps. 2010 Quatre illes, IB3 Ràdio. 2011 fins a l'actualitat presentador programes audiovisuals als PPCC, Comunnity Manager i soci director del Taller de Comunicació "Bunistar&Perinno Produccions".

El meu més estimat

Publicacions, entitats i política

Seguidors

Ara en línia al blog

comptador visites