PAU CLARIS, SÍ, PRAT DE LA RIBA, NO, JORDI PUJOL!
Molts catalans, encara que ells no en siguin conscients, no han superat la mentalitat de formar part d'un altre país que, realment, els és ben aliè i viuen de ple en el marc mental espanyol tot i que, per les seves manifestacions externes (molts de cara a la galeria) es fan dir independentistes, sobiranistes o nacionalistes, i en realitat pensen o després diuen que la independència és impossible. Clar, clar. Ja vam sentir l'abaixada de bragues a Castellterçol de Jordi Pujol (manipulat o no), a qui vaig admirar molts anys perquè el veia el pare de la Catalunya moderna i un possible líder que un dia podria proclamar la independència com a gran referent del nacionalisme català, igual que va fer Ben Gurion a Israel.
Ja va veure tothom com li va sortir la cagarrina espanyola a aquell que sempre deia que un nacionalista estimava pel damunt de tot la seva nació, la seva pàtria, i que mai no havia de renunciar a la seva plenitud total. I això li he sentit dir jo moltes vegades a l'inefable Jordi Pujol. I què és la plenitud total d'una nació? Ser sota el jou d'una altra? No, oi? No!
La independència és impossible, potser sí. Però perquè els catalans no la volen. Després hi ha els obstacles, evidentment. Però la qüestió de base és que els catalans (uns per una cosa, altres per una altra) no la volen. Ja ho va dir Pau Claris fa segles: “Què us falta, sinó la voluntat?” La meitat hi està en contra i l’altra meitat la desitja però no la vol. Per això vénen aquests comportaments electorals tan estrambòtics i tan erràtics. És una qüestió estructural. La mentalitat d’aquesta meitat dels catalans, fins i tot d’una manera força hegemònica, ve molt marcada per haver viscut a la contra i en resistència. Per no haver tingut poder durant sis segles, o sigui, des de 1412 quan el primer traïdor important (abans que Puigdemont) Bernat de Gualbes va "regalar" amb el seu vot papal allò que era pels hereus de Martí l'Humà al castellà Trastàmara 
durant el Compromís de Casp. Sis segles, no tres: perquè ja està bé de fer-nos passar bou per bèstia grossa i considerar que el 1714 va ser una lluita per la independència: era una disputa per quines competències estatutàries s’havien de tenir. En més de sis segles només una vegada: el 1640, amb Pau Claris. En aquests sis segles què ha passat? S’ha generat una situació en què la mentalitat és protegir-se contra les amenaces. Comptant, a més, que parlem d’una monarquia com l’espanyola, aquests sis segles han estat molt traumàtics. Els últims quaranta anys potser no, o no tant. Però els anteriors sí. Catalunya es passa la meitat del segle XIX sota estat d’excepció. Per no parlar dels períodes directament dictatorials, de les guerres civils i dels cops d’estat del segle XX.
durant el Compromís de Casp. Sis segles, no tres: perquè ja està bé de fer-nos passar bou per bèstia grossa i considerar que el 1714 va ser una lluita per la independència: era una disputa per quines competències estatutàries s’havien de tenir. En més de sis segles només una vegada: el 1640, amb Pau Claris. En aquests sis segles què ha passat? S’ha generat una situació en què la mentalitat és protegir-se contra les amenaces. Comptant, a més, que parlem d’una monarquia com l’espanyola, aquests sis segles han estat molt traumàtics. Els últims quaranta anys potser no, o no tant. Però els anteriors sí. Catalunya es passa la meitat del segle XIX sota estat d’excepció. Per no parlar dels períodes directament dictatorials, de les guerres civils i dels cops d’estat del segle XX.Els catalans hem nascut esclaus de Castella, i la mentalitat esclava s'hereta. Ho deia Alfons López Tena de manera molt clara i diafana fa un any i mig en una entrevista amb què coincideixo absolutament que els catalans tendim a tancar-nos, a protegir-nos els uns als altres; comunitarisme, gens de crítica, gens de pensament. Mireu els eslògans: “Tots junts”, “mai no caminaràs sol”. És una amenaça totalitària. “Ovelletes, totes a obeir els pastors perquè hi ha llops a fora.” I efectivament, hi ha llops. És una mentalitat molt submisa, molt deferent, en què l’objectiu fonamental és anar tots junts. No sabem ben bé per a què. Només per a continuar existint. No per a aconseguir res. I aquesta mentalitat ha estat eficaç per a continuar existint, només cal comparar els catalans del Principat amb els del Rosselló. Però no és efectiva per a fer cap mena de tasca col·lectiva ambiciosa. No ja la independència. Res. Per a estar en condicions de fer la independència, hauries d’abandonar aquests paràmetres de comunitarisme kumbaià sentimental que són els que et donen cohesió.
Jordi Pujol va ser un d'aquests personatges amb la mentalitat espanyola, amb el marc mental espanyol (que per això el diari emblema de l'espanyolisme el va nomenar "Español del año" ara farà quatre dècades. Un personatge a qui vaig admirar força anys per un suposat esperit combatiu i d'assolir guanys per l'autonomia (de fet assolia els mateixos guanys que la resta però ho venia millor que la resta). Pujol es podia vantar que aconseguia la policia, la sanitat, la televisió o l’escola, que és el que aconseguien (si ho volien perquè moltes no ho volien) totes les comunitats autònomes. Catalunya i el País Basc obrien camí i la resta els seguien. Perquè això era el marc estatutari espanyol. Ara què pot aconseguir, la Generalitat? Hi ha algú que ho sàpiga, perquè, segons la meva opinió, res de res.
Pujol em va caure de tot arreu amb allò de Castellterçol i després que aquest país el 2017 (i durant deu anys abans) s'hagués mobilitzat massivament i hagués rebut de tort i de dret. I ara resulta que després de tot allò, hem de tirar 150 anys enrere i hem de tornar al país de Prat de la Riba, entre xats, tik-tokers i whatsaaps. Va home va! Si hem de tirar enrere, tornem a Pau Claris i al 1640, l'única vegada que Catalunya s'ha revoltat de veritat des de l'estafa del Compromís de Casp 228 anys abans.
“Què us falta, sinó la voluntat?”, ja va dir aquell eclesiàstic, 94è president de la Generalitat de Catalunya que el 16 de gener de 1641 va proclamar la República Catalana sota la protecció de França.
"Castella, superba i miserable, no aconsegueix un petit triomf sense llargues opressions, pregunteu als seus habitants si viuen envejosos de l'afecció que tenim a la nostra llibertat i defensa […]. Què és el que us manca, catalans, si no és la voluntat? […]", va dir en un discurs el 1640 cridant a la revolta contra els exèrcits del Comte-duc d'Olivares.
Tornar a les tesis de Pau Claris, potser sí, però no pas a les de Prat de la Riba, que va ser un autonomista pactista i conformista com Jordi Pujol. S'ha acabat l'admiració per Pujol, si més no per mi, que l'altre dia des del Moianès em va fer obrir els ulls ben oberts. Perquè tothom li ha vist la poteta. Vós, l'altre i jo. I no parlo de la deixa, que a mi, personalment, m'és absolutament igual perquè no m'afectava (com a la resta de catalans) en el més mínim si aquest senyor tenia diners seus (de moment, ningú no ha pogut demostrar que no fossin d'altra procedència que la paterna) fora o no. No com els 22.000.000.000 d'euros que s'emporta cada any l'estat espanyol de la meva nació, Catalunya. Això sí que no m'és igual. I més, quan hi ha catalans botiflers i col·laboracionistes que defensen que els castellans ho segueixin fent ad infinitum amb excuses com que "Espanya és un estat molt poderós, amb una llengua molt poderosa i amb un exèrcit molt poderós".
espanyol de la meva nació, Catalunya. Això sí que no m'és igual. I més, quan hi ha catalans botiflers i col·laboracionistes que defensen que els castellans ho segueixin fent ad infinitum amb excuses com que "Espanya és un estat molt poderós, amb una llengua molt poderosa i amb un exèrcit molt poderós". Va home va, que vaig cap a 70 anys i la camisa ja no me l'aixeca ningú. I menys, la banda que manipula l'expresident autonòmic a 94 anys i a la qual conec tant.
