La febre jacobina de l'antiautonomisme
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Ja fa temps que el model d'Estat de les Autonomies espanyol està sent objecte d'una aclaparadora campanya de desprestigi i desqualificació en els principals mitjans de comunicació madrilenys. Aquesta mena de federalisme que no és tal, però que no permet que les estructures territorials i polítiques, evidentment radials de la dictadura franquista, funcionin com si aquesta no s'hagues acabat mai (cosa que molesta d'allò més als nostàlgics de la Una, Grande y Libre) no ha agradat mai al centralisme jacobinista, per la qual cosa i aprofitant la crisi existent, aquests mitjans l'ataquen de manera imperiosa, mentre que alhora mantenen un absolut silenci sobre els costos esperpèntics de la fantasmagòrica existència de ministeris gairebé sense competències -però amb la plantilla al complet-, com són Sanitat o Cultura.
No és cap secret que fa mesos que en determinats cercles madrilenys, tant de dretes com d'esquerres, és lamenten de la perdua de poder de l'Estat a mans de les Autonomies. El dèficit escandalós que han acumulat algunes Adminstracions autonòmiques, suma't al dia a dia d'uns quants destacats ajuntaments, ha servit d'argument als mes desfavorables al procés de descentralització per posar el crit al cel i sentenciar l'insostenibililitat del model. De fet d'una banda no els falta raó. Per posar un clar exemple, els darrers comptes -més que falsejats- que va aportar la Generalitat de Catalunya dels anys del tripartit, i que van ser beneïts pel Govern central com a correctes, no eren més que una pantomima per amagar que la caixa era buida, amb la qual cosa el conseller Castells va haver de sortir al pas i proposar l'emissió de deute públic, per tal de pal·liar mínimament la desfeta. En prendre possessió el nou Govern de CiU, es troba que a les arques de la Generalitat hi ha un dèficit de més de set mil milions d'euros, que ningú del sortint Govern Montilla pot especificar on són, o en què s'han gastat.
L'excés d'adminstracions i, sobretot, la falta de prudència dels seus gestors, s'ha fet especialment sagnant en època de crisi. La paradoxa és que els mateixos que ara fa trenta anys van voler dinamitar els fets diferencials català i basc, i que per aconseguir-ho van apostar per l'anomenat "cafè per a tothom" i van sembrar Espanya de cotxes oficials i de funcionaris, són els que ara plantegen la "necessaria reforma" del model que van fonamentar més que dogmàticament. Els mateixos que per aigualir el reconeixement diferencial de les altres nacions no castellanes, van optar per descentarlitzar-ho tot, i no solament el corresponent a les nacions històriques. Fa poc el secretari general de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, reptava al PSOE i al PP a tenir prou coratge per repensar a fons el model de les autonomies. I tenint en compte el dèficit fiscal que pateix Catalunya (60 milions d'euros catalans marxen cada dia cap a Madrid, és a dir mil milions de les antigues pessetes), la cosa comença a ser tant necessària com urgent.
Els diaris 'ABC' i 'El Mundo', dos dels mitjans destacats de la capital espanyola, competeixen en el front antiautonomista, ja que segueix en joc el lideratge mediàtic i intel lectual del vast camp del centredreta. L'atac al fet autonòmic però, és motiu de gran recolzament sobretot quan apunta cap a Catalunya, i en el cor de cantaires habituals, ara s'hi sumen noves i sofisticades veus, que, això sí, tenen molta cura de no ferir a la poderosa Comunitat de Madrid, molt ben relacionada amb la brunete mediàtica. El deute de l'Ajuntament de Madrid, que és de 7.200 milions d'euros, és objecte de sedoses anàlisi, amb una conclusió editorial a l'uníson: l'Estat ha d'assumir aquest deute. La barroeria autonòmica és cosa dels catalans -per descomptat- i de les "províncies". Res de nou: només aquest vell patró, ja molt desgastat pels anys que fa que sura, anomenat casticisme madrileny, i que alguns nostàlgics d'èpoques pretèrites volen desenterrar com sigui.
La greu progressió de la crisi a Espanya ha estimulat l'elaboració d'estudis i la creació de fòrums per proposar solucions. La iniciativa més destacada correspon a la Fundació Everis, pròxima al PSOE i comandada per l'ex ministre de Defensa Eduardo Serra, que el desembre passat va presentar un document al respecte. L'informe advoca per un replantejament a fons del model socioeconòmic espanyol, i suggereix una reestructuració de l'Espanya autonòmica. Un dels punts més destacats de l'informe és la decidida aposta per la marca Espanya com a factor de reactivació del comerç exterior i com a esperó ideològic per a la cohesió interna, naturalment.
L'altre focus d'agitació ideològica és la FAES, l'influent laboratori del pensament pilotat per José María Aznar, que acaba de presentar un extens estudi que responsabilitza les autonomies de la debilitat estructural d'Espanya. La proposta és la creació de noves escales de cooperació entre autonomies -procedint a la seva agrupació si fos necessari-, alhora que suggereix una severa limitació de la seva capacitat d'endeutament, i una dràstica revisió de les noves potestats fiscals implantades per l'emulació del nou Estatut de Catalunya. L'informe FAES és inequívoc sobre aquest tema: Catalunya, culpable. El nou Estatut ha espatllat l'Espanya de les autonomies i cal fer marxa enrere. El mateix informe proposa una dràstica reducció del nombre de municipis a tot l'Estat.
Òbviament la inquietud al PSOE per l'impacte d'aquesta aclaparadora campanya és notòria. "Hem de fer alguna cosa, hem de prendre la iniciativa abans que ens passin pel damunt", assenyalava fa unes setmanes un dels presidents socialistes de l'Espanya meridional, molt preocupat per la deriva en curs.
Zapatero emetia el primer missatge a finals d'any, precisament a través del diari El Mundo: "Proposaré mesures d'impacte sobre les autonomies", cosa que ja està començant dissenyar i a explicar. Dels estatus forals de Navarra i el País Basc, cap de tots aquests salvapàtries n'ha dit ni un borrall.
Per fer-se perdonar els seus pecats Zapatero envia el missatge que és capaç de complir, i fer complir, els seus compromisos en matèria de dèficit públic, i en unes asseveracions oportunistes i poc honestes, dóna a entendre que les autonomies són un forat negre incontrolable, en el qual es perden els seus esforços per racionalitzar la despesa pública. Insinuacions que, a més de no ser certes, només serveixen per incrementar el desprestigi internacional, això de la banda socialista.
De la banda del PP, un dels seus diputats ha titllat Catalunya de "república bananera", després de la decisió del Govern català de desacatar la sentència del Tribunal Suprem (TS) que indica que tant el català com el castellà han de ser llengües vehiculars en l'ensenyament de Catalunya. Paral·lelament, Rajoy carrega contra el català al Senat i diu que l’ús de les llengües cooficials no es propi “d’un país normal” que “no té cap sentit” i que “no respon a cap demanda” de la gent. Rajoy es va passar gairebé un mes sencer a Catalunya abans de les eleccions al Parlament, però sembla que no va anar més enllà d’un entorn d’acòlits, que li van impedir un contacte més ampli amb el conjunt de la societat catalana. Si hagués estat així, avui el líder popular tindria una clara percepció de que hi ha un part molt important de la societat catalana que considera que el que no és propi d’un país normal és que Catalunya s’hagi de defensar diàriament dels atacs al seu autogovern, i que hagi de reivindicar constantment l’ús normal de la seva llengua, ja sigui a les institucions o a l’escola.
Alguns dels més conspicus jacobins centralistes diuen que si Catalunya fos independent seria com Portugal. I qui és que no vol ser com Portugal? amb aquest panorama pel davant.
