Cal no oblidar que el woke és una ofensiva totalitària que busca reconfigurar Occident des de dins, fent-lo incognoscible

 

El terrorisme woke: la guerra cultural contra Occident

Habitualment, molta gent del món profà (en un símil maçònic o religiós) que em coneixen i saben que soc un periodista analista dedicat bàsicament a la geopolítica amb especialitat en Israel, els conflictes del Llevant mediterrani i els canvis socials que es donen constantment al món, canvis molts d’ells de cap manera espontanis sinó impulsats per interessos ocults, com ara el woke, per citar el que ens afecta i incideix de manera importantíssima des de fa una cinquantena d’anys, em pregunten què és el woke. I per aquest motiu —i malgrat que ja hi vaig dedicar un capítol [punt 24] del meu dens assaig sobre l’eugenisme i el semitisme escrit l’any 2024—, avui he volgut publicar aquest article que he conreat amb l'ajut inestimable i dades contrastables d’experts acadèmics i professionals de la comunicació d’arreu i molt rellevants que, com jo, es dediquen al periodisme alternatiu que no veureu  —si més no de moment— inserit en els mitjans controlats precisament per aquesta descarada manipulació woke que, a hores d’ara, són la gran majoria dels més importants del planeta. Per això intentaré aclarir una mica més què és això del woke que encara tanta gent desconeix tot i que els afecta en el dia a dia de manera molt important, ja que, tal com dic en l’enunciat, segons la meva opinió és el terrorisme que intenta acabar amb la cultura d’Occident i amb totes les seves essències de civilització de base mil·lenària. I això, ho coneguem o no, ens afecta a tots.   

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista 20/-8-25

Escric en un dia gris, plujós, des de casa de la meva estimada amiga economista de la Blanca Subur que avui treballa a la City de Londres en els seus entrellats accionarials i de compres i vendes d’efectes borsaris no tangibles ni visibles materialment però que són la base de l’economia occidental i, per tant, de la mundial. Sol, doncs, redactant i alhora admirant, des de la gran estança de la casa, la Mediterrània que tinc a tocar, avui pintada de gris pluja i llampecs de tempesta a l’horitzó, en aquest Sitges que té tanta història i al qual encara li'n queda tanta per contemplar. Relaxat i inspirat de planejar (mot no normatiu en honor a l'homenot Josep Pla) amb la meva bonica amiga per l’Empordà i gaudir-ne tot el cap de setmana llarg, tal com us explico en el lid, avui m’endinsaré en la contracultura woke, presentada sovint amb l’aparença d’una croada moral a favor de la justícia social però que és en realitat una estratègia global de desestabilització cultural, política i espiritual d’Occident. Nascuda de la barreja tòxica de teories filosòfiques mal interpretades i de la manipulació acadèmica, avui s’ha convertit en un moviment transversal que penetra universitats, mitjans de comunicació, institucions polítiques i fins i tot grans empreses. El seu objectiu no és la justícia, ni la igualtat, sinó la destrucció dels fonaments que sostenen la civilització occidental: la llibertat individual, la raó crítica, la sobirania nacional i el llegat històric.

1. Els orígens: de Foucault a Edward Said

■ El moviment woke té arrels acadèmiques. El seu punt de partida pot trobar-se en el pensament del filòsof francès Michel Foucault, obsedit amb el poder i les seves estructures. El problema no és tant la teoria original, sinó la seva aplicació deformada: la idea que tota relació humana és opressió, i que qualsevol institució occidental està construïda per dominar.

■ A finals dels anys 60, aquesta visió es barreja amb l’obra d’Edward Said, autor d’Orientalisme. Said, egipci d’origen aristocràtic però autoanomenat palestí per interessos polítics, va aconseguir imposar la tesi que qualsevol estudi occidental sobre el món àrab o musulmà era racisme encobert. Això significava, en la pràctica, silenciar la crítica a l’islam i convertir-lo en una religió intocable, blindada sota l’acusació d’“orientalisme”.

■ Aquest gir intel·lectual va ser amplificat pels grans mitjans nord-americans, sobretot el New York Times, i va penetrar en les universitats d’arreu d’Occident. A partir d’aquí, qualsevol estudiant de ciències socials o humanitats va haver d’empassar-se obligatòriament les tesis de Said. La conseqüència: una generació sencera de futurs periodistes, professors i polítics incapaços de qüestionar dogmes islàmics o analitzar la realitat de l’Orient Mitjà sense ser acusats de racistes.

■ L’efecte va esdevenir devastador. El pensament crític va ser substituït per un relat dogmàtic, en què la bandera palestina esdevenia el passaport moral dels nous activistes. Així, la llavor del woke va germinar com un moviment que no buscava comprendre, sinó culpabilitzar Occident per tot el que passa al món.

2. El naixement de l’activisme nord-americà

■ Des dels campus universitaris, la ideologia woke va fer el salt al carrer. A les dècades dels 70 i 80, i sobretot a partir dels 90, el relat que “Occident és culpable de tots els mals” es va convertir en matriu de protesta i bandera política. Els grans consells universitaris (Board of Trustees), controlats per les elits industrials nord-americanes, van jugar un paper clau. Acceptant diners de fundacions vinculades a règims gihadistes i a magnats globalistes, van establir un sistema que produïa activistes obedients al discurs únic.

■ El mecanisme era simple: si vols ser acceptat al campus, has de repetir el catecisme woke. Hissar la bandera palestina, proclamar que tots els blancs són opressors, denunciar l’“heteropatriarcat”, fer autocrítica pública de la pròpia identitat. Aquests rituals funcionaven com a iniciacions comunistes: una barreja de confrontació, submissió i catequesi ideològica.

■ A poc a poc, el moviment va començar a colonitzar institucions públiques i mitjans. El missatge era sempre el mateix: Occident havia de demanar perdó, renunciar a la seva història i acceptar que tota identitat alternativa era superior. Mentrestant, les veus dissidents eren cancel·lades, marginades o titllades d’“extrema dreta”.

■ Internet, que havia nascut com una eina de llibertat, va accelerar la difusió. Però també va ser ocupat ràpidament per les mateixes elits que controlaven universitats i mitjans. Plataformes i xarxes socials es van convertir en instruments de censura selectiva i propaganda woke que decideixen qui parla i qui calla.

3. Les bases ideològiques: la inversió de valors

■ El woke es presenta com a defensa de minories. Però darrere d’aquest relat s’amaga una operació molt més profunda: invertir els valors de la civilització occidental. On Occident parlava de llibertat individual, el woke imposa col·lectivisme identitari. On hi havia racionalitat i ciència, ara hi ha emoció i relat subjectiu. On hi havia mèrit, ara hi ha quotes i victimisme.

■ Aquesta inversió és deliberada. El que abans era virtut (l’esforç, la disciplina, l’excel·lència) passa a ser vist com a sospitós o opressiu. En canvi, la mediocritat disfressada de diversitat es converteix en el nou ideal. El resultat és una societat que castiga els forts i premia els febles, no per justícia, sinó per mantenir un relat polític.

■ El moviment ha construït una nova moral: tot el que sigui occidental és sospitós, tot el que sigui alternatiu és sagrat. Així, criticar l’islam és racisme; però demonitzar el cristianisme és progressisme. Defensar fronteres és feixisme; però destruir-les és humanisme. Estimar la pròpia nació és ultradreta; però fragmentar-la en identitats tribals és inclusió.

■ Aquesta moral invertida no busca convivència, sinó erosió sistemàtica de la cohesió social. El woke no vol integrar, vol dividir. No vol debatre, vol imposar. No vol sumar, vol desfer.

4. L’aliança amb el gihadisme

■ Un dels aspectes més foscos del woke és la seva connexió amb el gihadisme. Sota el paraigua dels “drets humans”, moltes organitzacions woke han donat suport a grups vinculats a Hamàs o als Germans Musulmans. Aquests grups són presentats com a moviments de resistència, mentre Israel és demonitzat com a estat opressor.

■ Aquesta aliança no és casual. El gihadisme ofereix al woke un enemic comú: Occident i la seva democràcia liberal. El woke proporciona la cobertura moral i mediàtica; el gihadisme, la força violenta sobre el terreny. Junts construeixen un relat en què els terroristes són víctimes i les víctimes, culpables.

■ Això explica per què en tantes manifestacions woke apareixen banderes palestines, consignes antiisraelianes i consignes de suport a moviments que, objectivament, volen exterminar la llibertat religiosa i sexual que el woke diu defensar. La contradicció és flagrant: però el relat pot amb tot.

■ L’objectiu final és debilitar Israel com a bastió occidental a Orient Mitjà i, alhora, infiltrar la idea que Europa i Amèrica tenen un deute etern amb el món islàmic. És la mateixa estratègia de Said, ara portada a l’extrem.

5. El paper de les grans fundacions i el capital globalista

■ Cap moviment no s’expandeix sol. El woke ha crescut gràcies a la injecció constant de diners de fundacions globalistes. Entre les més destacades, les Open Society Foundations, que han regat universitats, ONG i mitjans amb milers de milions de la mà del "desinterès" de l'inefable George Soros i altres "altruistes" com ell. 

■ Aquest finançament no és altruista. Forma part d’una estratègia de llarg termini per desnacionalitzar els estats, diluir les identitats i promoure un sistema de governança global controlat per una elit reduïda. Una societat dividida en microgrups identitaris, permanentment enfrontats entre si, és molt més fàcil de sotmetre i de dirigir.

■ Empreses tecnològiques i farmacèutiques també hi han trobat negoci. Les primeres controlen la narrativa a través d’algoritmes i censura digital. Les segones es beneficien de l’agenda trans, amb la medicalització de menors i tractaments de per vida. El woke crea la demanda ideològica; les corporacions recullen els beneficis econòmics.

■ En aquest sentit, el woke no és només ideologia: és també indústria, una maquinària que barreja propaganda i negoci, poder polític i mercat.

6. La destrucció de la història i la memòria

■ Una altra pota central del projecte woke és la revisió constant de la història. Monuments enderrocats, llibres reescrits, figures històriques demonitzades. Tot el passat és reinterpretat a la llum d’una moral presentista que només veu opressors i víctimes.

■ Això no té res de nou: és la mateixa tàctica dels règims totalitaris. Qui controla el passat, controla el futur. El woke sap que, si arrenca les arrels històriques d’Occident, el present queda flotant, sense referències, i el futur és modelable segons conveniència.

■ Però destruir la memòria no genera alliberament: genera ignorància. Societats sense arrels són societats manipulables, obligades a repetir errors perquè ja no en recorden les lliçons. I qui oblida la pròpia història, queda clar que està condemnat a repetir-la. Preneu-ne nota.

■ És aquí on el woke mostra el seu rostre més autoritari: no permet la coexistència de narratives, només vol imposar un relat únic que substitueixi la història per un catecisme ideològic.

7. L’ofensiva de gènere i identitat

■ Un dels camps preferits del woke és el de la sexualitat i la identitat de gènere. Presentat com un moviment alliberador, en realitat ha convertit el debat en una arma política de fragmentació. El llenguatge inclusiu, les noves terminologies i la imposició de pronoms no són simples canvis socials: són instruments de control cultural.

■ La medicalització de menors és potser el punt més fosc. Bloquejadors hormonals, hormones sintètiques, cirurgies irreversibles... tot això es promou sota la bandera dels drets humans, quan en realitat estem davant d’una experimentació massiva amb conseqüències tràgiques per a tota una generació. Les farmacèutiques hi guanyen fortunes; els activistes hi guanyen poder; els menors hi perden la salut i la identitat real.

■ Aquesta agenda no busca protegir una minoria, sinó trencar les categories bàsiques de la condició humana. Si ja no existeixen home ni dona, si la família es desintegra, si la biologia es nega, aleshores qualsevol estructura estable de societat queda desarmada. I això és exactament el que vol el projecte woke: individus atomitzats, sense referències sòlides, fàcilment manipulables.

■ La paradoxa és clara: mentre proclamen llibertat, imposen censura; mentre diuen defensar els vulnerables, els utilitzen com a carn de canó ideològica.

8. La censura i la cancel·lació

■ El woke no es limita a proposar idees: exigeix submissió total. I quan algú s’hi oposa, la resposta és la cancel·lació. Persones expulsades de la feina, professors perseguits, periodistes silenciats, llibres retirats. Tot allò que no s’alinea amb el dogma és arraconat, condemnat o esborrat. I a mi, personalment, m'insulten i amenacen quan asseguro això, que és l'aproximació més clara del nostre món al de 1930 i a les teories de George Orwell escrites en el seu treball "1984", la novel·la de l'escriptor anglès d'ancestres indis publicada l'any 1949 i que amb més fidelitat descriu la realitat del segle XXI i el món en què vivim en aquests moments.  

■ Les xarxes socials han esdevingut tribunals públics on qualsevol discrepància és jutjada i sentenciada en qüestió d’hores. No hi ha dret a defensa ni a matís: només linxament i ostracisme. Aquesta dinàmica recorda els processos inquisitorials o les purgues comunistes, però ara disfressades de “progrés”.

■ La cancel·lació no busca debatre, sinó infondre por. Quan els professionals del periodisme i de les ciències socials o econòmiques saben que poden perdre-ho tot per una opinió, s’autocensuren. I una societat amb ciutadans porucs és una societat dòcil. Com la societat en la qual vivim avui, també i sobretot, a Catalunya, per dir-ho clar i català.

■ L’objectiu final és que només sobrevisqui un relat oficial: el de la ideologia woke, inqüestionable i omnipresent.

9. La dimensió política i institucional

■ El woke ha deixat de ser una moda cultural per convertir-se en programa polític institucionalitzat. Governs, organismes internacionals i institucions públiques han incorporat el llenguatge i les pràctiques woke com a part de les seves polítiques oficials.

■ Plans d’igualtat absurds, departaments de “diversitat” plens de burocràcia ideològica, lleis que castiguen opinions dissidents… tot això ja no és opinió, sinó estructura de poder.

■ Les Nacions Unides, la Unió Europea i fins i tot moltes administracions locals actuen com a altaveus del dogma, legitimant-lo i imposant-lo. Això té un efecte multiplicador: quan la ideologia s’inscriu en la llei, deixa de ser debatible i es converteix en obligació.

■ El resultat és que les democràcies occidentals, en lloc de defensar la llibertat, estan finançant i protegint una ideologia que erosiona els seus propis fonaments.

10. Resistir o rendir-se

■ Davant aquest panorama, la pregunta és inevitable: què podem fer? El primer pas és trencar el silenci. Parlar, escriure, compartir informació. Fer el que el woke vol evitar: que els ciutadans pensin per si mateixos.

■ El segon pas és recuperar la memòria històrica real. Recordar que la democràcia, la llibertat i la igualtat no van ser regals, sinó conquestes arrencades a les elits. I que cada cop que Occident ha baixat la guàrdia, els totalitarismes han avançat.

■ També cal reconstruir espais de comunitat fora del control ideològic: mitjans lliures, escoles independents, associacions civils. La batalla cultural no es guanya només a la xarxa, sinó en la vida real, quan les persones es connecten i cooperen per defensar la seva manera de viure.

■ I finalment, cal entendre el projecte woke com el que és: una ofensiva totalitària. No és un error, ni una exageració, ni una simple moda. És un programa que busca reconfigurar Occident des de dins, fent-lo irreconeixible.

11. Per acabar: el repte del nostre temps

■ El moviment woke és la contracultura més perillosa que ha conegut Occident en les darreres dècades. No perquè tingui raó, sinó perquè té recursos, aliats poderosos, interessats per diverses causes i una estratègia clara.

■ No podem permetre que destrueixi allò que generacions senceres van construir amb esforç i sacrifici. Cap democràcia ha fet mai la guerra contra una altra democràcia, i això no és casual: la llibertat és la millor garantia de pau. Però si el woke aconsegueix esborrar la democràcia i substituir-la per una dictadura emocional i identitària, el conflicte serà inevitable. I aquesta no és cap afirmació banal, retòrica o sense importància; és un fet que podeu constatar i contrastar: només cal desconnectar TV3 i la resta de influències tòxiques i obrir els ulls i la ment.

■ La defensa d’Occident comença amb la paraula, amb la claredat i amb el coratge. La ideologia woke vol que callem, que ens avergonyim, que ens dissolguem. I la nostra resposta ha de ser la contrària: parlar, recordar i resistir.

■ Només així podrem transmetre a les generacions futures un llegat que val la pena: una societat lliure, digna i capaç de defensar-se dels nous totalitarismes disfressats de virtut com el woke.

■ Espero, doncs, estimats lectors, admiradors (i també detractors), que amb aquesta humil aportació analítica i informativa, amb munió de dades, fets i exemples teòrics i pràctics, us quedi molt més clar què és el woke i què pretenen aquells que el promouen i professen. I si algú té alguna aportació amb arguments que contradiguin les tesis que exposo aquí (que no siguin insults i desqualificacions gratuïtes, naturalment), estaré encantat de llegir-les, reflexionar-les, respondre-les i, si cal, rectificar allò en què m'hagi pogut errar. Les espero, doncs. 

George Soros no és un jubilat inofensiu sinó el finançador principal de la desintegració de les nostres societats occidentals

 

George Soros: el multimilionari que forja la destrucció d’Occident

La figura de George Soros, l’home de 95 anys que ha convertit la seva fortuna en una arma política, és avui sinònim de subversió institucional i guerra cultural contra Occident. Mentre el seu relat públic es vesteix amb el barnís amable de la “filantropia” a través de les Open Society Foundations, la seva acció real respon a un projecte de demolició calculada dels valors, les fronteres i les llibertats que han definit el món lliure durant segles. La seva presència és transversal, penetrant i persistent: des dels despatxos d’organismes internacionals fins a la redacció de mitjans locals, Soros actua com una ombra omnipresent que impulsa polítiques i moviments dirigits a transformar radicalment la societat.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista 13/-8-25

Escric aquestes notes en un indret preciós i indeterminat de l’Empordà, després de més de tres hores de viatge tranquil i relaxant des de la Blanca Subur, en una estada de mini vacances que s’allargaran tot el cap de setmana. Dimecres amb sortida de sol cromàticament màgica i auguri de dia esplèndid a Sitges. La meva amiga i jo ens preparem per encarar les Costes del Garraf i gaudir del trajecte damunt del seu Volkswagen Touareg —que miraculosament em deixa conduir— per enllaçar amb l’autopista que ens portarà a Mataró i més enllà, o sigui, fins a la Costa Brava, a l’Empordanet petit, tal com el va batejar Josep Pla. Perquè en aquest espai de vacances dins les vacances d’agost de què gaudeix ella per l’aturada estival dels mercats borsaris trepitjarem una mica el país, que de vegades és allò que ens falta portar a terme als catalans que realment estimem i ens interessem per la nostra terra i que, sovint, ens tirem befes i fatxendegem d’haver estat literalment perduts enmig de Nova York o enredats per l’agència de viatges per anar a no fer res de res enmig d’una cultura tan llunyana com la del sud est asiàtic, el Carib o l’Antàrtida i les seves peculiaritats que ni hem entès ni entendríem ni que ens hi passéssim cinc anys, ni entendrem mai més que com a curiositats i folklore, i, en canvi, no sabríem situar al mapa meravelles catalanes per diversos motius com ara Llofriu, Cala Xellida o la Gavarra i les muntanyes de Fitor, per parlar dels llocs, costums i rutes habituals planianes. En fi, que aquests dies empordanejarem i ens dedicarem a la immersió cultural i social d’un territori nostre amb què compartim nació, llengua i alguns costums i que va ser el bressol de la família del meu avi Pere Capellera i Bascompte, empordanès i murri, segons que vaig saber dels avantpassats perquè, de fet ni jo ni el meu pare el vam conèixer perquè va morir a 32 anys d’una pneumònia, tres mesos abans de néixer el meu progenitor. Avui, doncs, plasmaré la petjada empordanesa dels meus gens i les meves ganes d’endinsar-m’hi en aquest paper que m’acosta, també, al gran mestre Pla i que, irònicament, fa que sembli que el lector ens acompanyi en un trajecte que sempre té aquell punt lluminós i aspre que tant convidava l’homenot de Llofriu a escriure i amb què, cada cop més, crec que m’identifico i m’escau. El gran contrast serà tornar a Sitges, a Esplugues i al passeig de Gràcia, en un canvi d’escenari rodó. De moment, i abans de partir, us parlaré del meu punt de vista i conclusions sobre l’inefable George Soros, en el que en un altre context podríem encetar una novel·la de mafiosos i criminals de tota mena que arrasarien tot allò que poguessin en benefici propi, destrucció aliena, messianisme i egoisme miserable. Som-hi doncs: i en un símil del lèxic de l'ofici dels meus pares, avis i fill, l'hostaleria, "comencem amb cava fresc perquè segurament l'acabament serà amb un whisky fumat".        

1. De l’especulació financera a l’enginyeria social

■ George Soros va saltar a la fama mundial el 1992, quan va apostar massivament contra la lliura esterlina en el conegut “Dimecres Negre” del mercat britànic. Amb aquella jugada financera, va guanyar més de mil milions de dòlars en un sol dia, mentre el Banc d’Anglaterra es veia obligat a retirar la moneda del Mecanisme Europeu de Canvis. La premsa britànica el va batejar com “l’home que va trencar la lliura esterlina”.

■ Aquest episodi no és només una anècdota econòmica: és la mostra perfecta de la seva mentalitat. Fer caure un sistema per obtenir beneficis no és per a ell un accident, sinó una estratègia. I és exactament la mateixa lògica que aplica avui en l’esfera política: desestabilitzar per reconstruir segons el seu propi disseny ideològic.

■ Des de llavors, la seva fortuna —calculada en més de 8.600 milions de dòlars actuals— ha estat redireccionada cap a causes polítiques. No estem parlant de donatius desinteressats, sinó d’una inversió amb retorn: influència global.

2. Debilitar la llei i l’ordre

■ Una de les tàctiques més visibles de Soros ha estat el finançament de fiscals i jutges “progressistes” en diverses jurisdiccions, especialment als Estats Units. Aquests càrrecs, elegits en molts casos per vot popular, han implementat polítiques de despenalització massiva de delictes, reduint penes, evitant presons preventives i prioritzant la “rehabilitació” per sobre de la seguretat ciutadana.

■ Els resultats han estat previsibles: augment de la criminalitat, degradació de barris sencers i desmoralització de cossos policials. Ciutats com San Francisco, Filadèlfia o Nova York han vist com, sota fiscals finançats per Soros, els lladres reincidents són posats en llibertat en hores, els traficants operen amb impunitat i els delictes violents creixen.

■ L’objectiu no és un error de càlcul: afeblir l’Estat de dret és una eina per imposar canvis socials sense la resistència que suposa una ciutadania protegida i segura.

3. Obrir fronteres a la immigració incontrolada

■ L’ancià hongarès nacionalitzat estatunidenc és un defensor de Hamas i un dels principals alimentadors i exhortadors d’ONG i col·lectius que promouen litigis contra qualsevol política migratòria restrictiva. Ha finançat organitzacions que demanden governs per deportar criminals estrangers i que donen assistència legal per mantenir-los dins dels territoris nacionals.

■ L’argument oficial és la “defensa dels drets humans” dels migrants, però el resultat real és desmantellar el control fronterer i facilitar fluxos migratoris massius sense filtres de seguretat, salut o integració cultural. I aquesta pressió erosiona la sobirania nacional perquè, quan un país no pot decidir qui entra i qui no, ja no és plenament sobirà. 

■ Aquest depredador social i magnat de les finances que es fa dir "filantrop" quan realment és tot el contrari, entén això perfectament, i per això hi destina recursos ingents. Les onades migratòries, ben utilitzades, són armes demogràfiques que poden reconfigurar el mapa polític en una sola generació.

4. L’agenda climàtica com a cavall de Troia

■ Soros ha fet de la lluita contra el canvi climàtic una altra de les seves grans plataformes. La retòrica és impecable: “salvar el planeta”. Però sota aquest objectiu hi ha un programa que busca limitar la producció industrial, imposar regulacions draconianes i augmentar la dependència de fonts energètiques controlades per grups afins.

■ A través d’inversions i donatius, finança grups ecologistes radicals que sabotejen infraestructures energètiques tradicionals, pressionen per tancar centrals nuclears segures i promouen polítiques que deixen nacions senceres dependents d’energies cares i inestables.

■ El canvi climàtic és aquí l’excusa perfecta per imposar una governança global que justifiqui ingerències en la política econòmica interna de cada país.

5. L’ofensiva trans i queer

■ Un dels capítols més agressius de la seva agenda és el suport massiu a l’activisme trans i queer. La xarxa Soros, en col·laboració amb la indústria farmacèutica i les empreses de tecnologia mèdica, és patrocinadora central d’una agenda que, sota la bandera de la inclusió, destrueix conceptes biològics bàsics i fomenta la medicalització irreversible de menors.

■ No és casualitat que aquesta ofensiva coincideixi amb l’augment de beneficis multimilionaris de farmacèutiques que produeixen bloquejadors hormonals, hormones sintètiques i cirurgies de transició. Soros crea el marc ideològic i altres recullen els fruits econòmics.

■ L’objectiu final no és només la defensa d’una minoria, sinó la desconstrucció de la identitat com a fonament de la cohesió social. Una societat fragmentada en microgrups és més fàcil de controlar.

6. Erosió de la democràcia nacional

■ Soros promou un model de governança global que redueix el pes de la democràcia local. Les seves fundacions financen campanyes per transferir competències a organismes internacionals no electes, com l’ONU o la Unió Europea, sota el pretext de “resoldre problemes globals”.

■ Aquesta estratègia no només debilita el poder dels parlaments nacionals, sinó que també allunya la presa de decisions de la ciutadania. Quan les lleis són dictades per organismes remots, el vot individual perd valor i el debat polític es converteix en una formalitat buida. I Soros sap que una ciutadania sense control real sobre les seves institucions és una ciutadania dòcil i manipulable.

7. L’aliança amb el gihadisme i l’antisemitisme encobert

■ Soros ha finançat grups que blanquegen el gihadisme i demonitzen Israel. Organitzacions pròximes a Hamàs han rebut suport de la seva xarxa, disfressat de “defensa dels drets humans palestins”.

■ Aquesta narrativa presenta els grups terroristes com a “moviments de resistència” i, al mateix temps, criminalitza qualsevol estat o persona que els combati. Això ha portat a un escenari surrealista on Occident defensa, amb diners i altaveus mediàtics, aquells que volen destruir-lo.

■ L’antisemitisme es camufla aquí sota un antisionisme militant, i Soros hi juga un paper clau: aprofita la seva condició de jueu per blindar-se de crítiques, mentre facilita l’ascens de moviments profundament antisemites.

8. El cas català: complicitat mediàtica

■ A Catalunya, Soros ha teixit vincles amb Vicent Partal i Vilaweb, integrant-los dins la seva xarxa d’influència mediàtica. Aquesta connexió assegura que la seva narrativa globalista es filtri a l’opinió pública catalana amb l’aparença de “periodisme independent”, que de cap manera ho és sinó tot el contrari.

■ Mitjans com aquest amplifiquen l’agenda woke, la política de fronteres obertes i el relat antiisraelià, tot embolcallat amb discurs progressista i sobiranista. Però darrere d’aquest vernís hi ha la mateixa estratègia: alinear la població amb els objectius globals de Soros.

■ Aquesta simbiosi entre globalisme i localisme identitari és especialment perillosa perquè fa passar per aliats aquells que, en realitat, estan diluint la sobirania cultural.

9. L’escut de l’acusació d’antisemitisme

■ George Soros es declara jueu i, per tant, propicia que qualsevol crítica cap a ell sigui etiquetada ràpidament (per alguns que en el fons són veritables antisemites) com a “antisemita” pel simple fet que ell es declara jueu. Aquesta tàctica, però, no és més que una farsa més perquè el primer antisemita, antisionista i anti Israel són ell i el seu ideari anti Occident —tal com precisament s’ha forjat Occident en gran part gràcies a la revolució del poble jueu, una revolució d’esclaus— serveix per desactivar el debat i estigmatitzar l’adversari (ja sigui semita o antisemita) sense haver de rebatre els seus arguments. O sigui, en altres paraules: ideologia i ideals, zero. O, dit diferent i parafrasejant Groucho Marx: "aquests són els meus principis i si no us agraden en tinc d'altres".

■ Amb Soros cal fer-se sempre aquestes dues preguntes:

1. ·    ¿Podria ser George Soros un antisemita que només fingeix ser jueu perquè la seva falsa "identitat jueva" esdevingui una altra arma mediàtica contra els jueus?
2. ·  ¿Podrien les persones i institucions que es queixen amargament, i molt públicament, que els atacs contra George Soros són suposadament "antisemites" formar part d'una campanya per recordar tothom que Soros és suposadament "jueu", per tal de carregar el poble jueu amb el bagatge de Soros mentre es permet que els veritables psicòpates que l'ocupen a ell i als seus diners passin desapercebuts?

■ Em va sorprendre i em va fer considerar seriosament aquestes hipòtesis que transformo en preguntes per tal que us les feu quan vaig saber de la manera com George Soros parla dels seus primers anys, durant l'ocupació nazi-alemanya d'Hongria en la Segona Guerra Mundial, quan era un noi de 14 anys.

■ Soros afirma ser jueu, però... també diu que durant l'ocupació nazi d'Hongria anava acompanyat, utilitzant una falsa identitat cristiana, d'un col·laborador nazi hongarès que inventariava les propietats jueves per confiscar-les abans d'enviar els jueus, perquè fossin assassinats. Un periodista especialitzat va preguntar Soros si se sentia malament per això i Soros va dir... que no!

■ I el meu cervell, sempre hiperactiu, s'interroga amb un: no és estrany això? Què és? Una excentricitat? O és una incoherència estructural? I arribo a la conclusió que és això darrer. Però, és clar, ho hem de tractar com una hipòtesi. I la gent pot estar en desacord amb mi i preferir la hipòtesi alternativa: que Soros només és un jueu estrany en lloc d'un nazi d'amagat.

■ És cert que alguns detractors de Soros provenen de l’extrema dreta antisemita, però reduir totes les crítiques a aquest perfil és una manipulació deliberada. Rebutjar la seva agenda no té res a veure amb odi religiós de cap caire, sinó amb oposar-se a un projecte polític que erosiona la llibertat i la sobirania. Per això la majoria de jueus i, sobretot, la majoria d’israelians, la rebutgen i el rebutgen a ell, que només té un ideal: ell i el seu messianisme malaltís i destructiu. I juga amb aquesta confusió per protegir-se: és l’arma perfecta per blindar-se de l’escrutini.

10. Per acabar: dos i dos són quatre

■ Soros utilitza el seu poder econòmic per desfer l’ordre social occidental i substituir-lo per un sistema globalista que beneficia una elit minúscula. L’elit eugenista que, com explico en el meu llarg assaig sobre el semitisme, recerca un retorn a un món totalitari i sense llibertats individuals: només cal que us fixeu com funcionen els controls de tota mena arreu del món i veureu com la xacra totalitària va avançant.

■ El seu historial —de trencar economies a finançar moviments radicals— no és el d’un filantrop desinteressat, sinó el d’un estratega que fa servir el seu capital per modelar el món segons una visió ideològica pròpia. I ignorar aquesta realitat és acceptar la rendició cultural, política i econòmica d’Occident.

■ George Soros no és un jubilat inofensiu sinó el finançador principal de la desintegració de les nostres societats occidentals, i el seu projecte, que és malèfic com un càncer que va fent metàstasi i s’ho menja tot, avançarà de manera imparable si no li plantem cara amb fermesa. Que ningú no ho oblidi.

 

 

 

Personalment, lamento que un periodista sigui terrorista. I celebro cada terrorista abatut, també si es fa dir periodista

 

Terroristes amb armilla de periodistes

El portaveu de l’exèrcit d’Israel va anunciar ahir que les FDI van matar Anas Al-Sharif, un terrorista de Hamàs que també treballava com a corresponsal d'Al Jazeera a la Franja de Gaza. Segons Al Jazeera, va ser eliminat juntament amb cinc persones més, inclòs un segon reporter, Mohammed Qreiqeh. També van morir tres càmeres, segons el lloc web qatarià, anomenats Ibrahim Zaher, Mohammed Noufal i Moamen Aliwa. Al-Sharif era responsable de promoure atacs amb coets i havia servit com a membre de Hamàs des del 2013, segons les FDI. Ni Al Jazeera ni cap altre mitjà alineat amb la narrativa pro-palestina han pogut desmentir ni aportar proves que contradiguin la informació de la intel·ligència israeliana. Els documents compartits per les FDI incloïen llistes de personal, cursos d'entrenament antiterrorista, guies telefòniques i documents salarials d'Al-Sharif. Segons que va explicar el portaveu de les FDI, “abans de l'atac es van prendre mesures per mitigar danys a civils, inclòs l'ús de municions precises, vigilància aèria i informació addicional”.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista /11-8-25

Dilluns d’agost, tranquil i calorós al màxim a la Blanca Subur. Sessió de tirar boles al Golf de Terramar en companyia d’un grup de periodistes amics, coetanis i més joves, amb els quals la meva amiga sitgetana i veïna de la zona i jo hem gaudit d’una conversa entre fustes i ferros (o sigui, pals de golf) i boles catapultades cap al verd horitzó sobre l’eliminació d’ahir del terrorista Anas Al-Sharif que es disfressava amb armilla de periodista per deixar l’ofici i els professionals compromesos que el volem el més objectiu possible a l’alçada de les sabates. Conversa tensa però respectuosa, tot i que la part més antijueva / antisemita / antisionista del grup destaca per les seves abrandades afirmacions sobre el dimoni banyut israelià i els beneïts palestins “que són les víctimes de tot i més i als quals el maleït Israel va provocar per”... Per què? Perquè es carreguessin més de 1.200 joves civils innocents ajudats pels que havien obtingut feina als quibuts que al damunt eren de caire comunista i els tractaven de germans? Perquè matessin sinistrament i a sang freda bebès, dones, avis i mascotes i emportar-se’ls cap a la ratera de Gaza per negociar amb els cadàvers? Perquè, al cap de gairebé 2 anys seguissin torturant els més de 20 hostatges vius que es calcula que queden a les clavegueres palestines? Israel va provocar res de tot això? O allò que ho provoca és el simple fet de l’existència d’Israel des del mateix dia de la seva independència, el 1948? Es pot ser periodista (de veres) i justificar aquest pogrom? Personalment, ho dubto. Tot i que molts d’aquests que el justifiquen i el tapen van ser els inventors “professionals” d’allò de “la banda terrorista ETA”, que ho era, cert, però, i aquests, no en són de criminals i terroristes sanguinaris? Es veu que potser no. En fi, tot dinant en seguirem parlant perquè, per sort no estic sol en les meves tesis, d’altra banda, no juraria que em deixessin badar boca, alguns estimats “companys”. Però, un dia és un dia.      

1. La connexió entre periodisme i terrorisme

■ Al-Sharif va publicar a les xarxes socials minuts abans de ser objectiu, afirmant que “els atemptats s'havien estat produint durant les últimes dues hores”. Al Jazeera va difondre que havia deixat un missatge pòstum dient: “Mai he dubtat a transmetre la veritat tal com és, sense distorsions ni tergiversacions, amb l'esperança que Déu fos testimoni d'aquells que van guardar silenci”.

■ Cal recordar que Al-Sharif va formar part de l’equip de Reuters que el 2024 va guanyar un premi Pulitzer per la cobertura de la guerra entre Israel i Hamàs.

■ En el context de guerra total entre Israel i el terrorisme islamista incentivat per l’Iran i finançat per Qatar, Israel ha eliminat tot un esquadró terrorista dirigit per Al-Sharif, que estava a càrrec d'un equip que disparava míssils contra Israel.

2. La reacció mediàtica i la manipulació

■ Al-Sharif i el seu equip també treballaven per a Al Jazeera, fet que ha provocat l’habitual clam mediàtic pro-palestí contra Israel. No han trigat a sonar veus acusant-lo de “matar periodistes”, obviant deliberadament la seva condició de combatents armats.

■ A Catalunya, gran part de la premsa finançada públicament ha repetit aquesta narrativa. Igualment, mitjans “privats” afins al globalisme i al woke han publicat titulars i editorials en la mateixa línia. Però resulta que, a hores d’ara i amb tants mitjans alternatius i periodistes que diuen la veritat pel seu compte i risc, com fa aquest que escriu, això ningú ja no s’ho creu. I els que se’ls creuen ho fan, o per odi i antisemitisme o, senzillament, perquè la pagueta els cau cada mes.  

■ La realitat és que aquests “periodistes” eren terroristes disfressats amb armilles de premsa. I que Al-Jazera és, des de fa dècades, el braç propagandístic de Qatar, segon màxim finançador del terrorisme salafista després de l’Iran. I la realitat, també, és que lamento molt que el periodisme, que, tal com deia molt sàviament i transparent Hans-Dietrich Gensche, hauria de ser l’artilleria de la llibertat i de la veritat sense matisos, es torni corrupte per interessos i es torni fanàtic i doni suport a assassins perquè els que en fan mala praxi són, com en aquest cas, radicals extremistes presos de l’odi i la xenofòbia. Per això lamento que un periodista sigui terrorista i celebro cada terrorista abatut, també si es fa dir periodista.

3. Un missatge clar a Qatar

■ Com a periodista amb documentació contrastable sobre el conflicte recopilada durant més de 40 anys, puc afirmar que Al Jazeera ha estat un dels principals promotors de mentides i propaganda contra Israel.

■ L’eliminació d’Anas Al-Sharif és un missatge directe a l’emir de Qatar i al seu entorn antisemita: Israel no deixarà impune cap col·laborador actiu de Hamàs.

4. Les queixes de Hamàs i la hipocresia internacional

■ Grups de periodistes i Al Jazeera han denunciat les eliminacions. La relatora especial de l'ONU, Irene Khan, va afirmar que les acusacions d’Israel contra ell “no tenien fonament”.

■ Les FDI, però, han aportat documents que demostren la integració d’Al-Sharif dins la xarxa qatari Al Jazeera.

■ Hamàs ha declarat que l’assassinat de “periodistes” prepara el camí per a un “gran crim” a Gaza. Una afirmació grotesca vinguda dels mateixos que el 7 d’octubre de 2023 van assassinar més de 1.200 civils i segrestar-ne gairebé 300.

5. Per acabar: els antecedents i les proves

■ L’octubre passat, l’exèrcit israelià havia assenyalat Al-Sharif com membre de Hamàs i de la Gihad Islàmica Palestina, amb proves documentals de la seva participació en cursos de formació i percepció de salaris. El seu compte a X, amb més de 500.000 seguidors, va ser el seu últim altaveu minuts abans de ser abatut, denunciant bombardejos israelians mentre ell mateix formava part de l’engranatge militar que els provocava.

■ Que no, i ja pot dir i escriure allò que vulgui qui sigui, que no hi ha justificació possible: o ets periodista i defenses la veritat des de la ploma, el micro o la càmera de manera pacífica i civilitzada, amb tot el fetge que vulguis però sense armes, o ets un terrorista que possiblement acabis com aquest pobre diable, que a hores d’ara ja deu gaudir de les 72 verges i de la protecció eterna d’Alà. Bona quimera, doncs.