QUÈ SAP EL GATET JOVE DE FER CULLERES?
"Avui, molts vells sequaços convergents creuen que va ser un error confessar. S’equivoquen: la confessió va ser una conseqüència de les trampes del pujolisme".
Aquesta frase del periodista Ot Bou pertany a l'article publicat aquest divendres 12-7-2024 a VilaWeb i dedicat suposadament a la mort de Marta Ferrusola, tot i que és evident que apunta directament Pujol i les seves "malifetes" a costa de "la innocència" dels catalans.
ANALITZEM
El jove Ot Bou és un periodista al qual admiro perquè sap preguntar de manera punyent i, sobretot, sap escriure. 
Domina molt bé la nostra llengua, la catalana, i el seu ús correcte. I això ja suma molts punts davant el no saber escriure de la majoria dels professionals del nostre ofici, que emplenen les cròniques i redactats de calcs castellans i frases fetes de la llengua de Cervantes, i simplement les tradueixen al català, cosa que representa un molt mal favor per la llengua de Joanot Martorell i Ausiàs March.
Domina molt bé la nostra llengua, la catalana, i el seu ús correcte. I això ja suma molts punts davant el no saber escriure de la majoria dels professionals del nostre ofici, que emplenen les cròniques i redactats de calcs castellans i frases fetes de la llengua de Cervantes, i simplement les tradueixen al català, cosa que representa un molt mal favor per la llengua de Joanot Martorell i Ausiàs March. En primer lloc, si el jove Ot Bou no fos tan jove i no hagués begut de segons quines fonts més aviat fanàtiques de l'antipujolisme recalcitrant, sabria que Jordi Pujol, quan l'any 2014 va "confessar" tenir uns diners fora de l'estat, no ho va fer premeditadament, ni per por que el país descobrís les seves "suposades trampes" que la nació, tota ella es veu que cretina i retardada des de la primera persona a la darrera, no havia "descobert" en vint-i-tres anys de mandats pujolistes i prèvies votacions en eleccions guanyades gairebé sempre per majoria absoluta. El jove gatet Bou es deixa al tinter coses molt importants com ara la trama Alicia Sánchez Camacho-José Zaragoza, organitzadors de l'espionatge als Pujol en els anys previs al referèndum, tots els despropòsits, baconades i barroeries del seu fill gran descoberts amb la col·laboració necessària de la seva ex amant, Victoria Álvarez, espia a sou del PP et al en els reality show de la Camarga i tot l'entorn putrefacte d'aquells dies del CNI sota la batuta del PP PSOE de Catalunya per tal d'intentar desmuntar el futur referèndum que ja tenien pensat i previst el poble i la seva societat civil per iniciativa popular a partir de les consultes d'Arenys de Munt i altres demostracions d'independentisme d'arreu del país (no pas pensat ni ideat per cap polític miserable, aprofitat i venut ni cap guingueta controlada pel poder autonòmic com Òmnium o l'ANC, com s'ha demostrat pocs anys després).
Si el jove gatet Bou, que aleshores encara era més jove perquè el 2014 tenia 15 anys i segurament estava més preocupat de la playstation i altres coses de la seva edat que de cap polític o estratègia política, hagués estat on era jo, o sigui, al voltant d'aquest poder fent de periodista de veres, doncs sabria (o no) de primera mà que en aquells dies previs a la "confessió" del president català, l'entorn del PP de la capital espanyola, capitanejat pel mafiós Fernández Díaz amb el suport de tota la Brunete mediàtica, ja va amenaçar Pujol que si no "confessava" el dels diners a Andorra i feia aturar el que després seria el procés (com si això fos cosa d'un totpoderós Pujol) ho faria públic el Gobierno de España a través de tots els mitjans, per la qual cosa Pujol va explicar, abans que ho publiqués l'estat del PP, que tenia uns diners a Andorra. I ho va fer, cosa que el jove Bou tampoc no detalla, arran dels abusos del fill gran que res tenien a veure amb la política catalana portada a terme per ell ni amb l'aiguabarreig que després de la "confessió" els seus detractors ja es van encarregar d'esbombar i fer gros el globus (més després del fracàs espanyolista d'uns quants anys abans amb el cas Banca Catalana amb protagonistes inefables de tots els estaments de l'estat) del "diuen, diuen, diuen" per tal de fer caure un dels símbols més importants de la recuperació nacional i conseqüència de l'esperit de la pre independència majoritària del país, tot i que aquests mateixos i a través del Diario ABC, el 30 de desembre de 1984 el van declarar "Español del Año". Se'n diu Espanya, gatet Bou. Ni que aquí fugis d'estudi.
Aquest, agradi a qui sigui o no, va ser Pujol amb el seu peix al cove i la seva feina de formigueta i del dia a dia, que avui molt pocs reconeixen tot i haver estat el màxim precursor d'aquesta Catalunya moderna que, tot i no tenir estat, ha assolit grans guanys de tota mena en el darrer mig segle i malgrat el franquisme de les migracions massives i la repressió catalanista i el post franquisme disfressat de falsa democràcia. I si el gatet Bou i el seu entorn poden negar això que dic, que vinguin i m'ho expliquin. Perquè jo era allà en primera persona, i ells no. I amb això no vull dir que Pujol fos perfecte com a mandatari, ni com humà, ni res semblant. Però que políticament va ser un home honest amb el país i dins les seves minses possibilitats per no tenir estat, d'aquesta successió de fets de lluites i victòries nacionals durant 23 anys en puc posar la mà al foc.
"LA HISTÒRIA VISCUDA", DE JOAN B. CULLA
Dit tot això, i per acabar de desmentir alguns dels passatges de l'article d'Ot Bou a l'inefable pamflet VilaWeb, us recomanaria llegir (i a Ot Bou també perquè segur que encara no ha tingut temps de fer-ho) el llibre "La història viscuda" (Pòrtic), del meu estimat amic desaparegut enguany, Joan B. Culla, publicat el 2019, un llibre de memòries en què, entre altres aspectes, detalla la seva relació amb els principals dirigents polítics catalans des de la fi del franquisme i fins aleshores, i en el qual en aquells moments assegurava coses com aquestes:
JORDI PUJOL
«Pel que em diu, crec que té dubtes sobre si els dirigents de la postconvergència estan a l'alçada del llegat del partit». L'historiador, que va visitar l'exmandatari dos dies abans de la confessió sobre la fortuna familiar d'Andorra, considera que hauria de donar una explicació versemblant i amb dades sobre l'herència del seu pare, més enllà del comunicat d'un foli i mig que va fer públic el 25 de juliol de 2014. Tot i que queda clar que aquí Culla tampoc no explica el que explico jo més amunt, malgrat que segurament ho sabia. L'amic Culla no era ben bé un polític, però de tant tractar-hi, sovint ja actuava com a tal.
INICI DEL 'PROCÉS'
Culla sosté que Artur Mas no tenia dissenyat un full de ruta independentista l'estiu del 2012. L'1 d'agost d'aquell any, en una trobada tot sol a la Casa dels Canonges, Mas li va dir que es plantejava un avançament electoral si el Govern de Mariano Rajoy rebutjava la demanda d'un pacte fiscal. Però, alhora, li va expressar els dubtes sobre quin hauria de ser el programa de CiU, ja que la independència deixava fora «Josep Antoni Duran Lleida, una part d'Unió Democràtica... i també el Grup Godó».
JOSEP PIQUÉ I 'LA VANGUARDIA'
Al seu currículum acadèmic i periodístic, Culla afegeix ser vocal del Cercle d'Economia des del 2011. Les seves idees polítiques dins de l'influent lobby han anat a contracorrent diverses vegades. Quan ocupava el càrrec de president d'aquesta organització, Josep Piqué li va explicar que, a títol personal, «estava mobilitzat procurant que La Vanguardia retirés qualsevol suport a la secessió i que Mas rectifiqués».
'SOCIOMARAGALLISME'
La vinculació que alguns fan de l'independentisme amb el carlisme recorda les polèmiques que ell mateix va tenir als vuitanta i noranta amb el que anomena «el sociomaragallisme ideològic» d'intel·lectuals com Félix de Azúa o Eugenio Trías. «En aquells anys també contraposaven el cosmopolitisme barceloní amb una Catalunya rural i primitiva. Ells eren els moderns i nosaltres [els nacionalistes catalans], uns carques i rústics». Culla opina que aquells prejudicis eren tan desencertats com els actuals: "Si a Barcelona el suport a l'independentisme només fos del deu per cent, podria tenir sentit, però no és el cas".
TRIPARTIT
Al llibre apareixen exemples de les turbulències internes dels dos Executius formats per PSC, ERC i ICV entre el 2003 i el 2010. L'ecosocialista Joan Saura li va dir un dia en una trobada casual: «Cada setmana hi ha un embolic. Això és insuportable». Després de l'experiència del primer pacte, alguns dirigents eren poc inclinats a reeditar-lo. Segons li va explicar Antoni Castells (PSC) uns anys després, ell va defensar governar amb CiU, que els oferia tot excepte la presidència, però José Montilla «volia estar al capdavant de la Generalitat». Les guerres també afectaven l'interior dels partits mateixos. El republicà Josep Lluís Carod-Rovira va arribar a confessar-li que estava «fart» de Joan Puigcercós i la seva facció.
PP CATALÀ
El primer congrés a què Culla va assistir va ser el d'Aliança Popular a Catalunya del 1981 i, des de llavors, va seguir molt de prop la trajectòria dels populars. Segons la seva opinió, la principal causa del seu baixíssim sostre electoral a Catalunya és haver estat des de l'origen «un titella de la direcció de Madrid sense dissimulació». «La manifestació extrema ha estat el darrer capítol amb la marquesa [en referència a la candidatura de Cayetana Álvarez de Toledo al Congrés dels Diputats per Barcelona]», afegeix. En comparació, afirma que «tot i que el PSC també tingui subordinació al PSOE, ho ha sabut gestionar millor».
ESCISSIÓ AL PDECAT
Sobre "la possibilitat que els membres més moderats del Partit Demòcrata creïn una nova formació política allunyada de la unilateralitat de Carles Puigdemont i el seu entorn" (cosa que va acabar passant i com a inici del seu fracàs absolut), Culla es mostra escèptic: «Crec que gent com Carles Campuzano sap que seria llençar-se a una piscina sense aigua. Fins que el conflicte català no es resolgui mitjançant les urnes, les terceres vies de la nova Unió de Ramon Espadaler [Units per Avançar], Lliures o Convergents no hi tenen gaire a fer».
LA IDEOLOGIA D'ERC
Els pactes d'Esquerra Republicana amb Convergència [i les seves mutacions posteriors] han portat alguns rivals polítics i analistes a qüestionar l'ideari progressista dels republicans, com quan van donar suport als primers Governs de Pujol. «Des de la seva fundació és un partit molt polièdric, esquerra dogmàtica o purista. El que ha fet Oriol Junqueras és intentar revitalitzar aquesta condició de catch-all party amb cert èxit», explica l'historiador al volum.
TARRADELLAS
Culla va conèixer Josep Tarradellas el 1975, al final del seu exili a França, i va mantenir contactes amb l'expresident fins a la mort: «La reivindicació que fan de la seva figura el PP o gent de Societat Civil Catalana (SCC) em sembla grotesca. Va passar per etapes de tota mena. Amb quina es queden? ¿Amb el jove separatista que cridava 'mori Espanya'? ¿Amb el que es va entendre amb la CNT durant la Guerra Civil? ¿Amb el que va acceptar el marquesat?». També retreu alguns sectors del PSC «haver utilitzat la seva vídua, de manera desagradable, portant-la a mítings del partit, malgrat que era una persona totalment allunyada de la política».
PER ACABAR
O sigui que, vist tot això, queda ben clar, periodista Ot Bou, que malgrat saber escriure i ser punyent interpel·lant, cal fer millor els deures perquè ni tot és allò que sembla ni és tan fàcil explicar la veritat, si es vol explicar la veritat i no fer-se l'orni seguint la màxima periodística dels defectuosos que diu "que la veritat no m'espatlli un bon titular", fet per cert molt habitual en el lloc en què publiques.
Ja és ben trist haver d'acceptar que la història de les nacions sempre l'escriuen els que les han vençudes o han aniquilat a qui les habitava, perquè al damunt els que hi quedem haguem d'ajudar els destructors sent més papistes que el papa i tirant-nos pedres a la nostra teulada fent servir l'autoodi i enredant el personal al qual, alhora, acusem d'haver estat enredat. I no és això, company, no és això...
Repassa bé el teu article i reflexiona sobre com l'has escrit. I sobre qui t'hi ha ajudat, que també és una gran possibilitat en aquest país, que com tots és ple d'envejosos i ineptes en la majoria de camps i aspectes. I el periodisme (o allò que ens venen com a tal) no n'està gens exempt.
Només em queda dir, per tancar el redactat, que per a mi la pitjor acció de Jordi Pujol en tota la seva història política ha estat la de sortir del seu oasi personal un cop retirat per tornar a assistir a actes públics i donar suport a processistes lamentables com Puigdemont o Trias. I aquí sí que segurament va decebre molts patriotes de veres que li reconeixien haver estat una base sòlida per bona part de l'independentisme, tot i que ell estant en actiu com a president autonòmic mai no s'hagués identificat públicament amb la secessió de Catalunya.
