Vaig créixer en un entorn públic, en el que era el negoci d’hostaleria dels meus pares, el Cafè de Falset (també dit Cafè Mañé, per mor del seu fundador a les darreries del segle XIX, senyor Ramon Mañé, o Cafè Universal, nom oficial, o senzillament El Cafè, local preciós i superlatiu en metres —més de 3.000— que avui ja no existeix ja que un incendi el va destruir fa uns 10 o 12 anys. En fi, coses que passen i que cal afrontar. En aquell indret en què, pràcticament, em vaig criar (compartit amb l’entorn familiar i escolar) hi vaig aprendre moltes coses que la majoria dels meus amics i companys coetanis no sabien ni per aproximació, la qual cosa serà objecte d’anàlisi en un altre redactat i en un altre moment i context. De fet, quan tenia deu o dotze anys, ja em sabia de memòria molts dels passatges dels poemes dels espanyols Federico García Lorca i Miguel Hernández i dels fandanguillos i bulerías que recitaven i cantaven cada vespre al Cafè els minaires —gairebé tots originaris del sud i sud oest espanyol i antifranquistes— vinguts a Catalunya (la majoria foragitats de les seves terres pels señoritos) amb les seves famílies durant els 50/60 a treballar a les explotacions prioratines de plom dels municipis veïns de Bellmunt i del Molar, bons clients de casa i, alguns d’ells, amics del meu pare i de la família a causa d’anys de tracte professional. Malgrat això, mentre al Col·legi Sant Pau de Falset, en aquella mateixa època hi teníem un mestre falangista i ex sergent de la Legió (que era la quota franquista per ensenyar els pobres petits a cantar el “Prietas las filas” i el “Cara al sol” entre borratxera i borratxera) i un capellà director, des de la barra del bar del Cafè, amics com, entre d'altres, l’estimat Lluís Borja o l’amic erudit Joan Pau Pellejà m’ensenyaven en paral.lel els versos de Verdaguer, carregats de catalanitat i d’intenció nacional catalana, la prosa de Carner, Sartre, Joyce, Camus i Kafka o el Manifest Comunista, de Marx i Engels, de manera indistinta amb el millor jazz de l'època o com va ser l’enterrament de l’abad Escarré, en què el fèretre passava de mans gairebé sense que el toquessin, atesa la gran llargària de la filera. I heus aquí com vaig arribar a conèixer un dels grans referents nacionals del meu pare, el pedagog, escriptor i crític literari ripollès Joan Triadú i Font, amb qui el meu progenitor va compartir inquietuds en el Front Nacional de Catalunya (FNC, front patriòtic, 1940-1946), persona molt estimada per mi (i de qui el seu fill Joaquim em comunica que els nous jardins situats al carrer Keynes cantonada amb Jordi Girona Salgado portaran el seu nom) i gràcies a la qual vaig conèixer molta història del nostre país i també l’existència del savi Carles Muñoz Espinalt, un dels meus homenots de referència.
Santi
Capellera i Rabassó, periodista i analista / 5-6-25
■ Dijous sitgetà assolellat a estones amb presència de núvols que malgrat no
amenaçar pluja imminent enteranyinen el que podria haver estat un cel clar i
net. Matí dedicat a la pràctica de la jardineria, una de les meves aficions des
de petit, ja que se’m va encomanar a casa dels pares, o millor dir, al negoci
dels pares, el Cafè de Falset, que van regentar des del 1958 fins a la
prematura mort del meu progenitor, el 1985 a només 62 anys —aquest dilluns
passat dia 2 ha fet quatre dècades—, un local immens que comptava amb un gran
saló de bar amb billars, salons per a noces i banquets i una terrassa grandiosa
que a l’estiu era el menjador del restaurant i que servia d’avantsala del jardí
de més de 3.000 quadrats amb pista de ball i escenari per als músics, en què s’hi
celebraven concerts i balls populars cada setmana d’estiu; una meravella
natural amb gran bassa de reg i mil i una varietats de jardineria procedents d’arreu
del món: des d’un avet immens que presidia el recinte fins a la varietat dels
castanyers d’Índia passant per tota mena de plantes que conjuntaven de manera
extraordinària i que convertien el lloc en un petit paradís natural en què la
pau i la tranquil·litat eren pregones i en què només el soroll de les piulades
dels ocells trencaven el silenci dels jorns sense balls ni orquestres. I heus
aquí el meu naixent interès per la jardineria, que dura fins a dia d’avui. Matí,
doncs, dedicat als rosers del jardí de la meva amiga, de diverses varietats com
els Tantau alemanys, els David Austin, anglesos o els Meilland,
originaris de Cannet des Maures, prop de Sant Tropetz, a la veïna França.
Bellíssims i aromàtics, tots. Com passa
el temps, que em deien sempre la mare i l’àvia. I tant. De fet, és un pas
inexorable com la vida mateixa. Setmana agradable de golf i mar, d’assoliment
de la Champions League per part del París Saint Germain del gran Luis Enrique i
de la reiteració de les notícies sobre els aldarulls —arran d’aquesta
celebració i altres successos— que causa la creixent i iniqua immigració descontrolada
i arribada per mar, aire i terra arreu del país i als pobles fronterers,
especialment a França. Avui, amb el pensament posat en els meus homenots més
influents: Santiago Capellera, el meu pare, Joan Triadú, amic del meu pare i
padrí de facto del meu fill, i Carles Muñoz Espinalt, conegut i admirat per
tots dos i que, tot i que no vaig tenir la sort de conèixer personalment, em va
influir en molts aspectes arran de la lectura de les seves intenses notes
reflectides en els 44 volums publicats, sobretot en el context de la consciència
nacional catalana. I d’ell, especialment, vull escriure avui.
Carles Muñoz Espinalt: el psicòleg del caràcter català
1. Origen i personalitat
■ Carles Muñoz
Espinalt va néixer a Montesquiu (Osona) i va desenvolupar
una trajectòria excepcional com a psicòleg, grafòleg, pensador i escriptor.
El seu enfocament es va centrar en el caràcter, tant individual com
col·lectiu, i va esdevenir una figura singular i innovadora del
pensament català contemporani. Amb un estil directe i una capacitat d’anàlisi
fora del comú, va dedicar la vida a desxifrar el comportament humà i a
formar persones i dirigents.
2. La creació de la Psicoestètica
■ La seva gran
aportació intel·lectual va ser la creació de la Psicoestètica, una
disciplina original que ell definia com la ciència de l’equilibri entre la
personalitat, la imatge i el comportament. Aquesta teoria pròpia combinava
coneixements de psicologia, estètica, educació, grafologia i comunicació,
i oferia eines per comprendre i potenciar la pròpia personalitat en harmonia
amb l’aparença externa. La seva influència es pot rastrejar en àmbits tan
diversos com la moda, la publicitat, la imatge política, la gastronomia o
l’arquitectura.
3. Una obra immensa i transversal
■ Muñoz Espinalt va publicar 44 llibres i va impartir centenars de
cursos, seminaris i conferències. Va col·laborar amb institucions i empreses
internacionals com el CNRS, Nestlé o Sandoz, i també amb diversos
mitjans de comunicació. Va ser pioner en la formació d’assessors d’imatge,
en l’estudi de la psicologia femenina i en la grafologia científica
aplicada. També va fundar l’Escola Grafològica de Barcelona, per on
van passar milers d’alumnes i professionals.
4. Pensador catalanista i sobiranista
■ En els seus
darrers anys, va esdevenir una veu clara i valenta en la defensa del caràcter
nacional català. Amb llibres com “Pensar en català”, “L’error de
certs catalanistes”, “L’encert dels independentistes” o “Preludi
per la independència”, publicats a El Llamp, va denunciar la despersonalització
col·lectiva del poble català i va exigir una actitud més digna, lúcida i
decidida. També hi reivindicava figures oblidades de la història
catalana com Pau Claris, i proposava recuperar una manera catalana
de veure el món, de pensar i de governar-se.
■ Carles Muñoz Espinalt era un defensor aferrissat de la independència i d’una
identitat catalana lliure de complexos. La psicoestètica s’aplicava tant a la
psicologia individual com a la col·lectiva, amb un èmfasi en desvetllar el
caràcter català per superar el “complex d’esclau” que ell veia en el poble
català sota el domini espanyol.
■ En els llibres
com Sentit polític dels catalans o Actituds dels catalans
davant de la independència, Espinalt analitza el tarannà polític dels
catalans i critica actituds submises o col·laboracionistes amb Espanya. La seva
oposició al vicensvivisme (les tesis de Jaume Vicens Vives que, segons
Espinalt, presentaven els catalans com un poble rendit i pactista amb Espanya)
és ben documentada. Com que el pujolisme es va inspirar en part en aquestes
idees (el “fer país” i el “pacte” amb l’Estat), Espinalt es posicionava als antípodes
ideològics de Pujol, i el corrupte l’evasor d’impostos de successions i
col·laboracionista de Castella ho sabia: per això l’obviava com a valor
nacional. Com era públic entre tots els seus
estudiosos i també havien publicat sovint fonts com Nació Digital o
VilaWeb, entre altres, Muñoz Espinalt era crític amb el catalanisme conservador i regionalista que
associava al pujolisme. Aquest catalanisme, segons ell, prioritzava l’autonomia
i l’encaix amb Espanya per sobre de la independència plena, cosa que
Espinalt rebutjava com a botiflerisme o complex d’esclau. I la gran majoria
dels afins a les seves tesis, com aquest redactor, també.
5. L’independentisme desacomplexat de Pau Claris d’Espinalt vs el catalanisme atemorit de
Prat de la Riba de Pujol
■ En un article de VilaWeb (2024), es relata una
anècdota clau: en algun moment (no especificat), Jordi Pujol va demanar
col·laboració a Espinalt, però aquest li va preguntar si el seu projecte anava
cap a la independència. Quan Pujol va respondre que no, Espinalt va rebutjar
rotundament col·laborar-hi, dient que només ho faria si el projecte fos
clarament independentista. Aquesta anècdota, explicada per deixebles
d’Espinalt entre els quals em puc comptar, suggereix que el professor
—tal com els seus l’anomenavem en família— veia el catalanisme de Pujol com
un pseudo patriotisme insuficient o acomplexat. I aquest també és el
pensament de molts altres patriotes de veres (sense poltrones ni paguetes
espanyoles) des de fa molts anys. I ho afirmo amb coneixement de causa.
■ A Racó Català hi podreu trobar un
article que destaca que Muñoz Espinalt combatia el pensament vicensvivista (base
ideològica del pujolisme) i que va rebutjar ser conseller de Cultura en
la primera legislatura de Convergència sota Pujol, cosa que, com passa avui amb Sílvia Orriols, reforçava la seva absoluta distància amb l’evasor d’impostos de successions, taxa que va imposar
quan no calia i que feia pagar en nom del Reino de España a la resta de
catalanets. Doncs, això.
6. Context i comparació
■ Espinalt era
un independentista radical que, durant el franquisme, va arriscar-se amb accions
com el Manifest per la llengua catalana (1960), que va portar-lo
a ser detingut. La seva visió era més republicana i liberal que la de Pujol,
a qui alguns (com Espinalt) veien com un pragmàtic rendicionista a Espanya
(recordeu les paraules de fa uns mesos atiant combatre Sílvia Orriols i
de perdedor absolut en què matisava la gran força d’Espanya, de la seva
llengua i de tot el seu fet nacional espanyol “coses contra les quals no
tenim res a fer si no negociem”... com va fer ell durant un quart de segle i encara fan descaradament els seus capsigranys mentre es riuen del poble, clar).
■ Fonts com
Nació Digital (2013) citen comentaris de lectors que exalcen Espinalt com un
“mestre” que va combatre el complex d’esclau i veien Pujol com un “fracassat” o
fins i tot un “traïdor”.
■ En un
article d’Enric Borràs, a enricborras.cat,
Muñoz Espinalt critica durament Jaume Vicens Vives per la seva visió pactista i
submisa dels catalans, una crítica que indirectament toca el pujolisme, ja
que, tal com esmento més amunt, Pujol es va inspirar en aquestes idees assimilacionistes.
7. Llegat viu i combatiu
■ Muñoz Espinalt va mantenir l’activitat fins al final de la seva vida, amb
cursos setmanals a l’Hotel Balmoral de Barcelona. Va morir a 72 anys,
però va deixar un corpus doctrinal sòlid i un estil de pensament que
continua viu entre professionals de la psicologia, la comunicació i la
formació del caràcter. Va ser bàsicament un independentista, odiat per
molts perquè parlava igual de clar que avui ho fa Sílvia Orriols. Per a qui
vulgui entendre com són —o com podrien tornar a ser— els catalans amb
autoestima i caràcter, llegir-lo és encara avui un acte de descoberta.
8. Per acabar: “Preludi de la Independència” de
Carles Muñoz Espinalt, 1992 (un llibre que recomano molt)
Capítol V (dedicat a Josep Maria Batista i Roca), un text que sembla escrit
avui.
■ EL CÍNIC
ESBORRAR ELS INDEPENDENTISTES DE LA HISTÒRIA
“Quan un país pateix una crisi de dignitat patriòtica el civisme dels
seus millors homes és silenciat, mal vist i fa nosa a tots aquells que no
suporten la conducta exemplar i se’n mofen dient que és candidesa. Ells,
voldrien que habilitat política equivalgués a tripijocs entre bastidors i
talent directiu fos sinònim d’embolicar la troca. Talment com si tot fos una
ensarronada.
No ens enganyem, persones així no poden tenir de gent independentista com
Josep Maria Batista i Roca —i novament em valdré d’una figura paradigmàtica—
una idea gaire millor que la declarada per Josep Pla, quan en un cert racó de
les seves Obres Completes, hom hi pot llegir: «El Sr. Batista i Roca que fou
com a separatista i catalanista, militarista. Família rica —negoci de bacallà—.
Universitat de Cambridge —Anglaterra—. No crec que tingués mai cap adepte.
Decadència inevitable del cognom.»
Per fortuna a Josep M. Batista i Roca no el preocupaven gaire els
judicis que d’ell es poguessin fer. Tot el seu patir era la situació del nostre
poble. Tota la seva vida va ser un preludi de la Independència de
Catalunya. Sabia que això seria possible, quan ja no hi hagués una
majoria de catalans que van pels carrers amb la mirada esporuguida. Ens
coneixia molt bé Batista i Roca. Justament, ell, és el primer que va fer-nos el
diagnòstic exacte sobre les peculiaritats del nostre caràcter esclavitzat.
No discutirem ara si després va encertar o no el remei, però no va fallar gens
ni mica en dir-nos el mal que patíem. L’any 1928 escrivia: «Un senzill cop
d’ull al caràcter actual de la nostra gent no ens dona gaires motius per a
ésser optimistes.» Ens veu ja amb unes inhibicions i una manca de gosadia
que crea en el nostre ànim una situació que Batista i Roca defineix així: «Ens
fa donar irreflexivament per descomptada la derrota abans d’intentar l’atac.»
Això sí, ens molesta que se’ns ho retregui però cal encarar-s’hi si d’una
vegada volem enfortir el nostre caràcter atuït i espantadís. «Davant d’una
dificultat — prossegueix Batista i Roca—, tenim mil maneres de vorejar-la,
d’aclucar els ulls per no veure-la o de fer mostra de la nostra ironia, pensant
vèncer-la, però l’obstacle resta.»
En els últims anys de la seva vida, Batista i Roca recordava el seu
diagnòstic —formulat gairebé cinquanta anys abans— amb la nostàlgia i amb la
recança de no haver pogut fer tot el que hauria volgut per ajudar-nos a
refer el nostre caràcter. Jo li assegurava que, per a mi, va ésser una
llàstima no haver conegut el seu diagnòstic cap allà l’any 1955, quan
polemitzava jo amb Vicens Vives i amb vehemència no m’estava d’engaltar-li que
era un error que pagaríem molt car, afirmar que els catalans anem del seny a la
rauxa. En tot cas, el català és l’home que va del seny a la xerinola, com si
amb rialles pogués esvair les angoixes. No ens vanagloriem d’ésser la
gent que es riu del mort i de qui el vetlla?
Confessions així, motivaven que Batista i Roca posés una cara consirosa on
s’hi podia veure com havia patit aquell home des de l’exili, per no haver pogut
estar a prop d’aquells sobre qui, ell, hauria volgut exercir un mestratge. Per
a mi, representa un incalculable capital de saber, l’haver tingut el privilegi
de mantenir amb Batista i Roca una trentena de llargues converses, la major
part d’elles a casa meva. Les altres anant-lo a veure jo a ell, ja malalt de
mort. Parlàvem i tornàvem a parlar de la situació de Catalunya; del tema mai
no se’n cansava.
En alguns moments semblava indignar-se quan jo referia que, a Catalunya, el
problema més que cenyir-se a la preparació del poble, rau en la forta
inconsciència dels qui es diuen dirigents. «Mireu si en són de curts i
despreocupats —recordo que un dia li relatava— que ni han comprès les
peculiaritats del feixisme espanyol ni en coneixen les quimeres dels seus
principals animadors i teòrics.»
Com fent una pausa, vaig cercar papers del meu arxiu i amb major èmfasi
vaig afegir: «Qui s’ha preocupat de què deia Ledesma Ramos que, l’any
1931, exclamava amb ràbia:
“Por muy pocas ideas que se tenga a cerca de las características regionales
de nuestro país, aparece de modo diàfano que la unidad nacional peligra tan
solo en Cataluña, donde la opinión autonómica es un separatismo solapado que
espera cobardemente su hora.”»
Volia posar de manifest a Batista i Roca que, els polítics catalans
actuals, ni a tocar del nas flairen les obsessions, els deliris i els
prejudicis que són l’essència dels espanyols, tinguin la ideologia que tinguin.
Li citava de nou Ledesma Ramos, amb l’afany de veure quines consideracions en
trauria. La frase, també del 1931, portava cua: «El pueblo vasco es de
una nobleza y de una lealtad tan notorias que convierten su pleito regional en
una reclamación inofensiva e ingenua.»
Escoltada la lectura, Batista i Roca va quedar pensarós un instant, per
comentar després de forma contundent: «I, aquesta concepció continua igual,
encara que els mateixos polítics catalans no vulguin que sigui dit. Ben
mirat, els Adolfo Suàrez i els Felipe Gonzàlez han estat “mandos” més
importants o menys de les organitzacions feixistes. D’on els vindria ara
desmentir els dogmes espanyolistes redactats pels seus antics mestres? Així,
els bascos seguiran essent “nobles, inofensivos e ingenuos” per més guàrdies
civils que els matin i nosaltres uns “separatistas solapados que esperan
cobardemente su hora”, per més que els fem bona cara quan ens escuren les
butxaques.»
«A Catalunya —vaig respondre-li- només podrem sortir-nos de tot això
formant uns dirigents amb tremp, replantejant-nos totes les idees de nou i
mirant-nos les coses des d’un altre angle de visió, capaç d’animar els apocats
i de retornar l’esperança als decebuts.»
Unes setmanes més tard d’aquesta conversa —parlo de l’any 1977—,
Batista i Roca publicava al diari Avui un article que porta per títol Tornar
a començar. Sens dubte, una mena de compendi del seu pensament els
darrers anys de la seva vida. El títol no pot ésser més significatiu: Tornar a
començar. L’article s’inicia amb una frase d’allò més característica de l’estil
de Batista i Roca, ja que els seus pensaments més originals, sovint portaven un
contrapunt que subratllava amb el to de la veu. Fins i tot solia remarcar-ho
amb un guió quan escrivia. I, aquell dia, escrivia: «Ens varen robar la
cartera. Ara diuen que ens la volen tornar —però buida.» Observis que
després de «tornar», posa el guió, recurs que li permetia, àdhuc quan par-
lava, augmentar el to cantellut i càustic. Llavors, queien com un cop de
massa expressions com: «però buida».
Crec que Batista i Roca és un dels homes més eminents que ha donat la
nació catalana i el seu millor professor de civisme tal com recordava jo
mateix en l’angoixosa hora del seu enterrament al Cementiri Nou de Barcelona.
Encara ara us confesso que el trobo a faltar. La seva sola presència segur que
hauria accelerat el preludi de la Independència de Catalunya. No anem més lluny,
quan aquest estol de joves deixebles meus van per ciutats i viles del nostre
país a propagar la pregunta: «Serà el 1992 l’any de la Independència de
Catalunya?», però no perquè la gent la contesti amb un «sí» confiat o amb un
«no» poruc, sinó des de la creació de noves imatges motivadores que renovin les
argumentacions dels nostres drets amb un vigor psíquic que sigui capaç de
fondre els obstacles. O ja no és veritat allò que la fe fa moure muntanyes?
Doncs bé: quan els meus deixebles tornen a Barcelona i m’expliquen les
trifulgues que han passat, sovint, allò que faig primer que res és preguntar-me
a mi mateix: «Sobre això, què hauria dit Batista i Roca?»
Algú pot pensar si tan operants eren les maneres de fer i la forma de
veure’ns a tots nosaltres, quan Batista i Roca retornà de l’exili, per què
no va trobar molt més escalf i acollida a la Catalunya de Ia nova
restauració borbònica? Per un costat ell tenia ja vuitanta anys i el país, per
altra banda, vivia uns moments de considerable confusió política. Recordo que
quan l’any 1976 jo recomanava a molts homes amb neguit polític que caldria
donar suport a Batista i Roca per a formular el preludi de la Independència de
Catalunya, la proposta no encaixava. Uns em deien que era massa de dretes,
cosa que després no els ha fet pas arrufar el nas i cofois han figurat a les
candidatures electorals del nacionalisme més dretà. Altres, que hom sospitava
si s’afaitaven cada matí tot cantant «La Internacional», apuntaven que, Batista
i Roca, era un exaltat extremista i que, Lenin, ja havia sentenciat que
l’esquerranisme era la malaltia infantil del comunisme. Etc.
Tot plegat, ens retornaria a parlar de nou d’aquells que deliberadament confonen
capacitat política amb embolicar la troca. Tanmateix, en el fonament de tot
això hi trobem un mal pitjor. Parlem-ne: Encara que només fos per rentar-nos la
cara amb un drap brut —i amb la plena benedicció de l’«imperio»—, en les
darreres dècades s’imposà una versió falsa sobre la manera d’ésser els
catalans, que tranquil·litzava el complex de culpabilitat de molts conservadors
i, alhora, seduïa els progressistes perquè confiaven que ens faria superar el
romanticisme. D’aquesta versió de conveniència, amb l’afany de fer-ne un
elogi, Raimon Galí, n’ha donat una síntesi que resulta clarificador de
transcriure: «Un dels mèrits d’en Vicens Vives i la seva escola és que va
saber utilitzar correctament tot el que l’escola marxista té d’aprofitable.
L’altre mèrit, el de la seva visió de la nostra extrapolació entre seny i
rauxa, em sembla la sola explicació psicològica amb certa coherència sobre la
nostra personalitat. Totes les altres són pura literatura de fum.» Així, ja
sabríem a què atenir-nos. Les interpretacions de la gent catalana, com la de
Batista i Roca, que no tenien res a veure amb el joc de disbarats del seny i la
rauxa, eren «literatura de fum». I, el fum, no té cap consistència i
l’esvaeix el vent. En resum, de no haver estat per mitja dotzena d’amics
que hem maldat per mantenir-ne viva la figura, podríem pensar si Batista i
Roca no havia existit mai o si era un bandoler del segle XVII, o si ara
l’inventàvem, talment com qui crea un personatge de novel·la per passar
l’estona. I, tot plegat, una altra interpretació del preludi de la
Independència de Catalunya ens l’haurien escamotejat.”. Tal com dic al principi "sembla talment escrit avui mateix", aquest article de Carles Muñoz Espinalt.
Josep Maria Batista i Roca (Barcelona, 1895-1978)
■ Va tenir una intensa activitat en el camp de la recerca antropològica i
cultural, però com a excursionista la seva aportació més important va ser la
creació dels Minyons de Muntanya (a imatge i semblança dels boy
scouts hereus dels minyons escoltes britànics fundats el 1907 per Robert
Baden-Powell) i la seva constant preocupació per la millora del jovent
català.
■ A nivell polític, Batista va defensar fins al darrer moment el dret a
l’autodeterminació del nostre poble. A conseqüència dels seus ideals, es va
haver d’exiliar després de la guerra franquista.
■ També cal remarcar que va ser el principal impulsor del periòdic Excursionisme
i del moviment patriòtic Palestra.
