Si volem tenir pau a l'Orient Mitjà seria molt útil que la gent entengués el context històric del conflicte i no l'usés barroerament i apòcrifa

 

Israel i Palestina: dades, no relats

Sembla que d’un temps ençà s'ha tornat "políticament correcte" parlar de narracions en lloc de centrar-se en veritats històriques. Aquesta tendència és descaradament evident en les discussions sobre Israel i els àrabs palestins. Ens diuen que cada grup té la seva pròpia narrativa, la qual cosa implica que cadascú s'aferra a la seva pròpia versió de la veritat i ha de ser respectat pels seus punts de vista. Aquest enfocament, aparentment objectiu i sense jutjar, en realitat condueix a la distorsió dels fets i a soscavar la veritat històrica. Simplement no és cert dir -com diuen alguns portaveus palestins en la seva narració- que la terra d'Israel és la pàtria històrica dels àrabs palestins. No és cap “narrativa jueva” que Israel sigui la pàtria jueva sinó que, històricament és una certesa. Així ho titulo en record dels estimats amics analistes geopolítics mexicans Irving Gatell i Francisco Gil-White, que quan els expliquen contes de fades responen “datos, no relatos”.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 4-2-25

Mentre esmorzava aquest matí mirant la blava Mediterrània des del saló de la casa marítima de la meva amiga de Sitges repassava uns correus que m’havien arribat d’un company que treballa en una redacció a l’altra banda de la sorra, o sigui, al Llevant i concretament a Tel Aviv. M’explicava que un periodista havia preguntat Donald Trump, poques hores abans de la reunió amb Netanyahu, a la Casa Blanca, si donaria suport a una annexió de Judea i Samaria (Cisjordània pels antisemites) per part d’Israel. El president nord americà va respondre: “Pel que fa a la terra, Israel és un "país petit" (més o menys com Catalunya, afegeixo jo) i no parlaré d'això”. I tot seguit, mostrant una Montblanc que feia servir per signar ordres des del Despatx Oval, va dir: “Veu aquesta ploma?, doncs imagini’s que és l'Orient Mitjà, i la part superior, això és Israel”, i va seguir, “Ho faig servir com a analogia, i tot i que és molt més gran, és bastant precís, de fet”, i va continuar explicant “És un tros de terra força petit. És increïble el que han estat capaços de fer quan ho penses, hi ha molt de poder intel·ligent i bo, però és un tros de terra molt petit, no hi ha dubte”, va acabar dient el president dels Estats Units. I a bon entenedor. Per això avui faré una petita anàlisi d’allò que des del meu punt de vista són Israel i Palestina.  

1.   Les narracions fake i les veritats històriques

■ Sembla que s'ha tornat "políticament correcte" parlar de narracions en lloc de centrar-se en la veritat històrica. Aquesta tendència és descaradament evident en les discussions sobre Israel i els àrabs palestins. Ens diuen que cada grup té la seva pròpia narrativa, la qual cosa implica que cadascú s'aferra a la seva pròpia versió de la veritat i ha de ser respectat pels seus punts de vista. Aquest enfocament, aparentment objectiu i sense jutjar, en realitat condueix a la distorsió dels fets i a soscavar la veritat històrica. Simplement no és cert dir -com diuen alguns portaveus palestins en la seva narració- que la terra d'Israel és la pàtria històrica dels àrabs palestins. No és cap “narrativa jueva” que Israel sigui la pàtria jueva sinó que, històricament és una certesa.

■ Tal com de vegades explica un dels savis jueus nord americans de qui m’enriqueixo literàriament, l’homenot Marc D. Angel, “és cert des dels temps bíblics; era cert durant els dies del Temple a l'antiguitat; va ser cert durant els prop de 2000 anys d'exili en què els jueus van resar de cara a Jerusalem i anhelaven el retorn a la seva terra santa; és cert basat en la presència constant dels jueus a la Terra d'Israel al llarg dels segles, basat en proves arqueològiques, arxius, documents i fotografies”. I tot això, potser més èpic i bíblic, es reforça amb veritats absolutes incontestables perquè es poden constatar i contrastar i no només narrar com creences inapel·lables.

■ A veure: perquè hi hagi pau entre Israel i els seus veïns, és essencial buscar la veritat, no les "narracions". Aquí hi ha alguns fets històrics que cal entendre, com ara que l'Imperi Otomà musulmà va controlar la Terra d'Israel durant centenars d'anys. Relativament pocs jueus van viure a Terra Santa durant aquells segles. L'Imperi Otomà podria haver establert molt fàcilment un país musulmà a Israel amb Jerusalem com a capital, però, paradoxalment i en contrast amb allò que ara un sector influenciat per l’islamisme i, sobretot, per l’antisemitisme reivindica, això no se'ls va acudir mai.

■ L’avui dita “Palestina” (substantiu avui emprat en un altre context distint del nom que va popularitzar el Mandat Britànic de Palestina) va ser un remanent pobre de poca importància; Jerusalem era una ciutat antiga i decrèpita que a ningú (excepte els jueus) li importava gaire. No hi havia cap crida per a un "Estat palestí" ni cap pretensió que Jerusalem hauria de ser la capital d'un país musulmà.

■ Entre 1948 i 1967, Jordània va controlar Cisjordània i la Ciutat Vella de Jerusalem. Egipte controlava Gaza. Ni Jordània ni Egipte van cedir ni un pam de territori al domini àrab palestí. Ni van suggerir la necessitat d'un país palestí ni van fer cap pas en la direcció de la creació d'un estat palestí. Jordània no va declarar Jerusalem com a capital dels palestins.

■ El juny de 1967, Israel va derrotar els seus implacables enemics àrabs en la notable Guerra dels Sis Dies. En el procés, va prendre el control del Sinaí, la Franja de Gaza, Judea i Samaria (Cisjordània) i la Ciutat Vella de Jerusalem. En fer la pau amb Egipte, Israel va cedir el Sinaí a Egipte. En intentar crear gestos conciliadors amb els àrabs palestins, Israel va cedir bona part de Judea i Samaria i Gaza a l'Autoritat Palestina (OLP-Fatah).

■ Israel és l'únic país del món que ha donat territori als àrabs palestins. Tot i que Israel té una reclamació legítima sobre gran part d'aquest territori, per la pau, va decidir renunciar a pressionar les seves reivindicacions.

■ Encara que cap nació musulmana o àrab, quan tenia el control de Jerusalem, Cisjordània i Gaza, mai va crear (o fins i tot va suggerir la creació) d'un estat palestí amb una capital a Jerusalem, la propaganda actual al món "políticament correcte" és: els àrabs palestins tenen dret al seu propi estat amb Jerusalem com a capital.

■ No saben tots que la reclamació d'Israel sobre Jerusalem i la terra es remunta a 3000 anys enrere? (llegiu el punt 9 del meu assaig al respecte) No reconeixen tant el cristianisme com l'islam la santedat de la Bíblia hebrea, una Bíblia que destaca la centralitat de la Terra d'Israel i Jerusalem en tants textos? Sí que ho fan, oi?

■ Si volem tenir pau entre Israel i els palestins (i la resta del món àrab), seria molt útil que la gent entengués el context històric del conflicte i no l'usés barroerament i apòcrifa. I comencés a analitzar dades reals, i no relats de contes èpics. Perquè les persones i països equivocats, que obliden la història, que ignoren o neguen els drets d'Israel i que miren cap a un altre costat quan Israel és difamat i atacat, aquestes persones són part del problema, no pas de la solució. I per aquí també comença la tan reclamada pau i l’enteniment.

2.   Congressista Andrew Harris: "Israel és per als jueus, des del riu fins al mar"

■ Començava l’article amb la resposta del president Donald Trump a la pregunta d’un periodista sobre la possible annexió de Judea i Samaria per part d’Israel i l’acabaré amb la carta que el diputat congressista de Maryland Andrew Harris va enviar al primer ministre israelià Benjamin Netanyahu donant suport a la resolució de la Knesset contra un estat palestí durant la seva visita a Washington enmig dels intents de normalitzar les relacions amb l'Aràbia Saudita a través dels Acords d’Oslo, tal com explico en el meu article d’ahir 2 de febrer en aquest mateix blog.

■ A la carta, Harris assenyala el seu suport a la decisió de la Knesset (Parlament d'Israel) d'oposar-se fermament a l'establiment d'un estat palestí a l'oest del riu Jordà. Segons Israel Hayom, la carta assenyala com Israel ha superat una terrible tragèdia i ha ressorgit d'una manera gairebé miraculosa amb l’esforç de tot el seu poble. Harris parla dels molts representants mundials han visitat les comunitats israelianes a la frontera de Gaza i han presenciat els horrors de primera mà, i creu que una invasió així no ha de tornar a passar mai més.

■ Harris cita la decisió de la Knesset i puntualitza que establir un estat palestí al cor de la terra d'Israel suposaria una amenaça existencial per a l'estat d'Israel i els seus ciutadans, perpetuaria el conflicte àrab-israelià i desestabilitzaria la regió, i dóna suport a la decisió com a membre del Congrés que està compromès a mantenir-se fermament al costat d’Israel, sobretot després de la guerra que va començar el 7 d'octubre després del pogrom de les comunitats israelianes del costat de Gaza.

■ La carta subratlla que el poble d'Israel té un dret històric i nacional en aquella terra, des del riu fins al mar, i que Harris està a favor d'un Israel fort i s'oposa fermament a la introducció de qualsevol entitat terrorista que pugui amenaçar la integritat del país jueu.

 

 

 

La visita de Netanyahu a la Casa Blanca, un gest transcendental i un gir polític dels EUA a l’Orient Mitjà

 

Que Netanyahu sigui el primer convidat oficial de Trump a la Casa Blanca certifica el gir polític dels EUA a l'Orient Mitjà

Els escèptics en la geopolítica i els interessos dels Estats Units (EUA), inclòs aquest redactor, pel que fa a la seva col·laboració positiva amb Israel no donàvem gaire crèdit al nou mandat de l’avui 47è president nord americà, precisament perquè ja n’havia estat el 45è i les coses no van ser gaire diferents que amb l’adveniment del 46è, o sigui, Joe Biden. Però vistos els fets i allò que la saviesa popular explica amb la frase “no és el mateix parlar que fer”, l’acord d’hostatges israelians intercanviats per terroristes palestins, les propostes favorables a Israel de Donald Trump amb l'expansió i l'enfortiment dels Acords d'Abraham i la resta del context al respecte a més que la primera visita oficial que rep el mandatari estatunidenc sigui la del premier israelià, fa que el punt d’inflexió sobre les polítiques republicanes a l’Orient Mitjà siguin fets constatables i que, per tant, s’hagi de donar un vot de confiança al líder dels EUA a diferència d’allò que va passar amb l’anterior president.    

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 3-2-25

Ahir, un amic d’anys i panys lloava els meus articles i anàlisis “pel munt d’informació veraç que inclouen”, em va dir, i em va fer dues preguntes, la primera, d’on la trec la informació, si en cap mitjà català ni espanyol (i sovint ni europeu, va apuntar) surt ni per aproximació, tot i que constata que és certa, i la segona, per què sempre escric sobre política internacional i mai de política catalana o espanyola. A la primera pregunta li vaig respondre que soc gat vell i que ja sé fa anys on és el clos dels ratolins i per això no em crec res de ningú amb interessos informatius al respecte; a la segona, que realment només escric sobre coses serioses i políticament i social rellevants. I em va dir, “no ho havia pensat, però tens tota la raó”. Fa més de cinc dècades que vaig començar a fer programes musicals a la ràdio i a escriure i especular en la informació. I com que vaig per lliure i no em dec “a cap manament de cap salvador que amb el seu diví mestratge em faci que l’anomeni pare”, doncs, intento no perdre el preciós temps que la vida em regala i l’empro en coses de servei i no en bufonades per a crèduls i creients. I dit tot això, avui especularé una mica sobre els inicis del segon mandat presidencial de Donald Trump, “el 47è”, sobretot en referència a Israel i al Llevant, que és allò que ara més m’interessa de la geopolítica.  

1.   La visita de Netanyahu a la Casa Blanca, un gest transcendental i un gir polític dels EUA a l’Orient Mitjà

■ Amb el primer ministre Benjamin Netanyahu convertint-se en el primer líder estranger convidat a la Casa Blanca després de la segona investidura del president nord-americà Donald Trump, és evident que aquest fet és d’una importància cabdal perquè no és només una cortesia diplomàtica sinó que, al meu entendre, és un gest transcendental que està demostrant un restabliment dels llaços entre Israel i els Estats Units i, el que és més crucial, podria simbolitzar un nou capítol de la diplomàcia de l'Orient Mitjà ja que tot indica -i reitero el meu sempre escepticisme personal en els temes importants i decisions polítiques dels polítics en general- que les coses van per aquest camí. Per tant, i tal com titulo l’anàlisi, que Netanyahu sigui el primer convidat oficial de Trump a la Casa Blanca certifica el gir polític dels EUA a l'Orient Mitjà.

■ A diferència del seu predecessor, Trump està demostrant que la veritable manera com funciona la diplomàcia entre dos aliats és directament, honestament i amb una mostra de profunda amistat i penso que aquesta invitació, i l'associació que representa, marquen un punt clau en la història recent de l'Orient Mitjà.

2.   La massacre del 7 d’octubre de 2023

■ A hores d’ara no hi ha ningú que no tingui clar que l'Iran i els seus representants, principalment Hamàs, van llançar la massacre del 7 d'octubre per fer descarrilar el proper acord de normalització històric i de canvi de paradigma diplomàtic/polític, cultural i comercial entre Israel i l'Aràbia Saudita. Aquesta expansió dels Acords d'Abraham, els acords de pau històrics que ja havien començat a remodelar la regió sota l'anterior administració de Trump, van marcar el començament d'una era de cooperació, estabilitat i prosperitat a tot l'Orient Mitjà. La República Islàmica dels aiatolàs i les seves armes terroristes no podien deixar que això passés perquè hauria aïllat la seva ideologia de rebuig assassí i assegurat que la gent de la regió tingués un futur millor, lliure de la seva dominació islamista radical.

■ Cal no oblidar que, passat tot el calvari del 7 d’octubre i les dissortades conseqüències de pèrdues humanes i materials que va reportar també amb l’esclat de la guerra a Gaza, gràcies en gran part al lideratge decidit de Netanyahu l'Iran s'ha debilitat molt i es pot dir que és sota mínims. Durant els últims 15 mesos, Hamàs ha estat en gran part derrotat militarment, Hezbollah va ser derrotat i el règim d'Assad ja no existeix. A més, el mateix Iran s'ha quedat sense defensa després dels successius atacs aeris israelians. Per tant, ara és precisament el moment de tornar als plans anteriors per reescriure la història i portar pau i prosperitat a la regió, la qual cosa sembla que es comença a rubricar de nou a partir d’aquesta visita.

3.   El que són o haurien de ser i representar els Acords d’Abraham

■ Els Acords d'Abraham proporcionen un poderós contrapès a les ambicions d’expansionisme territorial i del fanatisme islamista de l'Iran, sobretot si es materialitza la possibilitat que Israel i els seus socis àrabs, tots units, conjuntin els seus esforços per frenar l'expansionisme iranià i garantir la seguretat de la regió. Els Acords d'Abraham, llançats sota aquesta visió, van trencar dècades d'hostilitat i divisió, culminant amb acords de normalització històrics entre Israel i els Emirats Àrabs Units, Bahrain, Sudan i el Marroc, que han resistit la prova del temps i la guerra. I aquest és un fet molt important i que consolida totes aquestes accions en pro de la pau, la convivència de bon veïnatge i la democràcia. Ara caldrà observar molt atentament com es desenvolupen les negociacions a través de les relacions diplomàtiques de tots els implicats sota l’arbitratge, que esperem que sigui objectiu, dels EUA. Per això la invitació de Netanyahu a Washington és una progressió natural d'aquests avenços diplomàtics, que indica una dedicació continuada per expandir i consolidar aquests acords i, amb ells, la promesa d'una pau duradora a l'Orient Mitjà.

■ Però les ramificacions de la visita de Netanyahu van molt més enllà de l'enfortiment dels llaços entre Israel i els seus veïns àrabs; també són profundament rellevants per a la dinàmica geopolítica més àmplia de l'Orient Mitjà. I, sobretot, aquesta cooperació creixent presenta un front únic davant la influència desestabilitzadora de l'Iran, ja que mentre els aiatol·làs continuen la seva recerca d'armes nuclears i intenten reconstruir les seves sagnants activitats amb l’ajut dels seus terroristes afins a tota la regió, la importància estratègica d'aïllar Teheran mai ha estat en un punt de mira comú de més actors.

■ Trump i Netanyahu, doncs, es tornen a trobar i el món observa una regió en transformació devastada per conflictes innecessaris provocats. El món que vol pau i convivència té l'esperança del final de la República Islàmica de l’Iran que tant de mal fa a propis i aliens i que, també els EUA, hagin entès de veres (i per tant deixin d’enviar-los diners i d’aixecar-los embargaments com descaradament va fer Biden en el mandat anterior mentre collava Israel) que aquests mai no podran ser els seus aliats en un món occidental i democràtic, perquè el fanatisme religiós i el fanatisme i l’exacerbació només porten al totalitarisme i a la barbàrie. I la derrota total de l’Iran i els seus proxys a l'Orient Mitjà ha de fer possible que la regió deixi de ser un lloc definit només pel conflicte i la violència.

■ El missatge enviat per la visita de Netanyahu és inconfusible perquè -si més no ho sembla, ja dic que jo no dono mai res per fet fins que no és al sac i ben lligat- la relació EUA-Israel és més important que mai, i els Acords d'Abraham han d’arribar per quedar-se i pacificar i democratitzar en la mesura possible tot el món àrab d’aquella influència. L'impuls diplomàtic que indica la visita de Netanyahu garantirà que tothom a la regió del Llevant entengui que aquesta és l’única manera de donar forma a la pau i la prosperitat.

■ La visita de Netanyahu a Washington no hauria de ser només una fita personal per als dos líders sinó que caldria que fos una declaració clara al món que el futur de l'Orient Mitjà estarà definit per la cooperació, no pel conflicte.

Hem d’aprofitar que avui tenim un món anomenat internet per desbancar la narrativa oficial, que és mentida o està tergiversada

 

Els que “s’empassen” el xou de Truman del segle XXI són majoritàriament universitaris

Asseguraria que no hi deu haver cap adult que no conegui The Truman Show, o si més no, que no hagi sentit a parlar de la pel·lícula estatunidenca dirigida per Peter Weir estrenada el 1998, la història de Truman Burbank que fa una vida tranquil·la casat amb Meryl, infermera, viu a la ciutat paradisíaca de Seaheaven, plena de gent simpàtica i de jardins ben mantinguts. Tanmateix, Truman té ganes de veure el món, de descobrir noves coses, i sobretot de trobar una noia, Sylvia, la mirada de la qual el va embruixar en la seva joventut. Però tot sembla obligar Truman a quedar-se allà on és perquè Truman viu una realitat paral·lela i no pas la veritable. I paradoxalment i aplicat al dia a dia del segle XXI, resulta curiós que els que hem anat a les universitats som aquell segment que més ens creiem la narrativa oficial, aquella que, en gran part, o és mentida o està tergiversada.  

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 1-2-25

En aquest plujós matí de dissabte del primer dia de febrer segueixo escrivint de cara al mar des de la casa marítima de Sitges, a tocar del Club de Golf Terramar, lloc en què darrerament hi passo moltes hores gaudint del golf, de l’escriptura i de la vida de jubilat ben actiu. I avui repasso el Truman de Peter Weir i reflexiono sobre com encara ven aquesta manera d’engany, d’enredar el pobre humà que es pensa que tot allò que té al voltant és real, quan de fet, la gran majoria d’informació que li arriba és falsa. I també arribo a la conclusió, constatades moltes proves, que la majoria majoritària de gent que s’empassa l’ham del Truman diari, és gent que ha passat per les universitats. O sigui, que els universitaris, en el fons som els més manipulats i, per tant, els més manipulables, crèduls i creients d’aquesta societat comandada per pocavergonyes de tots els segments que mouen els fils dels titelles a la seva conveniència i interès perquè alhora ells també són uns manipulats de titellaires superiors. Uns titelles, la gran majoria, amb títols o estudis universitaris, la qual cosa és la que fa més pena de tot plegat.

1. Sobre el xou de Truman (en context)

■ The Truman Show ja és un clàssic a hores d’ara. Una pel·lícula que és coneguda per la crítica que fa dels programes de telerealitat o reallity shows contemporanis. Tanmateix, la visió d'un home en un sistema molt poderós, vivint en la ignorància i en la banalitat, no és cosa nova. No obstant això, la pel·lícula no és una simple repetició i planteja preguntes inèdites.

■ Truman viu en un món on tot és organitzat per una sola persona (el director), un món orwellià a prop de 1984 i del seu Gran Germà (Big Brother). Però es tracta també d'un home (a priori) tranquil que dubta a poc a poc de la realitat, la qual cosa l’identifica i apropa a la novel·la de Philip K. Dick El Temps desarticulat, de la qual reprèn la idea de partida. Per acabar, la recerca de la realitat de Truman ens porta a Matrix pel biaix de Plató i el seu Al·legoria de la caverna, i per certs elements a la sèrie The Prisoner. «Truman» és un homònim de true man, que significa en anglès «l'home veritable» o «l'home vertader». Al començament de la pel·lícula, certs «figurants» deixen entendre que es tractaria d'una experiència per veure com reaccionaria de debò un home en el moment de situacions dignes d'una sèrie de televisió, com la falsa desaparició del seu pare.

■ Aquesta pel·lícula denuncia la vida de Truman amb un to de comèdia, més que de ciència-ficció. És tancat en un món on una sola persona ho controla tot (el director). Aquest és col·locat tot dalt de l'estudi, a la lluna. S'hi pot doncs veure una al·legoria d’un déu totpoderós.

■ D'altra banda, l'amo de Truman sembla també ser l'espectador i la publicitat. En efecte, l'espectador determina per la tria la seva cadena del futur del programa i, per tant, del de Truman. Però la publicitat té també un paper molt important en la seva vida. Els seus parents se li adrecen regularment utilitzant eslògans publicitaris. Molta atenció en aquest aspecte perquè munió de persones (potser les mateixes que se’ls empassen cada dia) el passen per alt.

■ L'omnipresència de les càmeres i la presència d'actors aconsegueixen una atmosfera sufocant, prop del Big Brother. El realitzador té tots els poders sobre la vida de Truman. Quan Truman decideix anar-se'n de la ciutat en vaixell, s'adona que és «tancat», i que el cel de l'horitzó és de fet una paret pintada. Troba una porta per sortir de l'immens estudi. El realitzador li parla llavors, com ho faria un suposat déu, per una veu que baixa del cel i li revela la realitat, després li proposa quedar-se “per evitar sofrir les dificultats del món exterior”. Tanmateix, Truman s'atura. Aquesta part de la pel·lícula és un elogi a la llibertat de pensament i de decisió. Aquest costat recorda el llibre Un món feliç d'Aldous Huxley, amb el mateix combat entre d'un costat una vida controlada, vigilada, però sense riscs, i de l'altre la llibertat i els seus problemes inherents. Per acabar, la pel·lícula sembla també tractar de l'impossible control total dels individus. La seva fugida no és deguda a una voluntat de descobrir el món, ja que té por, i al desig boig per una dona que amb prou feines coneix. Per aquesta història, aquesta pel·lícula és prop de la novel·la 1984 del gran i admirat per mi George Orwell, ja que també és l'amor allò que provoca la rebel·lió.

2. Sobre el segment majoritàriament universitari que s’empassa el Truman  del segle XXI

■ Segurament molts us preguntareu com és que el Santi Capellera i Rabassó, periodista, sense cap mena d’influència política ni social (ni ganes!) que l’únic que fa diferent de la gran majoria de periodistes “alineats” en llocs d’influències, poders i interessos diversos és que parla i escriu clar, molt clar, i que no demana permís a ningú per fer-ho, al contrari dels que expliquen les coses segons els permisos que els donen els diversos grans germans (perquè d’això els depèn la sostenibilitat laboral, la butxaca i, per tant, la menjadora) i que si cal, com a relativistes que són i de què exerceixen, i atès que no es prenen res com a fet absolut, el dia que hi ha un escàndol polític de dimensions incommensurables que afecta els seus grans germans, escriuen sobre les mosques i la mel o sobre el sexe dels àngels i santes pasqües. Això ja ho haureu comprovat més d’una vegada, n’estic segur.

■ Doncs, bé, si us pregunteu tot això i el per què de la meva afirmació gens relativista, òbviament, us diré que ho podeu constatar fent una recerca de quines actuacions tenen majoritàriament els comandaments socials alts i mitjans i us n’adonareu de seguida que són els crèduls i els creients dels grans germans tots i que, la gran majoria, tenen estudis universitaris. I si no em voleu creure a mi, que he accedit a molta documentació al respecte, feu-ho vosaltres mateixos: és molt fàcil tot i que és una feina de recerca bastant feixuga que, d’altra banda, de seguida comença a donar fruits.  

■ Els més crèduls de la narrativa oficial són aquells que han rebut educació universitària. I per què? Doncs perquè les universitats són un node molt important de la creació de significats, per la qual cosa, òbviament, si tu ets una agència d’intel·ligència que vol aconseguir manipular les masses i assolir els resultats polítics que els convenen als teus grans germans que controlen la realitat, una de les primeres coses que cal que controlis són les universitats. Perquè si no controles les universitats la recerca lliure que es fa en aquestes institucions acadèmiques de seguida exhibirà lliurement com funciona tot el sistema que estàs muntant. I això ni et convé ni t’ho pots permetre.

■ Per tant, i tal com explico, les universitats són un node molt important en què es cuina aquesta representació de la realitat i, per això, la gent que rep formació universitària i que aprèn a ancorar la seva realitat com a ésser intel·ligent pel fet i amb el fet que ha anat a la universitat, només perquè la narrativa que han adquirit a les institucions universitàries, que és l’oficial, no ho oblidem (malgrat allò de la llibertat de càtedra que està totalment controlat) l’acaben defensant igual que defensarien la seva pròpia identitat de persones intel·ligents i educades, per la qual cosa, per aquestes persones que hem passat per les universitats i que hem adquirit saviesa i educació superior a través d’una narrativa oficial, és absolutament difícil entrar en aquest joc científic de qüestionar la narrativa oficial, perquè hem passat per un procés que podríem ben bé qualificar d’adoctrinament, i per això, justament, l’escepticisme científic sobre el sistema de significats ens costa molt portar-lo a terme.

■ En canvi, a la gent que no ha rebut educació universitària, els costa molt menys ser escèptics. Els que no han rebut educació universitària no tenen la sofisticació dels universitaris per presentar els seus arguments, ni tenen la facilitat d’accés al sistema de prestigi en el qual ens movem els que hem estudiat a les universitats, cert, però, de fet, els que no hi han anat també poden expressar a la seva manera i en igualtat de circumstàncies les teories de com funciona el sistema, que en la meva opinió (i ho dic des del punt de vista d’una persona que s’ha passat més de deu anys a les aules universitàries i que encara avui a 68 anys participa en postgraus i seminaris per a llicenciats) la majoria són bastant millors.

■ Diré, des de la meva veterania humana, acadèmica i social, que el pitjor lloc per anar si es vol entendre i saber res fidedigne del sistema de la política i la geopolítica són els actuals departaments de politologia i relacions internacionals, perquè allà no s’entén res de res. I per això també dic, molt orgullosament, que en aquests moments els que especulem en el dia a dia d’aquestes matèries, l’exploració la portem a terme des de fora de les universitats, en què compartim principis i descobriments amb gent sense educació universitària, fet que de cap manera els desqualifica perquè, ho reitero, la gent que no entén tot això són, precisament, els que tenen educació universitària i, en canvi, allò que ens cal a tots els que ens interessem per explicar les coses que passen i els sistemes polític i geopolític sense filtres ni grans germans interessats, és molta ciència ciutadana i col·laboració de gent que no estigui prèviament programada en el sistema i la narrativa oficial.

■ Per això i per acabar, us convido a tots a participar aportant la vostra saviesa personal i les vostres conclusions i a unir-vos des de les xarxes i en la gran eina que es diu internet (que és la que més força té del món i la que desbanca tota la mentida interessada dels xous de Truman a què cada dia ens fan jugar els grans germans) per fer obrir els ulls als que, en tots els aspectes, els tenen tancats perquè es creuen cegament les mentides d’aquests grans germans i els seus exercits de mercenaris de tota mena pagats a tal efecte. Hem d’aprofitar que avui tenim un món anomenat internet amb les xarxes X, Facebook, Instagram i tota la resta de plataformes que tenen la seva pròpia dinàmica, per la qual cosa no les poden controlar completament. Ja ho intenten, i tant, però no poden perquè se’ls escapa per tot arreu. I el fet de poder llegir des de Califòrnia o la Florida un text que s’ha escrit a Barcelona, Tel Aviv o Amsterdam la mateixa tarda, fa que aquesta sigui la gran llibertat que no poden controlar. I per això s'emprenyen i malparlen de les xarxes i dels que hi deixen publicar lliurement. I tot això cal seguir-ho fent perquè és la manera que tenim els occidentals d’ajudar-nos i ensenyar-nos els uns als altres com funciona el món i saber quina és la dinàmica de la nostra política i geopolítica, cap on ens volen portar i com ens podem defensar col·lectivament.