Qui mou realment els fils de l’ONU i en nom de qui i de què
En el meu llarg assaig
informe sobre el semitisme i l’antisemitisme publicat en el meu blog perinnolligams, però
sobretot en els meus articles L’ONU
és antisemita sense cap mena de dubte i L’ONU,
una institució fallida amb data de caducitat, destaco especialment el
factor antisemita i, sobretot, anti israelià i, per tant, antisionista, d’una
organització que es fa dir ONU (Organització de les Nacions Unides) però que
tracta (fent una analogia amb els porcs de la Granja d’Orwell) algunes nacions
millor que altres. Fins i tot, n’hi ha algunes com Israel a les quals
persegueix sistemàticament i que en poca condició de nacions tracta sinó que ho
fa com si realment fos de manera recurrent i continuada en la història l’enemic
a batre. I per això vull abordar per enèsima vegada aquest tema en què molts
dels meus lectors em demanen que m’endinsi de manera clara i analítica, i no
solament exposant la meva opinió personal de català que viu l’actualitat del
segle XXI (que la gran majoria dels que em llegiu sabeu sobradament quina és al
respecte) sinó com un periodista que contrasta els fets del dia a dia i que ho
fa igual avui que fa quatre dècades. Per això, en aquest article, reiteraré de
manera contundent que quan les institucions que afirmen defensar els valors
universals no poden denunciar obertament un règim que propaga el terror,
reprimeix la seva pròpia població i nega els drets bàsics de les dones, es
trenca alguna cosa essencial.
Santi
Capellera i Rabassó, periodista i analista / 8-7-25
Sitges, la Blanca Subur, es desperta majestuosa en aquest dimarts estiuenc
i ho fa en una barreja de silenci combinat amb les onades d’un mar tranquil i d’un
dia assolellat, lleugerament ventós i amb absència de núvols que s’ha emportat la
força del mitològic déu Èol, i perquè el mes de juliol és majoritàriament de
bon oratge. Segueixo escrivint tant com puc i no tant com voldria perquè he de
portar a terme altres tasques quotidianes, de plaer i de vivències pròpies dels
humans, i ho faig, naturalment. La meva amiga segueix, com cada dia que no va a
treballar físicament a la City de Londres, enganxada al seu ordinador, connectat
amb les principals borses mundials i absolutament abstreta en el joc econòmic
de la compra i venda d’accions i altres valors que s’allunyen molt del meu
context periodístic i analític. Bé, un i altra, respectivament i a escassos deu
metres de distància, restem immersos en la borsa i en la geopolítica, fets que
aparentment no tenen gaire a veure tot i que la realitat sigui una altra. I, dit tot això, vaig
a fer novament la meva anàlisi crítica d’aquesta entelèquia anomenada ONU i de qui hi mou els
fils i en nom de qui i de què ho fa, tal com resa el títol.
1. L’Iran, estat perillós protegit per l’ONU
■ Mentre Israel plora els seus morts i busca un camí cap a la recuperació,
l'Iran ja es prepara per a la següent fase, prometent obertament continuar
armant i finançant els seus intermediaris a tota la regió. Tot i això, és
Israel, i no l'Iran, qui ara s'enfronta a creixents crides al desarmament, per
part de les mateixes institucions que afirmen defensar la pau i els drets
humans. Aquest contrast no només és evident, sinó que és perillós.
■ Fins i tot, acabat de signar l'acord d'alto el foc, el líder suprem de
l'Iran, l'aiatol·là Alí Khamenei, va fer la seva primera aparició pública
des de la guerra i es va plantar davant el món amb un missatge de desafiament en què va deixar clar que aquesta guerra no s'ha acabat.
2.
L’ONU condemna els atacs d’Israel contra l’Iran
■ Sota el radar, un grup dels experts en drets humans més destacats de
l'ONU va emetre una declaració demanant als estats que "aturin el
subministrament d'armes a Israel", i la van descriure com un
"primer pas cap al retorn a la pau i l'estabilitat a la regió". Pot
semblar només una altra declaració diplomàtica, però no ho és.
■ Feta pública en un moment percebut per molts com una amenaça
existencial, quan el món encara debatia si donar suport o criticar la decisió
d'Israel d'atacar les instal·lacions nuclears de l'Iran, la declaració
reflecteix un canvi més profund en el discurs internacional, un canvi en què
Israel sembla estar perdent constantment la seva legitimitat per existir.
■ L'ONU
(i l’inefable Josep Borrell en nom de la Unió Europea) va condemnar Israel per
atacar objectius iranians, sense reconèixer que l'Iran ha exportat
terror a tota la regió durant dècades i demanant obertament la destrucció
d'Israel. L’organització només va fer una menció superficial dels civils
israelians sota pressió. Va ignorar la xarxa de proxis de l'Iran que
opera des de Gaza, el Líban, Síria i el Iemen. I no va dir ni un borrall del
paper central de l'Iran en permetre la massacre del 7 d'octubre i en una guerra
dolorosa que dura des d’aleshores, ja fa prop de dos anys.
■ Potser alguns podeu no donar importància a la declaració de l'ONU
perquè només us sembla simbòlica o perifèrica i lluny del context real. Però
això seria un error perillós. Perquè si no es qüestiona, corre el risc de
configurar un nou consens internacional, com ha vingut passant molt sovint, i
més quan Israel és en l’equació. Que aquesta declaració es pugui emetre
durant una crisi existencial no només és erroni, sinó que, en efecte, és una
crida a desmantellar les condicions de supervivència d'Israel.
■ A Catalunya, concretament, i fins al profund desengany processista de
2017, he passat la meva vida creient en la promesa de la comunitat de les
nacions sense estat i dels drets humans –per imperfecta que sigui– com una
força capaç de reprimir els pitjors impulsos de poder. Que els drets humans
podrien servir d'escut per als vulnerables. I en aquest cas, que la
memòria del genocidi del poble jueu, de la persecució i l'atrocitat, es podria
transformar en principis duradors i valors democràtics. Però, com va passar
a Catalunya, en què ens van vendre la mentida que “la comunitat
internacional” reconeixeria el referèndum de 2017, posarien pel davant els drets
nacionals catalans i la història contrastada i curulla d’injustícies i abusos
per part de l’estat dels espanyols, en el cas d’Israel, aquesta comunitat
internacional representada per l’ONU i per la UE, està fent el mateix i dient que
allà on hi havia escrit blanc ara hi ha escrit negre, o qualsevol altre color.
3.
Drets humans convertits en armes
■ Els canvis que estem presenciant en el discurs dels drets humans no són
abstractes i no només afecten Israel. Reflecteixen una crisi més profunda. Quan
les institucions que afirmen defensar els valors universals no poden denunciar
un règim com l’iranià que propaga el terror, reprimeix la seva pròpia població
i nega sistemàticament els drets bàsics de les dones, es trenca alguna cosa
essencial, tal com dic en el lid d'aquest redactat.
■ Si permetem que els drets humans es converteixin en un llenguatge que
s'utilitza com arma política en lloc d'escut moral, perdrem el
sistema en si. El que estem presenciant no és només biaix; és la
institucionalització silenciosa de l'islam radical i l'antisemitisme, amagats
en el llenguatge dels drets humans.
■ Demanar el desarmament d'Israel en un dels moments
més vulnerables de la seva història moderna –quan els seus ciutadans
encara s'estan recuperant del trauma del pogrom del 7 d'octubre, quan molts dels seus ostatges encara romanen a Gaza i
quan els jueus estan sent atacats a ciutats d'arreu del món– no és una crida
a la pau sinó una ficció perillosa que erosiona els fonaments mateixos dels
drets humans. Es miri com es miri.
■ Kofi
Annan, el que va ser el setè secretari general de l’ONU, ja deia fa més de
20 anys, concretament el 2004: «L'augment de l'antisemitisme a qualsevol
lloc és una amenaça per a la gent de tot arreu... Per tant, es diu amb raó que
les Nacions Unides van sorgir de les cendres de l'Holocaust. I una agenda de
drets humans que no aborda l'antisemitisme nega la seva pròpia història».
Repasseu tant com us calgui el
meu profund i documentat assaig al respecte.
4.
Per acabar
■ Avui, ens trobem davant d'una veritat que mai havíem imaginat que hauríem de dir en veu alta: que els valors en què crèiem –i als quals hem dedicat les nostres vides– ara s'estan utilitzant com a armes contra tots nosaltres, contra tots els occidentals. Començant pels jueus i acabant pel darrer agnòstic. Les preguntes que ens hem de fer ara, doncs, són: què significa això per al futur de la humanitat? I si aquest és el camí que està prenent el sistema internacional, aquell que mou els fils de l’ONU, quin futur heretaran els nostres fills i néts? I us asseguro que les respostes meditades, clares, diàfanes i sinceres no són de cap manera gaire esperançadores.
