El “prou” de Trump esvaeix el núvol d’un estat palestí al cor d’Israel
En poc més de 16 mesos, Israel ha canviat; el centre ha canviat, la dreta
ha canviat i l'esquerra ha canviat. Gairebé un any i mig després del 7
d'octubre, els israelians són més conservadors, més falcons i més pragmàtics
que mai, per raons òbvies. Potser el món allunyat del Llevant mediterrani, tant
geogràficament com cultural i social, encara a hores d’ara debat sobre la
moralitat de la guerra d'Israel a Gaza, però els israelians ja no es poden
permetre aquest luxe perquè caminen tres passes pel davant de la resta. Els
israelians, i ho sé perquè m’ho expliquen diàriament els meus amics, companys
periodistes i intel·lectuals que hi viuen i trepitgen el terreny de veres, no poden veure aquesta guerra com
un exercici teòric o un tema per a una taula rodona a Brussel·les ni a les
Nacions Unides. Perquè per a ells, la seva realitat a Israel, el país en què
viuen, estimen, treballen, neixen i moren és sobre la supervivència. La pròpia
supervivència. Heus aquí perquè, aquest “prou” de Trump esvaeix la possibilitat
d’un estat palestí al cor d’Israel.
Santi
Capellera i Rabassó, periodista i analista / 5-2-25
Segueixo gaudint de la preciosa vista marítima sitgetana
que m’ofereix el saló de la casa de la meva amiga d’aventures, exquisideses culinàries
i viatges de prop del Golf Terramar, a Sitges, una veritable meravella natural
que em regala aquest país meu, nostre, anomenat Catalunya, amb essència i
personalitat pròpia com el de l’altra banda de la riba mediterrània que miro
embadalit, Israel. Una terra ancestral, quatre vegades mil·lenària
històricament i el mirall de la bellesa antiga de la nostra terra catalana. I
segueixo llegint correus d’amics i amigues que m’expliquen com viuen, què fan
avui i què van fer ahir, i què faran demà, si tenen la sort de seguir vius. I
la cosa ja va cap a 77 anys.
Hi ha israelians que van néixer amb l’Estat d’Israel i
que, com en el cas d’alguns amics com el rabí Miguel Kanievsky, que va finar
aquest desembre a 72 anys, ja son morts, que han hagut de viure sempre en estat
de guerra perquè l’odi, la intolerància i el fanatisme radical del voltant de
les seves fronteres no els han deixat
viure mai en pau.
Els meus pares m’explicaven les vicissituds que van
passar en la Barcelona del 1936 al 1939, i els anys, per a ells encara pitjors,
de franquisme criminal que van penjar després. I no vull ni pensar què és un
malson així durant tota la vida. Malgrat això, Israel segueix viu, molt viu.
Perquè els israelians, bàsicament ells, ho han fet i ho fan possible des de fa
quatre mil·lennis. Quatre.
Dit tot això, avui parlaré de la proposta de Donald
Trump de controlar Gaza i aquí deixo uns apunts previs abans d’endinsar-me en
el context de la societat israeliana, que és qui viu de primera mà tota la seva
història. M’atreviria a dir que la clau
del pensament de Trump no és la implementació literal de les seves paraules d’ocupar
Gaza, sinó la seva capacitat per replantejar el debat. No necessita “guanyar”
el tema de Gaza directament; només li cal moure adequadament les peces claus
dels escacs.
Egipte, que ha pres un enfocament desconegut durant
anys, podria trobar-se de sobte pressionat per obrir passos fronterers,
facilitar l'ajuda o ajudar a gestionar la seguretat. Jordània, desconfiada
d'una altra crisi de refugiats palestins, podria ser empès a un paper
diplomàtic més actiu. Els estats del Golf, avergonyits per l'enquadrament de
Trump com a simples espectadors, podrien finalment invertir en infraestructures
palestines en comptes d'emetre només retòrica pro-palestina a l'ONU.
Amb l'objectiu d'un màxim “impossible”, el president
nord-americà fa que de sobte sembli raonable allò que abans era impensable. Fa
unes setmanes, la idea que Egipte o Jordània tinguessin un paper més important en
la Gaza de la postguerra estava fora del tauler. Ara, pot començar a semblar
l'alternativa moderada. Vegem-ho.
■ Agradi o no a qui sigui, Israel no és el mateix país
que era abans del 7 d'octubre. Mai més no ho serà. La pregunta clau ara és si
el món, sobretot l’antisemita que ha quedat històricament encallat en el 1948,
està preparat per acceptar-ho. Ahir em deia el Doron, un bon amic de Haifa que
viu en aquella bella localitat costanera israeliana, que “tota l'estratègia i
la ideologia de l'enemic es basa en un objectiu: esborrar Israel del mapa. No
és només Hamàs: estem parlant de tota una cultura d'incitació, on es glorifica
matar jueus, el terrorisme es recompensa amb sous i la "resistència"
significa llançar coets contra ciutats israelianes mentre s'amaga darrere dels
civils”. M’ho explicava a través d’una videotrucada i els ulls se li mullaven
de ràbia i d’impotència. I finalment em va dir que tot el país confia en Trump
i en el cop de puny que fet sobre la taula des del mateix dia que va entrar per
segona vegada al Despatx Oval. I certament, jo que era un escèptic de la política
de Trump en relació a Israel i a l’Orient Mitjà en general començo a veure els
resultats d’allò que va prometre, dins i fora de casa seva i, molt
especialment, en allò que va dir que faria a la regió del Llevant.
2.
I què passarà
a Gaza? Es portarà a terme el control de la franja per part dels EUA?
■ La majoria dels palestins de Gaza donen
suport a Hamàs, segons mostren les últimes enquestes. Aquest és un gran
problema: el món sembla voler que Israel fingeixi el contrari, que cregui en
algun lideratge palestí moderat màgic que en realitat no existeix, i si
existeix, és marginal. Els israelians, però, ja han acabat de fingir. El centre
s'ha desplaçat cap a la dreta, mentre que la dreta s'ha mogut encara més a la
dreta. I l'esquerra? Ha desaparegut en gran part. I aquest és el camí que, evolutivament
porta a la resta d’Occident, principalment a l’Europa presonera del wokisme i
de la narcotització de les masses portada a terme pels grans interessos
antioccidentals que només pretenen el control de les poblacions i de les societats democràtiques que
tant deuen el semitisme i al judaisme (vegeu els punts 22, 23 i 24 de la meva
anàlisi al respecte).
■ Un dels signes més clars d'aquest canvi és el suport
generalitzat a la proposta de Donald Trump, de traslladar la població palestina
de Gaza a altres països perquè l'enclavament es pugui reconstruir. Una enquesta
del Jewish People Policy Institute
(JPPI), publicada
abans de la reunió de dimarts del primer ministre Benjamin Netanyahu amb Trump,
va trobar que set de cada deu israelians donen suport a la idea de la
reubicació. Entre els jueus israelians, el 52% ho considera un pla viable,
mentre que un altre 30% diu que és desitjable però no realista. Més del 80%
dels israelians jueus donen suport a la idea d'alguna manera. Entre els àrabs
israelians, el 54% qualifica el pla d'"immoral"; El 3% dels jueus
israelians hi va estar d'acord.
3.
Una
transformació notable
■ Igual que està passant a Europa i a la
resta d’Occident, aquesta de la societat israeliana és una transformació
notable. Fa només uns anys, qualsevol proposta sobre reubicació de palestins es
considerava marginal. Partits com Moledet, encapçalat pel difunt ministre
Rehavam Ze'evi, eren considerats d'extrema dreta, però en la realitat actual,
seria considerat així? Ara, és una discussió política generalitzada, i no perquè
els israelians s'hagin convertit en extremistes, sinó perquè s'han despertat.
■ Si el 7 d'octubre va demostrar alguna cosa, és que
Israel no es pot permetre el luxe de viure al costat d'un altre estat
terrorista. Segons una enquesta publicada la setmana passada per Direct Polls
per a l'organització de dretes pro-assentaments, el Moviment de Sobirania i el
Pols d'Israel, el 71% dels israelians s'oposen a l'establiment d'un estat
palestí, un 59% més que abans del 7
d'octubre, és a dir, el 12% dels israelians que anteriorment donaven suport a un
estat palestí han canviat de posició.
■ Això és un reajustament tectònic. El suport a la
sobirania israeliana sobre Judea i Samaria (Cisjordània pels antisemites) també
ha augmentat, amb un 68% dels israelians recolzant alguna forma de sobirania.
Una quarta part dels israelians afavoreixen la plena sobirania sobre tota la
zona, juntament amb polítiques que fomenten la migració àrab. En canvi,
altres donen suport a aplicar la sobirania a la vall del Jordà, als
assentaments o només a l'àrea C. Això demostra que els israelians han acceptat
una veritat senzilla: un estat palestí no portaria la pau; portaria més
atacs com el 7 d'octubre.
■ Si hi ha un tema que, malauradament, divideix els
israelians, és el tracte dels ostatges. Tothom vol els ostatges a casa.
La pregunta és, a quin preu? Una enquesta de l'INSS publicada el mes passat va
trobar que el 70% dels israelians va donar suport a un acord per alliberar
ostatges i implementar un alto el foc abans que l'acord entrés en vigor, amb un
55% creu que és acceptable satisfer algunes demandes de Hamàs per assegurar
l'alliberament dels ostatges, fins i tot si els combats es reinicien més tard, mentre
que el 73% s'oposa a qualsevol acord que deixi Hamàs al poder i el 59%
rebutgen un cessament parcial de l’alto el foc a canvi d'un alliberament
parcial. Al mateix temps, el 66% dels israelians diu que portar a casa tots
els ostatges és més important que desmantellar Hamàs, segons una enquesta
del 12 de gener a l'Institut Chord.
■ El retorn de Trump a la Casa Blanca ha reactivat les
discussions sobre un possible acord de pau entre Israel i Aràbia Saudita.
Tanmateix, segons l'enquesta de Direct Polls, més de la meitat dels
israelians s'oposen a un acord de pau amb l'Aràbia Saudita si això requereix el
reconeixement d'un estat palestí. Per contra, l'esmentada enquesta de l’Institut
Chord va revelar que el 60% dels israelians donaria suport a una iniciativa de
pau liderada per Trump que inclogués la normalització amb l'Aràbia Saudita i un
camí cap a l'estat palestí. Aquesta contradicció reflecteix la tensió de
l'opinió pública israeliana. Els israelians volen la integració regional,
però no confien que un estat palestí condueixi a la pau.
■ Una enquesta del⁹o Palestinian-Israeli Pulse de juliol confirma el que els israelians ja saben i
expliquen: la majoria dels palestins no donen suport al tipus de pau que el
món preveu. Només el 40% recolza una solució de dos estats, amb prou feines
per davant dels que prefereixen un únic estat palestí (33%) o un estat
binacional (25%). Pitjor encara, el 63% rebutja un pla de pau detallat amb una
Palestina desmilitaritzada, la retirada d'Israel i una Jerusalem compartida,
termes que durant molt de temps es van considerar "realistes".
L'informe suggereix que els incentius podrien canviar les opinions, però això
suposa una voluntat de compromís que simplement no hi és.
4.
És realista la proposta de Trump?
■ Donald Trump va fer pública ahir dimarts una proposta
bomba en anunciar que els Estats Units prendran aviat el control de la Franja
de Gaza. Amb la seva declaració, el president ha tornat a llançar una granada
diplomàtica a la conversa de l'Orient Mitjà, una regió assetjada per 15 mesos
de guerra. La proposta, que preveu que els EUA desenvolupin Gaza, creïn llocs
de treball i la converteixin en un centre internacional, immediatament va
provocar una reacció generalitzada. Els palestins ho veuen com un intent velat
de desplaçament forçat, Israel es manté prudent i estats àrabs com Egipte i
Jordània han rebutjat ràpidament la idea. I aquí, en aquesta proposta del
negociant Trump, comença realment la negativa de la possibilitat de cap estat
palestí.
■ Segons la meva humil opinió, a
primera vista, el pla no és ni remotament factible. L'exèrcit nord-americà
ocupant Gaza seria, ja pels Estats Units, un malson logístic i polític. Durant 20
anys d'experiència en el tracte amb l'Iraq i l'Afganistan, els alts executius del
Pentàgon han après que els estats àrabs mai acceptarien públicament un èxode
palestí massiu al seu sòl. I la història ho demostra perquè ni els han
volgut mai a casa seva ni tampoc els volen ara. No els vol ni l’Iran dels aiatol·làs.
■ Fins i tot Israel, malgrat la seva frustració amb Hamàs, entén les
conseqüències negatives d'aquest moviment. Però aquí radica precisament l’estratègia
de Trump, que també ho sap. El president estat unidenc és conscient que no
proposa una estratègia realista; sap que està fent una oferta inicial en una
negociació que, per si mateixa, ja descarta la possibilitat d’un possible estat
palestí situat en un futur en el mateix cor de la nació jueva. I els
periodistes, o sigui, els que ho som de veres, especulem i contrastem i
comprovem, i resulta que, ai las, aquesta és una negociació trumpiana extreta
directament del seu llibre de 1987 The Art of the Deal. Ves
quines coses, oi?
■ Es tracta, tal com fa uns mesos ja denunciava Alfons López Tena en el cas
català i de les negociacions del Procés, d’aconseguir el màxim sobre la demanda
de 100, la qual cosa recordava en una entrevista l’exlíder de Solidaritat
Catalana per la Independència que van fer tots i cadascun dels responsables del
fiasco processista, raó per la qual ell va desaparèixer d’escena molt abans de
la patacada final del 27 d’octubre de 2017 al Parlament en aquell miserable
teatre que van portar a terme Puigdemont i la resta de rates mentideres vividores. Però
això ja és d’un altre conte.
■Tornant a l’Orient Mitjà i a l’estratègia de Trump, es tracta de
començar amb una demanda extrema, una que és tan escandalosa que canvia els
límits d’allò que prèviament es considerava possible. Aleshores, quan
arriba l'inevitable retrocés, es negocia una cosa que, tot i que és molt menys
extrema que la posició inicial, no deixa de ser una gran victòria. Apuntar a
100, sabent que aterrar als 50 segueix sent un èxit. I en aquest èxit s’hi
inclou desestimar totalment un estat palestí dins de territori israelià.
■ La proposta de Trump, doncs, podria suggerir que el seu objectiu no és
ocupar Gaza, sinó obligar les nacions àrabs veïnes, que fins ara no han fet més
que arrossegar els peus, a representar un paper més actiu en la resolució de la
crisi. La seva suposició? Que el xoc d'una proposta tan radical farà que
Egipte, Jordània i els estats del Golf s'intensifiquin i avancin en temes en
els quals fins ara s'han negat. Perquè cal no oblidar que, durant dècades, les
nacions àrabs han donat suport en veu alta a la causa palestina, però han fet
poc per millorar materialment la situació a Gaza més enllà de canalitzar diners
a Hamàs i al terrorisme.
■ Pel que fa als comentaris del president sobre la mateixa Gaza, cal tenir
en compte que avui l'enclavament està en ruïnes, la seva infraestructura
delmada. Reconstruir-lo requereix entre vuit i deu anys i milers de milions de
dòlars, per la qual cosa caldria la cooperació internacional, cosa que una
ocupació unilateral dels Estats Units faria gairebé impossible.
■ El càlcul real de Trump segurament és que el simple suggeriment del
control nord-americà sobre Gaza posi immediatament en acció el món àrab i, de
pas, deixi sense cap efecte la possibilitat de plantejament d’un estat
palestí que pugui amenaçar Israel des del seu mateix interior, ho reitero per
enèsima vegada, no sé si m’explico.
