Telenotícies hispanocèntrics sense cap informació rellevant del país

Anàlisi del Telenotícies Migdia de TV3 del dissabte 30 de gener de 2015, editat i presentat per Ramon Pellicer

Santi Capellera i Rabassó *periodista                                                                                                                  

1) Espanya: obre l'espai i el tanca amb el PSOE

-Context en el relat i dues connexions amb Madrid; context Espanya. 

-Cos de la notícia:Opinions Pedro Sánchez (auditori al darrere amb diverses dones, entre elles Francina Armengol), declas barons del PSOE, Susana Díaz; imatges Iceta, Fernández Vara, altres. Imatges i declas Iceta: Resum al final del TN. Total: 6,10" 

Peça annexa: Declas Podemos 23"; C's: 43"; PP: 34"; ERC: 21"(6,10" + 2,1") 
Total:  8,11"

2) Euskadi 
-Context conflicte amb Espanya Total:1'

3) CAT

-Metro aeroport BCN prova: Total: 3'

-Aeroport Sabadell (context importància escoles de vol estat espanyol i imatges banderetes espanyoles avions) Total: 2,45"

-CIE Zona Franca (context Gobierno español) Total: 1'

-Noi desaparegut al Brasil Total: 1,34" 

4) Internacional

-Hillary Clinton EUA Total: 1,38"

-Facebook/ Instagram Total: 25"

-Aràbia Saudita/Síria Total: 2,10"

-Xina (declas Serra en castellà) Total; 2,35"

-Altres Total: 1,15" 

5) Esports

-Barça, Espanyol, Madrid (especial declas Zidane en el context Neymar); selecció espanyola handbol, i Kilian Jornet (últim) Total: 12,50"

6) Oci/ teatre

-Marina Rosell canta al Teatre Joventut de l'Hospitalet peces de guerra "plenes de patriotisme", diu la conductora (espanyol, clar, en el context en què són de la guerra civil espanyola i pretenen "reconciliar dos bàndols" com Dietrich va fer a Alemanya). Total: 1,55" 

Notes: Absència total de política catalana, ni un esment al Parlament o a les negociacions en el context de les distintes comissions que estan en actiu, ni tan sols que Girauta ha marxat de males maneres del programa El Suplement de Catalunya Ràdio quan el conductor li ha preguntat si estar 40 anys en política era "nova política", i ell ha explicat que "els oients de Catalunya Ràdio expressaven opinions úniques perquè estaven segrestats mentalment" (?). Tot això afegit al constant bombardeig del 324 durant tot el dia amb les mateixes noticies, i en què Laura Catalán, per exemple, continua dient des que presenta i de manera vergonyant, "pesoe", forma incorrecta de pronunciar l'acrònim en comptes de la correcta "psoe", tal com la regla de la llengua catalana i la norma del llibre d'estil de la CCMA indica. Aquesta, entre altres moltes falles de tota mena que són un atemptat a la llengua catalana i que cometen la majoria dels presentadors. Observin quantes preposicions cauen en una locució, per exemple, i veuran que gairebé no en cau cap. Trist fiasco periodístic, lingüístic i polític.   

Ada Colau va fer un flac favor a tots els barcelonins, i de rebot a tots els catalans, en dir al míting madrileny de Podemos que "Madrid pot tornar a ser la nostra capital"

Campanyes i discursos, Santi Capellera i Rabassó *periodista http://perinnolligams.blogspot.com

Queda clar que Ada Colau segueix sent una activista amb càrrec d'alcaldessa a l'Ajuntament de Barcelona, però d'alcaldessa només en té el nomenament i l'acta, com si fos una funcionària més o una delegada, no pas la líder de l'Ajuntament de la capital d'un país que cal prioritzar pertot i arreu.

Evidentment, la pròpia llibertat de gestionar com vulgui és indiscutible, però els barcelonins, en la seva gran majoria, necessiten tenir un primer edil pel qual la capital de Catalunya sigui la màxima preocupació, i que intenti aconseguir que aquesta capital arribi a les màximes cotes en tots els aspectes. No pas que la difumini i l'empetiteixi.

Anar a fer campanyes polítiques a altres derroters en defensa de no se sap ben bé què, quan a Barcelona i a Catalunya estem vivint un moment polític excepcional, no ajuda gaire a que els seus electors i tota la resta de barcelonins -l'hagin votat o no- se sentin representats per aquesta figura que s'allunya dels postulats més importants que el seu càrrec comporta en favor d'altres idearis que res tenen a veure amb el que tal càrrec representa.

Com tampoc no ajuda dir textualment que "Madrid pot tornar a ser la nostra capital", perquè els catalans de capital ja en tenim una, que és la que ella presideix consistorialment, ni que no en sigui o no en vulgui ser conscient.

No esmentar a Madrid el referèndum que Pablo Iglesias va prometre pel nostre país en cas de guanyar les eleccions espanyoles, i no fer-ho per por de perdre votants, demostra el doble raser de Podemos que, per conegut que sigui a Catalunya, l'alcaldessa de la seva capital no pot secundar ni compartir de cap manera. Sobretot, si vol continuar exercint la màxima representativitat de Barcelona sense que cap fet la perjudiqui personalment i deteriori la institució municipal com a tal.

La CUP, que amb molt bon criteri desobeeix l'estat opressor, per una vegada i excepcionalment s'hauria de desobeir a si mateixa i ser més operativa que idealista

Mani de la CUP contra el Tribunal Constitucional *Santi Capellera i Rabassó, periodista

Compatriotes de la CUP, m'agrada que reaccioneu de manera immediata i us mogueu per Catalunya i les seves essències nacionals: si senyor! Ara, apliqueu a la resta aquesta excepcionalitat puntual -que potser serà llarga- per què estem passant al país.

Entenc que no us agradi Mas, que no us agradi CDC. O una part de CDC que a mi, un nacionalista socialdemòcrata esquerranós convençut, periodista per a més INRI -fill d'un nacionalista socialdemòcrata esquerranós (ACS) més convençut encara, que va ser un il·lusionat fundador en una part del país tan complicada com el Priorat d'aquest nostre ramat convergent- amb 40 anys de carnet gairebé heretat, tampoc no m'agrada, sincerament. I no és d'avui: és des de sempre. Sobretot no m'agrada -ni m'ha agradat mai- aquella part tan, tan pròxima a Duran en què no sé sap qui és qui. Una part que encara hi és i que espero que es convenci com vosaltres o marxi definitivament, perquè és la que ha arrabassat vots a Junts pel Sí en favor de Duran i contra el país, no ens enganyem. Tants vots com els 108 mil que ens caldrien per no haver de "captar" a la porta de casa vostra, que no ens agrada gens després d'haver portat el país a les portes de la llibertat amb molts resultats negatius per alguns dels nostres. I vosaltres ho sabeu. Entenc que no us agradi CDC, i que no us agradi el Mas, ho reitero. Ho entenc i sé per què ho entenc. Evidentment, i llegits TOTS els vostres postulats de constitució assembleària (la qual cosa molts dels que avui us posen a parir per voler decidir lliurement (ves quina paradoxa!) ni s'han dignat a fer) hi he d'estar d'acord. Absolutament d'acord.

Però, dit això, pregunto: el país tampoc no us agrada? No hi trencareu una llança excepcional de manera excepcional, ni que sigui tapant-vos el nas, per dir alguna cosa? Em fa l'efecte que sí, oi, companys? No pas pel Mas ni per Junts pel Sí, i molt menys per CDC, però, sí per Catalunya i el seu futur, oi? El nostre futur, el de tots! Jo ho espero pel bé del país i de la seva gent, la nostra gent, nosaltres. 

Ho espero aquest matí d'avui dijous 12 de novembre, i us ho demano per simplement afavorir el camí que Catalunya ha començat a traçar, i que no té aturador! ‪En la sobirania nacional, prou temps tindreu de lluitar per la justícia social que tant comparteixo amb vosaltres, i evitar tota retallada econòmica en aquest sentit. Perquè jo també en sóc un perjudicat. I molt. #‎araeslhora, patriotes! Vinga, endavant amb els nostres objectius, els de tots! Desobeïm! smile emoticon

La pura promoció d'estratègia comunicativa portada a terme de manera magistral pel Govern Colau, és suficient com per donar bons rèdits de tota mena a la societat que els ha triat?

De vestits i poltrones –Raimundo Viejo- 

*Santi Capellera i Rabassó, periodista

Els trencaments polítics mai no s'han fet sense revolucions bèl·liques, però també pacífiques o intel·lectuals. La nostra, la Revolució Catalana, n'és un clar exemple. I cal acceptar els nous temps i els nous vents, només faltaria voler perpetuar les estructures malgrat que moltes estiguin putrefactes, però, no és només això. Les coses i el món mateix canvien constantment, i és inútil (com fan els immobilistes de les espanyes) voler aferrar-se a la seva suposada història, escrita per ells -els habituals guanyadors- plena d'èpica bèlica de batalles pretèrites que no suma res de res; al contrari. Però s'entossudeixen i només esgrimeixen aquesta seva "grandeur", un cartró sense res a l'interior que sigui capaç d'enamorar ningú. Però ells ho intenten i piquen contra les onades que els vénen de cara i que es van tornant tempesta de manera inexorable. I malgrat tot això, no hi posen cap remei i només segueixen esgrimint la grandesa de la nació espanyola, no sé si m'explico.

A tall d'exemple; vendre ser millor i demostrar-ho, és molt lícit. Saber-se vendre, també. Ara, vendre ser millor i no ser-ho, és quedar molt malament. Millor callar i quedar-se a casa. Clar que, després hi ha la poltrona que és molt llaminera. Per tothom. I aquí arriba el conflicte. Qui vol poltrona per ego, o perquè creu que la mereix, em sembla molt bé. Sempre que a canvi, treballi i la feina sigui constatable. I sobretot les millores que aquella feina ha aportat. Qui vol poltrona per arrambar o no fotre ni cop i viure com un patxà, ja és un altre tema, per a mi, condemnable. Perquè l'emprenedor polític esdevé paràsit. I en aquesta tesi ens trobem.

Qui és Raimundo Viejo? Un okupa? Un indigent? Un illetrat? No, de cap manera. Viejo és un teòric polític i activista gallec relacionat amb el 15M i moviments socials anteriors. És doctor en ciència política per les universitats de Santiago de Compostel·la i Humboldt de Berlín, i professor associat a la UdG.També va ser professor de les universitats de Chicago, Pompeu Fabra, Lausanne i Santiago de Compostel·la. L'hem pogut llegir en articles molt crítics amb les estructures convencionals del sistema actual als periòdics Diagonal, La Directa i Público. I també té llibres publicats, personalment i col·lectivament, en què analitza el moviment del 15M com "La dansa de Medusa". Des del maig passat, és regidor de Gràcia i d'Educació i Universitats a l'Ajuntament de Barcelona. Preparat? Molt. Però, què ha fet des que és al Govern? Poca cosa, o res.

És el problema de sentir-se estructuralment vencedor. Els passa a molts. Amb la glòria, s'oblida la feina que has buscat que t'encarreguessin. I ara, a Madrid (que de fet és el que mentalment és important per ell, segurament). No sé si les formes grolleres de rascar-se les dents per treure's la resta del menjar que hi ha quedat, o del seure en una postura diferent a la què ho fan la resta dels acostumats a seure en hemicicles és la seva manera de ser (que no ho crec) o "pur teatre" dissenyat de manera expressa per Agatha Bañón, aquella que tenia incontinència i es pixava al carrer fent-se retratar mentre feia les miccions, o es mostrava en pilotes traient la llengua en públic, avui dircom de l'Ajuntament de Barcelona.

Ens enfrontem a estratègies polítiques noves, que inclouen tot això que explico amb les bases de la vella política aplicades a la de nova planta. I molts, i moltes, també moltes, encara no ho han entès, i piquen pedra en altres direccions. Heus aquí l'errada dels que no saben d'on bufa el vent, perquè no es mouen de casa i només en senten el xiscle.

Dit tot això, deixar clar que, personalment, se me'n refot com vesteixi la gent, com visquin i què practiquin (jo també faig el que vull sempre, per sort), si s'afaiten o es depilen o no, o si al Parlement, en comptes de vestits i corbates, vesteixen samarretes multicolors com David Fernàndez, o que porten missatges inscrits de l'estil "Catalunya sí que Spok", com Joan Giner de CSQEP, 26 anys, de Cornellà de Llobregat, enginyer de telecomunicacions que ha treballat com a arquitecte de sistemes en entorns bancaris i que abans d'entrar al Parlament estava dedicat al sector de les TIC al desenvolupament de la tecnologia web i l'impuls de l'economia social. I aquest és l'exemple: no són gent socialment poc preparada, al contrari. Però, estan preparats políticament? Això em pregunto. Donaran a la societat que els ha elegit el que aquesta els demanda a través de la seva elecció?

I arribats aquí, crec que ens hem de preguntar: la pura promoció d'estratègia comunicativa portada a terme de manera magistral pel Govern Colau, és suficient com per a l'hora de la veritat donar uns bons rèdits de tota mena a la societat que els ha triat? Això em pregunto. El de "la pinta" o la vestimenta, sincerament i personal, ho trobo lamentable que hi hagi qui la critiqui arribant a aspectes de la crítica insultants. Quins són els canons de la vestimenta "decent" o no? Qui els marca? I els musulmans? Com vesteixen? I els de Bangla Desh? I els subsaharians? Per això fan "mala pinta"? De vegades els suposats senyors amb vestits i corbates occidentals (i no citaré ningú en concret perquè qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra), corren amb maletes plenes de diners que no són seus amunt i avall. La de l'aspecte extern crec que no és la discussió que ens hauria de centrar, perquè no té la mínima importància.

La senyoreta Ubasart i les seves "chachas" han constatat que a Catalunya no ens deixem entabanar pel primer titellaire que passa

L’odi mai no triomfa a Catalunya 

*Santi Capellera i Rabassó, periodista

La dimissió de Gemma Ubasart al capdavant de Podemos Catalunya era la crònica d’una mort anunciada i que s'esdevingués només era qüestió de temps. Aquesta noia, tot i ser una professora universitària, diuen que amb un doctorat i altres parafernàlies de titulitis aguda amb parapet funcionarial assegurat com tots els dirigents del fals neocomunista Podemos, no ha estat mai a l’alçada de les circumstàncies polítiques del país, perquè ha volgut vendre esquerranisme suposadament igualitari per tothom encara que exceptuant-ne molta gent de la societat catalana que té un altre pensament i uns altres paràmetres de vida. I aquí ja hi brolla el sectarisme mafiós de què precisament acusen tothom que no és com ells, la qual cosa és ben trista i lamentable.

Aquesta noieta, que és com Gemma Galdón, filla d’una casa acomodada en què li han procurat un benestar, una preparació acadèmica i un lloc a la nostra societat, ha utilitzat aquestes eines al seu abast per carregar contra el mateix país i contra la seva gent, especialment contra el president Artur Mas, fent servir l’odi (dit clarament i al davant dels micròfons dels mitjans) per aconseguir guanys polítics. I a casa nostra, la cosa no va així. Els professors universitaris, com els cambrers, els fotògrafs, els actors, els pastissers o els futbolistes, tenen tot el dret del món a voler incidir en la societat a través de la política, naturalment, però per això cal destacar que també calen uns mínims. I la senyoreta Ubasart, com la senyoreta Pibernat, la senyoreta Galdón o la senyoreta Colau, deuen tenir l’ànima d’activistes i, sobretot de demagogues, però, de polítiques no en tenen ni un borrall. Perquè menyspreen constantment i dura els polítics que no són de la seva corda, quan elles no en tenen ni la més remota idea del què és fer política de primera divisió, ja que només han demostrat que la saben fer de baixa estofa. I encara.  

En el nostre país tot el que no té fonament ni arrelament acaba per petar, sobretot si la voluntat del projecte no casa amb el tarannà de la majoria, independentment si els postulats són de dretes, d'esquerres o de centre, i més si va va contra el mateix país i contra la gent que fa coses constructives contra vents i tempestes. La gent no són ramats de bens, malgrat que alguns s'ho pensin.

En aquesta terra, en que tenim el trist anecdotari de comptar amb un president de la Generalitat ajusticiat pel totalitarisme feixista, un líder d'un partit demòcrata cristià i un president del club de futbol que representa la massa social esportiva més important de la nació catalana, que van córrer la mateixa sort que Lluís Companys, no ens deixem entabanar pel primer titellaire que passa fomentant l'odi a les coses que a molts ens importen i respectem profundament, malgrat que sempre hi ha indigents pseudo-polítics que s'aferren a algun carro, tot i que aquest sigui un cavall de Troia contra la majoria que estima aquesta terra i en valora les seves ancenstrals essències, que existeixen, els agradi o no a tota aquesta colla de galifardeus que viuen als antípodes de la realitat social del país. Perquè titllen la resta d'adoctrinats i visionaris, però els que viuen d'esquena a la realitat social i cultural són ells amb les seves idees fixes de persecució constant als que no comparteixen els seus sectaris postulats.

De traïdors que claven la daga per l'esquena n'hi ha hagut, n'hi ha i n'hi haurà sempre, perquè la misèria humana té un gran abast. Però la gent fidel, lleial i que va de cara és més important en nombre, i més que suficient com per esborrar aquesta gent miserable. És la llei de la vida, i si no fos així, el món ja no existiria.

En el primer míting del cuetes Iglesias al Pavelló de la Vall d'Hebron de Barcelona, en que va reunir tota la rancúnia i odi de Catalunya i exteriors contra el Govern català i l'alcalde de Barcelona, eren un total d’11.000, comptant els del carrer. TV3 i Catalunya Ràdio, plens d'aquesta genteta que tan flacs favors fa al país, se'n van fer un ressò inusual, per totes les seves emissores, de dia i de nit durant les 24 hores i durant cinc dies.

Dos dies abans Trias i Mas havien reunit quatre vegades més gent emplenant el Palau Sant Jordi, i omplien els actes cada dia amb moltes més persones, encara que per a ells el ressò era molt menys. Filfa, fum, vaig pensar, però aprofitant l'avinentesa de la propaganda constant i dels anuncis a tort i a dret de "justícia social", van aprofitar el fenomen Colau i per 17.000 vots van arrabassar l'alcaldia a Trias. Després de l'acte de la Vall d'Hebron, en què alguns d’aquests traïdors sense cap convicció de país (ni veritable ni apòcrifa) van gosar cantar agafats de les mans una vergonyant "Estaca" (per escarni del bon Lluís Llach) sense cap significat del què l'Estaca representa [potser hauria estat més adient anar-la a cantar al carrer Génova o al carrer Ferráz de Madrid], vaig analitzar aquell acte en profunditat i em vaig preguntar quin suport real tenien, i fins quan durarien. Les meves conclusions no van anar gaire lluny d'osques.

Aquesta gent han fet la guitza al país uns mesos, però, al final i tal com sol passar sempre, els odiadors han estat els odiats i han fracassat, tal com vam preveure alguns periodistes "no adscrits" a la nomenclatura unionista que ha fet forat als mitjans de la CCMA (malgrat els despropòsits espanyols contra ells en la darrera campanya electoral) i especialment en coves de tribus dirigides com ara el Sindicat de Periodistes de Catalunya o el Col·legi de Periodistes de Catalunya, a la responsable del qual li va costar sang suor i llàgrimes sortir a reclamar la no interferència dels polítics en les programacions i a reiterar “la independència” dels mitjans... com el Periódico, suposo que volia dir.

Els “podemitas” havien de ser Govern de Catalunya, com van aconseguir ser alcaldia de Barcelona per aixafar la guitarra a l’independentisme i de pas, malbaratar quatre anys d’esforços del govern municipal de Trias per assolir moltes fites, però l'odi, a Catalunya, mai no ha triomfat, ni triomfarà. I així els ha anat i diria jo que els seguirà anant.

Després de veure que les lleis universals continuen funcionant, i que les coses no naturals no s’aguanten i cauen pel seu propi pes, m'interrogo, quant temps duraran els fastos de Ciudadanos quan el Govern del PP faci aigües previsiblement -o no tingui majoria absoluta- després del desembre? La seva candidata a la Generalitat, tot i ser llicenciada i tenir màsters, sembla que no sap sumar. I el 27S a la nit, hiperventilava i celebrava el triomf dels seus 25 diputats arrabassats a la resta de l'unionisme en contraposició als 62 de Junts pel Sí (més 10 de la CUP). I, agosarada ella, gosava demanar la dimissió del president Mas. Déu n'hi do! S'han cregut el que les televisions, les ràdios i els diaris espanyols han anat propaganditzant des de la nit electoral. Potser que s'ho creguin a Àvila o a Talavera de la Reina encara és comprensible. Però que s'ho cregui aquesta senyora, que es presentava per presidir la Generalitat, és molt preocupant i molt greu, a més de molt poc democràtic. Lamentable, ras i curt. 

Quant més durarà inflat aquest globus espanyolista que ha enlairat el PP com a marca blanca, que defensa les seves mateixes tesis i, com els de Rajoy, no condemna el franquisme? Fins quan aguantaran les arques que els financen? A Catalunya, ni Lerroux ni els seus postulats van aguantar gaire, tot i viure temps molt convulsos de violència, repressió i provocacions si els contrastem i comparem amb els que estem vivint en la revolució catalana, que s’ha fet i s'està fent en un ambient festiu, pacífic i de clamor de la ciutadania (cosa que enerva fins a la sacietat els seus contraris) i de la majoria sorollosa, perquè aquí el silenci no ens agrada ni als enterraments, molts dels quals hi inclouen músics per acomiadar amb alegria els estimats finats, com tampoc no ens agraden la violència i, sobretot, l'odi. 

Doncs això, a veure'l venir de lluny i bon vent i barca nova per l'odi de la cinquena columna i tot el que l'incentiva en tots els seus vessants. I cada dia una miqueta més de camí endavant en aquest "Adéu Espanya!", que ja fa anys molts vam començar a preveure i a augurar alhora que en fèiem proselitisme, no és per res. Gràcies, Catalunya!  

TV3 explica de manera constant, continuada i malaltissa que tots aquells que arriben al centre d'Europa via Grècia o Itàlia són refugiats

Què se n’ha fet dels immigrants de les pasteres?

Santi Capellera i Rabassó *periodista

Trobo admirable la solidaritat amb les persones afectades per guerres, conflictes ètnics i repressions dictatorials. I crec, com han manifestat els integrants de la llista de Junts pel Sí, que donar-los ajut en tots els aspectes i acollir-los és una demostració de sentiment humanitari. Perquè tota aquesta gent mereixen tenir una existència digna, naturalment. Tant refugiats que marxen dels perills de les bombes i els atacs personals etnicistes i ideològics, com immigrants que, per causa econòmica, passin gana i penalitats als seus països d’origen, siguin els que siguin, i estiguin immersos en conflictes armats o no.

Dit això, jo em pregunto, on són avui tots els immigrants de les pasteres, moltíssims dels quals encara naufragaven i morien fa un mes escàs en aigües de la Mediterrània, i que queien com a mosques dia sí, dia també?

Els immigrants subsaharians, marroquins, algerians, tunisians, libis..., els de les tanques de Ceuta i Melilla... On són? Ja no n’hi ha? Sembla que han desaparegut de cop i volta –si més no dels informatius de TV3 que va dedicar hores i hores a aquests immigrants de la gana i la necessitat–, i que avui, en veu seva, només s’hi constaten “refugiats”.

I la resta? Aquells que fa quatre dies morien a centenars entre les costes de Líbia i la “intolerant Europa que els ignora i que moren inexorablement en un mar que ja és el cementiri i la vergonya dels europeus” –tal com cridaven a la jihad i als quatre vents els inefables “experts” Roura, Valle, Elfa i Reverter, entre altres perles impagables amb què TV3 ens obsequia els sentits amb els seus sempre “bons i objectius criteris” en les anàlisis dels fets internacionals–, on són avui? S’han evaporat? De la pantalla i el titular, sí. Ja no hi ha màfies de la pastera. Ara tot són víctimes de la guerra de Síria, Eritrea o Somàlia. Tants centenars de milers n’hi ha de “refugiats”? Tots són refugiats? De cop i volta i en un parell de setmanes? I també, de cop i volta, ja no hi ha immigrants? Quin miracle! Ja fa temps que, quan sintonitzo TV3, em fa l’efecte d’estar mirant La Sexta en català.

Home, quan en una peça de deu minuts de TV3 sobre aquest tema –amb què obren cada dia en detriment dels temes del país, molts dies per no dir res de nou i només per reiterar el del dia o de les hores abans, com si en comptes de la TVC fossin una ONG–, compto que han pronunciat la paraula refugiats 24 vegades –com si l’audiència no ho copsés i fos imbècil– per ni tan sols una immigrants, em fa aixecar l’orella.

Voleu dir que les màfies no han canviat d’estratègia i ara passen per Síria via la Grècia que els obre les portes de bat a bat? Hi cap la possibilitat, oi? Tenim una furgoneta amb 72 morts per asfíxia a Àustria i un altre camió (matrícula espanyola) amb tres morts més. I això ho van explicar perquè era descarat. Però aviat van obviar el tema. Això no són pasteres amb rodes? Em temo molt que sí. Però hi ha qui no ho veu així, malgrat diverses comprovacions policials que ho demostren.

Europa tampoc no en té tota la culpa de les injustícies del món. I ens cal no oblidar que també hi ha moltes possibilitats del perill col·lectiu que, enmig del caos i el desori d’aquest flux interminable, no s’hi hagin “colat” centenars de mujahidins d’Estat Islàmic, que el que pretén és destruir-la, Europa, amb l’ajut de molts interessos internacionals, no ens enganyem. Per cert, algú sap si Estat Islàmic encara segueix portant a terme les seves atrocitats? Perquè darrerament per TV3, ni un borrall. Quines coses més curioses.

En tot cas, la labor d’un mitjà de comunicació, i més si és públic, és analitzar, qüestionar i esbrinar investigant moltes de les coses que s’esdevenen, i nopropaganditzar repetint com un lloro el que diuen altres. O el que li diuen que digui...

Sovint a la vida, res no és el que sembla. I el de Grècia i Tsipras, “casualment”, passava fa tot just un mes. I la gran majoria de tota aquesta gernació ha entrat per Grècia, oi? Caram. Casualitats.

Ningú no ho qüestiona, això? TV3 et al. no ho posen damunt la taula ni a debat? No s’ho pregunten, ni n’expliquen la possibilitat (acció-reacció) ni ho insinuen ni ho publiquen? Per què? Són innocents en l’ofici? No, de cap manera..., de cap manera no ho ignoren. Però, em fa molt l’efecte que els responsables dels serveis informatius i d’alguns espais de TV3, alguns informatius i espais de Catalunya Ràdio, l’Ara, El Periódico, La Vanguardia i altres mitjans del mateix estil editorial –unionista del que calgui o d’esquerres unionistes–, ja estan en campanya puntual fa mesos, i constant fa anys. I no precisament en favor de la candidatura del Junts pel Sí o de cordes semblants. I de tots és ben sabut que posar èmfasi i continuïtat en algunes notícies en dissipa, i molt, d’altres. És un pensament, fugisser o no, que he tingut... Temps al temps.

Les negociacions per mantenir el MWC a la capital de Catalunya van ser una excel·lent gestió de l’equip de govern de l’alcalde Xavier Trias i de la Fira de Barcelona

És Colau qui lliga el MWC fins el 2023?

*Santi Capellera i Rabassó, periodista                                                                                                                        

En relació al Mobile World Congress (MWC), cal deixar clar que aquesta va ser una excel·lent gestió de l’equip de govern de l’alcalde Xavier Trias i de la Fira de Barcelona que, malgrat els entrebancs posats per Ada Colau, ha donat el seus fruits.

Pel que fa a la senyora Colau, cal dir que, una vegada més i tal com ja ens té acostumats, s'ha posat la jaqueta que més li ha convingut (com fa darrerament molt habitualment i molt més sovint a mesura que passen els dies), i aquest fet del canvi constant a última hora (allò de "dónde dije digo digo Diego") demostra que l'únic que perseguia amb les seves provocacions i projectes catastròfics inviables era aconseguir els vots de la gent de cua de palla i en situació límit que volien sentir que totes les culpes dels seus mals eren de CDC i de Trias, i que ella els retornaria la dignitat social i l'estabilitat econòmica.

Home, hauria d'haver començat per fer balanç dels 32 anys de mandats tripatrits i explicar alguns dels fastos municipals força inexplicables d'aquella època en què CDC (llavors CiU) va estar relegada a l'oposició a perpetuïtat. Qui els va estar votant durant gairebé quatre dècades els "socialistes gens socialitzants"? A aquella beautiful people de l'entorn maragallià en què Vintrós, Saures, Mayols, Portabelles i altres membres fixos del consistori, feien i desfeien al seu lliure albir? Qui els votava a tots aquests?

Colau va ser la nova aposta del tripartit, i l'estratègia del desori fabulat segueix timonejada pel tripartit, ara a mans majoritàries d'ICV. Saben molt bé què fan, i per què i qui ho fan: per ells. Per això Camats tem la llista conjunta; per això Herrera incentiva Podemos a odiar Mas, però per això mateix, ERC segueix jugant a la puta i la Ramoneta a una i altra banda de la plaça de Sant Jaume.

Colau va assolir la poltrona conjuntament amb els gairebé extints ICV, que gràcies a l'empastifament, l'insult continuat i la difamació gratuïta han reeixit i ara tornen a decidir a la capital de Catalunya (ni que sigui en minoria) i a l'Àrea Metropolitana gràcies al PSOE (perquè el PSC de fet ja no existeix). I el que queda clar és que a Colau li van garantir estabilitat, feina per a ella i la seva troupe (correligionaris, amics i família), i quan va sortir alcaldessa, li van comprar aquell moble d'habitació anomenat "burra" que cito abans, ben carregat de jaquetes de totes mides i colors, una per a cada ocasió...

I el que també és evident és que, segurament aquests mateixos que li han comprat la "burra" i les jaquetes multicolors, li deuen haver pagat un curs intensiu d'arts escèniques en alguna alta escola europea, alguns mesos abans que sortís guanyadora (entrava en l'aposta de guanyar o perdre). Perquè el que queda clar, i molt, és que està representant la millor (i la pitjor) obra de la seva vida.