Tal com passa a Catalunya amb Aliança Catalana, a Alemanya, amb una classe mitjana erosionada, l'èxit del partit de dreta anti immigració AfD no és una tornada al passat del país sinó que es basa en la seva supervivència com a tal

 

Europa ja forja un nou futur sense democràcia liberal

Les eleccions de diumenge passat a Alemanya deixen un balanç molt positiu per la força dretana llibertària AfD, que amb els resultats obtinguts, el doble que en les eleccions al Bundestag del 2021, no és només un moviment nacionalista ni el seu atractiu rau en l'extremisme ideològic sinó en la seva capacitat de capitalitzar el descontentament generalitzat a Europa, especialment pel que fa a la immigració. I Alemanya, que va arribar a ser la potència econòmica del continent, no és una excepció en aquest desencís continental. La seva base industrial s'està erosionant, el seu sistema de benestar està sota pressió i la seva població està cada cop més preocupada per la seguretat, la identitat i l'estabilitat econòmica. Per això per a molts (més dels que voldrien els continuistes i els woke d’aquest sistema ja ben caduc) l'AfD representa una forma d'autodefensa contra un col·lapse percebut de l'estil de vida alemany. I com a Alemanya, la resta de la vella Europa, bressol d’Occident i de la civilització i cultura judeo cristiana, passa pel mateix.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 25-2-25

M’agrada molt Sitges. Fa dies que no me’n moc i hi estic molt bé. Sobretot a casa de la meva amiga de la Blanca Subur que sempre està contenta i se la veu molt feliç, a banda que és ben bonica i, des del meu punt de vista, ben jove, perquè acaba de fer la cinquantena. Des de la vidriera en què miro l’horitzó cap al Llevant mediterrani, allà on hi percebo aquest Israel trist i adolorit, un poble que encara plora els dos infants assassinats pels miserables terroristes palestins que són la gran mentida d’aquest món de desequilibris i desequilibrats, inconscientment i potser per aquest fet, recupero mentalment la tarda de diumenge en què s’esdevenien les eleccions a Alemanya, en que un partit que fins fa poc era testimonial, ha esdevingut la segona força del país malgrat que molts estiguin enervats i contrariats amb aquest fet que no és més que un producte de l’acció i reacció, que és allò que els passarà als miserables palestins i als seus proxis quan Israel i els EUA reaccionin a la cafrada inenarrable dels brutals assassinats a sang freda dels dos angelets, Ariel i Kfir Bibas, de només 4 anys i 10 mesos, respectivament, i de la seva mare a mans dels sanguinaris palestins que no tenen ni entitat, ni història ni dret a la vida: només al pitjor que els pugui passar.

L’AfD d’Alice Weidel ha crescut com l’escuma i, malgrat que els liberals conservadors no hi vulguin pactar, aquesta etiqueta de partit d’extrema dreta en molts països ja s’està començant a dissoldre, perquè, tal com dic sempre, l’extrema dreta és una altra cosa. Un d’aquests contrariats, no sé si amb l’ascens de l’AfD sinó d’Aliança Catalana i del que es veu a venir, ha estat Jordi Pujol, que ha estripat en contra de la lideressa del partit català anti immigració i s’ha posicionat en contra de ni tan sols “dialogar-hi”. Aquest senyor, prop del qual vaig treballar alguns anys, no sap ni de què parla ni té cap mena de visió de la política actual, com els passa a la majoria dels que s’han quedat ancorats en els anys de glòria de CiU i que viuen de records que volen recuperar com sigui. Per ser clars: la Catalunya de Pujol ja no existeix, i ell s’entesta seguir-la fent realitat. I no, no existeix. A més, aquest home, després de tota una vida fent de polític, ara demostra que no va aprendre res de res perquè és profundament absolutista i poc demòcrata: pretén que els catalans tornem a Prat de la Riba, com si tirar 150 anys enrere fos bufar i fer ampolles. Déu n’hi do. Però és que, a més, destaca Prat de la Riba que va ser un senyor que va unir quatre diputacions espanyoles i obvia Pau Claris, que va ser el president de la Generalitat que va aconseguir una Catalunya independent durant quatre anys, el 1640. I d’aquest no en parla. Ni ell ni cap altre bujot autonomista. Perquè, senzillament, de Pau Claris no convé parlar-ne. Clar que no, perquè Pau Claris anava set pantalles endavant tot i haver existit tres segles abans que Prat de la Riba. I no convé perquè, precisament, va ser aquell que dirigint-se al país els va dir “que us falta (per aconseguir la independència) sinó la voluntat?”. I això porta directament als autonomistes espanyolistes, o sigui, als processistes de l'actualitat i els deixa completament en evidència. Per això no en parlen de Pau Claris i es capbussen en el 1714 que només va ser una història espanyola en què a Catalunya s'hi disputaven uns drets estatutaris autonòmics, i prou. Es miri com es miri. 

La memòria, sovint i malgrat tenir 94 anys i havent pogut passar per aquest món amb dignitat i no acabar com un pària fotent-se en camises d’onze vares que no li pertoquen (no diu que no és militant d’això estrany que no se sap ni què és dit Junts?), és molt selectiva. Sort que entrevistes entre valencians (Vicent Sanchis entrevista Alfons López Tena al diari El Món) ens aclareixen moltes coses, molts conceptes, i destapen moltes brutícies molt, però que molt brutes. D’aci i d’allà. Perquè la gent es cansa de tanta farsa i, al final, comença a parlar clar. No us la perdeu, l’entrevista.  

1.   La democràcia al món no desapareix, però es transforma   

■ La democràcia es basa en l'estabilitat, però què passa quan aquesta estabilitat desapareix? Les recents eleccions alemanyes han donat una resposta clara: l'ordre democràtic liberal està trontollant. Mentre que la Unió Demòcrata Cristiana (CDU), liderada per Friedrich Merz, s'ha convertit en el partit polític líder a Alemanya i està preparada per reemplaçar el govern d'Olaf Scholz dirigit pel Partit Socialdemòcrata (SPD), la veritable història de les eleccions és l'ascens meteòric del partit "d'extrema dreta" Alternativa per a Alemanya (AfD), que ara és la segona força política més gran del país amb el 20,8% dels vots.

■ El partit pro Rússia i anti-immigració, que pretén "eliminar l'ordre bàsic democràtic lliure", ha doblat el seu suport des de les últimes eleccions federals i s'ha afirmat com una força important en la política alemanya. I malgrat la seva ja anunciada exclusió pel conservador Friedrich Merz, líder de la guanyadora Unió Demòcrata Cristiana (CDU) que liderarà ara la coalició amb el Partit Socialdemòcrata (SPD), en substitució del govern d'Olaf Scholz, els guanys de l'AfD reflecteixen una insatisfacció creixent amb la política de sempre i l'atractiu, encara més creixent, de les solucions nacionalistes.

■ Tal com dic abans, l'AfD, codirigida per Alice Weidel i Tino Chrupalla, ha aconseguit el suport d'un de cada cinc votants alemanys, que amb un 20,8% dels vots suport ha aconseguit 152 escons en un parlament de 630, un increment de 10 punts respecte als anteriors comicis i els millors resultats en els 12 anys de vida de la formació d'extrema dreta. Malgrat el compromís de Merz de mantenir l'AfD fora de la coalició governant, aquestes eleccions subratllen un missatge clar: un nombre creixent d'alemanys se senten desil·lusionats amb l'establishment i estan buscant alternatives. Aquest augment sense precedents es va produir amb el vistiplau explícit del president Donald Trump i Elon Musk, que van avalar obertament el partit durant la campanya.

■ Com, agradi a qui sigui o no, està passant a Catalunya amb l’eclosió d’Aliança Catalana i la nova forma d’enfocar la política, de cara i sense subterfugis que empra al Parlament i al carrer la seva lideressa, Sílvia Orriols, l'èxit d'AfD és un fet innegable i no una tornada al passat (com el tremendisme ja s'ha encarregat d'escenificar arreu) sinó que es tracta de la supervivència del país mateix. En una època en què la Xina avança sense control, Rússia imposa el seu poder al camp de batalla i a les taules de negociacions, i molt més avui que ja ha pactat amb Trump i amb l’aquiescència (de gust i per força) de la UE (encara que sembli que no) la fi de la guerra amb molts avantatges, i els Estats Units prioritzen cada cop més la diplomàcia transaccional, Alemanya no es pot permetre el luxe de romandre feble. L'establishment democràtic tradicional no ha aconseguit donar solucions. La lentíssima Unió Europea, empantanada en la inèrcia burocràtica, no pot abordar aquestes crisis en temps real. Els votants busquen un lideratge fort i decisiu, cosa que el sistema actual lluita per aconseguir.

2.   Alice Weidel: atractiu personal i empatia

■ L’Alemanya política s'està movent cap a una sobirania nacional més forta, una immigració reduïda i polítiques fiscals més estrictes. Els votants volen un govern que prioritzi els interessos alemanys per sobre de la burocràcia de la UE, reforci els controls fronterers i restableixi l'estabilitat econòmica sense una despesa pública temerària.

■ Contràriament a les representacions generalitzades, l'AfD no és només un moviment nacionalista. Alice Weidel és obertament lesbiana i està casada amb una dona de Sri Lanka, cosa que complica les acusacions de simple xenofòbia. L'atractiu del partit, i el d’ella mateixa, no rau en l'extremisme ideològic sinó en la seva capacitat per capitalitzar el descontentament generalitzat, especialment pel que fa a la immigració. I aquest fet, que gairebé ningú no contempla perquè els mitjans de manipulació i la resta de partits polítics que es veuen perjudicats i amb el sistema tradicional forjat després de la Segona Guerra Mundial amenaçat el difuminen absolutament, és d’una importància cabdal, perquè a poc a poc va calant en la societat i es va acceptant com el gran remei per recuperar la sobirania i l’orgull nacional.  

■ La dependència d'Alemanya durant dècades de la mà d'obra estrangera per compensar el declivi demogràfic ha portat a la formació de subsocietats paral·leles, algunes de les quals rebutgen els valors del seu país d'acollida. Això, juntament amb l'augment de la delinqüència i l'estancament econòmic, ha alimentat una reacció contra les polítiques de portes obertes dels governs anteriors, especialment el de Merkel i l'entrada massiva de "refugiats" de la guerra de Síria (2011-2012) que va ser un colador en què hi va entrar de tot, inclosos molts extremistes islamistes i directament terroristes.

■ L'auge de l'AfD no és un fenomen aïllat. I a Catalunya, ho reitero, en tenim un gran exemple amb Sílvia Orriols i la naixent Aliança Catalana. Des d'Hongria fins a Itàlia, els moviments nacionalistes creixen, reflectint el fracàs del model europeu a l'hora d'abordar les preocupacions econòmiques i de seguretat. Les eleccions alemanyes indiquen un rebuig a la caiguda nacional passiva. En un món dominat per nacions poderoses com els Estats Units, la Xina i Rússia, els europeus comencen a adonar-se que la supervivència requereix una clara afirmació de la sobirania nacional.

■ L'ascens de líders manadors i que destaquen per la seva personalitat, que projecten als seus votants i països, com Putin, Xi Ping i Trump no és casual, perquè reflecteix una demanda més àmplia de líders que actuïn ràpidament, prenguin decisions difícils i rebutgin les ineficiències de la construcció de consens democràtic. Europa, amb la seva dependència de la diplomàcia i la normativa, s'està quedant enrere en una època que afavoreix la velocitat i la força.

■ El resultat electoral d'Alemanya no és una anomalia sinó un senyal d'alerta. L'AfD no és un moviment marginal, sinó que és una visió del futur d'Europa. A mesura que els votants de tot el continent continuen girant cap als líders nacionalistes i populistes, la pregunta fonamental segueix sent si la democràcia liberal pot sobreviure, o, contràriament i tal com jo personalment penso, ja és el passat que ha quedat enrere.

 

 

Els que heu demanat altos el foc i negociacions amb Hamàs us heu de preguntar ¿com es pot fer les paus i negociar amb monstres que assassinen nadons i celebren la seva mort?

El món no pot restar en silenci quan els monstres depravats de Hamas retornen els cossos dels nens Bibas brutalment assassinats i mutilats

Les Forces de Defensa d'Israel (FDI) van dir divendres que els exàmens forenses van revelar que els terroristes palestins van assassinar els nens Ariel i Kfir Bibas estrangulant-los "a mans nues" i mutilant els seus cossos setmanes després del seu segrest el 7 d'octubre de 2023. "Podem confirmar que el nadó Kfir Bibas, de només 10 mesos, i el seu germà gran Ariel, de quatre anys, van ser brutalment assassinats per terroristes mentre estaven segrestats com a ostatges a Gaza, fets que van tenir lloc, com a molt tard, el novembre de 2023. Aquests dos nens innocents van ser presos com a ostatges vius, juntament amb la seva mare, Shiri, de casa seva el 7 d'octubre de 2023", va dir Daniel Hagari, responsable de les FDI en un comunicat televisat. La declaració de les FDI es va produir hores després que es descobrís que Hamàs no havia retornat el cos de la mare dels nens, Shiri, enviant el cos d'una dona de Gaza i després afirmant que “hi havia hagut una confusió amb els cossos durant un atac aeri israelià”.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 22-2-25

Escric això avui dissabte, més relaxat que dijous i divendres, que estava en un estat d’indignació després de la missa negra de retorn de Hamàs dels petits Bibas, sacrificats i trossejats per aquests moros inhumans i miserables. No he pogut escriure i centrar-me abans, i ho faig avui amb la gairebé necessitat i obligació d’explicar-vos amb detall tot allò que la merda de mitjans públics com TV3, Catalunya Ràdio i la resta de mitjans satèl·lit seguidistes woke del regim sociata de #Vichy i dels seus proxis processistes, no us explicaran ni de lluny. Perquè protegeixen el terrorisme islamista i la criminalitat globalista de gentola com Soros, Gates i altres pretendents a controlar el món i girar-lo a la seva conveniència i butxaca. Queda molt clar fa anys i panys.

Redacto, com de costum darrerament, observant el va i ve de les onades de la platja de Sitges, a tocar de Terramar, i mirant l’horitzó en què hi veig un poble desolat plorar pels brutals assassinats dels seus innocents aquell fatídic 7 d’octubre de 2023, i avui, més que mai, per dos petits, dos infants, un de nadó, dos angelets torturats i mutilats a sang freda pels assassins palestins que tant de bo que els caiguin les set plagues i set mil més al damunt. A tots, perquè en el seu dantesc espectacle de celebració, van demostrar que en aquell maleït tros de món, de civil assenyat no n’hi ha cap per la senzilla raó que el seny, en aquell indret, no hi ha arribat mai perquè el fanatisme alcorànic i la menjadora de les organitzacions “humanitàries i dels drets humans”, els han evitat ser assenyats, respectar la resta del proïsme i haver de treballar. I amb bramar consignes anti jueves i anti americanes ja en tenen prou. Les set mil plagues, els han de caure. I encara seran poques. I ho dic molt tranquil·lament. Molt calmat i molt conscient d’allò que dic: si els fan fora de Gaza i els desplacen ben lluny i en mil segments; si Gaza queda neta d’aquesta escòria de dròpols i fanàtics criminals i esdevé, tal com proposa el president Donald Trump (avui l’únic president amb el qual m’identifico) una “riviera” de pau, tranquil·litat i oci amb centre de negocis i prosperitat pròpia i per la resta de veïns de la regió, ho celebraré molt i molt. Però molt.

   

1.   El silenci del món woke és una alarma a la qual no podem fer cas omís

■  Dijous, Israel es va enfrontar a un altre capítol horripilant de la crisi en curs dels ostatges segrestats. Després de 503 dies en captivitat, les restes d'Oded Lifshitz, Ariel Bibas i Kfir Bibas van ser retornades, juntament amb un quart cos que no era el de Shiri Bibas, les restes de la qual finalment han estat lliurades i identificades després que la seva família i tot el país va quedar en un estat d'angoixa i ràbia. Però això no va ser només una tragèdia més, va ser barbàrie, un crim de guerra del pitjor tipus. I això no pot quedar impune

■ Els informes forenses han confirmat ara el que tots temíem: Hamàs no només va segrestar aquests nens; els van assassinar brutalment en captivitat el novembre del 2023. Kfir Bibas només tenia deu mesos. Ariel tenia quatre anys. "Els dos nens van ser brutalment assassinats en captivitat per terroristes el novembre de 2023, només un mes després del seu segrest", diuen els informes forenses.

■ Els terroristes que van dur a terme aquests actes són monstres, desproveïts de qualsevol decència humana. Això no va ser un dany col·lateral, no una conseqüència desafortunada de la guerra; va ser un assassinat intencionat i a sang freda i, el món, començant per vosaltres, compatriotes catalans, ha de conèixer la veritat que els pocavergonyes de TV3 i la resta de còmplices del calla i cobra nostrat no us explicaran mai. Hamàs no només va segrestar i va fer ostatges; van matar i mutilar nens en la foscor dels seus túnels a mà i a sang freda sinó que després van retornar cruelment els cossos dels infants, i el de la mare, equivocat, en una burla retorçada de la humanitat bàsica.

■ La seva crueltat no té límits. Van fer desfilar les restes d’uns petits innocents com trofeus, i després, com per afegir una altra capa d'horror, no van aconseguir ni tan sols tornar el cos de la seva mare. "En lloc de tornar Shiri, la mare de Kfir i Ariel, Hamàs va retornar un cos no identificat, com si es tractés d'un enviament sense valor", va escriure l'ambaixador d'Israel a les Nacions Unides a X. Perquè, el cos que van enviar de qui era? No tenia família? No tenia gent que se l’estimés? Què li va passar a la persona que l’habitava? La van matar els criminals mateixos? I si va ser víctima col·lateral de bombardejos, no la van tornar a la família? Se la van quedar de recanvi? Aquests són els valors que tenen els criminals que alguns catalans, i no pocs, defenseu com si es tractés de justiciers per la llibertat. De quina llibertat parlem? De què i de qui? Repasseu aquest informe sobre els palestins actuals que va escriure l’historiador Cèsar Sànchez el novembre de 2023 i aclariu-vos i reflexioneu quan cagueu cantant la cançoneta “From the river to the sea”, de la qual molts de vosaltres, fotuts ignorants, no sabeu ni de quin riu ni de quin mar parleu, però “si ho diu, per alguna cosa deu ser”, oi? I s’ha acabat el bròquil, clar. Quin fàstic foteu molts! Aquest dels assassinats i la riota de la família Bibas és un nou cop baix, un mal i una crueltat sense paral·lel que se’n fot directament de tots nosaltres. També de vosaltres, “tontos útils woke” sense cervell.

■ Pels que encara ho hàgiu entès, que per desgràcia sou molts, més del que la intel·ligència mitjana hauria de possibilitar, us ho tornaré a explicar: Israel no va buscar aquesta guerra el 7 d'octubre de 2023, aquests FDLGP bàrbars van entrar a Israel, violant, segrestant, cremant, segrestant persones i fent-les ostatges i matant gent a tota la frontera, gent que era a casa seva, com hi podeu ser vosaltres, carallotis, avui dissabte, amb els pares, els fills, els avis o la xicota o xicot vivint la seva vida, una frontera reconeguda internacionalment. Aquests malparits van arruïnar l'esperança dels israelians i també han arruïnat l'esperança dels pocs palestins que volen pau de veres i futur en llibertat, que certament tampoc no són gaires, que quedi clar. I això és pura crueltat. I s'ha d'entendre que per lluitar contra la crueltat pura, cal lluitar totalment i desarrelar la crueltat pura perquè el terror és el que porta a aquest cercle viciós al Llevant mediterrani.

■ Els que heu demanat altos el foc, que heu exigit negociacions amb Hamàs, ara us heu de preguntar: Com es pot negociar amb monstres? Com es pot fer les paus amb els que assassinen nadons i celebren la seva mort? En les dantesques imatges de dijous a Gaza s’hi van poder veure pares que donaven suport a Hamàs al costat dels seus fills, observant l'espectacle dels cossos dels nens israelians que els desfilaven al voltant. Quin tipus de societat permet que floreixi aquest mal?

■ Ho reitero per enèsima vegada: avui a gairebé 69 anys i després d’haver dedicat tota la meva vida a analitzar el món i el seu funcionament, a observar les reaccions humanes i a informar de com eren, he de dir que, vist tot això que només em podia imaginar llegint textos històrics sobre l’eugenisme i el nazisme que van propiciar i desembocar en l’horrible Holocaust, avui soc més pro israelià i més sionista que mai i que desitjo amb totes les meves forces i de manera oberta la desaparició absoluta de tots aquests nazis que no en van tenir prou amb més de sis milions de jueus assassinats en sis anys sinó que per culpa seva van morir més de 64 milions de gentils (no jueus) més a tot el món i per causa de la Segona Guerra Mundial que va començar com ara: matant jueus. I tots sabem que allò que comença massacrant jueus, mai no s’acaba amb els jueus. I no només ho dic jo: ho diu la història de manera reiterada.

■ Israel ha de respondre amb tota la força del seu poder. Ja no es tracta només de recuperar ostatges segrestats; es tracta d'eradicar una força del mal pur. No hi ha justificació, ni racionalització, ni compromís a fer amb els que es delecten amb el patiment dels innocents. Tots els terroristes han de saber que no hi haurà cap refugi segur, ni es podran escapar de la justícia. "Aquesta és una violació molt greu de l'organització terrorista Hamàs, que exigeix ​​l'acord per retornar quatre ostatges morts. Exigim que Hamàs torni a casa tots els nostres ostatges", va declarar el responsablede les FDI.

■ Els líders mundials també han expressat la seva indignació. L'Oficina del President de l'Argentina va emetre un comunicat en què condemna Hamàs, va declarar dos dies de dol nacional per Ariel i Kfir i va afirmar que el grup terrorista "ha de quedar reduït a cendres i esdevenir res més que un horrible record de la història mundial".

■ Les Federacions Jueves van expressar el seu horror, qualificant l'engany de Hamàs com una forma de "guerra psicològica cruel i enganyosa contra la família Bibas, l'Estat d'Israel i el poble jueu".

■ La Unió Ortodoxa va assenyalar la infame imatge de Shiri Bibas protegint els seus fills mentre els terroristes de Hamàs els segrestaven, afirmant: "Durant 500 dies vam esperar que la joiosa innocència d'Ariel i Kfir superés la foscor dels seus captors, però només perquè continuem subestimant ingènuament les profunditats de Hamàs".

■ La Lliga Antidifamació va publicar una imatge d'Ariel i Kfir amb vestits de Batman amb les paraules: "Eren nadons. Nadons innocents. Que la seva memòria sigui una benedicció".

2.   Cal tenir les batalles preparades i a punt

■ Durant 16 mesos, els israelians han sortit al carrer, dividits entre l'esperança i la desesperació, sabent que cada dia podria portar reunions miraculoses o funerals desconcertants. Aquesta vegada, s’han trobat amb el pitjor dels casos. Però si Hamàs creu que assassinar nens trencarà la seva decisió ferma de defensa del poble i l’Estat d’Israel, que s’esdevé fa 77 anys, s'equivoquen. I molt.

■ La flama de l'esperança no s'ha d'apagar, però ara ha d'anar acompanyada del foc de la retribució. El retorn dels segrestats segueix sent la missió sagrada de l’Estat d’Israel, en què basa els seus principis de protecció i per la qual cosa va estat constituït, però també caldrà que aquest govern (o el que els israelians puguin elegir democràticament en el futur) s’asseguri que els responsables d'aquestes atrocitats es trobin amb una destrucció absoluta, tal com dic al principi i durant el redactat, la qual cosa i personalment desitjo amb totes les meves forces perquè sé que serà la garantia d’una pau potser indefinida, a la regió i al món sencer.

■ Tot el món civilitzat hauria de condemnar aquests horribles assassinats. Tot el món civilitzat s'hauria d'unir a Israel per exigir l'alliberament immediat de tots els ostatges que encara resten segrestats, sobretot aquests que s’emplenen la boca diàriament de drets humans i humanitaris, uns termes que es veu que no inclouen els jueus. I per això caldria que el que avui sembla ben greixat tàndem Netanyahu Trump no descansessin fins que els salvatges que van executar els innocents siguin portats davant la justícia. Perquè, de cap manera es mereixen caminar lliurement per aquest món occidental forjat per gent civilitzada que volien conviure entre ells en pau i llibertat.

 

 

Des de la captura d’Oded Lifshitz i Shiri, Ariel i Kfir Bibas per hordes palestino terroristes fins a l'exposició de les seves restes, les ONG han mantingut el seu silenci còmplice

 

On són les crides de les ONG de “drets humans” en favor dels petits Bibas, assassinats per Hamàs?

Els drets humans no són universals: no s'apliquen als jueus ni als israelians perquè no és estratègicament útil per als autoproclamats àrbitres dels drets humans que han monopolitzat i abusat d'aquests principis per a les seves agendes polítiques. Si això no estava prou clar fins ara, s’ha aclarit dolorosament aquest dijous al matí quan les principals organitzacions internacionals de drets humans han callat quan quatre ostatges israelians assassinats, inclosos dos petits de 2 i 5 anys, han estat repatriats en una macabra cerimònia de propaganda de Hamàs acompanyada en els fastos pels mateixos membres de la Creu Roja Internacional a Gaza, que semblen estar més al servei dels terroristes que del proïsme que els necessita de veres. On són, avui, les proclames de les ONG de “drets humans” en favor dels nens Bibas, assassinats per Hamàs? Des de la captura d’Oded Lifshitz i Shiri, Ariel i Kfir Bibas per hordes palestino terroristes de Gaza durant la massacre del 7 d'octubre, fins a l'exposició aquest dijous de les seves restes a l'escenari en un exercici de fastigosa propaganda, les ONG internacionals de drets humans han mantingut de manera vergonyosa el seu silenci còmplice.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 20-2-25

Ahir vaig anunciar sarcàsticament en públic que avui prendria “decisions dràstiques” pel que fa a la meva vida, però el fet d’aquest desencadenant inhumà perpetrat pels assassins terroristes palestins de Hamàs , un poble inventat pels antisemites i els àrabs anti Estat d’Israel que odien els jueus ancestralment i que no han existit mai com a poble denominat així perquè el 1946, dos anys abans del naixement de l’Estat d’Israel, els àrabs dels territoris del Mandat Britànic de Palestina ja en van fundar un d’estat: Jordània, on fins i tot es van inventar un rei i en què els que en van quedar fora (perquè van voler o no els van acceptar pel què sigui) són els avui dits “palestins” que diuen que la Terra d’Israel (des del riu fins al mar) els pertany. Palestina i els filisteus (o palestins) no figuren enlloc més que en els relats bíblics que parlen de Jesús de Natzaret, un profeta jueu nascut a Judea (avui Israel i Terra Santa del judaisme des de fa 4.000 anys) que sempre va practicar el judaisme. I també figura en els substantius del dit per la Societat de Nacions el Mandat Britànic de Palestina 1920-1948 (si aneu a “mostra la publicació” hi podreu llegir el context en el redactat de la meva autoria escrit el 8 de febrer de 2024), nom que precisament s’origina arran dels textos bíblics sobre Jesús el Jueu que esmento. Un poble, aquest inventat avui, tal com dic, sense cap mena d’història ni antiga ni contemporània pròpia, i que si alguna vegada va existir com a tal era un altre poble que res tenia a veure amb el qual avui es vol fer passar bou per bèstia grossa amb població d’orígens àrabs perquè resulta que els palestins o filisteus als quals es refereix la Bíblia (i la Torà) i que es van extingir com a tals  procedien del nord Mediterrani perquè eren un poble indoeuropeu (de la família grega) que formaven part dels pobles del mar, o sigui, que ni àrabs, ni mahometans i encara menys islamistes, els veritables filisteus. Fixeu-vos en la diferència entre la història constatable i els relats ficticis!

Bé, pel que fa a mi, finalment i en comptes de fer allò que vaig dir ahir que faria avui i que us enllaço més amunt, he passat el tràngol de la comèdia cínica terrorista islamista que ha retransmès fil per randa en anglès el Canal i24News. I així estic avui de ben fotut, perquè hi ha coses que, per molts anys que tinguis, mai no es poden normalitzar. Bé, deixaré les impressions personals i seguiré en el context de l’anàlisi.         

       

1.   El silenci de les ONG de "drets humans" sobre els nadons Bibas és complicitat amb l'agenda de Hamàs  

■ Amnistia Internacional ha utilitzat els darrers 15 mesos per produir informes acusant Israel de tots els crims que es podia pensar, però durant 500 dies l'organització que es va fundar per alliberar presos polítics no ha dit res dels membres de la família Bibas mentre estaven en captivitat. No han dit res a les xarxes socials que les restes dels quatre segrestats assassinats, en què hi ha els dos nens Bibas, han desfilat abans de lliurar-los a les famílies mentre els “civils” de Gaza se’n burlaven, feien fotos i vídeos i aplaudien.

■ Human Rights Watch aquest dijous no ha fet res més que “observar” sense fer cap declaració sobre les indignitats perpetrades als ostatges assassinats utilitzats per amenaçar els que encara són en captivitat terrorista. L’única excepció d’aquesta ONG va ser esmentar els abusos a la família Bibas en un informe fet el juliol passat.

■ El Fons de les Nacions Unides per a la Infància (UNICEF), que suposadament treballa per a tots els nens, va esmentar els petits segrestats Bibas només una vegada i de passada durant la sessió informativa de setembre que va fer el director executiu adjunt Ted Chaiban i en una publicació de l’aniversari del 7 d'octubre.

■ L'Oficina de Drets Humans de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides ha fet silenci sobre la família Bibas i, el més greu: mentre que dimarts passat va publicar una declaració sobre les degradants exhibicions públiques de captius de Hamàs (en un intent de mostrar equanimitat), acte seguit va equiparar els ostatges als terroristes empresonats i detinguts per assassinats múltiples, violacions i atemptats contra la població civil israeliana a Judea i Samaria (Cisjordània pels antisemites) i a la resta de l'Estat d'Israel.

■ Si repasseu els textos publicats per l’ONU i altres estaments i organitzacions, resulta que “el dret internacional humanitari prohibeix els ultratges a la dignitat personal, en particular els tractes humiliants i degradants". O sigui, que fer desfilar ostatges com a trofeus de guerra, en un espectacle de propaganda, viola clarament aquesta regla.

■ Si Hamàs i els altres grups terroristes de Gaza són els que en última instància són responsables de la mort dels quatre ostatges que han ensenyat avui com a trofeus de guerra, aquestes ONG són igual de  responsables en posar els drets humans en un taüt al costat dels cadàvers dels innocents assassinats.

2.   La terrorista antisemita Albanese i els seus capsigranys

■ “Tot això també és angoixant per a les seves famílies”, van dir a principis de setmana els suposats experts en una roda de premsa al respecte, entre els quals hi havia la relatora especial sobre la situació dels drets humans als territoris palestins Francesca Albanese, sempre disposada a comentar molt vehementment qualsevol percepció o al·legació d'abús per part de les forces israelianes (FDI). Tant Albanese, l'alt comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans, Volker Turk, i la seva oficina aquest dijous al matí han fet silenci mentre Hamàs passejava taüts com a trofeus de guerra i en contrast amb la manera constant i zelosa en què ataquen Israel amb reclamacions de genocidi, o apartheid, o qualsevol altre terme nou que hagin inventat com a baralla setmanal, la qual cosa evidencia una ridícula doble moral que fa feredat. És a dir, la resposta d’avui a la cerimònia de Hamàs és absolutament indicativa d’aquesta doble moral, però, sincerament: com a periodista en exercici des dels 19 anys i a punt de fer-ne 69, m’adono que tal norma no ha existit mai mai i sí la doble moral, que ha existit sempre en les suposades ONG de “drets humans” i qui les compon.

■ Fins i tot el 7 d'octubre, quan Israel encara estava repel·lint els atacs de Hamàs i intentant desactivar els llançaments de coets i morters, aquestes mateixes ONG van instar a la moderació israeliana invocant els “drets humans”. En totes les etapes de la guerra, aquestes organitzacions de drets humans han pressionat Israel perquè no parapetés i mitigués les amenaces de les organitzacions terroristes de Gaza i no fessin justícia contra els que van violar i assassinar a través del sud d'Israel. Això sí.

■ També invocant les sagrades paraules "drets humans" sobre crisis dubtoses, aquests grups que avui no han badat boca van exigir pauses humanitàries i ajuda i socors pels “activistes militants” de Gaza permetent-los reorganitzar-se i proveir-se, uns grups terroristes que han sobreviscut dia rere dia a les guerres que van ells mateixos van provocar (igual que va fer Zelenski a Ucraïna assassinant 11.000 russòfons del Donbàs i quan Putin -al cap d’anys, no pas l’endemà- s’hi va tornar ja va estar la guerra muntada i el victimisme escenificat, pobrets ucraïnesos!) i instigar per lluitar contra Israel gràcies a la cruel misericòrdia i a la insistència dominant de les organitzacions de drets humans, que finalment van provocar el 7 d'octubre en què els petits pelrojos i els pares van ser arrencats pels criminals palestins de casa seva, al quibuts de Nir Oz.

■ En la meva opinió, les ONG de "drets humans" són puntals bàsics d'un règim globalista woke d'interessos mundials antioccidentals que amb la màscara de la defensa de suposats drets humans ha facilitat l'agenda de Hamàs i ha obstaculitzat els que pretenen aturar-los. I en la seva complicitat amb l'agenda terrorista, han fet irrellevant el motiu pel qual se suposa que lluiten: els drets humans. I avui, aquests miserables col·laboracionistes probablement han fet silenci perquè han cregut que manifestar indignació contra els cafres que celebren la mort de dos petits infants podria facilitar que la comunitat internacional reaccionés durament contra Hamàs i contra qui els dona suport explícit i implícit, en aquest cas, ells mateixos.

■ Si els principis universals només s'invoquen quan són adequats per qui els difon, aleshores no són un estàndard per al tractament de les persones sinó una arma que s'utilitza fanàticament per dur a terme la pròpia agenda política o la agenda a la qual se serveixi. I això no és gaire transparent. I encara menys net ni moral.

 

¿Els actes terroristes dels que van dur a terme les massacres del 7 d'octubre –violar, decapitar, cremar i mutilar homes, dones i nens innocents només per una raó: que eren jueus o israelians– són diferents en termes qualitatius del que van fer els nazis?

 

Els terroristes de Hamàs haurien d’acabar com molts nazis: executats per crims de guerra

Mai a la meva vida m'havia imaginat que tindria pensaments tan radicals com els que m'han girat pel cap recentment. Són pensaments que em fan qüestionar els meus propis principis, els meus valors i l'essència mateixa del que significa ser humà. Em roseguen, omplint-me d'un profund sentiment de pena, ràbia i desesperació. He passat tota la meva vida adulta aprenent i exercint o viceversa la professió periodística; fins ara, gairebé 69 anys fent tot el possible per explicar la veritat en tots els aspectes i, sovint, molt sovint, contra els elements i els interessos personals de molts lobbys i màfies polítiques que m’han envoltat i contractat professionalment, de vegades per silenciar-me o intentar-ho, cosa que en bona mesura van aconseguir en diverses ocasions i malgrat el meu contracor. El meu deure professional sempre ha estat explicar la veritat que, gairebé sempre, coincideix amb, sigui com sigui, intentar preservar vides humanes, siguin les que siguin i de qui siguin, sense distinció. Però arribat aquest moment, les circumstàncies em sobrepassen i el meu pensament al respecte ja no és el mateix que quan tenia 20, 40 o fins i tot 50 o 60 anys. He canviat perquè, senzillament, he obert els ulls i no els he tancat, com fan molts altres col·legues de professió de manera vergonyosa, segons si els va bé per la butxaca i la menjadora o no. De manera vergonyosa i fastigosa. I ho dic alt i clar. 

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 15-2-25

Avui, el dia ennuvolat i grisós a la costa occidental del Garraf, ens ha convidat, al que escriu i a la meva amiga sitgetana que just acaba d’estrenar una cinquantena d'anys admirable en tots els aspectes, a fer una excursió matinera des de la façana litoral de la vila fins al cor del Massís, en què hem gaudit d’un bon esmorzar i d'unes vistes privilegiades sobre la nostra mar Mediterrània, aquella que compartim amb tants altres humans i civilitzacions i que ens tatua la seva idiosincràsia al caràcter, al temperament i als sentiments de manera ineluctable, que deia el gran i admirat Josep Pla. I, òbviament, en la llunyania i malgrat la incipient brufada que em pica a la cara en forma de microgotes que empluja i enfosqueix la panoràmica, hi denoto l’Israel, en què cada dia penso per mil i una raons. I el percebo, com de costum, curull de particularitats problemàtiques que no són noves. Miro a l'horitzó i, tot seguit, als meus peus, en què hi veig la Blanca Subur on ja hi havia hagut un nucli de població iber i després romà, en què es va edificar un castell al qual es van anar afegint les cases i l'església que van iniciar l'actual població de Sitges (heus aquí la seva denominació) que era el port i porta de sortida del comerç marítim de les produccions locals cap a tota la Mediterrània; cap a Constantinoble, cap a Beirut, cap a Famagusta, cap a Alexandria, cap a Haifa... La mística de la Mediterrània i la nostra manera de ser i viure. Després de la fantàstica excursió amb esmorzar a la Plana Novella i tornats a la casa de Terramar, he pensat de parlar-ne. I d’això parlaré avui: d’aquesta manera de ser catalana, mediterrània, occidental i d’aquest caràcter i d’aquest temperament que els mediterranis d'arreu anem descobrint implícit en nosaltres mateixos a mesura que la vida es va esdevenint i ens anem fent, amb sort, clar, més savis i experimentats, i ens cauen tots els pels de la llengua. Això també.       

1.   L’antisemitisme induït pels dits moviments socials woke i els mitjans de comunicació  

■ Aquest no és qui jo volia ser. Aquest no és el món en què volia viure. Volia creure en la bondat humana, en la redempció, en la justícia, en la humanitat. Però, qui es pot aferrar a aquestes utopies, a aquests ideals que no passen de ser això quan resulta que al davant hi té la cara del mal absolut mirant-lo fixament?

■ El dolor i la ràbia ho consumeixen tot. I, quan hi penso, sovint no em reconec a mi mateix. I no sé si ho tornaré a fer mai. Però sí que sé una cosa: no vull viure en un món on els monstres caminen lliures, rient del patiment que han causat i sabent que, possiblement mai s'enfrontaran a la veritable justícia. Perquè la que hauria de ser la justícia veritable és, precisament, la falta de justícia que els incentiva a fer a discreció tot allò de dolent que fan a la resta.

■ El 7 d’octubre de 2023, més de 1.200 jueus innocents van ser assassinats sense cap motiu al sud d’Israel. I més de 230 van ser humiliats, violats i segrestats i portats a rateres de Gaza, en què molts hi han mort, inclosos nens. L’endemà, el món condemnava tèbiament el pogrom. I al cap d’una setmana, un tsunami d’antisemitisme, d’anti israelianisme, d'antisionisme i de tots els anti ismes pejoratius corresponents a la judeofobia i promoguts principalment pels moviments antisemites woke (ells en diuen antisionistes, de manera eufemística, com si la malaltia de la bava del gos i la ràbia no fossin exactament el mateix), les universitats nord-americanes (vegeu el punt ⚫19. LES UNIVERSITATS “PIJES” DELS EUA) i els mitjans de comunicació/manipulació finançats amb els petrodòlars de Qatar i l’Iran s’abraonaven damunt de l’Estat d’Israel, la nació dels jueus prèviament perjudicats i massacrats pertot durant segles que finalment, fa 77 anys, van aconseguir “del món” la “concessió” d’una nació (la seva històrica situada en un territori que històricament també els pertanyia) en un indret que va ser de l’Imperi Otomà durant segles fins que aquest imperi es va partir arran de la seva derrota conjunta amb els imperis Alemany i l’Austrohongarès després de la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Un territori que mai abans ningú (excepte els jueus per història i religió) havia reivindicat com a seu de cap manera. És més, les “paternalistes” Comunitat Internacional i Societat de Nacions (després substituïda per l’ONU) els van “concedir” una zona en la qual, durant el Mandat Britànic de Palestina (nom sense cap història amb què els britànics van batejar aquell territori), en van haver de cedir dues terceres parts als àrabs  palestins que van fundar Jordània un parell d’anys abans (1946). O sigui, que ja hi ha un estat palestí existent dos anys abans que es fundés el jueu. I això tampoc no ho explica ningú.

2.   Potser, només potser, l'impensable és l'única resposta que queda

■ Tal com dic al principi, ja sé que és incorrecte i potser immoral; que no és la feina de l’home acabar amb la vida d'altres persones. Però, tanmateix, no puc reprimir la fúria i el dolor aclaparadors que em consumeixen quan veig els horrors que s'han desenvolupat davant els nostres ulls. Hamàs ha embrutat la nostra ànima. I parlo per tots els humans: m’és igual si tu, que em llegeixes, ets un antisemita de llibre que portes l’odi contra el jueu inoculat a la sang, si ho fas per racisme propi, adquirit o per interessos; això no fa que la meva afirmació no sigui certa. T’agradi o no. Que prou pena tens.

■ Quan veig que els ostatges són alliberats entre un frenesí de terroristes emmascarats i armats, desfilant com trofeus davant d'una multitud de "civils" que anima el seu patiment, se'm gira l'estómac. Quan veig els clips de vídeos del 7 d'octubre que m’han corcat la sang i el cor –no n'he vist mai de pitjors– sento un dolor indescriptible que em retorça l'ànima.

3.   Els ostatges tornen en condicions deplorables

Vosaltres, els que odieu els jueus només perquè son jueus, segurament no vau veure de manera detallada la cara magre d'Eli Sharabi, tan buida, tan desgastada. La vau veure? Perquè, si no és així, us diré que era una cara que no hauria semblat pas fora de lloc durant l'alliberament de Belsen, el 15 d’abril de 1945. Clar que, si no la vau veure és perquè, segurament, la majoria de vosaltres només us mengeu la merda de TV3, el Nacional, Vilawoke i la resta d’escòria mediàtica catalana i espanyola que pagueu amb els vostres impostos, directament i indirecta, perquè us aixequin la camisa dia sí dia també. I no ho sabeu o no ho voleu saber. Doncs, com que alguns segurament no ho heu vist tan bé com jo, que com a professional tinc accés a altres fonts informatives, us ho explicaré ben narrat: aquell ésser havia quedat reduït a una mera ombra d'ésser humà, un esquelet viu, despullat de dignitat i esperança. I després, el cop més cruel de tots: no sabia que la seva dona i les seves filles havien estat assassinades pels mateixos que l’havien deixat en aquell estat deplorable mentre explicava que la seva màxima il·lusió era tornar-les a veure i aquests miserables callaven. Quina mena de fills de puta permeten l'esperpèntica situació que un home innocent, segrestat a casa seva sense tenir pendent cap causa pròpia, visqui 16 mesos amb tanta agonia, sense saber que els seus éssers estimats han desaparegut per sempre? Aquests són humans? No. Rotundament, no.

■ Quan vaig mirar els ulls absents d'Or Levy, un home la dona del qual també va ser assassinada aquell dia infame, vaig veure un buit que mai més es podria tornar a omplir. Un home a qui li havien robat no només la seva estimada muller, sinó la seva mateixa raó de ser. I quan vaig veure Ohad Ben Ami, el seu cos tan fràgil que amb prou feines podia caminar, vaig sentir que alguna cosa dins meu es trencava i que em brollava l’odi contra aquests terroristes palestins criminals, la única raó de ser dels quals és matar jueus, matar humans a sang freda. Un odi que només havia sentit molts anys abans quan un dia, a 18 anys, els meus pares em van explicar com tres familiars meus, dos de pare i un de mare, havien estat assassinats el 1941 després de ser processats amb falsos judicis i falsos testimonis sobre falses suposades morts pels criminals franquistes per no pensar com ells, ser obligats a parlar castellà i torturats per parlar català i per no ser adeptes al règim i ser-ne obertament enemics, ni sentir-se espanyols, i menys castellans, perquè eren nacionalistes catalans. Com me'n puc sentir jo, espanyol? Des d’aquell dia de fa més de mig segle que no havia sentit tant d’odi cap algú, sincerament. Perquè els israelians mai no han afusellat ningú per no sentir-se israelià, ni per no parlar hebreu, ni per cap altra cosa semblant; els israelians només es defensen d’uns assassins que els maten pels carrers i als autobusos, que els bombardegen amb míssils i que des del  dia mateix de la seva independència, el 1948, fa 77 anys, els volen esborrar de la capa del sol. D’això es defensen i defensen els seus fills, les seves famílies i el seu estat. Però, és clar; això molts dels que em llegiu (i em titlleu de sionista, que per a mi no és cap insult sinó tot el contrari) ni tan sols ho penseu, oi, pallussos curtets i programats? Són genocides aquests jueus, penseu, tal com us diuen el Roura, el Pellicer, la Barceló o la resta de mermats dels mitjans o de la política woke.  

4.   A Israel hi ha pena de mort excepcional: els autors d'aquests crims mereixen ser en aquest món?

■ Només la sola presència continuada d’aquests éssers fastigosos contamina la societat fins al punt que les seves accions signifiquen que perden el dret a ser anomenats humans. I si ja no són humans, mereixen els drets que la resta atorguem a la humanitat? No, oi? Es mereixen la pietat que van negar a les seves víctimes? No, oi? Perquè les seves víctimes, sempre, són uns innocents als quals no coneixen de res i als quals assassinen i torturen pel sol fet de ser jueus. Aquesta és la veritat de tals criminals inhumans. 

■ La llei israeliana permet la pena de mort per a determinats crims: traïció, genocidi, crims contra la humanitat i crims contra el poble jueu en temps de guerra. Al llarg dels anys, hi ha hagut crides de diverses fonts per fer complir la pena de mort, l'últim intent greu va ser el març de 2023 quan es va presentar un projecte de llei a la Knesset per ordenar l'execució dels considerats terroristes. No obstant això, l'única execució que s'ha dut a terme a la història d'Israel va ser l'any 1962 quan Adolf Eichmann va ser penjat pel seu paper en l'orquestració de l'Holocaust, tot i que el seu amic palestí i principal ideòleg de l’Holocaust, Amin al-Husseini, se’n va salvar perquè el Mossad no el va poder detenir ja que era amagat a Egipte i protegit per Nasser, un l’altre criminal amic dels nazis. Sí, Eichmann, en última instància, va ser responsable de milions de morts. I aquests vils animals de Hamàs han estat responsables de "només" milers. Però l'assassinat no és un joc de números. I heus aquí el meu enervament al respecte, després de passats més de 80 anys de l’Holocaust i veient que la mateixa xacra antisemita segueix vital.

■ Les accions d'aquells que van dur a terme les massacres del 7 d'octubre –que van violar, decapitar, cremar i mutilar homes, dones i nens innocents només per una raó: que eren jueus o israelians– són diferents en termes qualitatius del que van fer els nazis? Si això no és un crim contra la humanitat, si això no és un crim contra el poble jueu, què és? Què ho és? Què ha de succeir perquè els que no veieu que això són crims contra la humanitat canvieu d'opinió? Algú m'ho pot respondre i/o rebatre?

■ Al meu entendre, Hamàs és pitjor que els nazis. Perquè aquests monstres celebren les seves atrocitats. Estan orgullosos de les seves matances. Filmen la seva brutalitat i la comparteixen amb el món, presumint amb alegria i al costat de la seva població palestina dels seus actes d’extrema bestialitat. Es delecten amb el seu salvatgisme jurant repetir el seu vessament de sang una i altra vegada si en tenen l'oportunitat. I no se’ls n’ha de donar cap d’oportunitat. Ni la de la presó. Perquè en empresonar-los, Israel es converteix en responsable del seu benestar. Els allotgen, els alimenten, els mantenen vius, tot a costa d'una societat que treballa per sufragar les despeses d'aquests grans fills de puta; una societat a la qual fa anys que van prometre aniquilar i a la qual cada dia fan odiar els seus més petits, nens innocents amb el cervell verge impulsats cap a l’odi i la voluntat d’erradicar un estat sobirà i de ple dret per una causa que no té cap sortida ni cap possibilitat de progressar. Per què? Quina justícia hi ha en això? No mereixen cap benestar, cap protecció, cap vida digna. Només l’aniquilació absoluta perquè deixin tranquils i lliures els altres, inclosos els seus infants i adolescents. I les seves dones. Quantes vides més s'han de perdre abans de reconèixer que la indulgència és una condemna a mort a la gent innocent? També la gent innocent àrab palestina.

■ Per acabar aquest memorial de greuges del meu emprenyament com a persona i com a periodista, per aquest ordre, us diré una altra veritat encara més condemnadora que molts de vosaltres ignoreu o voleu ignorar, sobretot aquells que viviu amorrats a TV3 i a la resta de subcarallots nostrats que es fan dir periodistes, quan resulta que només són cridaners miserables a sou. Llegiu atentament: Quan els criminals palestins són alliberats, tornen a les mateixes activitats terroristes, o encara pitjors. Yahya Sinwar n'és l'exemple principal. Un home que va ser empresonat, que no hauria d'haver vist mai més la llum, però que va ser operat d’un tumor al cap a Israel i li van salvar la vida i després va ser alliberat en un intercanvi de presoners. I aquell mateix cervell que els metges jueus van guarir, va ser el mateix cervell dels atacs criminals que van matar 1.200 innocents i que són una de les causes de les misèries d’aquest nostre món Occidental que aquesta xacra destructora vol fer desaparèixer, igual que vol fer desaparèixer Israel. Ni més ni menys; no ho oblideu, impensants totis. I som nosaltres els que els hem de fer desaparèixer a ells, si no volem desaparèixer nosaltres. Penseu-hi.