La CNN i la BBC són alguns dels molts llocs web de notícies amb titulars falsos que diuen que les FDI van obrir foc contra els habitants de Gaza a prop dels llocs de distribució d'ajuda, l'1 de juny de 2025. (crèdit: Canva, captura de pantalla, SECCIÓ 27A DE LA LLEI DE DRETS D'AUTOR)
Si volen continuar subsistint, els “mitjans tradicionals”
hauran de deixar de ser antisemites
■Tot i ser periodista i exercir-ne des de fa més de 50 anys, avui no
llegeixo cap mitjà de manipulació fet a Catalunya —de Vichy en diem alguns
periodistes no alineats— ni a l’estat
espanyol, perquè, senzillament, i sobretot arran de les grans tergiversacions
del Procés cap a la NO Independència publicades ja uns quants anys abans
de 2017, durant el 2017 i de 2017 fins avui, que han anat in crescendo i de
manera descarada en l’engany al poble de Catalunya, i amb l’afegitó de després,
a partir de l’octubre de 2023 amb el pogrom perpetrat pels terroristes de Hamas
als civils israelians dels quibuts del sud d’Israel i la absoluta desinformació
al respecte, vaig decidir de, de tant en tant, mirar titulars pel damunt i no
connectar mai cap ràdio ni cap televisió que m’aboquessin cap altra mentida més
que les que m’havia hagut d’empassar de manera conscient almenys durant 10 anys
i al llarg de molts més de forma desconeixementada.
■ No obvio de cap manera, i en referència al conflicte que dura des de 1948
al Llevant mediterrani i que manté Israel com a objectiu de la destrucció
desacomplexada del terrorisme islamista i dels seus col·laboradors i estats
finançadors, que en la boira de la guerra, l'enquadrament ho és tot. Per als
mitjans de comunicació tradicionals –aquelles institucions de capçalera que,
per a mi erradament, encara es consideren els àrbitres de la veritat–, aquest
enquadrament ja no és neutral. Per això ni tan sols els obro ni els connecto, aquests
mitjans. Ja sigui per inèrcia, biaix ideològic o l'atracció irresistible de la viralitat
digital, molts mitjans occidentals destacats s'han convertit inadvertidament en
acceleradors d'una nova onada d'antisemitisme. Així de clar i sense matisos. No
pel que diuen directament, sinó per com ho diuen: pel que emfatitzen, ometen i
permeten que ressoni sense correcció. En la seva cobertura del conflicte entre
Israel i Gaza, els principals mitjans de comunicació que repasso habitualment com
ara The New York Times, The Guardian, la BBC i Reuters, entre altres —i malgrat
que destrio molt el gra de la palla—, sovint utilitzen per defecte un marc que
presenta Israel com a agressor i els palestins com a víctimes. I aquesta
binaritat esborra la complexitat i alimenta una narrativa moral profundament
arrelada que aplana la història i cega i condueix els lectors/oïdors únicament
als matisos del sofriment, que solen ser els interessos de l'agència que els
propaga. I a segons quines edats —i menys a 69 anys com tinc jo—, hi ha gripaus
que són absolutament impossibles d’empassar. Per això mateix i segons la meva
opinió, si volen continuar subsistint, els “mitjans de comunicació
tradicionals” s’hauran de conscienciar del seu antisemitisme i deixar-lo de
banda d’una vegada.
Santi
Capellera i Rabassó, periodista i analista / 13-7-25
■ Diumenge
sitgetà de sol radiant i de cel blau i net, amb la temperatura lleugerament més
suau després del xàfec d’ahir que ha deixat un ambient més respirable i amb
menys humitat relativa a l’aire. Passeig, vermut al Cafè Roy, dels amics falsetans Matas
Arnalot, al carrer de les Parellades, al centre de la vila, i tomb per la part baixa per observar la gent
com prenen el bany a la platja de Sant Sebastià, molt prop els uns dels altres
per l’absència de lloc físic atès el magnífic dia amb què la natura ens obsequia.
Retorn a la casa de Terramar pel Passeig Marítim en què tafanegem defora estant
dins les guinguetes per saber quin ambient s’hi respira i quins “senyoros i
senyores” locals hi alternen amb altres semblants. La meva amiga i jo ho fem
humanament encuriosits per quina mena de conversa deuen mantenir, que segur que
no va lluny de la moda, de la novetat del divorci d’aquells o d’altres del club
o de la compra del nou vaixell o del terreny per part d’aquella o d’aquell, i
així, qui dia “feixuc” passa, any encara més feixuc, empeny. En fi, quan penso en els farts de pencar que es van fer el gruix dels meus familiars, inclòs jo,
des dels rebesavis al meu fill, i veig tanta vida fàcil al meu voltant, em cau l’ànima
als peus i reitero el meu convenciment que en aquest món, res no és veritat
ni mentida sinó que és segons el color del vidre pel qual es mira, que deia
en castellà Ramón de Campoamor y Campoosorio en el seu poema "Las dos
linternas", dedicat a Guillermo Laverde Ruiz i part de la seva obra Doloras
(1846). I avui, sí, tornaré a parlar d’Israel i de com el tracta el nostre periodisme.
Bé, més que el nostre, el català, al qual fa anys que no segueixo, el
periodisme internacional, que és la font informativa de la qual bec perquè
algun exemplar encara diu mitges veritats, que no són pas totes. Som-hi, doncs,
amb aquest redactat d’abans de la paella de diumenge feta a casa i que ens
menjarem a cent metres de l’aigua clara mediterrània que acarona la Blanca Subur.
1.
La
demonització d’Israel
■ La crítica al govern d'Israel i a les seves accions militars no és
inherentment antisemita. Però una part creixent del discurs traspassa
aquesta línia, no per un odi obert cap als jueus, sinó perquè l'ecosistema
mediàtic ha preparat el públic per veure Israel no com una nació entre nacions,
sinó com una força singularment malèvola.
■ I això
comença amb el llenguatge. Penseu en com les paraules «massacre», «massacre»
i «genocidi» sovint es reserven per a operacions israelianes, fins i tot quan
les morts de civils són el resultat tràgic no de la intencionalitat, sinó
de la guerra urbana contra els combatents de Hamàs integrats en zones densament
poblades.
■ Mentrestant,
els atacs del 7 d'octubre –la matança massiva més gran de jueus des de
l'Holocaust, o sigui, un nou pogrom– sovint es suavitzen amb la veu passiva
o l'eufemisme, anomenats "els esdeveniments del 7 d'octubre" o
"la incursió de Hamàs". El context s'esfondra; la
proporcionalitat desapareix. El resultat és una lent moral que normalitza la
victimització jueva alhora que excepcionalitza el poder jueu.
■ El problema no és merament retòric, sinó estructural. Els mitjans de
comunicació occidentals depenen en gran mesura de col·laboradors locals, sovint
a Gaza, amb vincles amb ministeris controlats per Hamàs. La verificació de fets
esdevé impossible a les zones de guerra, i les xifres de víctimes no verificades
sovint es publiquen sense crítica. Els titulars culpen Israel dels
atemptats abans que les investigacions puguin concloure; les retractacions,
quan arriben, queden enterrades en la pols digital.
2.
Titulars esbiaixats,
clips sense context i imatges sense cites
■ Ja no
solament hem de citar titulars esbiaixats que no es corresponen de cap manera
amb allò que s’ha esdevingut en realitat, sinó que, de manera més insidiosa, els
mitjans de comunicació tradicionals han externalitzat gran part de la seva
indignació moral a les xarxes socials, en què la viralitat algorítmica
selecciona espectacle, ràbia i reaccions simplistes. Els clips circulen
sense context. Les cites i les imatges mal atribuïdes viatgen més ràpid que
qualsevol correcció.
■ A les seccions de comentaris i als tuits amb cites, una nova narrativa
es calcifica: que Israel no només està cometent crims, sinó que és el criminal,
l'excepció global, l'encarnació de la crueltat. En aquest entorn, els
tòpics antisemites no cal que s'enunciïn directament perquè ja hi són
implícits.
■ Els jueus es converteixen en avatars del poder estatal, la colonització i
la complicitat global. Els atacs a sinagogues, escoles jueves i individus
visiblement jueus augmenten a les ciutats allunyades del conflicte. Els
manifestants criden "Globalitzeu la Intifada" i "Del riu al
mar", consignes que esborren la possibilitat de l'autodeterminació
jueva i emmarquen la identitat jueva com a il·legítima.
■ Tot i això, molts mitjans de comunicació cobreixen aquestes protestes com
a expressions orgàniques de solidaritat, sense qüestionar mai els supòsits
subjacents ni la creixent por jueva que les acompanya.
■ Aquí rau el problema central: els mitjans de comunicació tradicionals no
heu aconseguit tractar l'antisemitisme com un sistema de prejudicis amb la seva
pròpia lògica i història. Tot i que quan en parleu es reconeix ràpidament el
racisme estructural, la islamofòbia i el sentiment antiimmigració,
l'antisemitisme el veieu massa sovint com una relíquia del passat: una
esvàstica en una làpida, un insult cridat al carrer, però no com una ideologia
sistèmica i en evolució. Aquest punt cec permet que disfresseu l'antisemitisme
modern de crítica progressista.
■ A més, en el vostre afany per corregir dècades
d'enquadrament orientalista
(punt 23) i imperialisme occidental, molts periodistes ara sobrecorregiu,
aplanant l'Orient Mitjà en un únic relat moral on els jueus són presentats com
a opressors blancs i els palestins com a víctimes racialitzades. Aquest
plantejament no només és històricament inexacte (penseu en els jueus mizrahis,
els jueus etíops o els refugiats de l'Holocaust), sinó que és perillós. Aquest
plantejament que feu provoca que el trauma jueu sigui invisible i justifica la
seva repetició sota la bandera de la resistència.
■ El que cal ara no és un suport cec a la política israeliana, sinó
honestedat intel·lectual. Els mitjans de comunicació tradicionals heu
d'examinar els vostres propis filtres: les vostres fonts, els vostres titulars,
la vostra elecció d'imatges, la vostra comoditat amb la indignació i la vostra
reticència als matisos. I ho heu de fer tots, des del New York Times o Reuters
fins a TV3 (especialment TV3!) o Vilaweb.
■ El periodisme hauria de ser un acte de dir la veritat, no una actuació.
En una època en què la desinformació es propaga més ràpid que el dol, i on la
paraula «sionista» (que cal no oblidar que el sionisme és el nacionalisme
dels jueus: res més) s'utilitza cada cop més com a insult, el que està en
joc no són només credibilitat i valors periodístics: allò que està en joc és
existencial. Informar sobre una guerra és emmarcar la memòria en temps
real. Els mitjans de comunicació tradicionals us heu de de preguntar: quina
història estem explicant al món i a quin cost?
4.
Rectificacions,
silencis i autocomplaença de la premsa internacional
■ Les vegades que els grans mitjans han rectificat o han esborrat notícies
sobre suposats crims israelians són nombroses i sovint ocultes en la pàgina 37.
Un dels exemples més flagrants va ser el de l'explosió a l'hospital Al-Ahli
de Gaza l'octubre de 2023: mitjans com la BBC, Al Jazeera o el New York Times
van culpar inicialment Israel sense proves, fent-se ressò d'una font de Hamàs.
Després, com moltes altres vegades més que no hi ha hagut rectificació, es va
demostrar que l'explosió provenia d'un coet mal llançat de la Jihad Islàmica.
El mal, però, ja estava fet i cap periodista podia evitar allò que es va
esdevenir arreu del planeta: manifestacions, condemnes internacionals i
víctimes innocents en altres països com a reacció a la publicació d’una notícia
falsa.
■ Altres casos recents inclouen fotografies manipulades o tretes de
context, com infants suposadament ferits per bombardejos israelians que
realment pertanyien a conflictes anteriors o a països completament diferents.
Sovint, quan Israel presenta proves fefaents (imatges satèl·lits,
interceptacions de comunicacions, identificacions precises d'objectius), aquestes
no reben el ressò de rectificació que va tenir l’acusació inicial errònia,
malintencionada o no.
■ La majoria d'aquestes rectificacions, quan arriben, ho fan sense
editorialització ni anàlisi autocrítica. Mai no es posa en dubte el mecanisme
de validació informativa, ni es demanen disculpes públiques. Es corregeix,
si de cas, amb una nota a peu de pàgina i a corre-cuita. Però les imatges i
titulars sensacionalistes ja han fet la volta al món.
■ Aquesta rutina informativa té conseqüències gravísimes: consolida un
relat únic, demonitza Israel i reforça la percepció que qualsevol acció
d’aquest Estat és criminal per definició. Tot plegat, una injustícia
històrica que contribueix a la deslegitimació de l'únic Estat jueu del món i
que posa en perill les comunitats jueves a la diàspora. Si el que fa Israel ho
fes Espanya en la seva legítima defensa d’Estat, no hi hauria cap veu
discordant. Ni una. Només cal anar a l’hemeroteca i buscar quants periodistes i
mitjans defensors o justificadors del terrorisme d’ETA o d’altres grups armats
espanyols hi va haver en 30 anys. Ja us ho diré jo: cap excepte alguns diaris abertzales
—que es van acabar tancant— o alguns periodistes, que van acabar a la presó o
ben arraconats o inhabilitats.
5.
Per acabar
■ Des d’aquesta petita trinxera d’opinions crítiques i informacions veraces i contrastades,
demano els meus companys de professió periodística que deixin de seguir el
relat de la comoditat, de la consigna i de la subvenció. Ser periodista
no és amplificar el relat d’una facció, ni apuntar-se al consens emocional. Ser
periodista és dubtar, verificar i informar amb ètica, i, si cal, quedar-se sol.
■ No demano cap suport incondicional a Israel ni a cap altre estat. Només
exigeixo els que teniu ploma o micròfon que no sigueu còmplices dels qui neguen
el dret d’Israel a existir o dels qui converteixen cada acció defensiva d’un
Estat democràtic en una mostra de barbàrie. Això és indignitat
professional, i també humana.
■ Després de mig segle fent periodisme, havent trepitjat redaccions
d’arreu, he entès que la llibertat d’expressió no és pas fer soroll, ni dir
el que convé al poder, sigui quin sigui. És, senzillament, explicar la veritat
quan costa més de fer-ho. I avui, explicar la veritat sobre Israel i el seu
dret a defensar-se és un acte de resistència professional.
■ Que cadascú triï si vol formar part de la dignitat o de la propaganda. Jo
fa anys que vaig decidir a quin costat volia ser i al qual encara sóc: al
costat de la veritat.
