El lamentable episodi de vergonya que en ple segle XXI ha deixat uns menors i els seus mestres atrapats a València, sense cap explicació oficial ni compensació per part de Vueling

 

      Foto: Vueling IAG

Espanya, igual d’antisemita i inquisidora 533 anys després de l’expulsió dels jueus el 1492  

Espanya és l’únic país de tot Occident que malgrat que hagin passat més de 500 anys de l’expulsió dels jueus pels inefables Reyes Católicos de Castilla y Aragón el 1492, segueix igual d’antisemita i inquisidora que fa 5 segles. I a les proves em remeto. L’espectacle lamentable a l’Aeroport de València que va tenir lloc aquest dimecres a la tarda pel fet que uns adolescents jueus francesos que tornaven cap al seu país fossin obligats a desembarcar del seu vol operat per Vueling acusats d’aldarulls i desestabilitzar l’operativa dels tripulants de cabina per haver cantat unes cançons en hebreu, és un clar exemple del que fa anys que es conrea en el submón antisemita i que ressorgeix en forma de menyspreu humà i intolerància cap als jueus. Vueling és una aerolínia de baix cost que opera vols de curta distància a 113 destinacions a Europa i el nord d'Àfrica. Forma part de l'International Airlines Group (IAG), format a partir d'una fusió entre British Airways i Iberia. IAG va adquirir Vueling el 2012 i també és propietària de la companyia aèria irlandesa Aer Lingus. En aquest context, cal dir que l'inversor multimilionari jueu Bill Ackman ha afirmat que Qatar posseeix aproximadament el 25% d'IAG i ja ha demanat que el CEO i el consell d'administració rendeixin comptes. El Congrés Jueu Mundial ha condemnat l'incident aclarint que "cantar en hebreu no és il·legal". Existir com a grup de jueus junts, tampoc.   

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 24-7-25

Avui, dijous de pluja i tempestes fortes però agradables al Garraf i a bona part del país. Des del sector de Terramar de la Blanca Subur sitgetana estant, es contemplen dins el mar els caps de fibló que, de bon mati i fins ja entrada la tarda, es succeeixen pels efectes d’aquesta anunciada tempesta que no acabava d’arribar i que, finalment, ha portat aigua neta i un ambient més fresc que, paradoxalment, aporta menys humitat relativa a l’aire, la qual cosa es nota pel fet que, a banda de deixar de suar per aquests efectes, es respira millor i l’esperit queda relaxat i quiet, sobretot després de la benèfica pluja que incentiva i recupera els cultius i neteja les plantes del paisatge i els carrers urbanites. Dia perfecte per escriure mirant el cel grisós, que inspira les muses de la ment i de la tangible realitat que ens envolta. Avui, que la meva amiga és a la City de Londres des d’ahir i no torna fins demà, aprofito per retrobar-me amb mi mateix i repensar, com faig sempre, aquesta existència que mai no em cansa i a la qual, malgrat haver viscut 69 anys, encara no conec bé ni de lluny. I qui digui que la coneix i que està pel damunt del bé i del mal, és que encara la coneix menys que jo i, per tant, menteix. Així de clar. Seguim, doncs. Avui amb el dissortat episodi dels nens jueus francesos a València amb els inefables de la companyia Vueling, de la qual Qatar en té prop d’un 25% a través d'accionariat d’International Airlines Group (IAG). No us diu res aquest fet? Ni us fa “repensar”? Doncs, això.

1.    L’incident al vol Vueling Y8166: una expulsió polèmica amb rerefons inquietant

■ Segons les primeres informacions oficials i testimonis presencials, els fets van tenir lloc el dimecres 23 de juliol a l’aeroport de València quan el vol de Vueling amb destinació París-Orly va veure’s alterat perquè una cinquantena d’adolescents jueus francesos que havien fet una estada de colònies a la capital valenciana, tots joves d’entre 10 i 15 anys, van ser forçats a desembarcar de l’avió per haver cantat cançons en hebreu.

■ El ministre israelià d’Afers de la Diàspora i Lluita contra l’Antisemitisme, Amichai Chikli, va dir als mitjans que els joves només cantaven cançons en hebreu dins l’avió, amb l’enrenou que aquest fet pogués causar. I prou. Chikli també va explicar que el director del campament va ser arrestat en el que ja es pot considerar un incident antisemita “greu”. Malgrat la versió oficial de la companyia, que parla “d’un comportament agressiu i risc per la seguretat”, diversos testimonis de passatgers aliens al grup asseguren que els nois es comportaven amb normalitat i educació.

■ Aquest episodi, com queda més que clar, no és només un fet aïllat sinó un exemple de com l’antisemitisme continua sent un problema estructural a Espanya, malgrat els 533 anys que han passat des de l’expulsió dels jueus, el 1492. 

2.    Versió de Vueling i intervenció de la Guàrdia Civil

■El comunicat de Vueling assegura que "els adolescents van mostrar una actitud “altament conflictiva”, van interrompre la demostració de seguretat i van manipular material d’emergència, cosa que va obligar la tripulació a activar els protocols de seguretat" i nega categòricament "qualsevol motivació religiosa o antisemita" darrere de la seva decisió. Però resulta que els que sovint hem fet rutes des de Menorca, Mallorca, Eivissa, València o Alacant a Barcelona i viceversa en aquesta mateixa aerolínia, sabem molt bé que els “perdón?” o els “me lo dices en español?” de les hostesses o personal de cabina són habituals i ratllen el menyspreu i la xenofòbia. I ho diu un que s’ha cansat de fer aquests trajectes, vull dir que no és cap cosa puntual. Doncs, a veure, em pregunto jo: si als catalans, que se suposa que per ells som espanyols igual que els andalusos, els aragonesos, o els murcians ens fan això quan volem exercir els nostres drets nacionals, què no els faran a uns nens jueus francesos, una comunitat ètnica que al damunt és en el punt de mira d’un dels accionistes de la companyia (Qatar té un 25% d’IAG, ho reitero) en què molts dels seus treballadors són i exerceixen de patriotes i inquisidors a imatge i semblança dels de 1492, així de clar i català.     

■ Segurament, per això, el comandant del vol va demanar la intervenció de la Guàrdia Civil, que va executar el desallotjament. Un cop a la terminal, segons Vueling, alguns dels menors van continuar actuant de manera hostil amb les autoritats, fet que hauria comportat la detenció d’una monitora de 21 anys que es va negar a lliurar els telèfons mòbils dels nens.

3.    Contradiccions, denúncies i reaccions internacionals

■ Els testimonis de mares, passatgers i membres del campament dibuixen un relat molt diferent del de la companyia. Parlen d’un grup d’adolescents il·lusionats, que cantaven cançons tradicionals hebrees mentre esperaven l’enlairament. Cap aldarull, cap crit, cap motiu objectiu de seguretat. Fins i tot un passatger va afirmar que esperava trobar-se amb borratxos o altercats greus, però no va veure cap cosa semblant ni res fora de lloc. Recordem que els càntics i les celebracions a bord, inclosos els aplaudiments al pilot en aterrar per haver fet bé la feina són constants i continuats en grups d’equips esportius i de gent que es casa o que celebra aniversaris d’empresa. I cap guardiacivil no els deté. Un lamentable episodi de vergonya que en ple segle XXI ha deixat uns menors i els seus mestres atrapats a València, sense cap explicació oficial ni compensació per part de Vueling.

■ El Movimiento contra la Intolerancia (MCI) ha presentat una denúncia penal per tracte degradant, antisemitisme i vulneració dels drets del menor, basant-se en diversos articles del Codi Penal espanyol. També l’organització ACOM ha anunciat mesures legals contra tots els responsables per l’actuació desproporcionada de la Guàrdia Civil. L’ambaixada d’Israel a Madrid s’ha posat en contacte amb les autoritats i ha seguit de prop el cas.

4.    Preguntes clau i silencis institucionals

■ El MCI qüestiona qui va ordenar realment l’expulsió, ja que un pilot no té autoritat sobre la Guàrdia Civil. També s’interroga per què no es va intentar cap mediació, i per què, en casos molt més conflictius (com el d’aficionats borratxos o violents), la resposta sol ser més laxa.

■ L’actitud dels agents i de la tripulació, segons la denúncia, revela un biaix que podria ser discriminatori. En paraules del president del MCI, Esteban Ibarra, aquest episodi pot tenir greus conseqüències per la integritat moral dels menors i s’ha d’investigar amb el màxim rigor.

5.    Per acabar: l’antisemitisme persistent, disfressat i impune

■ L’Ambaixada d’Israel a Madrid ha estat en contacte constant amb les autoritats i assegura que una part significativa del grup ja ha tornat a França i que la resta ho farà aviat. Però aquest incident deixa una ferida oberta que no es guarirà fàcilment, especialment en un context en què l’antisemitisme continua sent un problema estructural.

■ A nivell governamental, o sigui, oficial, només el ministre israelià Amihay Chikli ha acusat la companyia d’antisemitisme, mentre que les autoritats franceses (i encara menys les espanyoles que calcen del mateix peu) no han fet cap declaració pública. Però el trist és que aquest episodi no és només un problema d’Espanya —en què els jueus van rebre a tort i a dret durant molts anys fins a la seva expulsió amb vergonya i deshonor per part de la monarquia catòlica inquisitorial del segle XV— sinó de tot Occident, malgrat que a la part espanyola de la península ibèrica sembla que el temps s’ha aturat.

■ Aquest episodi demostra que el prejudici contra els jueus no només segueix viu a Espanya, sinó que continua actuant amb impunitat institucional i complicitat mediàtica. I hi afegiré que, el silenci de les autoritats franceses i espanyoles només agreuja el sentiment d’abandonament de les comunitats jueves.

■ Que un grup d’infants sigui foragitat d’un vol per cantar en la seva llengua ancestral i que la resposta sigui la detenció, la intimidació i el silenci posterior, mostra una vegada més que, malgrat els segles passats des de l’expulsió de 1492, Espanya segueix patint una infecció latent: l’odi al jueu, al diferent, al que no s’agenolla. I l’episodi de València n’és una prova més. I, us agradi o no, antisemites amics, coneguts i saludats, aquesta és la vostra trista veritat. Molt trista.

 

 

 

 

Els catalans que ens estimem la terra i que volem que segueixi sent catalana com fa més de 10 segles, l’hem de defensar amb ungles i dents perquè ningú més no ho farà

Al teler català hi tornem a tenir molt mala peça

Avui a Catalunya tenim molta mala peça al teler en molts aspectes: la llengua és vilipendiada i atacada de manera semblant com ho va ser durant el franquisme, el nacionalisme català atacat i acusat de tot i més, quan resulta que és i sempre ha estat un nacionalisme pacífic i no agressiu amb els agressors que a l’estat dels espanyols no els ha fet mai cap por si el comparem amb el basc i en les conseqüències que va tenir durant tota l’existència del terrorisme armat, que va fer prop de mil morts. Molt pitjor que en l’època de la mal dita transició cap a la democràcia i, òbviament, molt pitjor que abans del procés i de l’aplicació del 155 per part del Partido Popular, que va cometre irregularitats anticonstitucionals (no oblidem que els governs espanyols sempre juguen amb la Constitució Espanyola i se l’apliquen i l’apliquen en la mesura que els convé) com ara la destitució d’un Govern i d’un president de la Generalitat amb mesures d’aplicació més que dubtoses.

L’estil Pepe Gotera i Otilio ha imperat des de la fi del franquisme i tot allò que havia de tenir i ser políticament Catalunya, encara ho esperem asseguts. I cal dir que, ja els va anar bé la pallassada processista com a excusa per retallar, encara més, i passar del tot el ribot a les aspiracions catalanes perquè això els va permetre fer marxar moltes empreses (més de mil) de Catalunya, moltes de les quals s’han quedat fora, i també emplenar-nos el país fins a la sacietat i en nivells insostenibles per conservar la idiosincràsia catalana d’una immigració lingüísticament agressiva i intolerant i socialment inadaptada pertot, començant pel «esto es España y aquí hablamos español (¡que para eso vinimos, carajo!)» i acabant per l’intent psicològic de declarar-nos vençuts com a poble i com a nació, com els va passar als nostres avis i pares al final de la guerra franquista. I no es tracta solament del Partido Popular, partit que va substituir el Movimiento Nacional que componien la Falange i els seus proxis, sinó que avui també hi destaca la part més franquista de tot aquell “moviment” pel qual alguns animals eren més iguals que altres, emprant el terme orwelià que defineix la situació a la perfecció, o sigui, VOX i la seva disfressa de defensa de tot l’identificat amb l’espanyol i Espanya que a casa meva se’n diu nacionalisme (agressiu) castellà espanyol, tal com queda molt clar en totes les accions/reivindicacions d’aquesta formació ultra que és la part més indissimuladament franquista del Partido Popular.

Però no s’acaba aquí la història, sinó que la part més esquerranosa i dita “demòcrata” dels partits espanyols, o sigui el PSOE i Sumar, també s’ha afegit a aquesta croada anticatalana i, fent veure que protegeixen Catalunya i les seves essències, la realitat és que s’abonen a les tesis més pro espanyolistes del Partido Popular i del seu apèndix VOX, sense oblidar la cinquena columna del país, que representen els partits processistes que segueixen insistents en negociar amb aquesta part de la política estatal perquè els aguanten sous i poltrones. O sigui, que “entre els borbònics i els austriacistes, qui menys em perjudicarà (a mi i sobretot a mi) seran aquests darrers. I per això els aguanto...”, la qual cosa ja va passar en aquell 1714 (i molts altres cops després d’aquella data), mal exemple de la defensa de les llibertats del país quan resulta que només es defensaven uns drets estatutaris i poca cosa més i, com està passant ara i passa des d’abans de 2014, es van acabar perdent bous i esquelles.

Altra cosa molt distinta, en canvi, és allò que es va esdevenir el 1641, en què el president de la Generalitat Pau Claris va proclamar la independència de Catalunya i la va mantenir amb el suport de França durant quatre anys. Però aquesta gran gesta i fets verídics, ni l'ensenyament estatal, ni el del virregnat ni els seus historiadors en nòmina no l'han explicat mai clar i català. Ni tampoc l'expliquen a dia d'avui, naturalment. Perquè les seves mentides històriques, tant espanyoles com catalanes, quedarien al descobert i ells com els cançoners que són. Heus aquí, doncs, un altre dels aspectes negatius i pejoratius del propi relat (que és l'imposat per l'estat perquè tots ens l'empassem i de pas ens autodegradem) que confirma aquesta mala peça al teler simbòlic del país que esmento en el titular. 

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 19-7-25

Dissabte excel·lent de cel net i clar i mar encalmada a la Blanca Subur acaronada per la nostra estimada Mediterrània. Dia de llevar-se tard i d’esmorzar reconstituent que ajuda a agafar forces per seguir lluitant en el neguit existencial. Passeig a marxa atlètica pel litoral de Terramar en què es contempla el golf des d’un punt de vista distint al de l’habitual de participant en els jocs que aquest esport comporta com ara el tirar boles o una competició de no gaires forats per no acabar més extasiats que Rory McIlroy mentre guanyava el Campionat Mundial de Golf. Arribada a l’antiga discoteca Atlàntida. Fa pena. No hi queda res de tot aquell complex d’oci que va ser fa 30 anys. Lloc en què, en temps pretèrit hi havia fet els meus “pinitos” durant les gincanes de sessions nocturnes que finaven en sortir el sol pel Llevant. Grans èpoques, de força pertot i ganes de viure al límit, les quals coses després, poc o molt sempre es paguen perquè el físic no és més que això: vísceres fal·libles. En el camí de tornada li ho explico a la meva amiga, que és 17 anys més jove que jo, i riu indissimuladament mentre avança amb més rapidesa i, sense cap mena de símptoma de fatiga, es perd camí endavant. Quina mala llet... Mentre ric tot sol, penso que, definitivament l’edat no perdona, cert. A ella tampoc no la perdonarà, ni que ara encara no ho sàpiga. I, queda clar que avui, allò que puc fer amb més rapidesa que ella són, amb prou feines, un parell o tres de coses que no són la tècnica golfística i que no explicaré detalladament, però diré que entre les quals hi ha l'escriure. Escriviure, vaja. De tota manera. És un gran balanç: si en tota la meva vida relacional només hagués tingut petits problemes de baixa intensitat com aquests, segurament hauria envellit al costat de la mare del meu fill. De ben segur. Però aleshores no hauria conegut mai aquesta meravella de dona. Seguim, doncs, mentre el cos i la ment aguantin. 

1.   Cas Montoro: tothom ho sabia, tothom callava

■ No eren només Cristóbal Montoro i el Partido Popular. El sistema sap com protegir-se assenyalant una sola peça i salvant la resta del mecanisme. Quan cal, es fa veure que es neteja, però només s’aparta un cadàver. El fons del problema segueix intacte, putrefacte sota la tapa de zinc.

■ Perquè funcionés aquell tràfic d’influències, calia molt més que ministres i sobres. Hi calia passivitat —i fins i tot complicitat— de funcionaris, inspectors, policies, jutges, fiscals, càrrecs mitjans i alts de tota mena. Molts sabien, molts callaven, alguns ajudaven.

■ I quan algun periodista digne gosava assenyalar-ho, se li obria una inspecció. O un procediment judicial. O una campanya de desprestigi. Com també em temo que passa avui. El sistema es defensa, no de la delinqüència, sinó dels que l’assenyalen.

2.   Una administració al servei de l’espoli

■ Recordeu quan el PP va imposar que cada euro del pressupost català hagués de passar pel filtre del Gobierno? Era un càstig per la gosadia de 2017, cert, però també una excusa per controlar la despesa social catalana i continuar l’espoli sistemàtic.

■ Els diners, com sempre, marxaven però no tornaven. Empreses que fugien, serveis que es degradaven i una immigració legal i també il·legal descontrolada la majoria de la qual ni s’integra ni vol integrar-se. Mentrestant, les elits polítiques —també les d’aquí— callaven i cobraven. Amb llaç o sense, però sempre amb nòmina.

■ El que no es diu prou és que els diners dels catalans gastats de manera injustificada o pornogràfica (i no parlo de sexe sinó de concepte) no van a parar ni a serveis ni a infraestructures. Van a pagar favors, a tapar boques i a mantenir xarxes d’amics i clients. Així es compra la pau social. Així es compra el silenci.

3.   Hisenda: premiar el zel, castigar l’individu

■ L’AEAT no és només una agència recaptadora. És un braç armat de l’Estat. Et pot embargar 0,53 cèntims sense immutar-se (com m’han fet a mi personalment). No cal motivar, no cal justificar. Primer pagues, després reclames. I si t’equivoques tu, et multen. Si s’equivoquen ells, premien l’agent.

■ Ara la Generalitat proposa donar premis als funcionaris que parlin i escriguin en català. Com si complir la llei fos un mèrit extraordinari. No sancionen qui l’incompleix, sinó que donen caramelets a qui fa el mínim. Ja només falta que donin vals de compra als que votin els partits del règim.

■ L’administració no actua a favor del ciutadà. Actua contra l’individu i a favor del poder. I la por a Hisenda no és por de pagar impostos. És por de ser aixafat sense defensa possible. Això no és un Estat de dret: és un estat de submissió. Per això, i personalment sempre ho faig, cal respondre sempre i presentar recursos arreu, especialment a Hisenda i al Poder Judicial, que són els que sempre castiguen els més febles. I responen i rectifiquen: i tant si ho fan. Però cal escriure i reclamar els drets. No us oblideu mai de fer-ho. Potser els catalans no podrem ser independents políticament, perquè certament ho tenim gairebé tot en contra, però hem d’aprendre, tots plegats, a ser ciutadans i no súbdits. I a exercir sempre de ciutadans, que és allò que som i que tenim reconegut documentalment. També els catalans, no ho oblidem.

4.   La CUP, l’efecte crida i la burla legal

■ A la Seu d’Urgell, la CUP demana reserva de places públiques per a immigrants expulsats d’Andorra. Això vulnera la llei: cal tenir nacionalitat espanyola per accedir a la funció pública, ja sigui municipal, autonòmica, a les diputacions o als governs. Però qui posa fre a la demagògia quan es vesteix de progressisme? Què fem amb propostes així que ni tan sols es denuncien als jutjats, com si que es fa al Parlament de Catalunya per part de l'espanyolisme unionista, si n’hi ha de “massa” sobiranistes?

■ També volen prioritzar els immigrants per accedir a habitatge. O sigui, discriminació positiva per als nouvinguts, menyspreu sistemàtic per als autòctons. L’efecte crida és una realitat. Però no ho diuen: ho pateixes quan fas cua per tot i acabes marxant cap a casa perquè “ja no hi ha places o recursos”.

■ Després n’hi ha que s’estranyen si altres partits nacionals catalans que parlen clar reben intenció de vot al respecte. Els mateixos que diran “com és això?”, si la CUP desapareix del Parlament. El poble és prudent i pacífic ja per costum, perquè fa 613 anys que aguanta els mals que venen d’Almansa, però no és ruc o il·lús, o no ho és tant com alguns es pensen. I potser, al final, el catalanisme radical i majoritari que s’estima el país i ho diu clarament, sabrà tornar per defensar-lo com cal. I mai no se sap d’on sorgirà aquesta força de la gent. Segurament i a banda de la que en aquests moments és clarament en ascendència arreu de Catalunya, o sigui, Aliança Catalana, també d’altres opcions nacionalistes no processistes com ara Convergents, per les quals avui encara pocs hi aposten però que són un gota a gota que sense fer soroll va emplenant la pica i cohesionant aquells desenganyats de tantes mentides i driblings al respecte. I temps al temps, perquè les coses costen. I costen molt. I més, si els mateixos en què confiàvem ens han portat al pedregar mentre ells salvaven els seus mobles. I si hem aguantat més de sis segles d’espanyolisme i castellanisme d’imposició, vol dir que l’aguant i la resiliència com a poble i nació els tenim ben certificats. I també vol dir que no defallirem, passi el que passi.

5.     Per acabar: la catalana és una feina imparable i conjunta de tots aquells que, tocant de peus a terra, volem una Catalunya el més sobirana possible

■ Recordem que ni durant la Guerra del Segadors, en què ens van partir la nació i en què una tercera part va passar a França després que els borbons de tots dos cantons ho acordessin (divideix i venceràs), ni durant el 1714 ni durant la guerra franquista (Guerra Civil espanyola) no existia internet i les coses anaven de manera molt més lenta i pausada, però avui internet és un fet irrefutable arreu del món, una eina que s’empra per lluitar contra el totalitarisme però que també fa servir el mateix totalitarisme per imposar la seva força perversa i sovint carregada de mentides que es fan veritats pel sol fet de dir-les moltes vegades (com passa a Israel en què els seus agressors islamistes s’han convertit per a bona part del planeta en les víctimes quan resulta que, repassant bé els fets, tothom pot veure que són els agressors des de 1948 i molt abans) i per això a Catalunya, els catalans que ens estimem la terra i que volem que segueixi sent catalana com sempre des de fa més de 10 segles, l’hem de defensar perquè ningú no ho farà per nosaltres.

■ Tal com va dir un dia a Gettysburg el president Abraham Lincoln, “som més aviat nosaltres, els vius, els qui ara ens hem de consagrar a la tasca inconclusa que els que aquí lluitaren feren avançar tan noblement. Som més aviat nosaltres els qui ara ens hem de consagrar a la gran tasca que encara ens queda per concloure”, o com va expressar el president Lluís Companys, precisament afusellat pel franquisme mentre cridava Visca Catalunya lliure!: “per altres ideals hi ha molta gent que treballa i lluita a tot el món. Però Catalunya només ens té a nosaltres. Per això més que mai, cal supeditar-ho tot a la seva defensa.”, i aquesta frase hi ha molts republicans que l’han esborrat de la seva memòria i pràctica i que han deixat els ideals nacionals de banda de manera vergonyosa, tot i que molts es fan dir “independentistes”, com si encara es riguessin del mort i de qui el vetlla.

■ Aquesta Catalunya, ofegada per la incomprensió exterior i la tebior interna, viu atrapada en una gàbia mental i administrativa dissenyada per diluir-la. La llengua, el model d’escola, els mitjans públics, la demografia i fins i tot el paisatge urbà pateixen una transformació constant que desfigura la nació. El pitjor no és l’agressió, sinó la resignació: el catalanisme domesticat ha deixat de creure en la seva pròpia força, i l’independentisme institucional ha substituït l’objectiu per la gesticulació. Malgrat aquesta ofensiva anticatalana, que combina el ribot de l’estat amb la complicitat de processistes de poltrona, Catalunya resisteix com sempre ha fet i els catalans que creiem en la nació i en el futur del país, resistim. La nostra llengua, maltractada i arraconada, segueix viva als carrers, a les escoles i en les veus dels qui no ens rendim. Com els nostres avis van mantenir la flama sota el jou franquista, avui toca defensar la nostra identitat amb la mateixa tossuderia: no amb armes, com va fer el terrorisme basc, sinó amb cultura, memòria i un orgull pacífic que no s’agenolla davant el “¡carajo!” espanyolista. La història ens ensenya que els qui volen apagar-nos no saben que el foc català no s’apaga mai: ni amb ribots, ni amb constitucions a mida. Ni tampoc amb fusells. Mai. I fa 613 anys que ho demostrem. 

PS: Discurs de Gettysburg del president Abraham Lincoln (19-11-1863)

“Ara fa vuitanta-set anys, els nostres pares feren néixer en aquest continent una nova nació concebuda en Llibertat i consagrada al principi que tots els homes són creats iguals.

Ara ens trobem en una gran guerra civil, comprovant si aquesta nació, o qualsevol altra així concebuda i consagrada, pot romandre en el temps. Estem reunits en un gran camp de batalla d'aquesta guerra. Hem vingut per consagrar una part d'aquest camp com a últim lloc de repòs d'aquells que donaren la seva vida perquè aquesta nació pogués sobreviure. És completament just i apropiat que ho fem.

Però, en un sentit més ampli, no podem dedicar, no podem consagrar, no podem santificar aquesta terra. Els homes valents, vius i morts, que lluitaren aquí l'han consagrada molt més enllà del que les nostres pobres facultats podran afegir o detreure. El món no tindrà gran notícia ni recordarà per llarg temps el que aquí diem, però mai no podrà oblidar el que ells aquí hi van fer. Som més aviat nosaltres, els vius, els qui ara ens hem de consagrar a la tasca inconclusa que els que aquí lluitaren feren avançar tan noblement. Som més aviat nosaltres els qui ara ens hem de consagrar a la gran tasca que encara ens queda per concloure: que d'aquests difunts que honorem, en prenguem una devoció incrementada per la causa a la qual oferiren fins a l'última mesura de devoció possible; que aquí resolguem solemnement que aquests morts no han donat la seva vida en va. Que aquesta nació, amb l'ajuda de Déu, viurà un nou renaixement de la llibertat- i que el govern del poble, pel poble i per al poble, mai no desapareixerà de la Terra.”. 

L'antisionisme és la nova onada antisemita que potencialment pot destruir arreu del món més persones que les jueves

 

Antisemites pro palestins a Dublín, Irlanda, el 5 d'octubre de 2024. REUTERS/CLODAGH KILCOYNE.

L’antisionisme, l’antisemitisme del nostre temps que no afecta només els jueus

Llegir i sentir els nous antisemites, o sigui, els antisionistes del nostre temps, és simplement sorprenent. El missatge irracional i enrevessat que transmeten, combinat amb falsedats, així com el mètode d'invertir la història i la realitat, s'ha convertit en una potent forma de màgia negra. Pitjor encara, és una oposició cruel i violenta. És una teoria que busca l'acció destructiva de tot allò que faci olor de jueu i, especialment, de nacionalisme jueu, la qual cosa i com a nacionalista català que soc des que era un adolescent, em recorda molt les tribulacions i lluites pel desmentiment de fets apòcrifs que els de la meva condició nacional i política hem hagut de portar a terme en defensa del país i de la nació davant l’expansionisme castellà, que avui ha arribat (entre la immigració espanyola del sud peninsular que va arribar a Catalunya des de meitat dels anys 50 fins a principis dels 80, i la dels dits llatins dels països del sud americà que van començar a arribar massivament els anys 80 i que encara dura i ho fa en contingents sovint territorialment inassolibles) a cotes mai vistes que ens ha dut prejudicis anticatalans i anticatalanistes a dojo, com es demostra cada dia en algun lloc o altre del país en actes contra la mateixa gent del país, contra la nostra llengua i cultura mil·lenàries i contra la mateixa idiosincràsia de convivència social que ni els dictadors estatals més sanguinaris des de 1412 van poder trencar mai i que ens ha portat en només 70 anys a ser un país de 4 milions i escaig de nadius a avui estar-nos preparant per gestionar 10 milions, la meitat dels quals són no catalans procedents d’arreu del tercer món —especialment d’aquests països de parla espanyola per conquesta, colonització i substitució lingüística, cultural i religiosa que els van portar els castellans conjuntament amb una enorme mortaldat per culpa de les malalties que hi van portar durant aquell “descobriment” del segle XV i subsegüents— quan encara no arribarà al segle de l’allau migratòria que es va iniciar a mitjans anys 50 del segle XX. Heus aquí perquè entenc tan bé els jueus i el seu nacionalisme sionista, que no va —conceptualment— lluny d’osques del nostre exemple com a nació i fet nacional.     

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 17-7-25

Dijous radiant, meteorològicament parlant, a Sitges. Gaudim, enmig del mar, d’una estona de vent suau que fa que les veles del petit vaixell de la meva amiga s’inflin de manera gairebé simbòlica i que això faci que la proa de la nau avancí lentament però energètica mar endins però en perpendicular a la costa del Garraf. Vistes esplèndides i mar blava i clara. Gaudir de la vida en aquestes circumstàncies és gaudir-la força, sincerament. Bona conversa amb la meva acompanyant, que per una estona deixa les cabòries dels valors borsaris, dels enters, dels futurs i de les obligacions del parquet i ens traslladem als pensadors que sabien gaudir de l’existència, precisament per especular en ella pertot. Parlem d’Stendhal (pseudònim de Henri Beyle, Grenoble, 1783 - París, 1842), una de les seves passions pel que fa als escriptors de la veïna França. Parlem de la novel·la El roig i el negre (1830), en què il·lustra l’atmosfera de la societat francesa en la Restauració. Convergim en què Stendhal va representar un jove, model de les ambicions i frustracions de l’època, fent veure els problemes que es donaven entre les diverses classes emergents en els anys que van precedir Lluís Felip d’Orleans.

La meva amiga m’enriqueix el saber sobre el literat francès i m’explica que va generar una producció literària sorgida de la seva marcadíssima sensibilitat romàntica i d’un poderós sentit crític, que van donar vida a la seva filosofia de recerca de la felicitat, egotisme típic de tots els seus personatges (mania de parlar de si mateix o d’afirmar la pròpia personalitat). Em parla de les seves anàlisis de les passions, dels comportaments socials, del seu l’amor per l’art i per la música, a més de la recerca epicúria del plaer, i em remarca que comprovi en els seus textos que aquests fets s’expressen amb una manera d’escriure molt personal, en què el realisme de l’observació objectiva i el caràcter individual de la seva expressió es fonen de manera harmònica.

Per totes aquestes raons, Stendhal va haver de patir el buit que li van fer els seus contemporanis —em diu— amb excepció, d’Honoré de Balzac, però que posteriorment va aconseguir una enorme fama. La lliçó magistral de la sitgetana que fa feina a la City de Londres, sovint des de la casa de Terramar, és enriquidora i admirable. L’amiga saberuda —ex alumna del Liceu Francès— acaba la seva dissertació sobre Stendhal mesclant amb encert ambientació històrica i anàlisi psicològica del pensador de Grenoble, i em diu de manera encertada que les seves novel·les descriuen el clima moral i intel·lectual de França, perquè ha estat considerat el creador de la novel·la moderna que va donar pas a la gran narrativa del segle XIX i que, per molta gent com ella —o com jo—, és l’escriptor del XIX que menys ha envellit perquè, encara a hores d’ara, el seu positivisme, sense contaminar per ideologies, mostra al lector un llenguatge molt modern. Acabem amb Stendhal i ens mirem somrients per les moltes coincidències de tota mena que acumulem. Girem cua rumb al Port d’Aiguadolç per atracar la petita nau i, al cap de deu minuts, arribem a casa seva per gaudir d’una reconfortant dutxa i llevar-nos la sal del bany en aigües profundes. La fem suau amb gel francès de llima i menta que ens deixa una aroma molt agradable a la pell i ens permet relaxar-nos estirats a les gandules de la terrassa. Quin plaer gaudir d’una companyia femenina tan agradable, prudent —la qual cosa és molt important— i que quan parla, ho fa sovint de temes com el que acabo de relatar. Tan vell i desconfiat com m’he tornat, sincerament, de vegades em pregunto on és la trampa? 😊

1.    L’antisionisme: anem a pams i destriem el gra de la palla

■ A finals de maig, es va celebrar a Viena el Primer Congrés Antisionista Jueu. Un professor de dret de la Universitat de Kentucky, Ramsi Woodcock, ha estat promovent, al lloc web antisionista del Moviment d'Estudis Jurídics, la "fi d'Israel". Hem sentit demandes per a l'eliminació del sionisme i, per descomptat, els esforços del moviment de Boicot, Desinversió i Sancions.

■ Una revista en línia que cobreix la situació actual dels jueus europeus anomenada "K." ha publicat l'assaig de Matthew Bolton que tracta la teoria del "colonialisme de colonització" tal com la va construir l'antropòleg Patrick Wolfe. Bolton assenyala que el principal avantatge de la teoria del colonialisme de colonització esgrimida contra Israel i el sionisme és que, essencialment, "el 'detall' històric esdevé irrellevant" mentre exigeix per a si mateix una "lògica totalitzadora". 

■ Bolton cita l'acadèmic mig jueu Patrick Wolfe i assenyala que, en el tractament que fa Wolfe de la Nakba (en àrab, "catàstrofe" a Israel des de la seva fundació el 1948), advoca perquè "no s'ha de sotmetre a la tirania del detall [històric]", ja que "disminueix el poder explicatiu de l'estructura". Sens dubte, aquesta és una manera d'intel·lectualitzar la falsedat.

■ En el meu llarg assaig informe sobre el semitisme i l’antisemitisme publicat en el meu blog perinnolligams, ho explico a bastament tot això en distints punts del treball segmentat per èpoques, com també ho faig en aquesta entrada en el meu compte de Facebook, en què narro fil per randa d’on sorgeix el principal enemic del judaisme i especialment del sionisme —que reitero que és el nou antisemitisme des que els jueus disposen d’estat arran de la proclamació de l’Estat d’Israel el dia 14 de maig de 1948—  arran de la decisió de la Societat de Nacions de atorgar un territori de l’antic Imperi Otomà —desaparegut després de la Primera Guerra Mundial i administrat pels aliats— en el que històricament es considera Terra Santa i, per tant, el lloc del naixement del Judaisme i anys més tard del Cristianisme, territori que després va ser partit en dos per atorgar també l’encabiment del Regne de Jordània (fundat el 1946 i format majoritàriament per palestins i, per tant, estat palestí de facto malgrat tots els que neguen aquest fet que constaten les circumstàncies polítiques i històriques) per a la fundació d’un estat jueu, l’Estat d’Israel, que es va materialitzar l’esmentat any 1948.   

2.    El sionisme com a colonialisme

Aquesta paròdia de la veritat —quan s'aplica al sionisme—, es basa en la visió de Wolfe que els "colons", aquells externs, utilitzen el seu domini colonial per desplaçar els pobles indígenes , substituir-los i, per tant, crear intencionadament una nova societat i un nou entorn al territori conquerit. 

■ De fet, amb aquestes asseveracions simplement ha millorat l'obra del diplomàtic libanès nascut a Síria, Fayez Sayegh, de 1965, així com l'obra del marxista jueu Maxim Rodinson, "Israel, fait colonial", de 1967, que suggeria que "els àrabs de Palestina solien tenir els mateixos drets sobre el territori palestí que els francesos a França i els anglesos a Anglaterra". I això és completament fals.

■ Sayegh va definir el sionisme com a racista, violent i expansionista. Veia el clanisme jueu com una política de segregació i, per tant, el sionisme havia de ser una forma d'apartheid. El capítol de Sayegh sobre el context històric comença: "La frenètica 'lluita per Àfrica' de la dècada de 1880 va estimular els inicis de la colonització sionista a Palestina". El reassentament jueu d'Eretz Yisrael mai es va aturar, i la repatriació jueva es va produir al llarg dels segles. Petah Tikva i Rosh Pina es van fundar de totes maneres el 1878.

■ El sionisme mai no ha estat ni va ser colonialista perquè mai no va intentar substituir els residents locals. Bolton cita Benjamin Wexler, entre els molts crítics de Wolfe, que han assenyalat una sèrie de característiques que distingien el sionisme del colonialisme de poblament europeu en altres llocs.

■ Assenyala que els jueus no tenien una "pàtria" colonial d'on provenien. Però (i tal com explico a bastament en el meu assaig sobre el semitisme) els jueus posseïen una identitat nacional de 3.000 anys d'antiguitat, modelada per una narrativa històrica d'expulsió prèvia de la mateixa terra on ara (a partir de 1948 en estat i molt abans durant la reunió prèvia de tot el poble jueu procedent de la diàspora) s’han reassentat. Els jueus van viure en zones urbanes durant molts segles al país abans del "començament" del sionisme. Els jueus compraven terres i no les prenien per la força militar. I les compraven a l’efendi Husseini, pare de la solució final de Hitler entre altres virtuts a preus d’or.

■ L'elecció del territori específic no es basava en factors econòmics o polítics, sinó que estava profundament relacionada amb la identitat del poble jueu, i en la majoria dels casos, la terra era àrida i poc desenvolupada. Gran part de la propietat de la terra, fins a la dècada de 1950, es caracteritzava per ser principalment propietat col·lectiva en lloc de privada.

■ A més, veure la Nakba com una "expulsió genocida" –mentre ignora tota la violència terrorista àrab des del 1920 i etiqueta tots els assassinats, violacions, saquejos i destrucció comesos pels àrabs com a "resistència"– revela l'odi fonamental que impulsa la seva teorització antisionista, a més de desestimar el rebuig dels àrabs a les dues ofertes de partició del 1937 i el 1947.

■ Tota la pseudo intel·lectualització feta pels antisionistes, jueus i no jueus —i la seva suposada incapacitat per acceptar i reconèixer els jueus, la seva història i cultura úniques i, en última instància, el seu nacionalisme excepcional— és una mostra del seu pensament pueril.

■ Malauradament i encertada, i tal com va publicar a les xarxes el compte Mossad: Satíric and Awesome el 21 de juny passat, "El problema amb les relacions públiques israelianes és que cal una persona estúpida per creure una mentida i una persona intel·ligent per entendre la veritat, i estem irremeiablement superats en nombre". I a bons entenedors.

3.    Per acabar: la naturalesa canviant de l'antisionisme

■ L'avantatge de l’actual antisemitisme, o sigui, l'antisionisme, és que canvia de caràcter. S'adapta a qualsevol tendència de pensament polític que esdevingui el tema del dia –esquerra, dreta i/o centre– i assumeix el llenguatge retòric de diverses ideologies i tendències.

■ Bob Vylan pot cridar tot el que vulgui "Mort a les FDI" en el Festival de Glastonbury a Anglaterra i l'aïllacionista conservador americà Steve Bannon pot exigir que "hi hagi una investigació exhaustiva de la FARA sobre la relació de la Fox amb una potència estrangera" i anomenar el seu presentador jueu del programa, Mark Levin, "Tel Aviv Levin".

■ D'altra banda, el concepte d'un país àrab de Palestina, amb un poble diferent, mai va existir realment, ni en la ment dels observadors externs ni en la dels mateixos musulmans. Va ser una terra conquerida i ocupada per romans, bizantins, croats, mamelucs i turcs otomans.

■ La regió de Palestina mai no va ser una entitat geopolítica definida, sinó que va ser disputada per dues confederacions tribals. Al llarg del segle XVI, hi va haver enfrontaments freqüents entre famílies a tot Palestina basats en les divisions Qays-Yaman, i hi va haver conflictes civils que van involucrar fel·lahins camperols, beduïns i gent del poble fins ben entrat el segle XVIII. Un "poble àrab palestí" mai va existir realment, ni tan sols a mitjans del segle XX. Llegiu la història en profunditat i contrasteu dades, tal com fa anys que faig jo, que també em creia aquestes faules globalistes.

■ Els antisionistes sou violents per naturalesa i busqueu de manera ignorant "globalitzar la intifada". A Berlín la setmana passada, manifestants pro-Gaza van exigir el retorn del califat islamista, que déu n’hi do!

■ En un comentari sobre aquesta campanya, el britànic-palestí proisraelià John Aziz va dir que, mentre que "el socialisme va ser abans el crit de batalla dels treballadors de les fàbriques i els miners de carbó... avui, en canvi, és cada cop més la ideologia preferida dels urbanites de classe mitjana-alta que prenen cafès amb llet de soja de comerç just i canten el seu desig de globalitzar una intifada de la qual en saben ben poc o res". I reitero allò del “a bons entenedors”.

■ L'antisionisme, a més, és una onada que potencialment submergirà més persones a tot el món (i cada dia que passa sense una solució justa i intel·ligent a aquesta xacra creada molt interessadament) que únicament les persones jueves.

El periodisme hauria de ser un acte de dir la veritat, no una actuació. En una època en què la desinformació es propaga més ràpid que el dol, i on la paraula «sionista» s'utilitza cada cop més com a insult, el que està en joc no són només credibilitat i valors periodístics

La CNN i la BBC són alguns dels molts llocs web de notícies amb titulars falsos que diuen que les FDI van obrir foc contra els habitants de Gaza a prop dels llocs de distribució d'ajuda, l'1 de juny de 2025. (crèdit: Canva, captura de pantalla, SECCIÓ 27A DE LA LLEI DE DRETS D'AUTOR)

Si volen continuar subsistint, els “mitjans tradicionals” hauran de deixar de ser antisemites

■Tot i ser periodista i exercir-ne des de fa més de 50 anys, avui no llegeixo cap mitjà de manipulació fet a Catalunya —de Vichy en diem alguns periodistes no alineats— ni a l’estat espanyol, perquè, senzillament, i sobretot arran de les grans tergiversacions del Procés cap a la NO Independència de Catalunya publicades ja uns quants anys abans de 2017, durant el 2017 i de 2017 fins avui (que han anat in crescendo i de manera descarada en l’engany al poble de Catalunya), i amb l’afegitó de després, a partir de l’octubre de 2023, del pogrom perpetrat pels terroristes de Hamas als civils israelians dels quibuts del sud d’Israel i la absoluta desinformació al respecte, vaig decidir que, de tant en tant, miraria titulars pel damunt i no connectaria mai cap ràdio ni cap televisió que m’aboquessin cap altra mentida més que les que ja m’havia hagut d’empassar per part d'aquests mitjans de manera conscient almenys durant 10 anys, i al llarg de molts més de forma desconeixementada.

■ No obvio de cap manera, i en referència al conflicte que dura des de 1948 al Llevant mediterrani i que manté Israel com a objectiu de la destrucció desacomplexada del terrorisme islamista i dels seus col·laboradors i estats finançadors, que en la boira de la guerra, l'enquadrament ho és tot. Per als mitjans de comunicació tradicionals –aquelles institucions de capçalera que, per a mi erradament, encara es consideren els àrbitres de la veritat–, aquest enquadrament ja no és neutral. Per això ni tan sols els obro ni els connecto, aquests mitjans. Ja sigui per inèrcia, biaix ideològic o l'atracció irresistible de la viralitat digital, molts mitjans occidentals destacats s'han convertit inadvertidament en acceleradors d'una nova onada d'antisemitisme. Així de clar i sense matisos. No pel que diuen directament, sinó per com ho diuen: pel que emfatitzen, ometen i permeten que ressoni sense correcció. En la seva cobertura del conflicte entre Israel i Gaza, els principals mitjans de comunicació que repasso habitualment com ara The New York Times, The Guardian, la BBC i Reuters, entre altres —i malgrat que destrio molt el gra de la palla—, sovint utilitzen per defecte un marc que presenta Israel com a agressor i els palestins com a víctimes. I aquesta binaritat esborra la complexitat i alimenta una narrativa moral profundament arrelada que aplana la història i cega i condueix els lectors/oïdors únicament als matisos del sofriment, que solen ser els interessos de l'agència que els propaga. I a segons quines edats —i menys a 69 anys com tinc jo—, hi ha gripaus que són absolutament impossibles d’empassar. Per això mateix i segons la meva opinió, si volen continuar subsistint, els “mitjans de comunicació tradicionals” s’hauran de conscienciar del seu antisemitisme i deixar-lo de banda d’una vegada.  

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 13-7-25

■ Diumenge sitgetà de sol radiant i de cel blau i net, amb la temperatura lleugerament més suau després del xàfec d’ahir que ha deixat un ambient més respirable i amb menys humitat relativa a l’aire. Passeig, vermut al Cafè Roy, dels amics falsetans Matas Arnalot, al carrer de les Parellades, al centre de la vila, i tomb per la part baixa per observar la gent com prenen el bany a la platja de Sant Sebastià, molt prop els uns dels altres per l’absència de lloc físic atès el magnífic dia amb què la natura ens obsequia. Retorn a la casa de Terramar pel Passeig Marítim en què tafanegem defora estant dins les guinguetes per saber quin ambient s’hi respira i quins “senyoros i senyores” locals hi alternen amb altres semblants. La meva amiga i jo ho fem humanament encuriosits i especulant quina mena de conversa deuen mantenir, que segur que no va lluny de la moda, de la novetat del divorci d’aquells o d’altres del club o de la compra del nou vaixell o del terreny per part d’aquella o d’aquell, i així, qui dia “feixuc” passa, any encara més feixuc, empeny. En fi, quan penso en els farts de pencar que es van fer el gruix dels meus familiars, inclòs jo, des dels rebesavis al meu fill, i veig tanta vida fàcil al meu voltant, em cau l’ànima als peus i reitero el meu convenciment que en aquest món, res no és veritat ni mentida sinó que és segons el color del vidre pel qual es mira, que deia en castellà Ramón de Campoamor y Campoosorio en el seu poema "Las dos linternas", dedicat a Guillermo Laverde Ruiz i part de la seva obra Doloras (1846). I avui, sí, tornaré a parlar d’Israel i de com el tracta el nostre periodisme. Bé, més que el nostre, el català, al qual fa anys que no segueixo, el periodisme internacional, que és la font informativa de la qual bec perquè algun exemplar encara diu mitges veritats, que no són pas totes. Som-hi, doncs, amb aquest redactat d’abans de la paella de diumenge feta a casa i que ens menjarem a cent metres de l’aigua clara mediterrània que acarona la Blanca Subur.      

1.    La demonització d’Israel

■ La crítica al govern d'Israel i a les seves accions militars no és inherentment antisemita. Però una part creixent del discurs traspassa aquesta línia, no per un odi obert cap als jueus, sinó perquè l'ecosistema mediàtic ha preparat el públic per veure Israel no com una nació entre nacions, sinó com una força singularment malèvola.

■ I això comença amb el llenguatge. Penseu en com les paraules «massacre», «massacre» i «genocidi» sovint es reserven per a operacions israelianes, fins i tot quan les morts de civils són el resultat tràgic no de la intencionalitat, sinó de la guerra urbana contra els combatents de Hamàs integrats en zones densament poblades.

■ Mentrestant, els atacs del 7 d'octubre –la matança massiva més gran de jueus des de l'Holocaust, o sigui, un nou pogrom– sovint es suavitzen amb la veu passiva o l'eufemisme, anomenats "els esdeveniments del 7 d'octubre" o "la incursió de Hamàs". El context s'esfondra; la proporcionalitat desapareix. El resultat és una lent moral que normalitza la victimització jueva alhora que excepcionalitza el poder jueu.

■ El problema no és merament retòric, sinó estructural. Els mitjans de comunicació occidentals depenen en gran mesura de col·laboradors locals, sovint a Gaza, amb vincles amb ministeris controlats per Hamàs. La verificació de fets esdevé impossible a les zones de guerra, i les xifres de víctimes no verificades sovint es publiquen sense crítica. Els titulars culpen Israel dels atemptats abans que les investigacions puguin concloure; les retractacions, quan arriben, queden enterrades en la pols digital.

2.    Titulars esbiaixats, clips sense context i imatges sense cites

■ Ja no solament hem de citar titulars esbiaixats que no es corresponen de cap manera amb allò que s’ha esdevingut en realitat, sinó que, de manera més insidiosa, els mitjans de comunicació tradicionals han externalitzat gran part de la seva indignació moral a les xarxes socials, en què la viralitat algorítmica selecciona espectacle, ràbia i reaccions simplistes. Els clips circulen sense context. Les cites i les imatges mal atribuïdes viatgen més ràpid que qualsevol correcció.

■ A les seccions de comentaris i als tuits amb cites, una nova narrativa es calcifica: que Israel no només està cometent crims, sinó que és el criminal, l'excepció global, l'encarnació de la crueltat. En aquest entorn, els tòpics antisemites no cal que s'enunciïn directament perquè ja hi són implícits.

■ Els jueus es converteixen en avatars del poder estatal, la colonització i la complicitat global. Els atacs a sinagogues, escoles jueves i individus visiblement jueus augmenten a les ciutats allunyades del conflicte. Els manifestants criden "Globalitzeu la Intifada" i "Del riu al mar", consignes que esborren la possibilitat de l'autodeterminació jueva i emmarquen la identitat jueva com a il·legítima.

■ Tot i això, molts mitjans de comunicació cobreixen aquestes protestes com a expressions orgàniques de solidaritat, sense qüestionar mai els supòsits subjacents ni la creixent por jueva que les acompanya.

3.    Els mitjans tradicionals no tracten l'antisemitisme com a prejudici: de mi a tu, lector periodista connivent!

■ Aquí rau el problema central: els mitjans de comunicació tradicionals no heu aconseguit tractar l'antisemitisme com un sistema de prejudicis amb la seva pròpia lògica i història. Tot i que quan en parleu es reconeix ràpidament el racisme estructural, la islamofòbia i el sentiment antiimmigració, l'antisemitisme el veieu massa sovint com una relíquia del passat: una esvàstica en una làpida, un insult cridat al carrer, però no com una ideologia sistèmica i en evolució. Aquest punt cec permet que disfresseu l'antisemitisme modern de crítica progressista.

■  A més, en el vostre afany per corregir dècades d'enquadrament orientalista (punt 23) i imperialisme occidental, molts periodistes ara sobrecorregiu, aplanant l'Orient Mitjà en un únic relat moral on els jueus són presentats com a opressors blancs i els palestins com a víctimes racialitzades. Aquest plantejament no només és històricament inexacte (penseu en els jueus mizrahis, els jueus etíops o els refugiats de l'Holocaust), sinó que és perillós. Aquest plantejament que feu provoca que el trauma jueu sigui invisible i justifica la seva repetició sota la bandera de la resistència.

■ El que cal ara no és un suport cec a la política israeliana, sinó honestedat intel·lectual. Els mitjans de comunicació tradicionals heu d'examinar els vostres propis filtres: les vostres fonts, els vostres titulars, la vostra elecció d'imatges, la vostra comoditat amb la indignació i la vostra reticència als matisos. I ho heu de fer tots, des del New York Times o Reuters fins a TV3 (especialment TV3!) o Vilaweb.

■ El periodisme hauria de ser un acte de dir la veritat, no una actuació. En una època en què la desinformació es propaga més ràpid que el dol, i on la paraula «sionista» (que cal no oblidar que el sionisme és el nacionalisme dels jueus: res més) s'utilitza cada cop més com a insult, el que està en joc no són només credibilitat i valors periodístics: allò que està en joc és existencial. Informar sobre una guerra és emmarcar la memòria en temps real. Els mitjans de comunicació tradicionals us heu de de preguntar: quina història estem explicant al món i a quin cost?

4.    Rectificacions, silencis i autocomplaença de la premsa internacional

■ Les vegades que els grans mitjans han rectificat o han esborrat notícies sobre suposats crims israelians són nombroses i sovint ocultes en la pàgina 37. Un dels exemples més flagrants va ser el de l'explosió a l'hospital Al-Ahli de Gaza l'octubre de 2023: mitjans com la BBC, Al Jazeera o el New York Times van culpar inicialment Israel sense proves, fent-se ressò d'una font de Hamàs. Després, com moltes altres vegades més que no hi ha hagut rectificació, es va demostrar que l'explosió provenia d'un coet mal llançat de la Jihad Islàmica. El mal, però, ja estava fet i cap periodista podia evitar allò que es va esdevenir arreu del planeta: manifestacions, condemnes internacionals i víctimes innocents en altres països com a reacció a la publicació d’una notícia falsa.

■ Altres casos recents inclouen fotografies manipulades o tretes de context, com infants suposadament ferits per bombardejos israelians que realment pertanyien a conflictes anteriors o a països completament diferents. Sovint, quan Israel presenta proves fefaents (imatges satèl·lits, interceptacions de comunicacions, identificacions precises d'objectius), aquestes no reben el ressò de rectificació que va tenir l’acusació inicial errònia, malintencionada o no.

■ La majoria d'aquestes rectificacions, quan arriben, ho fan sense editorialització ni anàlisi autocrítica. Mai no es posa en dubte el mecanisme de validació informativa, ni es demanen disculpes públiques. Es corregeix, si de cas, amb una nota a peu de pàgina i a corre-cuita. Però les imatges i titulars sensacionalistes ja han fet la volta al món.

■ Aquesta rutina informativa té conseqüències gravísimes: consolida un relat únic, demonitza Israel i reforça la percepció que qualsevol acció d’aquest Estat és criminal per definició. Tot plegat, una injustícia històrica que contribueix a la deslegitimació de l'únic Estat jueu del món i que posa en perill les comunitats jueves a la diàspora. Si el que fa Israel ho fes Espanya en la seva legítima defensa d’Estat, no hi hauria cap veu discordant. Ni una. Només cal anar a l’hemeroteca i buscar quants periodistes i mitjans defensors o justificadors del terrorisme d’ETA o d’altres grups armats espanyols hi va haver en 30 anys. Ja us ho diré jo: cap excepte alguns diaris abertzales —que es van acabar tancant— o alguns periodistes, que van acabar a la presó o ben arraconats o inhabilitats.

5.    Per acabar

■ Des d’aquesta petita trinxera d’opinions crítiques i informacions veraces i contrastades, demano els meus companys de professió periodística que deixin de seguir el relat de la comoditat, de la consigna i de la subvenció. Ser periodista no és amplificar el relat d’una facció, ni apuntar-se al consens emocional. Ser periodista és dubtar, verificar i informar amb ètica, i, si cal, quedar-se sol.

■ No demano cap suport incondicional a Israel ni a cap altre estat. Només exigeixo els que teniu ploma o micròfon que no sigueu còmplices dels qui neguen el dret d’Israel a existir o dels qui converteixen cada acció defensiva d’un Estat democràtic en una mostra de barbàrie. Això és indignitat professional, i també humana.

■ Després de mig segle fent periodisme, havent trepitjat redaccions d’arreu, he entès que la llibertat d’expressió no és pas fer soroll, ni dir el que convé al poder, sigui quin sigui. És, senzillament, explicar la veritat quan costa més de fer-ho. I avui, explicar la veritat sobre Israel i el seu dret a defensar-se és un acte de resistència professional.

■ Que cadascú triï si vol formar part de la dignitat o de la propaganda. Jo fa anys que vaig decidir a quin costat volia ser i al qual encara sóc: al costat de la veritat.