Què us falta, sinó la voluntat, catalans?
El 14 d’abril de 1931, Francesc Macià proclamava la República Catalana des
del balcó del Palau de la Generalitat. Aquesta acció venia precedida de la
victòria electoral d’Esquerra Republicana de Catalunya a les eleccions
municipals del 12 d’abril, però no va tenir continuïtat real: al cap de pocs
dies, Macià va acceptar el pacte amb el nou govern provisional espanyol i va
reconvertir la República Catalana en Generalitat de Catalunya dins de la Segona
República Espanyola. Aquell gest simbòlic, esperançador per a molts, va acabar
sent un miratge sense poder real ni autonomia efectiva.
Santi
Capellera i Rabassó, periodista i analista / 14-4-25
Dilluns ennuvolat però tranquil i relaxat a
la Blanca Subur, al cor marítim i emocional del massís del Garraf. El mar, un
pèl picat, es fon amb una boirineta persistent que impedeix veure l’horitzó.
Aquest punt visual, des d’on contemplo el paisatge assegut al saló de casa de
la meva amiga, amb l’ordinador davant i l’amplitud al fons, és un lloc ideal
per badar a cor què vols. Hi ha al davant una mar estirada i grisa, d’un to
platejat que no ve pas de cap raig solar, sinó d’una claror esmorteïda i difosa
que ho tenyeix tot de melangia. Endevino la silueta de la vila, amb prou feines
el campanar i l’ombra de l’església, enormes, llunyanes i cromàticament
tèrboles. I aquest escenari, tan present i tan fora del temps, m’ha transportat
a gairebé un segle enrere, quan Francesc Macià, gens convençut però conscient
que alguna cosa havia de fer per seguir surant políticament, va proclamar
aquell engendre de República Catalana “dins de la Federació Ibèrica”.
Ni ell mateix s’ho creia. Coneixia molt bé els
espanyols. I tampoc no era un jove valent amb un exèrcit català ben preparat i
conscient de catalanitat—una cosa difícil, després de cinc segles d’un poble
semi desnacionalitzat, de gust i per força, i controlat per Castella,
empapussat de castellanisme pertot. En fi, com sempre, intentaré narrar els
fets: què va ser allò, quines en foren les conseqüències i quins contrastos
mutus s’hi poden aplicar. I encara que a alguns no us agradi allò que llegireu,
no em mateu: jo només soc el missatger que explica els fets històrics sense cap
mena de subterfugi.
1.
1931: Una
proclama simbòlica amb peus de fang
■ El 14 d’abril de 1931, davant d’una multitud eufòrica a la plaça de Sant
Jaume, Francesc Macià proclamava la República Catalana “com a Estat integrant
de la Federació Ibèrica”. Aquesta declaració es va fer a partir dels bons
resultats electorals d’ERC a les municipals, tot i que no s’havien convocat
eleccions generals.
■ L’eufòria popular i la crisi del règim monàrquic espanyol van provocar la
caiguda d’Alfons XIII, i l’Estat provisional republicà va acceptar negociar amb
Macià. Així, en pocs dies, aquella República catalana es reconvertí en
Generalitat autonòmica dins d’una nova República espanyola.
2.
Una
oportunitat perduda o una escenificació necessària?
■ L’acte de Macià va ser vist per molts com un gest
valent, però els fets posteriors demostren que va ser una operació improvisada,
amb poca capacitat real d’incidir políticament. L’acord amb el govern
provisional espanyol va desactivar ràpidament qualsevol sobirania efectiva.
Catalunya tornava a delegar el seu futur a Madrid, una vegada més.
3.
Contrastos amb
1641: El coratge de Pau Claris
■ La proclamació del 1641, en canvi, es va fer en un context de guerra,
resistència i amb una aliança directa amb França. Pau Claris no va proclamar
res per salvar la cara: ho va fer per salvar el país d’un setge implacable per
part de les tropes de Felip IV. Era un acte desesperat, però amb voluntat real
d’independència, encara que durés poc. Claris va jugar-s’hi la vida,
literalment. Macià, la carrera política.
4.
El preu de no
tenir estructures ni consciència nacional
■ Sense estructures d’Estat, ni força militar, ni un poble prou format
nacionalment després de segles de desnacionalització, les proclames simbòliques
acaben sent això: simbòliques. La persistència d’un poble sense sobirania real
es basa més en la mitificació que no pas en la capacitat de construir futur. I
així, el 1931, Catalunya va tornar a caure en la teranyina espanyola, vestida
de República.
5.
El silenci
institucional sobre Pau Claris i el narcòtic del pujolisme
■ Un dels grans dèficits de la memòria col·lectiva
catalana és el silenci —volgut i programat— sobre Pau Claris i la seva
proclamació de la República Catalana el 1641. Una fita històrica de valentia i
sobirania, esborrada de manuals i ignorada sistemàticament per les institucions
catalanes. Ens han fet creure que la gesta de Prat de la Riba, que no va ser
altra cosa que la unió administrativa de quatre diputacions, és el cim de
l’acció política catalana contemporània. I això perquè el pujolisme i els seus
successors, durant dècades, han preferit destacar gestions autonòmiques mentre
evitaven qualsevol referència a actes sobirans i valents com el de Claris.
■ Pujol ens va tenir narcotitzats durant més de 23 anys. L’autonomisme
disfressat de catalanisme era un joc pactat amb l’Estat espanyol. Res
d’ensenyar Pau Claris a les escoles, res de fer-lo central en la nostra memòria
col·lectiva. I el processisme, hereu directe del mateix pactisme, no ha fet més
que continuar l’engany: prometre independència mentre gestionaven quotes de
poder i repartien càrrecs.
■ Tot plegat, una cortina de fum per tapar la manca de valentia i la claudicació constant enlairant des de la mal dita “transició” la mentida del 1714, que simplement va ser una guerra entre dos aspirants a la monarquia espanyola i la seva Guerra de Successió, en què també s'hi dirimia l'equilibri de poder entre les diferents potències europees i els seus territoris d’ultramar, per la qual cosa també es va considerar un dels primers conflictes globals i en què Catalunya només lluitava per drets estatutaris, o sigui, per drets de l'autonomia, com passa ara. Res de pèrdua de llibertats, ni d'independències, ni de país de les meravelles d'Alícia. I ves per on, aquella Catalunya (espanyola feia 302 anys gràcies a la Traïció de Casp, el 1412) es va alinear amb els perdedors, com gairebé sempre, casualitat o no. Clar i català.
■ Quan Pau Claris va veure que els catalans no defensaven Barcelona davant les tropes de Felip IV, va exclamar amb desesperació: “Què us falta, sinó la voluntat?”. Aquesta pregunta ressona avui amb una força terrible. Quants dels líders actuals poden mirar el país a la cara i dir que l’han defensat com ho va fer ell? Cap.
■ I el pitjor: quan apareix una veu dissident, com la de
Sílvia Orriols, que diu les veritats i assenyala el pactisme hipòcrita, el
sistema reacciona com un sol cos per intentar silenciar-la titllant-la de
racista, d’extrema dreta, de feixista i de ser l’esca del pecat de tot. Perquè
si guanya algú com ella o alguns altres no tan reputats però igual de valents i
clars, algú que no juga amb les regles del règim de Vichy, se’ls acaba la
“moma”. I això, no ho poden permetre.
6.
Conclusió
■ Des del segle XIX fins avui (exclosos 40 anys de
franquisme), l’autonomisme ha estat un dels grans taps de la sobirania
catalana. Els que han tingut el poder “autonòmic” no han volgut aixecar la
figura de Pau Claris perquè evidentment els incomoda, perquè els exigeix una
valentia que ell va demostrar i que, vist el vist, ells no tenen. Prefereixen
Prat de la Riba, Pujol, Puigdemont... noms que serveixen per mantenir l’ordre
establert, però no per qüestionar-lo ni per capgirar-lo; només per seguir sent
uns autonomistes obedients, com cada dia es posa de manifest en les
institucions catalanes i als carrers del país i en el desori polític que patim
tots els catalans.
■ Potser és hora, doncs, de recuperar la veritat, de fer memòria de debò i de lluitar, si no és per la independència —que dins d’una Europa com l'actual del club dels estats serà força complicat—, sí per un estat de facto amb el control econòmic total com tenen el País Basc i Navarra, que aquesta també seria la salvació de Catalunya perquè es cohesionaria, s’enriquiria al màxim amb els recursos propis i tornaria a tenir la moral de la victòria i l’abundància dels temps de Jaume I, i no com ara, que som poc més que us captaires de Castella sempre “endeutats” amb la seva Espanya i els seus comptes del Gran Capitán. És hora de tornar-nos a preguntar, com ho va fer Claris: què ens falta, sinó la voluntat?
