Els terroristes de Hamàs haurien d’acabar com molts nazis: executats per crims de guerra
Mai a la meva vida m'havia imaginat que tindria pensaments tan radicals com
els que m'han girat pel cap recentment. Són pensaments que em fan qüestionar
els meus propis principis, els meus valors i l'essència mateixa del que
significa ser humà. Em roseguen, omplint-me d'un profund sentiment de pena,
ràbia i desesperació. He passat tota
la meva vida adulta aprenent i exercint o viceversa la professió periodística;
fins ara, gairebé 69 anys fent tot el possible per explicar la veritat en tots
els aspectes i, sovint, molt sovint, contra els elements i els interessos
personals de molts lobbys i màfies polítiques que m’han envoltat i contractat
professionalment, de vegades per silenciar-me o intentar-ho, cosa que en bona
mesura van aconseguir en diverses ocasions i malgrat el meu contracor. El meu
deure professional sempre ha estat explicar la veritat que, gairebé sempre,
coincideix amb, sigui com sigui, intentar preservar vides humanes, siguin les
que siguin i de qui siguin, sense distinció. Però arribat aquest moment, les
circumstàncies em sobrepassen i el meu pensament al respecte ja no és el mateix
que quan tenia 20, 40 o fins i tot 50 o 60 anys. He canviat perquè,
senzillament, he obert els ulls i no els he tancat, com fan molts altres
col·legues de professió de manera vergonyosa, segons si els va bé per la
butxaca i la menjadora o no. De manera vergonyosa i fastigosa. I ho dic alt i
clar.
Santi
Capellera i Rabassó, periodista i analista / 15-2-25
Avui, el dia ennuvolat i grisós a la costa occidental del Garraf, ens ha convidat, al que escriu i a la meva amiga sitgetana que just acaba d’estrenar una cinquantena d'anys admirable en tots els aspectes, a fer una excursió matinera des de la façana litoral de la vila fins al cor del Massís, en què hem gaudit d’un bon esmorzar i d'unes vistes privilegiades sobre la nostra mar Mediterrània, aquella que compartim amb tants altres humans i civilitzacions i que ens tatua la seva idiosincràsia al caràcter, al temperament i als sentiments de manera ineluctable, que deia el gran i admirat Josep Pla. I, òbviament, en la llunyania i malgrat la incipient brufada que em pica a la cara en forma de microgotes que empluja i enfosqueix la panoràmica, hi denoto l’Israel, en què cada dia penso per mil i una raons. I el percebo, com de costum, curull de particularitats problemàtiques que no són noves. Miro a l'horitzó i, tot seguit, als meus peus, en què hi veig la Blanca Subur on ja hi havia hagut un nucli de població iber i després romà, en què es va edificar un castell al qual es van anar afegint les cases i l'església que van iniciar l'actual població de Sitges (heus aquí la seva denominació) que era el port i porta de sortida del comerç marítim de les produccions locals cap a tota la Mediterrània; cap a Constantinoble, cap a Beirut, cap a Famagusta, cap a Alexandria, cap a Haifa... La mística de la Mediterrània i la nostra manera de ser i viure. Després de la fantàstica excursió amb esmorzar a la Plana Novella i tornats a la casa de Terramar, he pensat de parlar-ne. I d’això parlaré avui: d’aquesta manera de ser catalana, mediterrània, occidental i d’aquest caràcter i d’aquest temperament que els mediterranis d'arreu anem descobrint implícit en nosaltres mateixos a mesura que la vida es va esdevenint i ens anem fent, amb sort, clar, més savis i experimentats, i ens cauen tots els pels de la llengua. Això també.
1.
L’antisemitisme
induït pels dits moviments socials woke i els mitjans de comunicació
■ Aquest no és qui jo volia ser. Aquest no és el món en
què volia viure. Volia creure en la bondat humana, en la redempció, en la
justícia, en la humanitat. Però, qui es pot aferrar a aquestes utopies, a
aquests ideals que no passen de ser això quan resulta que al davant hi té la cara del mal
absolut mirant-lo fixament?
■ El dolor i
la ràbia ho consumeixen tot. I, quan hi penso, sovint no em reconec a mi mateix.
I no sé si ho tornaré a fer mai. Però sí que sé una cosa: no vull viure en un
món on els monstres caminen lliures, rient del patiment que han causat i sabent
que, possiblement mai s'enfrontaran a la veritable justícia. Perquè la que
hauria de ser la justícia veritable és, precisament, la falta de justícia que els
incentiva a fer a discreció tot allò de dolent que fan a la resta.
■ El 7 d’octubre de 2023, més de 1.200 jueus innocents van ser assassinats sense cap motiu al sud d’Israel. I més de 230 van ser humiliats, violats i segrestats i portats a rateres de Gaza, en què molts hi han mort, inclosos nens. L’endemà, el món condemnava tèbiament el pogrom. I al cap d’una setmana, un tsunami d’antisemitisme, d’anti israelianisme, d'antisionisme i de tots els anti ismes pejoratius corresponents a la judeofobia i promoguts principalment pels moviments antisemites woke (ells en diuen antisionistes, de manera eufemística, com si la malaltia de la bava del gos i la ràbia no fossin exactament el mateix), les universitats nord-americanes (vegeu el punt ⚫19. LES UNIVERSITATS “PIJES” DELS EUA) i els mitjans de comunicació/manipulació finançats amb els petrodòlars de Qatar i l’Iran s’abraonaven damunt de l’Estat d’Israel, la nació dels jueus prèviament perjudicats i massacrats pertot durant segles que finalment, fa 77 anys, van aconseguir “del món” la “concessió” d’una nació (la seva històrica situada en un territori que històricament també els pertanyia) en un indret que va ser de l’Imperi Otomà durant segles fins que aquest imperi es va partir arran de la seva derrota conjunta amb els imperis Alemany i l’Austrohongarès després de la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Un territori que mai abans ningú (excepte els jueus per història i religió) havia reivindicat com a seu de cap manera. És més, les “paternalistes” Comunitat Internacional i Societat de Nacions (després substituïda per l’ONU) els van “concedir” una zona en la qual, durant el Mandat Britànic de Palestina (nom sense cap història amb què els britànics van batejar aquell territori), en van haver de cedir dues terceres parts als àrabs palestins que van fundar Jordània un parell d’anys abans (1946). O sigui, que ja hi ha un estat palestí existent dos anys abans que es fundés el jueu. I això tampoc no ho explica ningú.
2.
Potser, només
potser, l'impensable és l'única resposta que queda
■ Tal com dic al
principi, ja sé que és incorrecte i potser immoral; que no és la feina de l’home
acabar amb la vida d'altres persones. Però, tanmateix, no puc reprimir la fúria i
el dolor aclaparadors que em consumeixen quan veig els horrors que s'han
desenvolupat davant els nostres ulls. Hamàs ha embrutat la nostra ànima. I
parlo per tots els humans: m’és igual si tu, que em llegeixes, ets un
antisemita de llibre que portes l’odi contra el jueu inoculat a la sang, si ho
fas per racisme propi, adquirit o per interessos; això no fa que la meva afirmació no
sigui certa. T’agradi o no. Que prou pena tens.
■ Quan veig
que els ostatges són alliberats entre un frenesí de terroristes emmascarats i
armats, desfilant com trofeus davant d'una multitud de "civils" que anima el seu patiment,
se'm gira l'estómac. Quan veig els clips de vídeos del 7 d'octubre que
m’han corcat la sang i el cor –no n'he vist mai de pitjors– sento un dolor
indescriptible que em retorça l'ànima.
3.
Els ostatges tornen en condicions deplorables
Vosaltres, els
que odieu els jueus només perquè son jueus, segurament no vau veure de manera detallada la cara magre d'Eli Sharabi, tan
buida, tan desgastada. La vau veure? Perquè, si no és així, us diré que era una cara que no hauria semblat pas fora de lloc
durant l'alliberament de Belsen, el 15 d’abril de 1945. Clar que, si no la vau veure és perquè, segurament, la majoria de
vosaltres només us mengeu la merda de TV3, el Nacional, Vilawoke i la resta
d’escòria mediàtica catalana i espanyola que pagueu amb els vostres impostos,
directament i indirecta, perquè us aixequin la camisa dia sí dia també. I no ho sabeu o no ho
voleu saber. Doncs, com que alguns segurament no ho heu vist tan bé com jo, que com a professional tinc accés a altres fonts informatives, us ho explicaré ben narrat: aquell
ésser havia quedat reduït a una mera ombra d'ésser humà, un esquelet viu,
despullat de dignitat i esperança. I després, el cop més cruel de tots: no
sabia que la seva dona i les seves filles havien estat assassinades pels
mateixos que l’havien deixat en aquell estat deplorable mentre explicava que la
seva màxima il·lusió era tornar-les a veure i aquests miserables callaven.
Quina mena de fills de puta permeten l'esperpèntica situació que un home innocent, segrestat a casa seva
sense tenir pendent cap causa pròpia, visqui 16 mesos amb tanta agonia, sense saber que els seus éssers
estimats han desaparegut per sempre? Aquests són humans? No. Rotundament, no.
■ Quan vaig
mirar els ulls absents d'Or Levy, un home la dona del qual també va ser
assassinada aquell dia infame, vaig veure un buit que mai més es podria tornar
a omplir. Un home a qui li havien robat no només la seva estimada muller, sinó
la seva mateixa raó de ser. I quan vaig veure Ohad Ben Ami, el seu cos tan
fràgil que amb prou feines podia caminar, vaig sentir que alguna cosa dins meu
es trencava i que em brollava l’odi contra aquests terroristes palestins
criminals, la única raó de ser dels quals és matar jueus, matar humans a sang freda. Un odi que només
havia sentit molts anys abans quan un dia, a 18 anys, els meus pares em van
explicar com tres familiars meus, dos de pare i un de mare, havien estat
assassinats el 1941 després de ser processats amb falsos judicis i falsos
testimonis sobre falses suposades morts pels criminals franquistes per no
pensar com ells, ser obligats a parlar castellà i torturats per parlar català i
per no ser adeptes al règim i ser-ne obertament enemics, ni sentir-se
espanyols, i menys castellans, perquè eren nacionalistes catalans. Com me'n puc
sentir jo, espanyol? Des d’aquell dia de fa més de mig segle que no havia
sentit tant d’odi cap algú, sincerament. Perquè els israelians mai no han
afusellat ningú per no sentir-se israelià, ni per no parlar hebreu, ni per cap
altra cosa semblant; els israelians només es defensen d’uns assassins que els
maten pels carrers i als autobusos, que els bombardegen amb míssils i que des
del dia mateix de la seva independència,
el 1948, fa 77 anys, els volen esborrar de la capa del sol. D’això es defensen
i defensen els seus fills, les seves famílies i el seu estat. Però, és clar; això molts dels que em llegiu (i em
titlleu de sionista, que per a mi no és cap insult sinó tot el contrari) ni tan
sols ho penseu, oi, pallussos curtets i programats? Són genocides aquests jueus, penseu, tal com us diuen el Roura, el Pellicer, la Barceló o la resta de mermats dels mitjans o de la política woke.
4.
A Israel hi ha
pena de mort excepcional: els autors d'aquests crims mereixen ser en aquest
món?
■ Només la sola presència continuada d’aquests éssers fastigosos contamina la societat fins al punt que les seves accions signifiquen que perden el dret a ser anomenats humans. I si ja no són humans, mereixen els drets que la resta atorguem a la humanitat? No, oi? Es mereixen la pietat que van negar a les seves víctimes? No, oi? Perquè les seves víctimes, sempre, són uns innocents als quals no coneixen de res i als quals assassinen i torturen pel sol fet de ser jueus. Aquesta és la veritat de tals criminals inhumans.
■ La llei
israeliana permet la pena de mort per a determinats crims: traïció, genocidi,
crims contra la humanitat i crims contra el poble jueu en temps de guerra. Al llarg dels
anys, hi ha hagut crides de diverses fonts per fer complir la pena de mort,
l'últim intent greu va ser el març de 2023 quan es va presentar un projecte de
llei a la Knesset per ordenar l'execució dels considerats terroristes. No
obstant això, l'única execució que s'ha dut a terme a la història d'Israel va
ser l'any 1962 quan Adolf Eichmann va ser penjat pel seu paper en
l'orquestració de l'Holocaust, tot i que el seu amic palestí i principal ideòleg
de l’Holocaust, Amin al-Husseini, se’n va salvar perquè el Mossad no el va
poder detenir ja que era amagat a Egipte i protegit per Nasser, un l’altre
criminal amic dels nazis. Sí, Eichmann, en última instància, va ser responsable
de milions de morts. I aquests vils animals de Hamàs han estat responsables de
"només" milers. Però l'assassinat no és un joc de números. I heus aquí el meu enervament al respecte, després de passats més de 80 anys de l’Holocaust
i veient que la mateixa xacra antisemita segueix vital.
■ Les accions d'aquells que van dur a terme les
massacres del 7 d'octubre –que van violar, decapitar, cremar i mutilar homes,
dones i nens innocents només per una raó: que eren jueus o israelians– són
diferents en termes qualitatius del que van fer els nazis? Si això no és
un crim contra la humanitat, si això no és un crim contra el poble jueu, què és?
Què ho és? Què ha de succeir perquè els que no veieu que això són crims contra la humanitat canvieu d'opinió? Algú m'ho pot respondre i/o rebatre?
■ Al meu entendre, Hamàs és pitjor que els nazis. Perquè aquests monstres celebren les seves atrocitats. Estan orgullosos de les seves matances. Filmen la seva brutalitat i la comparteixen amb el món, presumint amb alegria i al costat de la seva població palestina dels seus actes d’extrema bestialitat. Es delecten amb el seu salvatgisme jurant repetir el seu vessament de sang una i altra vegada si en tenen l'oportunitat. I no se’ls n’ha de donar cap d’oportunitat. Ni la de la presó. Perquè en empresonar-los, Israel es converteix en responsable del seu benestar. Els allotgen, els alimenten, els mantenen vius, tot a costa d'una societat que treballa per sufragar les despeses d'aquests grans fills de puta; una societat a la qual fa anys que van prometre aniquilar i a la qual cada dia fan odiar els seus més petits, nens innocents amb el cervell verge impulsats cap a l’odi i la voluntat d’erradicar un estat sobirà i de ple dret per una causa que no té cap sortida ni cap possibilitat de progressar. Per què? Quina justícia hi ha en això? No mereixen cap benestar, cap protecció, cap vida digna. Només l’aniquilació absoluta perquè deixin tranquils i lliures els altres, inclosos els seus infants i adolescents. I les seves dones. Quantes vides més s'han de perdre abans de reconèixer que la indulgència és una condemna a mort a la gent innocent? També la gent innocent àrab palestina.
■ Per acabar
aquest memorial de greuges del meu emprenyament com a persona i com a periodista,
per aquest ordre, us diré una altra veritat encara més condemnadora que molts
de vosaltres ignoreu o voleu ignorar, sobretot aquells que viviu amorrats a TV3 i a la resta de
subcarallots nostrats que es fan dir periodistes, quan resulta que només són
cridaners miserables a sou. Llegiu atentament: Quan els criminals palestins són
alliberats, tornen a les mateixes activitats terroristes, o encara pitjors.
Yahya Sinwar n'és l'exemple principal. Un home que va ser empresonat, que
no hauria d'haver vist mai més la llum, però que va ser operat d’un tumor al cap a
Israel i li van salvar la vida i després va ser alliberat en un
intercanvi de presoners. I aquell mateix cervell que els metges jueus van guarir, va
ser el mateix cervell dels atacs criminals que van matar 1.200 innocents i que
són una de les causes de les misèries d’aquest nostre món Occidental que
aquesta xacra destructora vol fer desaparèixer, igual que vol fer desaparèixer
Israel. Ni més ni menys; no ho oblideu, impensants totis. I som nosaltres els que els hem de fer desaparèixer a ells, si no volem desaparèixer nosaltres. Penseu-hi.
