"Vau matar gent i vau destruir propietats, però això no va aturar ni va desanimar els jueus de reconstituir la seva llar nacional"

 

Si jo fos palestí...

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 20-11-2024

Si jo fos israelià i un àrab de Palestina, o sigui, que viu als territoris israelians de Judea i Samaria o, fins i tot, un de Gaza, em preguntés què hauria de fer ara, després que després de 76 anys Israel els ha tornat a vèncer bèl·licament i a deixar sota mínims arran del pogrom que van perpetrar el 7 d’octubre de l’any passat als quibuts pròxims a la Franja de Gaza, el meu consell seria que acceptés que durant més d'un segle, la campanya de terror violent armat contra els jueus que van tornar a un Sió en forma d’Estat, ha fracassat estrepitosament.

“Vau matar gent i vau destruir propietats, però això no va aturar ni va desanimar els jueus de reconstituir la seva llar nacional. Vam venir, fins i tot de manera clandestina durant el Mandat Britànic de Palestina, i vam reubicar el nostre patrimoni i hem tirat endavant sempre amb la força que ens caracteritza durant tots aquests anys i, de fet, les vostres campanyes terroristes, especialment la de 7 d’octubre de 2023, només han provocat més danys als àrabs perquè, tal com va passar el dia següent de la independència política del país, el  el 14 de maig de 1948 (any jueu de 5708), el dia anterior que hagués d'expirar el Mandat Britànic de Palestina, va ser anunciat per David Ben-Gurion, el Cap Executiu de l'Organització Sionista Mundial i president de l'Agència Jueva per Palestina que el nou estat jueu anomenat Estat d'Israel havia estat formalment establert en la zona coneguda com el Mandat Britànic de Palestina i a la terra on, a l'antiguitat, havien estat els regnes d'Israel i Judà, i, a continuació, tots els estats àrabs del voltant ens van declarar una guerra, la de la Independència d’Israel, que vam vèncer per golejada malgrat que rebíem des de tots els fronts.  I fins avui, en que estem terminant la guerra contra Hamàs i Hesbol·là impulsada per l’Iran amb la mateixa intensitat vencedora, hem hagut d’enfrontar i guanyar la Guerra dels Sis Dies (1967) i la Guerra del Yom Kippur (1973) a banda de les intifades i centenars d’atacs i atemptats terroristes en propi territori. I encara som aquí”: això li diria.

Declaració de Balfour

■La Declaració de Balfour és la carta que Arthur Balfour, ministre d'Assumptes Exteriors del govern del Regne Unit, va enviar al cap de la comunitat jueva britànica, Walter Rothschild, en la qual Balfour afirmava i signava oficialment el què es coneix com la Declaració Balfour de 1917:

«

El govern de Sa Majestat veu amb favor l'establiment a Palestina d'una llar nacional per al poble jueu, i hi farà els seus millors esforços per facilitar l'èxit d'aquesta empresa, en l'enteniment que no es farà res que pugui perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no-jueves existents a Palestina, o els drets i l'estatus polític dels jueus a qualsevol altre país.

»

Context històric de la regió

■ Amb el final de la Primera Guerra Mundial, el 1918, la Gran Bretanya va rebre l'encarrec de la Societat de Nacions (antecessora de l'ONU) d'administrar la regió que el Govern Britànic va anomenar (per iniciativa pròpia i no perquè la regió es digués així) "Palestina", territori que fins a final de la Primera Guerra Mundial va pertànyer a l’Imperi Otomà i a posteriori esdevingut terra de ningú. Aquesta administració, doncs, va rebre el nom de Mandat Britànic de Palestina. El 1936 la Comissió Peel va suggerir partir el territori del Mandat Britànic de Palestina en un estat jueu i un altre àrab, la qual cosa es va portar a terme (malgrat que els antisemites ho neguen perquè d’altra manera no tindrien cap excusa per seguir massacrant Israel i els jueus) amb l’establiment del Regne de Jordània dos anys abans (1946) de la fundació de l'Estat d'Israel. Aquesta partició, efectivament, es va fer en un territori que havia estat destinat exclusivament pel Mandat Britànic a través del Regne Unit per encabir-hi, "només", l'Estat d'Israel. O sigui, que al damunt d'això, els defensors dels dos estats n'aconseguien tres i  minvaven encara més el territori israelià. Que no us enredin. Els palestins que no es van nacionalitzar jordans el 1946 i van quedar fora de Jordània, o sigui, a la resta del territori que va quedar per instaurar-hi l'Estat d'Israel, no van acceptar la segona partició perquè volien el territori restant per ells (és a dir, dos estats àrabs en el que el Mandat Britànic de Palestina administrava d'entrada per instaurar-hi només l'estat jueu, tal com deia la Declaració de Balfour) i deixar els jueus fora. Obviament, els jueus tampoc no van acceptar quedar-se sense territoris perquè el 1946 ja van accedir a repartir-se el territori que en principi només era per a ells per possibilitar la fundació de Jordània, que realment hauria d'haver estat de tots els àrabs d'aquell territori, que no eren ni més ni menys que els mateixos arabs palestins  rebatejats en jordans. Espero haver-me explicat amb claredat.

Context actual

■ Les eleccions americanes han acabat. Donald Trump és ara el president electe. Ha designat Marco Rubio com a secretari d'estat, Elise Stefanik com a ambaixadora a les Nacions Unides, Mike Huckabee com a ambaixador dels EUA a Israel i Pete Hegseth com el secretari de Defensa. Aquests dos últims han visitat llocs per tot Judea i Samaria. I el suposadament pro israelià John Ratcliffe ha estat escollit per dirigir l'Agència Central d'Intel·ligència (CIA).

■ El 2015, Huckabee va visitar l'antic lloc de Shiloh i va anunciar: "Judea i Samaria són una part inseparable de l'Estat d'Israel i tothom ho ha d'entendre". En una altra entrevista, va dir que "Israel necessita controlar Judea i Samaria" i que la presència jueva sobre el terreny és "un factor que condueix a la pau regional". Recordem que Judea i Samaria són dos territoris estratègics per la defensa del país atesa la seva important alçada pel damunt del nivell del mar i la situació de control de molts quilòmetres al voltant per estar enclavats enmig de l’Estat d’Israel.

■ En una altra ocasió, el mateix Mike Huckabee va assenyalar que amb els seus 3.500 anys d'història a la zona, Israel té un vincle molt més fort amb aquestes àrees que els nord-americans amb Manhattan. El 2017, va dir a la CNN: "Crec que Israel té legítimament i històrica els títols de propietat de Judea i Samaria" i va admetre: "Hi ha certes paraules que em nego a utilitzar. No hi ha tal cosa com Cisjordània. És Judea i Samaria. No hi ha cap acord. Són comunitats, són barris, són ciutats. No hi ha cap ocupació".

■ La situació d'avui amb l'administració entrant de Trump reforça tots aquests conceptes. I si Donald Trump compleix tot allò que diu en els seus discursos i no juga de manera opaca a tres bandes, els àrabs palestins més intel·ligents i assenyats s’haurien de començar a fer aquesta pregunta del titular de l’article: "En aquesta nova realitat política, diplomàtica i estratègica, si jo fos un àrab palestí, què faria ara? ".

■ Un senyal que, si més no, una figura destacada del món palestí hi està pensant en l'assumpte és la fatwa (pronunciament sobre el Dret Islàmic) emesa per Salman al-Dayah, antic degà de la Facultat de Xaria i Dret de la Universitat Islàmica de Gaza, afiliada a Hamàs. En ella, va condemnar l'atac de Hamàs el 7 d'octubre de 2023 a Israel. És cert que pot ser poc representatiu, ja que és un salafista “quietista”, però la salvació de la situació i l’assolir la pau duradora pot venir de direccions estranyes. Segons el Middle East Media Research Institute (MEMRI), Dayah va instar els líders de Hamàs a ser "humils" i centrar-se en el benestar dels habitants de Gaza i a establir un govern que uneixi els palestins i abasti les seves necessitats, alhora que s'abstingui d'antagonitzar un Israel molt més poderós.

■ No obstant això, la situació exigeix ​​un consens de l'opinió pública més ampli, sobretot, atès el caràcter autoritari de la política dels àrabs de Palestina; des del president de l'AP (OLP-Fatah) Mahmoud Abbas fins al seu successor i els altres caps de l’organització que encara governen, que també haurien de donar el vistiplau a un canvi profund en tot el sistema educatiu, que és per on es comencen a forjar les idees dels més joves.

■ Si "per viure en pau a la zona, [els israelians] han d'arribar a un acord amb els palestins" -com va dir el portaveu d'Abbas, Nabil Abu Rudeineh en un informe de Reuters del 20 de juliol d'aquest any-, llavors ell i el mateix Abbas han de comprendre que la cosa funciona al revés, i més ara, que han quedat dederrotats fins a la sacietat i Gaza físicament ja no existeix. Els àrabs han d'arribar a un acord amb Israel. Ja n'hi ha prou de jugar la carta de victimització atacant primer, perdent i després intentant dictar les condicions per a un acord. Això no va així, per lògica. I ja no s’ho empassen ni els més antijueus. Perquè Israel existeix, i, indefectiblement, existirà. I a les proves dels darrers 76 anys em remeto. Que no s’emboliquin més i facin allò que qualsevol poble assenyat faria en una situació semblant i després d’haver patit danys incommensurables, que ara l'Iran ja no hi serà per seguir-los finançant la gihad i les armes a Gaza o en els territoris de l’Estat d’Israel.

■ La voluntat d'Israel de comprometre's i cedir, com ho demostren els múltiples plans de partició rebutjats pel món àrab abans de la fundació de l'Estat d'Israel; retirades i, al llarg dels anys posteriors al 1967, plans d'autonomia; diverses opcions suposades com ara un condomini compartit de l'administració amb Jordània; i després Oslo i fins i tot l'esquema i proclama de Trump "Pau per a la prosperitat" s'ha trobat amb respostes que fugen d’estudi i que reiteren el capteniment en portar a la pràctica fer desaparèixer l’Estat d’Israel i fer fora tots els israelians jueus amb, cada vegada, més violència i terror. Heus aquí el lema de moda entre els cantaires woke antisemites de tot el planeta: "From the river to the sea, Palestne will be free", tot i que, clar i català, la majoria d'aquests idiotes occidentals que bramen la cançoneta no sàpiguen ni de quin riu ni de quin mar parlen.

■ La situació només es pot reparar amb un veritable acord del vençut amb el vencedor. Un veritable i seriós acord de pau per millorar la convivència i, sobretot des del seu punt de vista i interessos primers, la vida dels àrabs. Per la qual cosa els palestins han de fet aquest pas endavant i no pas romandre encara més temps en una posició d'extremisme ideològic perquè el bèl·lic i el sociològic el tenen absolutament perdut, per la qual cosa, cal que renunciïn d'immediat a la resistència. I cal aturar la incitació. I cal acabar amb el programa de pagament per matar. I, tal com dic abans, cal implementar i instituir programes educatius per a la pau i la convivència per desfer molts anys d'odi als jueus i l'objectiu, que ja s'ha demostrat una dèria impossible, d'eliminar totalment  Israel i esborrar-lo dels mapes i de la historia, perquè aquestes absurdes pretensions de radicalitat, tal com s'ha posat de manifest, tenen molt mala peça al teler

■ S'ha de desenvolupar, en definitiva, socialment i educacional un nou tipus de palestí. No cal que sigui submís. Se li han de concedir tots els drets civils i privilegis socials, i, alhora, ha de complir tots els requisits proporcionats, des dels impostos fins al servei nacional, cosa que en bona mesura ja passava amb la quantitat ingent de palestins que entraven des de Gaza, Judea i Samaria a treballar a Israel per guanyar un salari tres cops superior al que podien percebre en les seves comunitats. I amb el pogrom del 7 d’octubre, s'ho van carregar tot en perjudici propi i van perdre bous i esquelles, o sigui, van perdre tot això que els havia costat molts anys i molta confiança dels israelians d'obtenir i ho van perdre tot en una partida sense altre retorn que sortir del punt zero altra vegada. I per tots aquests motius i moltes altres coses positives com tenir pau, estabilitat familiar i il·lusió de futur i superació personal de manera normal i habitual, si jo fos un àrab palestí, honestament, això seria el que faria.

  

 

 

A mesura que s’ha anat revelant la llista de candidats seleccionats per Donald Trump, s'ha fet evident que les preocupacions originals eren infundades, ja que en la nova tria no hi falten personalitats pro Israel

 

Trump, d’entrada sí, però amb matisos

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 18-10-2024

Quan fa una setmana el president electe dels Estats Units, Donald Trump, va començar a seleccionar els seus candidats per a un càrrec governamental, molts israelians estaven amatents a la tria per saber si l'equip final seria amigable amb l’Estat d’Israel i els jueus en general. Al principi, quan es va anunciar que l'antic ambaixador nord-americà a l'ONU Nikki Haley i l'exsecretari d'estat Mike Pompeo, que havien estat membres destacats de la primera administració de Trump, no tindrien cabuda en la nova administració, entre l'opinió pública i la premsa israeliana hi va haver certa preocupació ja que aquests dos exmembres de l’anterior mandat de Donald Trump tenien uns posicionaments marcadament pro israelians, tot i que davant la preocupació popular de seguida va transcendir que el president no comptava amb ells per una certa deslleialtat d’aquests cap a la seva figura després que Biden es fes càrrec de la Casa Blanca el 2020.

■  A mesura que s’ha anat revelant la llista de candidats seleccionats per Trump, s'ha fet evident que les preocupacions originals eren infundades, ja que en la nova tria no hi falten personalitats pro Israel, com ara diversos evangèlics, un d'ells Mike Huckabee, que ja va ser ambaixador a Israel i en què s’ha recordat que no accepta termes com "ocupació", "assentaments" i "Cisjordània" en referir-se, respectivament, al retorn dels jueus a la terra promesa, i a les ciutats, pobles i barris jueus establerts a Judea i Samaria, autèntiques denominacions d’aquests indrets avui anomenats Cisjordània o WestBank.

■ En qualsevol cas, el ministre de Finances, Bezalel Smotrich, es va veure prou encoratjat per aquests recents avenços per anunciar que el 2025 seria l'any de la declaració de la sobirania israeliana sobre els assentaments jueus a Judea i Samaria, mentre que els que defensen l'assentament jueu immediat a la Franja de Gaza asseguren que “el miracle pel retorn a Israel d’aquesta terra ja s’ha complert”, tot i que encara està per veure si tot això tindrà el vist-i plau de la nova administració nord-americana.

Pete Hegseth

■ Un altre possible nomenament que fa les delícies de la dreta israeliana és el de Pete Hegseth com a secretari de Defensa dels EUA. Hegseth és un comentarista de Fox News i veterà de la Guàrdia Nacional que ha expressat el seu menyspreu per les anomenades polítiques "woke" dels líders del Pentàgon. Si és nominat, s'espera que Hegseth compleixi les promeses de campanya de Trump d'eliminar de l'exèrcit nord-americà els generals als quals acusa de dur a terme polítiques woke en munió de temes. A banda d’això, Hegseth també és conegut per impulsar i donar suport a l'eliminació de les dones dels rols de combat a l’exèrcit.

■ Òbviament, la dreta israeliana dona suport a Hegseth perquè, en general, afavoreix un paper militar internacional molt més actiu per als EUA, és pro Israel com a evangèlic i manté una posició falcó respecte a l'Iran. No obstant això, Hegseth és una de les diverses eleccions de Trump que potser no aconseguiran la seva nominació al Senat perquè el problema del comunicador és la seva total falta d'experiència militar o de direcció general. També hi ha signes d'interrogació sobre la seva conducta personal, inclosa una investigació passada relacionada amb l'abús sexual, que als EUA això són molts enters per assolir o no un càrrec públic.  

■ Tanmateix, abans que algú comenci a alegrar-se de qualsevol nomenament en particular a la nova administració de Trump, cal tenir en compte que, per molt lleials que siguin cadascun dels designats de Trump, el nou president prendrà totes les decisions polítiques importants. El suport d'Israel no significarà necessàriament un suport automàtic a totes les opcions polítiques d'Israel, o millor dit, de Benjamin Netanyahu, i, per tant, és difícil saber com reaccionarà Trump si Israel no aconsegueix posar fi a la guerra actual en els seus diferents fronts en el moment en què entri al càrrec, com ja ha exigit en diverses ocasions.

■ Aquest no és un tema secundari, sens dubte. Però és molt probable que Netanyahu, amb el suport del ministre d'Afers Estratègics, Ron Dermer, faci tot el possible per convèncer Trump que canviï d'opinió al respecte, perquè aturar la guerra al front nord fronterer amb el Líban (Hamàs a Gaza està pràcticament desarticulat) seria com posar el marcador a zero després d'un any de, la població civil, patir bombardejos diaris amb milers de míssils i moltes víctimes i donar l'oportunitat a Hesbol.là, i per tant a l'Iran, de rearmar-se, que és precisament allò que recerquen quan demanen que s'aturin els combats. I d'altra banda, els terroristes de Hesbol.là no han complert mai els acords perquè els islamistes sempre fan això mateix perquè les lleis gihadistes escrites a l'Alcorà els permeten trencar els pactes amb els "infidels". I els trenquen sempre. Per això Netanyahu no vol aturar la guerra i vol destruir totalment Hesbol.là com ha fet amb Hamàs a Gaza. Ja veurem si el nou president dels EUA ho veu igual perquè aquesta és una altra qüestió que no és menor.

■ Una altra realitat de Trump és que dona suport a una política de reducció de la despesa federal en milers de milions (possiblement bilions) de dòlars, i això inclou retallar, o fins i tot eliminar, generosos ajuts financers als aliats dels EUA que en tenen necessitat. De moment, se sap que retallarà totalment la despesa destinada a Ucraïna perquè la seva voluntat és acabar amb aquella guerra absurda que és un pou sense fons en el que hi aboquen els seu capital els ciutadans dels EUA i de la UE, de moment amb resultats força negatius per totes dues entitats polítiques per la qual cosa Trump segurament optarà per reprendre les relacions amb el Kremlin i posar fi al suport a una contesa que ja passa dels dos anys de durada i només genera problemes i molts costos en vides humanes. Pel que fa a Israel, en aquest mateix aspecte de finançament, no n’ha transcendit res, tot i que, malgrat haver proclamat el seu suport incondicional a Israel durant la campanya, pot donar la sorpresa i rentar-se les mans d'allò que va assegurar. I, d'altra banda, els que fa anys que ens dediquem a la informació, ja sabem per experiència que els americans, republicans i demòcrates, en això són tots americans, o sigui, calcats.

La carta d’Elon Musk

■Una de les raons per les quals Trump incorporarà l'home més ric del món, Elon Musk, en el seu entorn (encara que no a l'administració, perquè això implicaria nombrosos conflictes d'interessos) és precisament per a aquest propòsit. S'està formant un Departament d'Eficiència del Govern (DOGE), en el qual Musk i l'empresari indi americà Vivek Ramaswamy han estat designats per presentar propostes per aconseguir de manera efectiva les retallades desitjades d'acord amb els valors i prioritats de Trump. I pel que fa a la relació del magnat amb Israel, atès que, durant l'últim any, Netanyahu ha desenvolupat una relació personal amb Musk, començant amb una visita dels Netanyahu a la planta de cotxes elèctrics Tesla de Musk a Califòrnia el setembre de 2023, és molt possible que la seva presència i influència en la presa de decisions del president dels EUA podrien ser molt beneficioses per a Israel. I, si en els pròxims quatre anys Netanyahu continua sent primer ministre, haurà d'aprendre a participar en la partida conscient que hi ha algú altre que té millors cartes perquè Trump, no només es negarà a acceptar que Netanyahu el faci una "merda" (per repetir un terme que fa servir  Biden sobre ell), sinó que tampoc serà tan pacient com Biden, com qualsevol que es dedica a la geopolítica sap de sobres.

■ I per tancar el repàs a l’actualitat, abans de començar amb el de l’anterior mandat del president republicà i les passes polítiques  i trajectòria política de l’israelià, acabaré explicant una cosa que tothom sap: com que ni Trump ni Netanyahu admetran mai que s’han errat en res, la qual cosa és absolutament incerta, i tots dos són mestres de crear notícies falses com a arma habitual, serà interessant veure com actuarà en les distintes situacions i quins nous camins i estratègies emprendrà i posarà en pràctica Netanyahu amb Trump a la Casa Blanca. Perquè que la nova administració de Trump ajudi o no Israel a sortir del desastre social, econòmic i polític en què està immers per culpa del 7 d’octubre (i políticament des d’abans, no ho oblidem) dependrà molt de com Netanyahu, que ja és gat vell, jugui la partida.

Què no va dir Netanyahu?

■ Al titolet amb interrogant hi afegeixo un enllaç en què tothom interessat podrà conèixer a fons el personatge de què parlaré a continuació, ja que Netanyahu en va parlar públicament l’any 2016 en unes declaracions i bastant a fons però li va faltar aportar una informació molt valuosa i clau per entendre l’actualitat. Em refereixo a Mohammad Amin al-Husseini (Jerusalem, 1895/1897 - Beirut, 4 de juliol de 1974) a qui en algunes enciclopèdies i tractats històrics i geopolítics es citat com “un polític nacionalista palestí durant el Mandat Britànic de Palestina” però que realment va ser el pare del terrorisme que actualment afecta molt greument la regió i la gran majoria de palestins i israelians que hi conviuen.

■ En aquell any 2016, fa 8 anys, Netanyahu va explicar que Amin al-Husseini havia estat un alt nazi, la qual cosa és certa, i també va dir que havia estat l’instigador, amb els nazis, de la política d’extermini que van portar a terme en materialitzar l’Holocaust, la qual cosa també és certa, no que els nazis no haguessin considerat aquesta “política”, perquè si algú ha llegit Mein Kampf (en alemany 'La meva lluita') un llibre escrit per Adolf Hitler en què combina elements autobiogràfics amb una exposició de la seva ideologia política, la nacional socialista, i moltes barbaritats més com “el perill jueu i els mals del món” que fonamentava en el judaisme i el comunisme, per aquest ordre, recordarà que la política d’extermini hi és inclosa, però no tots els nazis estaven d’acord sobre exterminar els jueus europeus i, de fet, des que el 1933 Hitler puja al poder, fins la tardor de 1941, segons els historiadors més experts en la qüestió de “La solució final”, la política preferencial dels nazis encara era expulsar els jueus de la zona que controlaven ells, amb la qual cosa no estic dient de cap manera que no haguessin matat jueus abans de la tardor del 1941, perquè ho havien fet i força, però no s’havia pres la decisió de matar-los tots ni de construir un sistema de camps d’extermini ni de tancar les portes per tal que cap jueu pogués sortir de la zona de l’expandit Tercer Reich.

■ Allò que va explicar Netanyahu el 2016, que és la mare dels ous d’allò que vull contar, sí que és això mateix, perquè la idea dels nazis era expulsar-los al Mandat Britànic de Palestina, actuals Israel i Jordània, i que es quedessin allà i no fossin un problema pels nazis i les seves creences antisemites, anticomunistes i anti imperfeccions físiques i psíquiques, que segons ells eren els homosexuals, els minusvàlids i els afectats per malalties genètiques evidents a la vista, etc. En el judici de Nuremberg, i segons el testimoni de Dieter Wisliceny, lloctinent del precursor del sistema dels camps de la mort, Adolf Eichmann, Amin al-Husseini superava els propis nazis en les seves diatribes antijueves i que era ell qui va insistir a l’alt comandament nazi que cap jueu es podia salvar a Europa i que calia tancar les portes, no deixar-los sortir i construir un sistema de camps d’extermini per tal de matar-los tots. Tot això ho va explicar Netanyahu el 2016, però allò que no va dir va ser que al-Husseini és el creador del que avui anomenem Autoritat Nacional Palestina (ANP/OLP), perquè si l’avui cap de govern d’Israel hagués contribuït en l’aportació d’aquest tros addicional d’informació, la coneguda Finestra d’Overton, emprada en comunicació política i en espais comunicatius per part de tertulians, comunicadors i conductors d’espais de ràdio i televisió en què els graus d'acceptació per part de l'anomenada "opinió pública" d'una població donada són impensable, radical, acceptable, assenyada, popular i política, en aquells moments la Finestra d’Overton s’hagués mogut i els israelians en general haguessin començat a considerar l’opció i a preguntar-se “si l’ANP (OLP) procedeix de la solució final dels nazis, què hi fa dins l’Estat d’Israel i en territori israelià? Els hem de fer fora d’aquí perquè és absurd posar els nazis alemanys dins l’estat jueu”.

Per què Netanyahu va callar?

■ El president israelià no podia afegir “el detall” que al-Husseini havia creat l’ANP (OLP-Fatah) perquè si hagués estat així, qui quedava en evidència era el propi Netanyahu, perquè precisament va ser Netanyahu qui va trencar el tabú de negociar amb OLP-Fatah, tal com explico en el punt 🔴 L’OLP AL FATAH I ELS EUA de l’enllaç sobre al-Husseini, la qual cosa va succeir durant la Conferència de Pau de Madrid de 1991, i allà va ser on ell va moure aquesta Finestra d’Overton perquè abans de Madrid el tabú era que no es podia negociar res de res amb OLP-Fatah i, per tant, Netanyahu no ho podia dir perquè va ser ell qui va posar OLP-Fatah dins d’Israel, i això la gran majoria de la gent no ho sap. Perquè si Netanyahu no hagués començat a negociar el 1991 a Madrid amb OLP-Fatah per primera vegada, els Acords d’Oslo amb aquests terroristes palestins no s’haurien materialitzat dos anys després, el 1993. Per això Netanyahu el 2016 no podia explicar que al-Husseini, el pare de “La solució final” havia creat l’OLP-Fatah, perquè quedava totalment al descobert.

Què ha d’exigir Israel a Trump?

■ La gent israeliana, a banda del Govern i la Knesset, ha d’exigir Trump que informi sobre la història i els orígens d’OLP-Fatah i al-Husseini. Perquè a Trump això no li costarà gens i canviarà per complet la gramàtica política en tot el planeta, no solament als EUA i a Israel, sinó a tot el món. Que la gent sàpiga que OLP-Fatah en realitat són els nazis, que OLP-Fatah en realitat és l’Iran, que OLP- Fatah no és cap soci per cap pau sinó tot el contrari, i que són el gran padrí de tot el desastre terrorista que ha blasmat la seguretat d’Israel, i això ara ho pot fer Trump de manera molt fàcil. I si ho fes, passaríem immediatament a un món distint. I no solament canviaria la política europea i la dels EUA sinó la dedins del mateix Israel, en què hi ha molta gent que aquest fet no el sap.

■ A partir d’ara, doncs, caldrà posar atenció a allò que fa Trump i no tant en el que diu en els discursos, ara que comença l’etapa del seu segon mandat presidencial, perquè amb petits detalls com moure l’ambaixada de Tel Aviv a Jerusalem ja hi ha gent que està contenta, doncs això no és el que se li ha d’exigir, com aliat israelià. I si mentre mou l’ambaixada el finançament dels EUA al Líban no s’atura, dona milers de milions en armament a Arabia Saudita, que per a ell és una gran prioritat perquè hi va anar oficialment de seguida que va guanyar les eleccions, fa discursos contra Qatar però, en canvi, no treu la base militar d’allà ni els força a suspendre el finançament del gihadisme, etc., etc., doncs, sincerament, aquesta mena de coses em fan sospitar de les bones intencions de Trump amb Israel. Per això és molt important que la gent que s’estima Israel no s’emocioni gaire i que tots plegats tinguem una acció crítica i suspicaç cap a Trump fins que demostri amb accions contundents que el seu suport a Israel va més enllà dels discursos i va més enllà de gestos simbòlics com canviar la ubicació de l’ambaixada dels EUA. Perquè, per exemple, si Israel és destruït per un moviment gihadista que Trump prèviament i preventiva no ha desarticulat, doncs, sincerament, poca serà la importància d’on sigui l’ambaixada. És més, podríem interpretar aquesta mena d’accions i gestos com pensats per manipular els israelians perquè estan agraïts pel trasllat de l’ambaixada, però, precisament aquest mateix agraïment els pot tapar la visió cap a altres coses més substantives que Trump encara no està canviant.

■ El de les sancions contra Iran, per exemple,  sempre m’ha semblat un tema sospitós. Perquè, després de diversos contrastos i repassos als fets, trobo que les esmentades sancions no van fer gaire mal al règim dels aiatol·làs perquè seguien exportant petroli ni que fos amb disfressa a la Xina i a l’Índia, entre altres països, sense amagar-se gaire, per la qual cosa, igual que el de l’ambaixada a Israel, aquestes sancions podrien no haver passat de ser un gest simbòlic que serveix perquè els observadors quedin convençuts de la política anti iraniana que, en realitat, no té cap conseqüència o en té molt poques. O Egipte, que rep una quantitat ingent de diners dels EUA que fan servir per comprar armes sense cap motiu aparent perquè només podrien servir per atacar Israel ja que al voltant no hi ha cap país susceptible de ser enemic d’Egipte, i durant els quatre anys anteriors de Trump els egipcis van continuar rebent els diners americans i van seguir comprant armes. I malgrat que una vegada un senador nord americà va proposar al Senat dels EUA que obliguessin Egipte a gastar aquests diners que els paguen (per l’acord de pau des de 1979) i que els envien cada any, en altres coses que no fossin armament i sí en accions que beneficiessin socialment la població civil, per exemple, doncs la proposta feta dins la cambra no va prosperar i la llei no es va aprovar. O que Trump va ser el fiador dels Acords d’Abraham, que es van signar amb estats gihadistes com Arabia Saudita i Emirats Arabs, que són règims descaradament islamistes i estats esclavistes perquè els treballadors forans de baix nivell i els pobres d'aquells països són, literalment i sense exageració, veritables esclaus. O sigui que, vist tot això, molta atenció i tothom amatent a allò que farà Trump en relació a Israel a partir del 25 de gener.

■ La banda bona és que Trump ha estat elegit per molts milions de persones que amb Israel comparteixen el desig de pau a Amèrica i a l’Orient mitjà.      

Els grans mitjans vs els petits i els autors de les xarxes socials

■ Tot això que acabo d’explicar i publicar, ha estat possible gràcies a les xarxes socials que els mitjans i els polítics poderosos tant menyspreen perquè els són una pedra molt grossa a la sabata. Avui, els periodistes que no depenem de cap mitjà amb marca, els que som totalment lliures per explicar allò que creiem que hem de fer saber al món, ho podem fer possible gràcies a l’autoedició i a la pròpia publicació a les xarxes. I tant Donald Trump com Bobby Kennedy Jr. han demostrat que amb la xarxa és possible guanyar perquè té un poder il·limitat. Per això la xarxa fa tanta por als grans mitjans com The Guardian i altres que fins fa poc ho podien manipular tot sense que, pràcticament, ningú se n’adonés. I avui tots tenim el poder de canviar el món des d’un ordinador i una connexió a internet si disposem de dades, fonts fiables i recursos informatius suficients. Vosaltres i jo sense anar més lluny i sense cap mena de dubte. Perquè això només depèn de nosaltres, no pas de ningú més. I tots i cadascun de nosaltres ens podem convertir en científics del periodisme i fer tasques de difusió que els grans mitjans no fan perquè treballen per diners, i qui els paga o incentiva posa els límits que cap de nosaltres no s'imposa. Per això tenim el poder de moure el sistema polític, tal com s’ha demostrat en la campanya de Bobby Kennedy i en l’elecció de Trump. Perquè, tots els mitjans, grans i petits, feien campanya contra Trump. I això també passa a Catalunya en què tots els seguidistes del règim de #Vichy i el processisme mentider van contra Sílvia Orriols de Ripoll. Pregunteu-vos realment per què, que no és de cap manera per les falses acusacions d'extrema dreta que esgrimeixen contra ella ni molt menys, perquè l'extrema dreta és una altra cosa, i banalitzar l'extrema dreta és com banalitzar el nazisme. I avui, a Catalunya, gairebé tots els mitjans, començant pels que presumeixen de ser nacionalistes o independentistes, quan realment cobren per ser totalment el contrari, han caigut en aquesta lamentable posició aperiodística per ordres incontestables dels que controlen la bossa dels doblers que alhora treballen pels que fan i desfan a l'IBEX35 (en que només Grífols té seu a Catalunya) i a les clavegueres del deep state espanyol. 

■ Als EUA, qui va explicar la veritat com faig jo fa anys i com feu molts de vosaltres, van ser aquests mitjans alternatius que no estan sota el control ni la batuta de les grans corporacions ni dels interessos més obscurs, amb la qual cosa els grans mitjans estan perdent bous i esquelles i heus aquí cada dia les seves queixes contra twitter i la xarxa en general, la qual cosa i sortosament, tot demòcrata i amant de la llibertat ja va entenent i celebrant. I aquesta ha estat una altra Finestra d’Overton que s’ha mogut. I molt ben moguda, per cert. Perquè avui els mitjans de manipulació com el New York Times, Washington Post, The Guardian o la CNN (o a casa nostra TV3, La Vanguardia, Vilaweb i la resta de pamflets mentiders i perceptors del règim de #Vichy) enganyen molta menys audiència que el 2017, per posar un exemple de vergonyosa complicitat (des) informativa en l'engany massiu del processisme a tota la ciutadania de Catalunya.

El problema interminable de la immigració il·legal

■ La valenta decisió de Donald Trump de decidir deportar els immigrants il·legals ha fet moure la Finestra d’Overton de la situació de la immigració il·legal a Europa. I molts països ja s’estan preparant per fer-ho perquè veuen clar que cada dia entra immigració il·legal, sobretot musulmana, que tal com es va veure a Amsterdam i s’ha vist a Londres de manera reiterada durant anys, s’està organitzant dirigida pels seus clergues per poder prendre el poder continental a la mínima ocasió que puguin. El pogrom d’Amsterdam el van gestar i articular els musulmans. Per això ara ja s’està discutint en molts llocs d’Europa sobre deportar els musulmans que transgredeixin les lleis europees. Perquè si la ideologia d’aquesta gent és destruir l’ordre occidental, l’ordre liberal occidental, que se sustenta en les bases dels drets humans i les llibertats individuals, de pensament, d’associació i de religió, si els gihadistes musulmans volen destruir tot això, aleshores i ho dic sense cap mena de recança, tenim el dret d’expulsar-los dels nostres països occidentals immediatament.

Geert Wilders

■ Geert Wilders, que avui és el polític més rellevant d’Holanda, us agradi o no, fa molts, molts anys que es va avançar als esdeveniments i en fa també  molts que alerta al respecte mentre altres carallots es dediquen a explicar que a Europa hi cabem tots i que benvingut sia tothom que arribi per la via que sigui. Si us plau! D’allà on no n’hi ha no en pot rajar. ¿No ho veuen que tots aquests islamistes fanàtics només són aquí per destruir aquests valors judeocristians que representen a la gran majoria dels europeus d'arrel, o sigui, a la gran majoria de tots nosaltres? Per res més és aquí aquesta milícia salafista que ens ocupa places, carrers i barris sencers. I ara que Trump és president dels EUA, aquesta de les expulsions dels que transgredeixen les lleis robant i delinquint reiteradament o proclamant la gihad en tota mena d’escenaris, és una nova possibilitat i oportunitat per la nostra gran majoria judeocristiana. Perquè la cosa va de ser majoria o no. I de moment, encara som majoria. I perquè com que aquesta xacra cada dia es posa en evidència a tot Europa i a tot Occident, aquí la Finestra d’Overton també s’ha mogut.

■ Aquest posicionament de Wilders o el de Trump ha fet obrir els ulls a molts altres dirigents que no volen res més pels seus respectius països que defensar les tradicions ancestrals dels drets humans que els occidentals vam construir durant segles amb molt d’esforç i que s’apuntalen en els valors judeocristians que les nostres societats han conreat i que ens han permès construir les democràcies modernes i, en la meva opinió, penso que encara hi som a temps d’evitar que el gihadisme les destrueixi aquestes nostres democràcies per la qual cosa, una de les consideracions bàsiques que cal fer és, ni més ni menys, que accións polítiques legals per foragitar tota aquesta gent dels nostres països si no estan disposats a respectar les nostres lleis, els nostres drets i les nostres llibertats. Perquè, tal com va escriure Karl Popper en el seu llibre “La sociedad abierta y sus enemigos” (1945), de lectura obligada per a tot liberal i també pels que un dia ja llunyà ens vam endinsar en el laberint de la Ciència Política i les seves assignatures obligatòries o troncals, laberint del qual miraculosament en vam sortir vius i més savis i sarcàstics que abans d’entrar-hi. “La tolerància il·limitada condueix indefectiblement a la desaparició de la tolerància i hem, per tant, de reclamar, en nom mateix de la tolerància, el dret a no tolerar la intolerància”, assegura Popper en la publicació que esmento. Doncs, això.

Posar les coses a lloc sense caure en el despotisme  totalitarista

■ Personalment, i després del què he reflexionat al voltant de tot això que ens ocupa, el meu pensament en forma d'autopregunta és: com podem defensar les nostres postures, cultura i societat occidentals sense caure en el racisme? Sobretot després de veure i comprovar mil i una vegades que sovint, aquells que ens molesten i ens ofenen, tot i ser-ne molt conscients  no es preocupen ni un bri  ni per rectificar, ni per moderar-se mínimament ni per agradar-nos de cap manera. I aleshores la reflexió és, jo no vull impedir que tothom practiqui la religió que vulgui (personalment estic en un estadi d’agnosticisme fa anys, sincerament) i aquesta llibertat que vull per a mi també la vull per la resta del proïsme. I sí, em defensaré del seu fanatisme però tampoc no cauré en el parany del racisme ni en la intolerància, en aquest cas, de manera molt pensada. 

■ Em ve al cap Ayan Hirsi Ali, una activista de Somàlia, musulmana i autora del llibre “Infidel”, que quan es va adonar de l’horror que és l’islam va marxar del seu país (avui bona part del qual és en desgovern i a mans de milícies de clans i combatents islamistes que perpetren la pirateria marítima sanguinària) es va refugiar precisament a Holanda. I es va convertir en una política holandesa molt destacada. Ara és als EUA en qualitat de refugiada, perquè, com demostra aquest pogrom a Amsterdam, els dissidents musulmans en aquests moments estan en greu perill, fins i tot en les societats europees com la neerlandesa en què ella s’havia refugiat inicialment. Avui és una comentarista important com a defensora d’Occident. I explica que Occident ha de ser el refugi per als musulmans que es volen escapar de l’islam, com va fer ella. I aquesta no és, de cap manera, una posició ni racista ni diu que els musulmans siguin dolents. Però allò que sí que és dolent és l’islamisme. I tots els musulmans que es volen refugiar del gihadisme, per mi, són benvinguts si ho fan convençuts i amb ganes de converncer-ne d'altres. I aquesta, precisament, és la postura política i social de defensa dels valors occidentals que trobem en la dreta europea d’avui, com la de Wilders o Orbán, i que també és la de Donald Trump. Perquè la gent d'Europa, tard o d'hora, s'aixecarà tota (com ja va passar amb ⚫ Punt 13. 1848: LA PRIMAVERA DELS POBLES) i no deixarà que sigui violada en els seus drets i, molt menys, islamitzada. I això ja està començant a passar. Temps al temps, perquè al final, sortosament i malgrat l'atrofia i la  imbecil·litat woke d'alguns obnubilats contra-occidentals, veurem expulsions massives d'islamistes que havien vingut de manera molt programada i amb la mentida pel davant (recordem que a l'Alcorà es permet els musulmans mentir si és amb l'objectiu d'islamitzar o conquerir drets al respecte) a fer la gihad al nostre continent.

La dreta tradicional i el racisme

■ El que ha passat en els darrers anys ha estat un canvi absolut de paradigma pel que va als valors. Tradicionalment el racisme niava en les dretes. I, en canvi, avui el racisme pur i dur s’allotja a l’esquerra. Tot el woke i els seus components i acòlits s’ha convertit en un moviment racista en contra de la gent blanca i contra tots els que fem front al gihadisme. Se suposa que els que no volem salafisme ni salafistes als nostres pobles i ciutats som racistes? Doncs no! No, de cap manera. Perquè precisament la gent que combatem el totalitarisme islamista, els que lluitem contra la xacra gihadista, som els que defensem els valors liberals tradicionals d’occident. I per això els defensem i pregonem que la nostra societat Europea i Occident han de ser un refugi per a tot aquell que vulgui escapar de la xacra totalitarista de l’islamisme. Com Ayan Hirdi Ali o com els esclaus dels països comunistes que a la mínima que podien s’escapaven i es refugiaven en els països democràtics occidentals en què les llibertats i els drets humans existien, al contrari que a l’altra banda del teló d’acer i del mur de la vergonya. I la millor manera de demostrar que no som racistes per a res és fer saber els musulmans que Occident és el seu refugi si s’escapen de la xacra gihadista, però en cap cas un territori per islamitzar, terroritzar o per fer allò que els vingui de gust sense respectar les lleis i els ciudadans que hi habiten fa segles. En cap cas. I si això progressa la resta vindrà per afegitó i es començaran a tancar mesquites salafistes i a marxar els seus imams perquè la societat occidental, a través de la xarxa dels independents no manipulats, haurà aconseguit fer canviar la Finestra d'Overton per a la resta i al respecte.          

Per acabar

■ Una cosa és certa: la democràcia a Israel i als Estats Units, i per simpatia a la mateixa Europa, està a punt de solcar i creuar aigües molt difícils. I aquesta travessia, si surt bé, haurà estat la gran obra de Netanyahu i Trump, respectivament.

 

 

 

 

 

 

 

 

Funcionaris propers al representant de l'Iran a l'ONU han confirmat que el líder suprem del règim islàmic a l'Iran, Ali Khamenei, de 85 anys, va ser enverinat ahir a la nit

 

Alí Khamenei enverinat o de com la intel·ligència israeliana està destruint el règim iranià des de dins

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 18-10-2024

Els efectes de la campanya militar israeliana, la més brillant que s'ha portat a terme des del 1967, estan destruint el règim iranià des de dins. L'impacte no només és en tota la infraestructura iraniana bombardejada, o en els alts comandaments eliminats, sinó que va molt més enllà i avui ha tocat fons amb el més que sospitós enverinament del seu líder suprem Alí Khamenei.

Quatre funcionaris propers al representant de l'Iran a l'ONU han confirmat que el líder suprem del règim islàmic a l'Iran, Ali Khamenei, de 85 anys, va ser enverinat ahir a la nit. Tot i això, no està clar si va sobreviure o si aquest incident va donar lloc a més esdeveniments que segurament s’aniran succeint amb el pas de les hores. Segons que informa newyorki.net, en una mesura urgent, Khamenei ha designat el seu fill, Mojtaba Khamenei, com el seu successor elegit.

Doncs, aquesta és la notícia que a continuació analitzaré, comentaré  i ampliaré també gràcies a les aportacions de dades importants de companys analistes geopolítics com Irving Gatell, Moshe Klughaft, Dani Lerer o Francisco Gil-White, entre d’altres.

■ Des que els aiatol·làs van accedir al poder de l’Iran, el 1979 i després de retornar del que deien que era un exili (que de fet era un exili com el dels processistes del nostre país, que no era cap exili ni res semblant sinó un simple allunyament geogràfic) i foragitar el xa Mohammad Reza Pahlavi (Teheran, 26 d'octubre de 1919 - el Caire, 27 de juliol de 1980) el país persa va començar a construir un entramat d'aliats i subalterns (ara en periodisme els anomenem proxis) amb el propòsit principal de destruir Israel. El proxi més important de tots era Hezbol·là, veí d'Israel i armat fins a la barretina.

■ La idea de l’islamisme anti israelià era crear les condicions òptimes per llançar un atac coordinat des de diversos fronts, cosa la qual que no era pas gens senzilla d’aconseguir. Però, de fet, ja des de l’inici de 2020, l’Iran ja contemplava com a viable aquesta possibilitat, si més no en teoria. Se suposava, doncs, també dins la teoria, clar, que ja tenia l’equip preparat i armat per prémer el botó de foc.

Estructura del disseny de l’atac per esborrar Israel del mapa

1. A Gaza -pati del darrere d'Israel-, Hamàs.

2. Al Líban, Hesbol·là.

3. A Cisjordània, cèl·lules de Hamàs i del Gihad Islàmic palestí.

4. A Síria, el règim de Baixar al-Àssad.

5. A l'Iraq, les milícies xiïtes.

6. Al Iemen, els huthis.

I, en última instància, els recursos militars de l'Iran mateix, que en aquells moments eren molt superiors (o això publicitaven) als d'avui.

■ El 7 d'octubre del 2023, Hamàs va llançar un salvatge atemptat terrorista que tenia com a objectiu provocar una resposta brutal israeliana, i així desencadenar la guerra de la fi del món. Hamàs confiava en dues coses perquè el pla iranià, llargament esperat, tingués èxit.

1. Que la resposta brutal israeliana fos detinguda gairebé immediatament per la comunitat internacional.

2. Que en aquest lapse de temps l'exèrcit israelià s'hagués desgastat físicament i moralment a Gaza, debilitant així de manera molt remarcable les defenses al nord del país en la seva lluita en la frontera del Líban amb Hesbol·là.

■ Heus aquí el motiu pel qual el front terrorista islamista va construir centenars de quilòmetres de túnels a Gaza: un parany mortal perquè Israel hagués de sacrificar milers de soldats en el seu afany de causar el màxim perjudici a Hamàs. Òbviament, Israel els portava avantatge, però el pla de Hamàs no era lluitar sols perquè, tal com dic, tenien un pla traçat amb l’Iran i la resta de proxis.

■ En primer lloc, la comunitat internacional havia d'imposar l'alto el foc, per la qual cosa es pensaven i calculaven que Israel no solament se sentiria humiliat sinó també desmoralitzat. Després d’això, Hesbol·là -que mai no ha acatat cap ordre ni de l’ONU ni de la comunitat internacional- entraria en joc amb el seu propi atac, molt més agressiu i sever que el de Hamàs.

■ Tot això, i també com a conseqüència del més que segur caos intern dels israelians, sumat al seu col·lapse defensiu, Iran i els seus aliats calculaven que provocaria la intervenció internacional. L'ONU, sempre contra Israel com és més que conegut i notori, hauria decidit “diplomàticament i democràtica", imposar a través de la comunitat internacional la reorganització política de la regió, establint "un sol estat" com a solució, o sigui que d’una vegada i per totes “arreglarien el conflicte entre els palestins i els israelians" i ho farien anul·lant les fronteres entre Israel, Gaza i Cisjordània i que tots els habitants -israelians i palestins- passessin a ser ciutadans d'un sol país "democràtic".

■ L'objectiu, i cal fixar-se en la perversió intencional, a mitjà o curt termini hauria estat que els palestins controlessin el govern, i així, el que des de 1948 coneixem com l'Estat d'Israel, hauria estat destruït políticament des de fora cap endins. I com que estaven tan segurs del seu indubtable èxit estratègic, ni Hamàs, ni Hesbol·là ni l'Iran no es van preparar per si aquest pla no funcionava. És a dir, no tenien un Pla B. No van preveure de cap manera que Israel estigués preparat per respondre eficaçment tant a Gaza com al Líban i els alterés tot el calendari que tenien previst. I aquí van començar els primers fruits de la genialitat militar i d’intel·ligència israeliana. Perquè les IDF van respondre, sí, i tant. Però no com Hamàs esperava que ho fessin.

■ Israel va saber administrar molt bé els seus recursos, i així va evitar debilitar les defenses al nord del país. Hesbol·là no es va arriscar a llançar-se a una guerra oberta, i durant gairebé un any Israel només es va haver d’enfrontar seriosament a Hamàs, a qui, una vegada dins de Gaza, que és un territori petit (com de la Zona Franca a Arenys de Mar (42 km) amb una amplada mitja de 14 km) va calibrar molt bé i va calcular estratègicament quins moviments podrien o no fer els terroristes, la gran majoria amagats dins dels túnels i que cada dia tenien centenars de baixes precisament perquè havien de sortir i els israelians els esperaven a la porta. Per això tenien tant d’interès, sobretot en els darrers mesos d’encara intensos combats i abans de la mort de Sinwar, en què la guerra s’aturès, parany en què Israel, i malgrat les crides al respecte de la sempre amiga pro sionista ONU (òbviament l’adjectiu és pur sarcasme per part meva pequè tothom sap quin peu antisemita calça, aquesta “organització d’organitzacions humanitàries”). El resultat de tot això, doncs, és que Hamàs està absolutament destruït i amb la revifalla de la mort a punt de finar del tot. Sortosament!   

■ Pel que fa a Hesbol·là, exèrcit terrorista de 100.000 combatents i ultra armat per l’Iran però sense creativitat ni flexibilitat estratègica, paral·lelament a la lluita diària de les IDF a Gaza, es va enredar en una guerra de baixa intensitat en què Israel va aprofitar el moment i la poca capacitat d’intel·ligència militar dels proxis iranians per debilitar les seves posicions al sud del Líban i eliminar centenars de comandants. Hesbol·là, però, no es va adonar de l'abast dels danys i el mes de juliol Israel va decidir apujar la intensitat dels seus atacs i a fer-los més quirúrgics de manera que els seus principals líders van començar a caure. Shukr, els beepers i walkie-talkies, Nasrallah, els seus tres successors, tots van ser eliminats. I aquí va començar el veritable dany profund a l'Iran i els seus proxis.

■ La facilitat amb què Israel ubicava i eliminava els alts comandaments de Hesbol·là (i a diversos militars iranians d'alt rang) va deixar en evidència que alguna cosa important s’havia desencaixat a l'interior de l'Iran, fet que també afectava en gran mesura els seus aliats. D’altra banda, quan el riu surt de mare s’ho emporta tot pel davant, i vista l’obsessió dels aiatol·làs per continuar una guerra absurda i contraproduent, segurament la dissidència interna es va incrementar. No hi ha cap altra manera, sinó, d'explicar els "miracles" aconseguits per la intel·ligència israeliana. Se m’entén, oi? Perquè quan totes ponen, ponen totes.

■ Tota la informació de què Israel ha disposat sobre l’Iran o Hesbol·là, ha estat filtrada per gent de l'Iran i del Líban. És a dir, per gent del mateix règim que ja n'està farta del lideratge suïcida d'Alí Khamenei i els seus capsigranys, assassins de dones que només volen fer de dones com ho feien les seves àvies i mares perses, i de dissidents que no ho serien si la llibertat imperés políticament i religiosa i els civils del país no semblessin un exèrcit uniformat i les dones paneroles de cafetera conscients que les seves àvies i mares anaven a la platja a gaudir del mar amb vestits de bany com ho feien les catalanes i elles han d’anar incòmodament i insalubre tapades fins als ulls. I això, en un país en què s’ha imposat per la força, també la desperta la força contraria.

■ Des del setembre, la desconfiança interna i mútua en tots els comandaments iranians, sirians i de Hesbol·là ha causat estralls polítics gravíssims, i probablement avui n'hem vist el capítol més escandalós: el molt factible enverinament del màxim líder iranià, l'aiatol·là Alí Khamenei, una dada que ha estat confirmada extraoficialment per personal diplomàtic iranià. Les especulacions poden ser moltes, ja que l’home té 85 anys i en aquesta edat hi pot haver qualsevol falla orgànica, tot i que hi ha moltes possibilitats que efectivament hagi estat un atemptat. Potser acusar el Mossad seria el més fàcil, però en la situació actual, personalment tinc els meus dubtes, tot i que hi ha companys analistes que tenen més clar que jo -per causes que ara no ampliaré per ser molt feixugues d’explicar en només un article periodístic- que l'autoria del servei secret exterior israelià pot ser molt probable.

■ Però, tornaré al per què de tot plegat i especularé sobre la descomposició interna del règim, que és majúscula. Una descomposició que va arribar a la seva màxima cota després del bombardeig israelià del mes passat. L'Iran va quedar exposat, sense defenses aèries. I ara també ja se sap que fins i tot el seu programa nuclear sí que va quedar greument danyat.

La població iraniana, cansada fins a la sacietat de tants despropòsits

■ Però no només els iranians anònims n’estan farts de tants despropòsits, sinó els del propi règim. Khamenei, certament els ha portat a la destrucció. Per això tampoc no és improbable que, des de dins, comencin els intents per aturar el govern i el seu suïcidi com a poble perquè amb aquesta mena de dictadors el diàleg és totalment improbable.

■ L’Iran difícilment admetrà oficialment el que va succeir, així que no serà gaire la informació que es farà pública al respecte. Recordem que es tracta d’un règim no transparent en cap aspecte, i encara molt menys en l’informatiu. I més si és per acceptar un cop negatiu com aquest. Per això, com si es tractés d’un reialme com l’espanyol, per exemple, i a cop de decret, ja ha encomanat al seu fill que el succeeixi, per si cal anunciar la mort d’aquí a uns dies, per exemple. Que no seria la primera vegada que un règim totalitari “manté viu” un dictador en l’imaginari col·lectiu quan resulta que, físicament, és mort fa dues setmanes.

■ Em pregunto quan podrà durar una situació així, amb Israel fent guàrdia per mirar d’acabar amb tot aquest totalitarisme terrorista i amb la gent del país pressionant com sigui per també intentar liquidar el règim espantós que els oprimeix i assassina. Perquè segur que deuen estar tan ansiosos de llibertat i de felicitat com quan els catalans ens vam pensar el 2017 que els nostres no ens trairien i podríem assolir la independència i deixar l’estat que ens té amarrats des de fa 612 anys. Per això crec que els iranians venceran aquests sàtrapes sigui com sigui.

■ De fet, i si no ens han arribat informacions incorrectes, Donald Trump es farà càrrec de la Casa Blanca el 21 de gener, just d’aquí a dos mesos i tres dies, i pels informes que he llegit ja té preparada i a punt d’aplicar una llarga llista de sancions econòmiques destinades a asfixiar els aiatol·làs i a la reestructuració del nou Orient mitjà de pau duradora. I tant de bo que el nou inquilí de Washington compleixi la seva paraula i executi tot allò que té programat, perquè segurament aquell dia serà el començament del final de moltes misèries arreu del món. Ara només cal esperar.    

 

 

"Els jueus són un càncer", és una de les proclames que se sentien pels carrers de la capital dels Països Baixos després de l’esclat d’una nova onada de violència antisemita

Nova onada de violència antisemita a Amsterdam: enèsima  aproximació periodística i personal 

"Els jueus són un càncer", és una de les proclames de judeofòbia que se sentien la tarda de dimarts dia 9 pels carrers de la capital dels Països Baixos després de l’esclat d’una nova onada de violència antisemita amb incendis de tramvies i atacs a patrimoni i mobiliari urbà en un segon episodi d'arravatament contra els jueus en menys d’una setmana en què les tensions augmenten i la comunitat hebrea enfronta de bell nou amenaces creixents.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 16-11-2024

El dimarts dia 9 de novembre es van produir nous atacs antisemites a la capital holandesa després que el passat dia 7, en finalitzar el partit de futbol que es va disputar a l’Estadi Johan Cruyff Arena d’Amsterdam entre l’Ajax i el Maccabi de Tel Aviv, una turba antijudaica en nom de la suposada defensa de Palestina va atacar els aficionats israelians que abandonaven la rodalia. Desenes de persones van resultar ferides de diversa gravetat i els que es van aconseguir escapar van haver de negar de manera vergonyosa la seva identitat jueva per sobreviure.

■ Els manifestants pro-palestins es van enfrontar amb la policia antiavalots a la plaça central Dam d'Amsterdam amb un resultat de 62 detinguts, segons la cadena pública alemanya Deutsche Welle (DW). Després dels incidents, la ciutat va anunciar una prohibició de tres dies per celebrar cap mena de manifestació per garantir el manteniment de l’ordre públic. A més, el govern també va publicitar que imposaria controls fronterers més estrictes fins al 9 de desembre. Tot i això, centenars de persones van desafiar la prohibició, que havia estat ratificada per un tribunal a primera hora del dia i van corejar pels carrers de la capital neerlandesa "Palestina lliure!" i "Vergonya per a vosaltres!" i van demanar la fi de la guerra a Gaza.

■ De fet i informativament, amb el lid i un paràgraf potser ja n’hi hauria prou perquè la violència antisemita i la barbàrie islamista sempre segueixen els mateixos paràmetres i, dissortadament, condueixen a la repetició dels tristos resultats de sang, ferits, morts, explosions i atacs indiscriminats a civils perquè són covards i amb la gent armada suficientment no s'hi enfronten si no és a traïció.

■ Tot i que en aquest conflicte entre Israel i Hamàs (i el seu proxi finançador del terrorisme islamista, que no és altre que l'Iran, com ho és de Hesbol·là) ja ho he fet munió de vegades, tant en intervencions parlades com escrites, tornaré a analitzar políticament i social i per enèsima vegada què és l’antisemitisme, què el provoca i qui el pateix majoritàriament i per què. Ja vaig publicar una extensa exposició geopolítica relacionada en aquest mateix blog el passat dia 20 de febrer amb el títol Assaig geopolític sobre l’esclat de la guerra entre Israel i Hamas en el context del judaisme i la defensa dels seus valors occidentals en què vaig abordar àmpliament la xacra antisemita i el per què cal defensar el semitisme davant l’antisemitisme en un context social actual però, sobretot, històrico-ancestral, i us deixo l’enllaç per si algú interessat el vol recuperar.

 ■ M’estimo els jueus i el judaisme, tot i no ser-ne descendent directament ni tampoc acòlit de la religió monoteista més antiga de les tres majoritàries i una de les tradicions religioses més antigues que encara es practiquen i en què la majoria dels seus dogmes i història són el fonament del cristianisme i també de l’origen de l'islam, que hi està vinculat teològicament per mitjà del personatge d'Abraham. I crec que el fet que a continuació us exposaré, si no el sabíeu, és molt important i té un gran significat social, polític i cultural: fins a la creació d'Israel com a estat sobirà després de la Segona Guerra Mundial (per part de l’antecessora de l’ONU i antiga Societat de Nacions i els responsables del Mandat Britànic), no hi havia cap estat al món en què el judaisme fos religió oficial ni cap país en què els jueus fossin majoritaris. I aquest va ser (per molts motius que segurament ningú interessat en què això no segueixi sent així perquè el desig antisemita és erradicar els jueus pertot i d'arreu, ni us explica ni us explicarà) un pas molt important en pro de la defensa dels valors de llibertat, moderns i liberals d’Occident perquè, personalment, soc del parer (punt 22) que un judaisme i un sionisme forts representen un Occident fort i allunyat del perill islamista. Igual que un catalanisme independentista fort representa una Catalunya forta. I això, es miri com es miri, ens interessa a tots els occidentals. I a tots els catalans, naturalment.   

Les distintes narratives en el tractament informatiu

■ Tornant al dissortat afer del pogrom d’Amsterdam del passat dia 7, m’endinsaré amb exemples tangibles en com funciona la narrativa en els distints mitjans de comunicació, siguin de la tendència que siguin i a partir d’això. Segurament haureu vist en notícies diverses, especialment i sobretot si són polítiques o d’interès econòmic en què el periodista ha de donar una versió basada en la seva pròpia interpretació i aprofundiment dels contextos (interpretative reporting és el nom del gènere periodístic) amb l'objectiu d'analitzar, contextualitzar i descobrir capes ocultes de significat del tema a treballar per exposar-les a través d’una mena d'art en el panorama mediàtic, o sigui, la interpretació professional i personal que, a posteriori, fa el comunicador que tracta la informació. I això he fet jo en aquest context en què he analitzat el tractament informatiu dels diversos mitjans de difusió i que explicaré a continuació.

■ Aquest atac amb tics antisemites més que demostrats després d’hores d’investigacions policials i també periodístiques, a banda de complicat de processar és difícil d’exposar si es vol fer professionalment de manera adequada i en què ningú no pugui acusar el resultat informatiu final de tendenciós o de falta d’objectivitat, tot i que, tal com explico, la interpretació personal de cada individu informant és la base d’allò que es publicarà. Anem a pams: per no allargar-me he triat els exemples d’allò que van publicar els mitjans occidentals amb més nom i començaré la meva anàlisi observacional amb el New York Times.

La informació del New York Times

■ La narrativa del diari novaiorquès explicava literalment en l’intitulat: “Aficionats israelians ferits en aldarulls a Amsterdam després d’un partit de futbol entre un equip israelià i un de local en què es van barallar violentament i que tant les autoritats neerlandeses com les israelianes qualifiquen d’atacs antisemites”. O sigui, que “les autoritats holandeses i israelianes” ho veuen d’aquesta manera, diuen. I quan amplien el cos de la notícia puntualitzen i se centren en què la baralla va ser “entre aficionats fanàtics de dos equips de futbol” sense contemplar en cap moment de manera personal ni interpretativa periodística que allò hagués pogut ser, efectivament i tal com deien les autoritats de la capital dels Països Baixos (i també les d’Israel) des del primer moment, un atac antisemita. Ni en cap moment publiquen que els detinguts agressors eren tots àrabs o d’origen àrab i que no hi havia cap detingut israelià, ni que tals detinguts van ser més de 60, i ni molt menys expliquen la quantitat de persones que van ser atacades, hospitalitzades i desaparegudes durant moltes hores perquè, si ho haguessin fet, no podrien sostenir de cap manera el relat que allò va ser “una baralla derivada del futbol”, tal com la seva retòrica primària engegava en la difusió de la notícia.

■ Des del punt de vista professional, això ho podríem considerar una de les moltes formes de fer periodisme (a la facultat de comunicació, ja fa molts anys, ens posaven l’exemple del fuster i la cadira: “apreneu a fer una cadira clàssica amb quatre potes, un seient i un respatller i, quan en sapigueu, aleshores si la feu amb tres potes i s’aguanta, o amb cinc o més, per canviar el disseny, la feu, sempre que s’hi pugui seure”), però, de cap manera aquest és el cas del New York Times en què la seva intencionalitat des del principi era obviar la notícia completa i, específicament, els fets judeofobs tot i que al final acaben explicant que “en els darrers temps ha augmentat la violència antisemita possiblement arran del conflicte a l’Orient Mitjà” i acaben recomanant la tranquil·litat al respecte fins assolir la pau”, però això ho esmenten al final per curar-se en salut tot i que, al principi, en els dos primers paràgrafs, fan totalment visible la seva intenció absoluta de no explicar d’entrada que allò va ser un atac en massa contra els jueus en ple centre de la capital neerlandesa, cosa molt trista i lamentable en tractar-se d'aquest mitjà fundat el 1851 i que és el primer diari dels EUA en tiratge, difusió i influència, o sigui, que no parlem precisament d’un full veïnal de barri sense cap prestigi periodístic.

■ Des del punt de vista del sentit comú, encara és més fàcil. El partit de futbol es jugava entre l’Ajax d’Amsterdam (un equip fundat el 18 de març de 1900 i amb una gran identitat hebrea) i el Maccabi de Tel Aviv, el visitant. Res a veure, doncs, amb cap palestí, ni amb cap causa palestina, ni amb res de tals connotacions. Tot i això, cal destacar que en un sector de les graderies hi havia un gruix important de gent amb banderes palestines, la qual cosa ja fa grinyolar pertot el relat de tots aquells que en (des) “informar” només parlaven d'aldarulls entre fans de futbol, ja que perquè es donés aquesta casuística els suposadament aficionats implicats haurien hagut de ser els d'un equip palestí i els d'un d'israelià, i aquest no és el cas de cap manera, tal com sap tothom.

■ Malauradament, la cobertura del New York Times va reflectir una tendència més àmplia. Reuters, Associated Press i The Guardian també es van afanyar a enquadrar com a simples "enfrontaments" allò que l'alcaldessa d'Amsterdam, Femke Halsema, va comparar amb "esquadrons antisemites d'atac i fugida" del Tercer Reich.

■ Reuters es va referir al pogrom en un titular com "aparents atacs antisemites", com si fos una coincidència total que les víctimes fossin totes jueves. 

■ Associated Press va posar els aficionats del Maccabi Tel Aviv en primer lloc en un titular sobre que "topaven amb manifestants pro palestins denunciats" com si els israelians fossin co-iniciadors de la violència.

■ The Guardian publicava un titular sobre els fans israelians que van ser "segons diuen, atacats a Amsterdam", tot i que les imatges dels incidents reals estan disponibles en línia perquè tothom les vegi. El mateix diari citava "una resident d'Amsterdam", que va ser activista anti-Israel i que no va presenciar els incidents, però que afirmava "sentir-se amenaçada pels israelians".

■ La cobertura de la CNN va ser relativament justa i professional. Però després de descriure els vídeos dels incidents antisemites, un article al seu lloc web va afegir: "la CNN encara no ha pogut verificar aquests vídeos". I això, després d'un any d'informes literals de la CNN sobre les afirmacions falses de Hamàs contra Israel que no portaven aquesta exempció de responsabilitat, fa esgarrifar i constata la gran manipulació mediàtica occidental.

■ Dies després dels atacs, The Daily Telegraph va informar en un subtítol que "va esclatar la violència entre els seguidors del Maccabi Tel Aviv i les bandes d'homes en patinets". Després que HonestReporting va “arreglar” el subtítol a les xarxes socials per burlar-se del seu biaix, The Telegraph el va corregir al cap de tres hores. "L'advertència arriba després que els aficionats del Maccabi Tel Aviv fossin atacats a Amsterdam" va ser el nou subtítol, després que The Telegraph fes el correcte i el canviés.

■ El Times de Londres va tenir “l'audàcia” de publicar una columna a la seva cobertura d'Amsterdam el titular de la qual deia: "Val la pena acollir Israel realment?". No cal dir res més.

■ El tramvia incendiat pels vàndals pro palestins dilluns a la nit (i remarco pels meus companys sords, cecs i muts que va ser dos dies després que els aficionats israelians abandonessin Amsterdam, un transport públic que res tenia a veure amb jueus, ni amb Israel, ni amb l’Orient mitjà sinó que era un tren de la municipalitat d’Amsterdam en què no hi viatjaven israelians ni jueus identificats), hauria d'haver fet adonar els periodistes internacionals que la presència dels aficionats del Maccabi als Països Baixos no era el problema i que l’atac, a més de ser antisemita, és bàsicament antioccidental perquè els terroristes islamistes tenen l’objectiu de la destrucció d’Occident, ni que els mermats mentals woke no se n’adonin i propaganditzin el contrari. I hauria de tornar a ser obvi, sobretot pels meus companys amb carreres de comunicació acabades que sembla que no s’adonen que els jueus haurien de poder visitar qualsevol part del món sense por, i els que els terroritzen haurien de ser castigats severament. A Holanda i arreu.

Escolteu i llegiu atentament, receptors immòbils de les anotícies!

■ La majoria de les persones que sentiu i veieu aquestes anotícies dites “notícies” pels que les perpetren no us adoneu que us manipulen ni que l’antisemitisme ha augmentat en progressió geomètrica després dels atacs terroristes palestins. I aquesta mateixa majoria que us empasseu tot això i ho acateu passivament i conformista, també esteu convençuts que si els mitjans, o a posteriori vosaltres mateixos, els justifiquen és perquè és en defensa  dels palestins que són les “víctimes”. Però seguiu sense adonar-vos-en que si jueus són atacats a Amsterdam o a qualsevol altra ciutat o país d’Europa, dels EUA o del món, això no ajuda en res aquest conflicte: ben al contrari. Perquè després d’atacar jueus i agredir-los, encara queda més clar que, si els jueus es volen defensar d’aquest antisemitisme, latent des de les nits dels temps, necessiten l’Estat d’Israel per ser forts i poder-hi fer front. I avui més que mai després de l’Holocaust nazi de fa més de 80 anys i de la repetició d’assassinats i segrestos massius del 7 d’octubre de 2023. I són aquests mitjans manipuladors i judeofobs i els manipulats com vosaltres els que difonen i es creuen, respectivament, les mentides interminables dels precursors del “From de river to the sea, Palestine will be free”, que és un eslògan totalment genocida perquè està assegurant que en la terra històrica dels jueus no hi ha lloc pels jueus i no n’ha de quedar cap. Per la qual cosa Israel, que és un estat reconegut per la majoria de països del món des de 1948, es defensa amb ungles i dents de tots aquests atacs, acusacions vanes i pogroms que han augmentat espectacularment des dels 1200 assassinats i 230 segrestats (101 dels quals després de mes d’un any encara no han estat alliberats pels terroristes). I per això cada dia ho fa més convençudament mentre tota aquesta massa woke ignorant i manipulada, entre la qual i dissortadament per vosaltres us compteu, no ha entès ni entén res de res. Llegiu, si en teniu ganes, el meu assaig geopolític que cito en el tercer paràgraf d’aquest article sobre per què cal defensar el semitisme.  

Els orígens de l’antisemitisme no són la conseqüència sinó la causa

■ Abans de Darwin i la genètica, en aquest context tot era molt molt més confús que ara. El racisme es donava per la procedència, el color o la cultura de la tribu tal o la tribu qual envers les altres. Segons els racistes, els negres, els xinesos i els humans d’altres procedències no purament blanques, inclosos els jueus tot i ser blancs, portaven tota mena de desgràcies, malalties i, fins i tot, “el dimoni” (en què els jueus no creuen, per cert). Fins i tot, el racisme es basava en la condició social o econòmica per decidir qui patiria en pròpia pell la seva xacra humana. I els jueus n’eren una de les esques del pecat, naturalment. Però una vegada Darwin acaba les seves investigacions al respecte i publica L'origen de les espècies el 24 de novembre del 1859, en què explica l'evolució per descendència comuna, tot això deixa de tenir fonament científic i passa a ser, simplement i exclusiva, una persecució amb capficament contra una comunitat determinada (la jueva) per motius religiosos, culturals i socials, entre altres com els econòmics, malgrat que el mite sobre que tots els jueus són rics i acabalats no deixa de ser això que ha estat des de sempre: un mite inventat pels antijueus per tenir una excusa agressora antisemita més.

■  Per això i sempre, que us quedi ben clar, l’antisemitisme no és conseqüència “de” sinó causa “de”, tal com anuncio en el titolet. Els jueus, com he dit centenars de vegades arreu, ancestralment han estat acusats perversament i difamatòria de tenir els nens pertanyents a altres confessions, especialment la cristiana, com un dels principals objectius i objectes dels seus suposats “crims”. Han estat a l’ull de l’huracà, doncs, per, suposadament, segrestar nens, matar-los i fer menges i sacrificis amb la seva sang. Avui, esclar, això és ridícul i passat de voltes per físicament i policial impossible. I perquè tal llegenda acusatòria no s’aguanta per enlloc. I avui, les tornes canvien i aquests mateixos afectats per la patologia antisemita acusen els jueus precisament portar a terme allò que tantes vegades en el decurs de la història els han inflingit a ells, als jueus: genocidi; paraula tan maleïda com els mots nazi o nazisme, de què també els woke antisemites i els islamistes avui acusen els jueus, quan resulta que els assassinats massivament durant la Xoà pels nazis a instàncies de Husseini, líder palestí amic de Hitler i pare de la solució final nazi a través de la Xoà van ser els jueus que, per haver estat genocidats, mai no farien el mateix a ningú, i a les proves demogràfiques que us aporto més endavant em remeto, no us demano pas que em creieu a mi. Recordem que entre 1936 i 1945, dels nou milions de jueus que hi havia a Europa els nazis en van assassinar i cremar sis milions. Quina paradoxa, doncs. I no m’endinsaré en l’accepció, però busqueu, aprofundiu i analitzeu en l’accepció genocidi, els que no ho hagueu fet. I veureu quines banalitzacions i tergiversacions més malèfiques i interessades es fan del mot genocidi en aplicar-lo a la culpabilitat absoluta de totes les desgràcies dels palestins a l’Estat d’Israel i als israelians i, per aproximació, a la resta de jueus del món. Comproveu el mot.

Població àrab-palestina d’Israel, des del Mandat de Palestina i fins avui

■ Tampoc no m’allargaré en l’aportació de les dades poblacionals, prova fefaent de que us parlo abans per demostrar els acusadors de genocidi israelià que aquest és un invent antisemita i de la imbecil·litat woke mundial: el 1948, en declarar-se l’Estat d’Israel, hi havia uns 350.000 palestins entre Gaza, Judea i Samària (WestBank pels israelians o allò que els més antiisraelians anomenen Cisjordània per no dir uns noms tan hebreus Judea i Samària), i avui van cap als 6 milions. Se suposa que els genocides fan desaparèixer la gent i no permeten que aquells a qui volen esborrar de la capa del sol creixin de cap manera, oi? O no? Doncs, en la infografia del 2023 de l’espanyolíssim diari Expansión que us comparteixo, hi trobareu el balanç i les dades de què us parlo. Un altre mite desmuntat, igual que el munt de mentides i mentiders, també polítics i (des) informadors professionals, que l’envolten. Perquè, igual que assassinat no té res a veure amb cap creença personal ni criteri de ningú en concret, ni que a mi m’ho sembli o no perquè un assassinat només té a veure amb fets, amb que una persona en mata una altra amb premeditació i no pas per cap opinió. Doncs, amb el genocidi passa exactament el mateix. Només és assassinat (o genocidi) si han passat una sèrie de fets. I la resta són opinions, paraules, parers personals o banalització del significat a causa de l'odi i la xenofòbia, ja siguin mostrats obertament o amagats.  

Antisemitisme i identitat pròpia

■ Una gran majoria d’antisemites en són perquè troben que en l’antisemitisme, en aquesta idea d’odiar algú altre, també hi ha bona part de la seva identitat. I aquest també és un gran problema perquè si, imaginàriament, per exemple, aquests antisemites veiessin acomplerts els seus objectius de deixar el món sense un sol jueu, doncs, aleshores, ai las! resulta que es quedarien sense identitat. Si una persona és anti alguna cosa, aleshores, tota la seva identitat depèn i va en funció de tot allò que intenta rebutjar, repudiar o voler erradicar. Perquè la forma en què la gran majoria d’humans construïm i entenem la nostra identitat té, principalment, a veure amb quina mena de coses valuoses o sagrades ens identifiquem.

■ Quan observem els antisemites destaca especialment la seva impotència al respecte de no poder veure saciat el seu desig i tal impotència es posa de manifest en agressions verbals i sobretot físiques, perquè per aquests malalts d’odi les agressions als altres són un bàlsam, una medicina calmant del seu gran malestar mental perquè això remarca la seva identitat. I en el cas del pogrom d’Amsterdam, això va ser un fet absolut per raons com les que explico en el meu citat anteriorment assaig al respecte i molt especialment en el punt 2 d’aquest, en què també es constata que les nombroses acusacions antisemites a arreu del món mai no han donat ni donen veu als afectats per poder rebatre-les, sinó que només recullen les infàmies de qui els acusa. No us heu parat mai a pensar el per què d’aquesta falta d’equilibri? Doncs jo, que fa anys que m’hi dedico, sí que ho he fet estudiant i llegint molt al respecte. I ho segueixo fent cada dia. Us recomano que repasseu un dels exemples més representatius de l’estudi de l’antisemitisme, de la font del qual he begut de manera abundant i per això us poso tot aquest seguit d’exemples al respecte sorgits de la seva saviesa, entre la de molts altres mestres de qui he après. Va ser el del filòsof Jean-Paul Sartre, que amb el llibre de l’any 1944 Réflexions sur la question juive pensava sobre els orígens i els fonaments de l’antisemitisme a les societats modernes. Llegiu-lo i entendreu moltes coses importants.

Per acabar

L’antisemitisme és molt perjudicial pels jueus, tal com ha quedat evident al llarg de la història de la humanitat en que han estat víctimes de tota mena d’abusos i arbitrarietats en tots els indrets del planeta en què han habitat o conviscut. Des de les ràtzies romanes i la seva esclavització com a poble fins al pogrom del 7 d’octubre de 2023 i aquestes posteriors agressions d’Amsterdam, passant per les cremes massives de la Inquisició espanyola i la seva expulsió de la península ibèrica el 1492 i passant per tota mena d’agressions i assassinats massius arreu del món, amb els especialment remarcables pogroms de la Rússia tsarista i també durant l’estalinisme, en la posterior Unió Soviètica, en que hi va haver una diaspora en la mateixa diàspora. Però la més important agressió cap als jueus de l’edat contemporània va passar amb la Xoà o Holocaust a Europa, a partir de 1939. I aquí es torna a posar de manifest que l’antisemitisme no solament és perjudicial pels jueus sinó per Occident en la seva màxima expressió. Perquè després de l’inici dels assassinats en massa de jueus per part dels nazis, el món i la humanitat van gestar, parir i patir la pitjor catàstrofe dels darrers segles: la Segona Guerra Mundial. I només cal repassar la història i fixar-se que l’antisemitisme sempre és només la punta de l’iceberg de la desgràcia conjunta. Perquè sempre que hi ha antisemitisme i moviments creixents de judeofòbia és un avís previ d’altres desgràcies paral·leles de dimensions incommensurables que s’esdevenen i que, indefectiblement, ens afecten a tots.