De vestits i poltrones –Raimundo Viejo-
*Santi Capellera i Rabassó, periodista
Els
trencaments polítics mai no s'han fet sense revolucions bèl·liques, però també
pacífiques o intel·lectuals. La nostra, la Revolució Catalana, n'és un clar
exemple. I cal acceptar els nous temps i els nous vents, només faltaria voler
perpetuar les estructures malgrat que moltes estiguin putrefactes, però, no és
només això. Les coses i el món mateix canvien constantment, i és inútil (com
fan els immobilistes de les espanyes) voler aferrar-se a la seva suposada
història, escrita per ells -els habituals guanyadors- plena d'èpica bèlica de
batalles pretèrites que no suma res de res; al contrari. Però s'entossudeixen i
només esgrimeixen aquesta seva "grandeur", un cartró sense res a
l'interior que sigui capaç d'enamorar ningú. Però ells ho intenten i piquen
contra les onades que els vénen de cara i que es van tornant tempesta de manera
inexorable. I malgrat tot això, no hi posen cap remei i només segueixen
esgrimint la grandesa de la nació espanyola, no sé si m'explico.
A tall d'exemple; vendre ser millor i demostrar-ho,
és molt lícit. Saber-se vendre, també. Ara, vendre ser millor i no ser-ho, és
quedar molt malament. Millor callar i quedar-se a casa. Clar que, després hi ha
la poltrona que és molt llaminera. Per tothom. I aquí arriba el conflicte. Qui
vol poltrona per ego, o perquè creu que la mereix, em sembla molt bé. Sempre
que a canvi, treballi i la feina sigui constatable. I sobretot les millores que
aquella feina ha aportat. Qui vol poltrona per arrambar o no fotre ni cop i
viure com un patxà, ja és un altre tema, per a mi, condemnable. Perquè
l'emprenedor polític esdevé paràsit. I en aquesta tesi ens trobem.
Qui és Raimundo Viejo? Un okupa? Un indigent? Un
illetrat? No, de cap manera. Viejo és un teòric polític i activista gallec
relacionat amb el 15M i moviments socials anteriors. És doctor en ciència
política per les universitats de Santiago de Compostel·la i Humboldt de Berlín,
i professor associat a la UdG.També va ser professor de les universitats de
Chicago, Pompeu Fabra, Lausanne i Santiago de Compostel·la. L'hem pogut llegir
en articles molt crítics amb les estructures convencionals del sistema actual
als periòdics Diagonal, La Directa i Público. I també té llibres publicats,
personalment i col·lectivament, en què analitza el moviment del 15M com "La
dansa de Medusa". Des del maig passat, és regidor de Gràcia i d'Educació i
Universitats a l'Ajuntament de Barcelona. Preparat? Molt. Però, què ha fet des
que és al Govern? Poca cosa, o res.
És el problema de sentir-se estructuralment
vencedor. Els passa a molts. Amb la glòria, s'oblida la feina que has buscat
que t'encarreguessin. I ara, a Madrid (que de fet és el que mentalment és
important per ell, segurament). No sé si les formes grolleres de rascar-se les
dents per treure's la resta del menjar que hi ha quedat, o del seure en una postura diferent a la què ho fan la resta dels acostumats a seure en
hemicicles és la seva manera de ser (que no ho crec) o "pur teatre"
dissenyat de manera expressa per Agatha Bañón, aquella que tenia incontinència
i es pixava al carrer fent-se retratar mentre feia les miccions, o es mostrava
en pilotes traient la llengua en públic, avui dircom de l'Ajuntament de
Barcelona.
Ens enfrontem a estratègies polítiques noves, que
inclouen tot això que explico amb les bases de la vella política aplicades a la
de nova planta. I molts, i moltes, també moltes, encara no ho han entès, i
piquen pedra en altres direccions. Heus aquí l'errada dels que no saben d'on
bufa el vent, perquè no es mouen de casa i només en senten el xiscle.
Dit tot això, deixar clar que, personalment, se me'n refot com vesteixi la gent, com visquin i què practiquin (jo també faig el que vull sempre, per sort), si s'afaiten o es depilen o no, o si al Parlement, en comptes de vestits i corbates, vesteixen samarretes multicolors com David Fernàndez, o que porten missatges inscrits de l'estil "Catalunya sí que Spok", com Joan Giner de CSQEP, 26 anys, de Cornellà de Llobregat, enginyer de telecomunicacions que ha treballat com a arquitecte de sistemes en entorns bancaris i que abans d'entrar al Parlament estava dedicat al sector de les TIC al desenvolupament de la tecnologia web i l'impuls de l'economia social. I aquest és l'exemple: no són gent socialment poc preparada, al contrari. Però, estan preparats políticament? Això em pregunto. Donaran a la societat que els ha elegit el que aquesta els demanda a través de la seva elecció?
I arribats aquí, crec que ens hem de preguntar: la pura promoció d'estratègia comunicativa
portada a terme de manera magistral pel Govern Colau, és suficient com per a
l'hora de la veritat donar uns bons rèdits de tota mena a la societat que els
ha triat? Això em pregunto. El de "la pinta" o la vestimenta,
sincerament i personal, ho trobo lamentable que hi hagi qui la critiqui
arribant a aspectes de la crítica insultants. Quins són els canons de la
vestimenta "decent" o no? Qui els marca? I els musulmans? Com
vesteixen? I els de Bangla Desh? I els subsaharians? Per això fan "mala
pinta"? De vegades els suposats senyors amb vestits i corbates occidentals
(i no citaré ningú en concret perquè qui estigui lliure de pecat que tiri la
primera pedra), corren amb maletes plenes de diners que no són seus amunt i
avall. La de l'aspecte extern crec que no és la discussió que ens hauria de
centrar, perquè no té la mínima importància.
