Els polítics corruptes no solament ja no s’amaguen de ser-ho i d’haver malversat diners públics o haver evadit impostos sinó que si denuncies la seva mala praxi et titllen de mentider o de difamador

Manegar impunement mentre el poble calla i atorga

Alguna cosa no funciona a Occident. Els líders no escolten els seus pobles. Els mitjans menteixen de manera descarada. I, dir la veritat en veu alta com faig jo periodísticament i personal, sembla, fins i tot, perillós. Segurament passeu per les notícies i us pregunteu: qui dirigeix ​​realment aquest informatiu o aquest programa? Els polítics corruptes no solament ja no s’amaguen de ser-ho i d’haver malversat diners públics o haver evitat impostos que la resta paguem religiosament sinó que, al damunt, si ho denuncies com a periodista, o simplement com a ciutadà, es tornen en contra teva i et titllen de mentider o de difamador perquè s'enerven quan expliques amb detall les seves maldats i indignitats. És el cas de polítics condemnats a anar a la presó per corrupció com Laura Borràs, expresidenta del Parlament de Catalunya amb sentència ferma de quatre anys de privació de llibertat per múltiples delictes, tal com li va passar al director del digital e-notícies, Arnau Borràs que en aquest vídeo explica que va ser acusat per la convicta de “mentir vilment” en un tuit fet per ella mateixa i posteriorment esborrat. O d'algú de l'entorn del mateix expresident de la Generalitat Jordi Pujol, indignat amb mi pel fet de difondre que, segons l’exdirigent de CDC Alfons López Tena, l'exmandatari va deixar prescriure l’impost de successions del qual n’era responsable de fer-ne complir el pagament com a representant de l’Hisenda espanyola (que cal tenir poca moral i menys vergonya) a la resta de catalans que heretaven propietats, com és el cas d’aquest que redacta. I aquí no passa res ni hi ha cap escàndol perquè les vaques sagrades són intocables. D'això, a casa meva, se'n diu màfia. I la veritat, lletja, crua i terrorífica per a les elits que perpetren malifetes com les que explico més amunt de manera continuada i impune és que molta gent s'està despertant. I aquest despertar acabarà amb tota aquesta claveguera; que ningú no ho dubti. “Per Occident, és més tard del que ens pensem”, deia jo mateix en un article en aquest blog fa uns quants dies. I no és ni demagògia, ni alarmisme, ni tremendisme: és la veritat. Es miri com es miri.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 5-4-25

Dissabte assolellat i ideal per a la navegació que hem practicat durant tres hores a la costa de la Blanca Subur en una mar molt calmada en el cor marítim del Garraf. Aquest és l’encant de les poblacions com Sitges, localitats costaneres de la nostra catalana Mediterrània, en què sovint, com avui, en gaudim la seva meravella natural en la tranquil·litat d’un iot sobre la mar blava i quieta que convida a pensar. Per això avui he reflexionat, precisament, en aquests despropòsits que estem patint a Catalunya i a tot Occident per part de les hordes de l’establishment i els seus labs, que, segons el meu pensament, el propòsit de qui mou els seus fils és l’erradicació de la societat occidental tal com la coneixem ara. Repasseu el punt⚫24 i darrer del meu assaig al respecte d’Occident, perquè tot just us vull parlar d’això i reiterar, com sempre faig, que no és tremendisme sinó la realitat que potser alguns de vosaltres encara no veieu. En fi, si més no i com acostumo a fer quan redacto, ho intentaré.   

1.   Corrupció a Catalunya

■ Tal com explico en el lid, quan publiques aquestes evidències de corrupció i comportaments irregulars corroborades per fonts ben informades o per tercers que donen la cara i ho expliquen, resultes perjudicat per insults de tota mena i manera i acusat d’anar contra els que “defensen Catalunya” amb mil i un estirabots a la xarxa o directament per telèfon, com m’ha passat a mi mateix quan he denunciat tals o semblants irregularitats.  

■ I el país, què diu el país? Doncs calla, i, si cal, participa en el linxament del periodista valent o del polític agosarat que parlen sense pèls a la llengua, no pas del corrupte com hauria de passar, al qual encara defensen de manera incomprensible, inaudita i impròpia de cap democràcia.

■ Per això Catalunya és on és, i tot i els grans manifestos independentistes de tanta i tanta gent, segueix sota la batuta espanyola perquè, tal com diu el mateix Alfons López Tena en l’entrevista que enllaço, si fa 613 anys des de Compromís de Casp i a Europa s’han independitzat munió de països, si Catalunya no ho ha fet és perquè, senzillament, els catalans no volen ser independents i prefereixen exercir de màrtirs mirant cap a Madrid i plorant i, alguns com aquests que cito més amunt, omplint-se les butxaques per activa o passiva i, al damunt, com Puigdemont i la banda processista autonòmica, enredant déu i sa mare i anant de víctimes mentre silencien i promouen cordons sanitaris contra aquells que, com Sílvia Orriols o periodistes que no ens venem al sistema, expliquem fil per randa i clarament la veritat mentre el país, el gruix de la ciutadania, callen i acoten el cap com si encara fossin esclaus dels romans, tot i que alguns, sortosament cada dia més, com passa en totes les dictadures i totalitarismes ni que estiguin disfressats de democràcies, s’estan despertant.

2.   I a Europa, pràcticament igual

■ A tot Europa, homes i dones valents han anat pujant de rang. A Itàlia, Giorgia Meloni; a Hongria, Viktor Orbán; a Holanda Geerd Wilders; a Alemanya, Alice Weidel; a Polònia, Andrzej Duda; al Regne Unit, Nigel Farage avancen en la millora i la recuperació de la sobirania dels seus països mentre estats seguidistes dels ritmes de Brussel·les com la mateixa Bèlgica, França, Irlanda i la més que perduda Espanya ballen al so que els toca la moribunda Unió Europea (UE) per anar contra els postulats de la resta i de Donald Trump, que està intentant reparar el desori i reconquerir Occident tal com l’hem conegut fins ara. Líders populistes i candidats a favor de la llibertat són el tipus de veus que s'haurien considerat de sentit comú fa només 20 anys. Tots obtenint un suport massiu. Tots reunint milions de persones contra la immigració massiva, la decadència cultural i el control woke globalista.

■ La reacció d’aquest món tancat i entestat en la globalització i en uniformar Occident amb la UE al capdavant és prohibir, com ha passat a Romania amb Călin Georgescu o com presumptament passa amb Marine Le Pen, política a la qual personalment no tinc cap mena de simpatia per ser una negacionista de la Catalunya del Nord i dels seus drets nacionals, fets pels quals ja no mereix cap consideració per la meva part i, si veritablement l’ha feta en corrupció, l’ha de pagar, com hauria de passar a Catalunya i arreu. Però, dit això, no oblidem la por que fa el seu creixement populista a les estructures del deep state de la UE, i no pas com a ultradretana, que és com la titllen i la llufa que li pengen, sinó per llibertària i ser anti agenda 2030 i anti Unió Europea, que és tal com se la coneix i actua avui. I és això allò que realment els fa por, i no que sigui de dretes.

■ La corrupta agenda globalista amb el suport de mafiosos com Soros o Gates impulsa tot aquest globalisme woke que prohibeix la dissidència, d’aquests i d’altres líders com el mateix Trump (amb qui no van poder perquè va aconseguir 77’5 milions de vots de gent desperta o en procés de despertar i desnarcotitzar-se políticament), com Javier Milei o com el plantar-se de Putin davant l’avenç invasor de l’OTAN i la UE com a suport polític a les seves fronteres. Recordem que Zelenski només és un titella de la UE, l’MI6 i l’OTAN per fragmentar Rússia i tot el que va ser el seu ancestral imperi format per territoris (molts avui països) que no pertanyen a Europa sinó que, com la mateixa Ucraïna, que vol dir frontera en ucraïnès, ja són paisatges d'Euràsia; no pas d’Europa. I això també forma part de la mateixa macabra agenda globalista que “prohibeix” allò que hauria de ser el lliure albir i que, en societats democràtiques o suposadament democràtiques, s'hauria de poder exercir de manera ilimitada. Aquest mateix veto és amb el que intenten travar Sílvia Orriols en l’entorn polític del nostre país i, el que és més trist, al si del Parlament de Catalunya, institució a la qual ha entrat elegida pels seus votants, més de 120.000 catalans.  

3.   Líders democràtics prohibits?

■ Doncs, sí. Paradoxalment prohibits. Però no perquè incompleixin la llei. No perquè hagin mentit (com ho han fet Jordi Pujol, Laura Borràs, Carles Puigdemont i com ho fan cada dia ERC, Junqueras i els seus atlàters, a més de munió de processistes, espanyolistes i woke més que viuen de mentir i del qui dia passa, any empeny). Prohibits perquè, com Sílvia Orriols, diuen la veritat, i la veritat ara es considera subversiva, d’ultradreta i fins i tot feixista (que inverteixin unes horetes en veure a NETFLIX o a la plataforma que paguin “Mussolini, el fill del poble”, i veuran què era el feixisme: res de paraules; fets escenificats en pallisses, garrotades, batudes i assassinats a dojo per pensar diferent, com accions violentes que a Catalunya s’han portat a terme per part dels anomenats d’esquerres, i no pas per ningú del partit de Sílvia Orriols. Dir-se d’esquerres i fer això: quina vergonya!). A les dites "democràcies", doncs, aquests líders que esmento se'ls prohibeix presentar-se als càrrecs només pel seu ideari. Com és el cas de Călin Georgescu, o potser també de Le Pen (tot i que, tal com dic abans, ella és acusada de malversació de fons públics, cosa que amb més temps i més justícia segurament s'arribarà a aclarir del tot).

■ Cal recordar de nou que, malgrat que això pot semblar una cosa de Corea del Nord o de la República Popular de la Xina, està passant ara mateix a l'anomenat món lliure en què el Regne Unit, el Canadà, Alemanya, Austràlia i fins i tot els Estats Units no són immunes. I això no és la política de sempre sinó que es tracta d'una eliminació coordinada del moviment populista arreu del planeta. No us equivoqueu: aquest soscavar la llibertat no està aïllat en un país concret; és arreu, tal com fa anys que planegen les elits mundials de la mà del woke i el globalisme uniformador.

■ Ara mateix, a tot el món occidental, s’estan redactant i proposant lleis amb intenció d'aprovar-les per blindar el seu projecte repressor, prohibir discursos lliures i actuar políticament al seu respecte. A la UE, els partits populistes estan sent prohibits. Al Regne Unit i al Canadà, com passa a Catalunya, els governs estan impulsant lleis de "discurs d'odi" i "danys en línia" per criminalitzar les veritats incòmodes. A Austràlia, han elaborat l'anomenat projecte de llei de lluita contra la desinformació dissenyat per permetre que els buròcrates determinessin què es pot dir, quan resulta que l’única desinformació la generen ells en favor dels seus objectius i interessos. O sigui: noms diferents, la mateixa agenda, silenciar la gent i protegir les elits.

4.   I què ja no podem dir exactament?

■ A Catalunya, amb aquesta llei que es prepara per “combatre els discursos d’odi”, aviat no es podrà dir en seu parlamentària (realment tota una paradoxa perquè parlament ve de parlar en llibertat!) “aquesta immigració massiva està erosionant la identitat nacional”; “que un home no es pot convertir en dona o viceversa”; “que les fronteres són molt importants”; “que la nostra herència judeocristiana no és una cosa per avergonyir-se, sinó una cosa per defensar”. Aviat tot això a Catalunya, ni al Parlament ni als mitjans de comunicació, sobretot els públics, no es podrà dir. I, de fet, ja passa: digueu aquestes coses lliurement avui al carrer, en un bar o en una conferència a Barcelona, a París, Berlín, Birmingham, Brussel·les o Brisbane i us titllaran d'ultres perillosos.

■ Però aquí allò que és cert és que molts de nosaltres encara no hem perdut el seny, i ens guiem per uns ensenyaments ancestrals heretats dels besavis, dels avis i dels pares, ensenyaments que hem traspassat i llegat als nostres fills que, per sort, els atresoren i conserven per traspassar i llegar als seus fills i nets quan nosaltres ja no hi siguem. Ensenyaments i valors que diuen que el que tota aquesta casta de pertorbats antioccidentals, islamitzats i amb el cervell buit anomenen odi, nosaltres anomenem veritat; allò que anomenen desinformació, nosaltres anomenem desacord; el que ells titllen de perillós, en diem civilització occidental .

■ No hem de ser educats davant els maleducats que ens volen destruir. Abans que educats hem de ser ariets potents, davanters amb xut potent contra els porters, si fem un símil futbolístic. Hem de ser els portadors de la veritat sense filtrar, sobretot per recordar tota aquesta colla de ximples sense massa cerebral aprofitable intel·lectualment i als poders que els protegeixen que no ens faran callar. Mai. No ens faran callar.

■ Heu vist i esteu veient allò que estan fent: als nostres països, als nostres valors, al nostre futur. I també que a l’altra banda en som molts, que som vius i disposats a lluitar contra aquesta xacra com la humanitat sencera va lluitar contra les imposicions de segles enrere amb revoltes, amb lluites massives contra les xacres socials i totalitàries. Avui, la gent del segle XXI, amb internet al nostre abast, amb la IA perquè no ens enredin, amb els líders que volen que el món segueixi sent el món lliure i amb els valors humans de sempre, avui  aquest moviment per alliberar-nos d’imposicions de les elits està creixent. I per això odien que existim. Perquè voldrien mesells i xaiets en comptes de gent forta i intel·lectualment capacitada i activa per disputar-los les seves imposicions arbitraries en què ja tenen reclutats molts febles de cap i de tot en general.

■ Crideu, no us rendiu, queixeu-vos, tant si els corruptes són el farsant lladregot Jordi Pujol al servei de la nació castellana des de la mal dita “transició” que ens ha narcotitzat amb les seves mentides durant gairebé quatre dècades, com si és la funcionaria espanyola prevaricadora Laura Borràs que va fragmentar contractes institucionals  oficials per donar-los a un traficant de drogues amic seu mentre les tietes invidents l’enlairaven als carrers, com el lladre d’il·lusions Puigdemont, a qui molts encara voteu tot i no saber ni per què, perquè tot allò que ha dit són mentides, com els miserables que expliquen que hi ha trenta gèneres i no dos, perquè gent més miserable que ells es creguin la mentida mentre ells se’n riuen i pensen, "pobre desgraciat: ja el tinc al pot!". Però s'obliden que molts encara som aquí. I tenim una cosa que els destructius mai no tindran: una nació de gent lliure i desperta que s'aixeca cada dia. I quan prohibeixin el pròxim humà que us digui la veritat i que us sacsegi la ment perquè toqueu de peus a terra, penseu que si permeteu la prohibició els següents sereu vosaltres, seràs tu, serà el del teu costat. I aleshores ja no quedarà ningú per parlar clar ni per escriure la veritat. Penseu-ho. Penseu, perquè és molt important pensar.

 

Com passa a Barcelona, en pocs anys Dublín ha esdevingut una de les capitals més insegures d'Europa a causa de l'augment migratori, la violència de bandes i els enfrontaments culturals

Dublín i Barcelona entre les ciutats més perilloses d'Europa

Segons que revelen algunes enquestes locals fetes a la ciutat i la seva metròpoli en les darreres setmanes, la capital d’Irlanda, Dublín, ha passat de ser una de les ciutats més segures a una de les més perilloses d'Europa, amb un fort augment de les taxes de criminalitat, expliquen periodistes irlandesos de diversos mitjans i maneres de pensar que han contrastat les dades. La causa principal és l'augment important de la immigració des de l'any 2004, acaparant gran part dels serveis públics i alterant el teixit social de la ciutat. Els enclavaments ètnics, la violència relacionada amb les bandes i els enfrontaments culturals han provocat la fragmentació i la tensió social en barris abans cohesionats. Les protestes contra la immigració han crescut i el govern irlandès ignora les preocupacions públiques mentre reprimeix la dissidència i la llibertat d'expressió. El sistema polític està compromès al servei dels interessos de les elits i alimentant una societat dividida incapaç de desafiar les polítiques globalistes. Cal dir que, tristament, entre aquestes ciutats europees amb més inseguretat també s’hi troba la capital de Catalunya, Barcelona, fet que patim a bastament tots els que hi vivim o hi treballem.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 28-3-25

Divendres assolellat i començament del cap de setmana a la Blanca Subur. Mar plana, blava, neta i cel clar amb algun nuvolet blanc. Sensació del començament de temps primaveral que deixa enrere el fred i convida a gaudir de l’entorn natural, cosa que aquest matí, la meva amiga sitgetana i jo, hem portat a terme fruint de la pràctica esportiva pal en mà i bola plantada per encertar directament el forat al Club de Golf Terramar, just a tocar de la casa seva en què avui hi seguiré escrivint i especularé sobre la capital d’Irlanda i les enquestes publicades que constaten que s’ha tornat una de les urbs més perilloses del continent. Us amplio doncs, tal informació que m’arriba de fonts molt fiables i que abans de publicar he contrastat degudament, per la qual cosa adjunto una publicació irlandesa de fa un any i mig en què el Sunday World ja advertia d’aquest mateix fet.     

1.   Igual que a l’abans tranquil·la Catalunya, a la Irlanda actual la inseguretat i la por planen a l’aire i a la vida dels seus habitants

■ Mentre fa només dotze o quinze anys les dones podien caminar pels carrers dublinesos de nit sense por d'agressions, avui vigilen amb quatre ulls a l’hora de sortir de casa i, si ho fan, procuren prendre mesures de seguretat com anar acompanyades o, en el cas de fer-ho soles, portar esprais contra atracaments o similars. Els residents sovint deixaven les portes de casa obertes, ja que els robatoris eren poc freqüents. Els nens jugaven a l'exterior fins tard, com alguns fèiem en els pobles quan érem petits i gaudíem del futbol al carrer o del joc d’amagar abans que la mare o el pare no ens cridés, sovint des del balcó, perquè anéssim cap a casa a sopar. Abans es podien deixar les pertinences a la intempèrie amb la tranquil·litat que ningú no les robava perquè durant segles la comunitat irlandesa i els dublinesos va prosperar en un clima de confiança i respecte mutu.

■ Si, vistos els antecedents pretèrits, avancem ràpidament fins avui, veurem que Dublín es considera una de les ciutats més perilloses del continent. La taxa de criminalitat ha augmentat i l'índex de delinqüència de Dublín està valorat en 53,7, només 2 punts menys que a Bagdad, Iraq, o Malmö, Suècia. Preocupant, tot i que pels catalans encara ho és més: Barcelona, 51,66 respecte de Madrid, 21,05. No cal que expliqui, doncs, on va a parar tota l’escòria humana que entra pel colador espanyol, oi? Perquè a Madrid queda clar que no hi acaba.

■ A partir de l'any 2004, la República d'Irlanda va veure un gran augment d'immigrants. Excloent el breu descens durant la gran recessió i els bloquejos "pandèmics", el país ha experimentat un augment massiu de la seva població immigrant i els seus serveis públics són al límit i incapaços de fer front a l'augment imparable de la demanda.

2.   Analogia entre Dublín i Barcelona, que alhora és analogia entre Irlanda i Catalunya

■ Tal com ens passa als catalans des de les grans migracions del sud espanyol que es van esdevenir a partir de la meitat dels anys 50, augmentades en progressió geomètrica amb les d’origen àrab i llatinoamericà des de fa 20 anys, avui els irlandesos són ells mateixos una minoria en el seu propi país i encara més en la seva capital. Ells ho saben bé com ens sentim els catalans, sovint forasters a casa nostra i amb retrets aliens de tota mena per, simplement, voler seguir sent catalans i exercir-ne. No és bona de cap manera la immigració massiva. Que ens ho diguin a nosaltres. Ara, doncs, els irlandesos, durant segles ocupats i controlats pels anglesos i els altres britànics que hi anaven a residir i que exercien de britànics, sobretot d’anglesos, es tornen a sentir estranys a casa seva.

■ La ciutat s'ha fragmentat en diversos enclavaments ètnics amb guerres de bandes que terroritzen els barris i que protagonitzen robatoris i atracaments a cases, transports i la via pública. Carrers sencers han perdut el seu indefectible caràcter irlandès, substituïts per negocis estrangers i símbols culturals forans. La competència entre locals i migrants per l'accés a l'habitatge, l'assistència sanitària i el benestar ha donat lloc a tensions socials creixents. Igual que passa a Catalunya, com tothom sap. I com també sabem els catalans que ja teníem rebesavis catalans, ja no hi ha cap cohesió, cap punt en comú mentre la ciutat, capital del país, avança en el seu lent descens cap a l'anarquia total. Com si parléssim de Barcelona i de la seva àrea metropolitana, vaja, oi, barcelonins com jo?

■ En els darrers anys, Dublín ha estat testimoni d'importants protestes contra la immigració (cosa que dissortadament a Catalunya, tot i la rèmora de tants anys d’afectacions al respecte, encara no està passant), amb els locals expressant les seves queixes i fins i tot sortint al carrer per demanar canvis. No obstant això, els polítics, incapaços com a Catalunya, s'han doblegat davant la immigració i encara n’han permès l’augment mentre minimitzaven els seus efectes reals i acusaven els que manifestaven les seves preocupacions legítimes com a "propagandistes d'extrema dreta". Us recorda alguna situació, catalanets? Sí, oi? Que li ho preguntin a Sílvia Orriols, que per parlar clar i destapar en seu parlamentària tota mena d’irregularitats al respecte, vergonyosament per alguns és pitjor que Hitler, Goebbels i Eichmann junts. I a Irlanda, pitjor encara, perquè han respost a l'agitació creixent amb mesures més totalitàries: repressió contra la llibertat d'expressió, vigilància augmentada i supressió de totes i cadascuna de les protestes que van en contra de la narrativa "oficial". No us recorda casa nostra i el calçasses Rull i la colla de carallots FDLGP woke Junts, ERC i la CUP ben acompanyats dels del 155?

■ Tal com passa a Catalunya, els nadius continuen patint un govern cada cop més opressiu i una crisi del cost de la vida creixent, però els seus diners dels impostos es desvien per acollir encara més migrants que entren il·legalment a la frontera en què tots aquests miserables antioccident els donen la benvinguda sense ser conscients que es tracta d’una invasió en tota regla: llegiu, si us interessa ampliar dades al respecte, els punts ⚫ 22, 23 i 24 del meu assaig sobre l’antisemitisme i la immigració massiva a Occident.

■ És evident que el sistema democràtic irlandès és en perill i altament compromès: com dissortadament passa a Catalunya en què els polítics electes i els periodistes i mitjans pagats ja no responen davant el poble sinó davant els oligarques que els financen, oi, vividor col·laboracionista Vicent Partal i companyia? Perquè per ells, una societat desmoralitzada, dividida i afeblida és beneficiosa. Perquè una societat així no pot fer gaire per resistir l'agenda globalista que és la sentencia de mort de les nacions, o sigui, la nostra sentència de mort. I si no hi fem res, aquí caurem tots. Ull viu, idò!

 

El Regne Unit, abans terra capdavantera i avui una burocràcia inflada i en decadència a la vora del col·lapse

El Regne Unit, de societat pionera a decadència social absoluta

Les Illes Britàniques com a societat capdavantera ja no existeixen. El Regne Unit ha passat de ser un estat pioner a un estat burocràtic víctima d’una plaga de lluites ideològiques internes, declivi econòmic i regulacions excessives en què l'estancament econòmic, la migració massiva i l'increment del cost de la vida han provocat una pobresa generalitzada, l'augment de la gent sense sostre (també abundant entre els mateixos britànics de famílies mitjanes ancestrals que han anat a menys i, per tant, han passat a ser de classe baixa) i la fragmentació social, que es pot percebre a peu de carrer. L'aplicació de la llei i el sistema de justícia s'han esbiaixat políticament i els seus dirigents, amb cosa de 15 anys, han prioritzat la policia ideològica sobre la lluita contra el crim violent. Com passa a Catalunya, vaja. La caiguda del Regne Unit s'atribueix per norma general i a parer de la gent que la pateix i que no ha pogut evitar aquest deteriorament social que els ha portat a aquesta disbauxa, a aquest desastre involucionista d’una civilització occidental pionera, a la financerització, la subcontractació de les indústries i les polítiques de migració massiva que han erosionat els salaris i la cohesió social. Una caiguda que representa el desmantellament deliberat dels valors tradicionals i la força econòmica de la Gran Bretanya, que serveix com a seriosa advertència per a altres estats occidentals, inclòs aquest que encabeix Catalunya fa 613 anys.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 21-3-25

Nit i matí de pluja i ventet fred a Sitges. Mar grisosa i cel enteranyinat que no permet percebre l’horitzó, tot i que es pot albirar perquè relativament prop de la costa s’hi veuen tres vaixells en processó, un, si més no, de passatgers que segurament fa la ruta des de Barcelona a Tanger o Nador, i els altres dos, plens de contenidors què qui sap cap a quines latituds van. Tot això, visionat des del saló amb vidriera panoràmica de la casa de la meva amiga sitgetana, a tocar del Golf Terramar, en què avui ha estat impossible anar-hi a tirar boles o fer cap mena de pràctica golfística tot i que, durant una bona estona en què els núvols han deixat de plorar, hem arribat passejant amb molta tranquil·litat fins a l’Ermita del Vinyet, que és just al darrere de casa seva fent un petit passeig bucòlic amb olor de terra mullada amb tornada conversant sobre el Regne Unit, país en què hem passat quatre dies plegats per motius de la seva feina i que no ens ha donat precisament cap bona impressió: ni socialment ni en sensació de seguretat, aquella que personalment tenia sempre que hi viatjava, la qual cosa aquesta setmana passada ha canviat en negatiu. Perquè un dels països capdavanters de la vella Europa ha passat a ser un país amb més regulacions que drets legals, més administradors que metges, més almiralls que vaixells de guerra, més dependents del benestar del que pot gestionar l'Estat i, finalment, més baralles ideològiques que sentit comú. La que una vegada va ser terra de pioners, gegants industrials i exploradors sense por, la Gran Bretanya, ara s'assembla a una burocràcia inflada i en decadència a la vora del col·lapse, embolicada per lluites ideològiques internes, l'excés de govern i l'estancament econòmic. I d'aquest Regne Unit, que un dia va ser model de la civilització Occidental, intentaré parlar avui, tot i que si ho hagués de fer rigorosament, per bé i per malament, l’article hauria d'esdevenir un llibre.  

1.  Com passa a Catalunya, al Regne Unit imperen les baralles absurdes per pronoms de gènere i altres carallotades woke  

■ Mentre les elits parlamentàries britàniques continuen barallant-se pels pronoms de gènere, prohibint els discursos "ofensius" a les xarxes socials i fent complir les quotes de diversitat radical, el país es troba a la vora del col·lapse.

■ Aquest començament "gran" a la Gran Bretanya solia significar alguna cosa. El seu orgull militar que va aconseguir mil fites, mil conquestes i mil victòries per anotar als annals de la seva història, que se superava a si mateixa constantment, la seva cultura era admirada a tot el món i la seva economia era una potència d'innovació. I tot i haver perdut el seu imperi global (en que ha llegat civilitzacions que fins avui també han estat capdavanteres com els EUA, Canadà, Austràlia i moltes altres) va continuar sent una gran nació que es va erigir com un far de llibertat i mercat lliure, atraient el millor talent del món i premiant el treball dur i l'enginy. Per això avui, molts britànics, en veure aquesta decadència absoluta, diuen en veu alta que no haurien desitjat traslladar-se ni socialment, ni educacional ni econòmica a cap altre lloc.

2.   Això no va ser fa segles, sinó una realitat dins de la memòria viva

■ Tots els que tenim més de 60 anys la recordem aquella flegma i alhora fortalesa i pragmatisme dels britànics. Perquè aquesta realitat no va ser fa segles, sinó una realitat dins de la memòria viva. Avui, els britànics fugen d'un país que ja no reconeixen com a propi. El descens ha estat tan sobtat com implacable.

■ És paradoxal que mentre els carrers del centre de Londres brillen amb les elits més riques del món; mentre polítics, oligarques i inversors estrangers assisteixen a gales exclusives amb els seus cotxes cridaners, la resta del país s'enfonsa en una major desesperació econòmica. Perquè avui a la Gran Bretanya, 7,2 milions de persones lluiten amb la inseguretat alimentària. Uns 22 milions viuen en habitatges inadequats, o sigui, gairebé 1 de cada 3 ciutadans, compte, i els sense llar continuen augmentant cada any a nivells inaudits. I si això avui ho poguéssim explicar als britànics morts fa mig segle, no s’ho creurien de cap manera.

■ Si deixem de banda Londres, ens trobem amb un país amb un PIB per càpita i uns nivells de vida no gaire diferents dels d'Europa de l'Est. No obstant això, mentre Europa de l'Est s'aixeca després d'eliminar els grillons del comunisme, el Regne Unit s'enfonsa en una nova decadència gestionada cada dia des de fa anys pels poders fàctics, globalistes i destructors d’Occident i de les societats occidentals a través de les xacres migratòries i del criminal islamisme a sou que no pretén res més que aquests objectius. Llegiu els punts 22, 23 i 24 del meu assaig al respecte. I també els dos articles (el segon amb enllaç dins el primer a partir del punt 1) que vaig escriure fa uns dies sobre el president Donald Trump i la mentida d’Ucraïna i la “suposada invasió” russa.  

■ Des del 2007, els salaris reals s'han estancat, mentre que els costos de l'habitatge, l'energia i els elements bàsics s'han disparat. El somni de ser propietari d'una casa s’ha esvaït per a la majoria dels joves britànics, que s'enfronten a una economia que afavoreix els especuladors i els inversors estrangers per sobre dels seus propis treballadors i de classe mitjana. Al mateix temps, la nació s'enfronta a una onada de migració massiva sense control, convertint les ciutats en zones de guerra mentre les bandes criminals prenen el control de barris sencers. I això ho he vist personalment aquests dies, en què taxistes es neguen a anar a algunes zones de fora de la City i molts ciutadans dedicats als serveis en hotels i pubs del centre recomanen no anar a segons quins barris i indrets de fins i tot de fora de la conurbació londinenca. I això, tinc 68 anys i vaig a Londres de de jovenet amb els pares i després sol o acompanyat d’amics o parelles, mai no m’havia passat. Molt trist.

■ Una de les coses que saben molt greu és l’efecte que la policia (dit per amics de Londres i també constatat personalment en alguns exemples) antigament defensors respectats de la llei i l'ordre, ara actuen més com a encarregats ideològics del totalitarisme, arrestant a casa seva ciutadans (com és el cas d’un periodista amic que viu a Fulham a l’oest de Londres i prop del camp del Chelsea) per insultar algú a la xarxa (molts a causa d'haver estat insultats prèviament, tot i que "això no compta", em deia el company), mentre fan els ulls grossos davant de crims violents i de grups extremistes i islamistes.

■ El sistema de justícia de dos nivells s'ha convertit en una qüestió de lleialtat política més que de llei i ordre. I fa tristesa dir-ho, però en aquest Regne Unit actual, els seus ciutadans és més probable que siguin detinguts i empresonats per un "crim d'odi" que per un assassinat, una pallissa o una violació (també segons qui l’hagi comès...). I això és molt greu.

3.   Com és que ha anat tot malament?

■ Pregunta de fàcil resposta, sobretot si llegiu atentament els punts 22, 23 i 24 del meu assaig sobre l’antisemitisme i Occident. I a títol de síntesi, dir que les llavors de la decadència es van plantar molt abans de la crisi actual. Com els EUA, el Regne Unit va sortir victoriós però complaent de la Guerra Freda. Es pensava que la batalla estava guanyada. "La fi de la història", es va declarar; el triomf del lliure mercat sobre el totalitarisme.

■ Tanmateix, des de dins, s'estava donant un cop d'estat silenciós. Els marxistes, els globalistes i les elits burocràtiques van treballar entre bastidors per desmantellar el Regne Unit des de dins. L'objectiu? Debilitar-lo i sotmetre’l a un ordre global (ho podeu llegir ampliat en els punts 22, 23 i 24 del meu treball a què em refereixo al llarg de l’article) que valora l'“equitat” per sobre de l'excel·lència, la conformitat per sobre de la individualitat i l'obediència per sobre de la llibertat.

■ El primer cop va arribar amb la financerització de l'economia. Les indústries britàniques van ser abandonades a favor de la banca, les finances i els mercats especulatius. La classe obrera va ser deixada de banda mentre les elits empresarials s'enriquien enviant llocs de treball a l'estranger.

■ Després va venir el canvi demogràfic. En lloc de donar prioritat als treballadors autòctons, els líders britànics, tal com fa anys que passa a Catalunya i la resta d’Europa van importar mà d'obra estrangera barata, erosionant els salaris i sobrecarregant els serveis públics. I quan no n'hi havia prou, van obrir les comportes a la migració massiva sense cap preocupació per l'assimilació, la qual cosa el voraç islamisme afamat de reconquerir territoris que havien controlat 10 o 20 segles enrere, ha aprofitat per assaltar i envair Europa i Occident sense cap intenció d’assimilar-se europeus ni occidentals sinó tot el contrari; o sigui, d’imposar el seu totalitarisme islamo feixista davant el suport del wokisme llepafils que potser encara no sap que si arriben a finalitzar la invasió, també serà el seu final. Sobretot de les dones lliures, dels homosexuals i dels ateus o agnòstics, ja que l’islamisme fa esclaus, no ciutadans. I els esclaus no tenen drets. Cap ni un.

■ A diferència de les generacions anteriors d'immigrants que es van integrar a la societat britànica i occidental en general, als nouvinguts actuals se'ls anima a romandre separats. El que tenen, com a resultat, són comunitats fragmentades, guetos, un augment de la delinqüència i un sistema de benestar insostenible.

■ A principis de la dècada de 1990, més del 90% de la població britànica era nativa britànica, i la migració neta era una fracció de les xifres actuals. Ara? Més de mig milió de nouvinguts entren a Gran Bretanya CADA ANY, molts dels quals no comparteixen de cap manera ni els seus valors, ni la seva història ni les seves tradicions, tal com també passa a Catalunya. Ben al contrari: forcen la imposició dels seus costums com el ramadà, o el menjar halal a la força i contra les tradicions i els costums britànics ancestrals. O els catalans, en el nostre cas. No ho veieu? De veres que no us n’adoneu? Tan cecs esteu? Tant us han rentat el cervell? Creieu de veres que això ho podríeu fer a l'inrevés en els seus països? Ni Nadal ja no es pot celebrar en llibertat i dient Bon Nadal! No ho veieu que se us han cagat als peus de porc i a l’escudella? Però, per desgràcia, molts no ho veieu i dieu que els que ho reivindiquem som "racistes" o que blanquegem i normalitzem el supremacisme blanc. I paradoxalment ho dieu mentre massacreu i criminalitzeu els jueus. Quin món de mones!  

■ Els britànics nadius estan dividits sobre qui culpar. Torys? Laboristes? No obstant això, no hi ha cap diferència. Els polítics titella juguen els seus papers, mantenint la il·lusió de la democràcia mentre s'inclinen davant els mateixos senyors globalistes no elegits. Aquells pels idearis dels quals molts no pensants woke lluiteu sense ni saber ben bé perquè. Els interessos dels britànics comuns han estat sacrificats a l'altar del radicalisme ideològic, l'ateisme (en el cas de les religions cristianes o jueva i la seva cultura) i la cobdícia corporativa. No és estrany que les enquestes recents tinguin el Partit Reformista de Nigel Farage liderant o almenys igualant o superant el suport que tenen els laboristes i els conservadors. Com ha passat a Itàlia amb Giorgia Meloni, als EUA amb Donald Trump, a Hongria amb Viktor Orbán, als Països Baixos amb l'ascensió de Geerd Wilders, a Alemanya, en què Alice Weidel s'ha situat segona força, o a Catalunya, en què Sílvia Orriols molt possiblement arrasarà en les pròximes eleccions nacionals i s’emportarà pel davant tota la claveguera espanyola processista i la resta de paràsits que estan erosionant Catalunya en tots els sentits fa anys i panys. I tant de bo que segueixi aquest camí de la defensa de la identitat nacional i de la Nació Catalana de manera impassible. Jo, si més no, la votaré. I com jo, molts altres catalans que vetllen perquè Catalunya no es dissolgui definitivament en un país de llengua, folklore i costums forans i de gent indesitjable amb parracs al cap i altres evidències miserables poc o gens patriotes, gent molta de la qual foten literalment pudor perquè es renten poc: així de clar i tal com sembla ser que inclou el seu nou desordre mundial. Perquè rentar-se és civisme. I el civisme és respectar els altres, inclosa la seva pituïtària groga.

4.   La decadència deliberada d'una nació que va ser gran

■ Al Regne Unit, la destrucció econòmica ha acabat en decadència cultural. L'arquitectura britànica, que abans era un reflex de la seva gran història, ara és substituïda per blocs de formigó "internacionalistes" sense ànima. Els valors tradicionals han estat esborrats, la religió i l'església sota atac, substituïts per un relativisme moral degenerat i la correcció política obligada per l'estat. O el que és pitjor: per l’Islam o directament l’islamisme, que és un sistema polític religiós autoritari incompatible amb els valors occidentals.

■ La decadència de Gran Bretanya no ha estat un procés natural; no ha estat per causa de la incompetència o mala gestió aleatòria, sinó que (tal com dic en el meu abans citat assaig) ha estat una demolició calculada impulsada per aquells que busquen refer la societat o destruir-la directament per imposar-ne una altra que no serà més que una societat d’esclaus en què les elits de sempre seguiran tenint poder i domini sobre els nous esclaus. I això serveix d’advertiment a la resta de nacions i estats occidentals, perquè si seguim en aquesta absurda complaença que només en beneficia uns pocs, la gran majoria d’Occident anirem pel mateix derroter de l'autoaniquilació.

 

 

L’article de Joaquín Rivera Chamorro LA DECLARACIÓ UNILATERAL DE L’ESTAT CATALÀ DE 1873 publicat e-notícies el dia 12 de març em fa repensar sobre la constant i ancestral manipulació flagrant de la nostra història catalana

 

La història política de Catalunya no comença, en cap cas, ni amb la primera república espanyola ni el 1873

L’article de Joaquín Rivera Chamorro LA DECLARACIÓ UNILATERAL DE L’ESTAT CATALÀ DE 1873 publicat e-notícies el dia 12 de març em fa repensar sobre la constant i ancestral manipulació flagrant de la nostra història catalana, que sempre hauria de ser rigorosament contrastada i en cap cas s’hauria esbiaixar ni fragmentar a discreció i interessadament en funció del pensament o de l’ideari polític de l’autor o del mitjà en què la publiqui.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 17-3-25

He de confessar que des que l’amic Xavier Rius va deixar de ser director de l’e-notícies i es van fer càrrec de l’edició i direcció Carles Borja i Arnau Borràs, respectivament (als quals conjuntament amb Guillem Bargalló felicito per la majoria de continguts i entrevistats del podcast La Catalunya Woke) llegeixo a diari aquest mitjà que ha guanyat força en molts aspectes, tot i que encara conserva algunes rèmores del passat com son alguns articulistes que sempre tendeixen cap a les tesis espanyolistes més tronades i, sobretot, els repugnants comentaris d’alguns (gairebé sempre els mateixos dos o tres) al final de les notícies i articles, la majoria de vegades perpetrats (anava a dir escrits però això seria ser molt poc objectiu) casualment en llengua castellana carregats de mala llet i, sobretot, del mateix anticatalanisme dels temps preterits. En fi, no sé amb qui es volen regraciar els companys, perquè per no contractar processistes no cal contractar espanyolistes, però, vaja, aquesta és la meva opinió i, els companys del digital, igual que han anat arreglant i polint alguns continguts, amb la resta caldrà donar-los confiança. I a poc a poc, esperem, que sigui un exemple d'independència periodística i de rigor i objectivitat informativa de què el país, dissortadament, en té molta carència. Cal dir que aquesta reflexió l’he enviada com a comentari amb pseudònim, però com que s’han oblidat de publicar-la, suposo, doncs ho faig jo mateix aquí per tal de poder-la compartir amb tothom que ho desitgi.

"La complexitat de tot el que va succeir durant aquest període de la història d'Espanya ens ha portat tots a l'absoluta mandra d'intentar estudiar-lo, aprofundir-hi i, el més complicat, entendre'l. No obstant això, per comprendre de veritat d'on venim i molts dels problemes d'avui dia, és necessari revisar un període en què encara no existia el catalanisme i l'únic nacionalisme imperant era l'espanyol", comença redactant l’articulista. Sort que molts hem estudiat història, a més de periodisme i ciència política.

1.  La nació catalana no existeix? No es manifestava? Som un apèndix de Castella? No tenim història? Som castellans?

■  D'on venim? De Castella? 🤔🤥 O sigui, que segons aquest article, "el 1873 el catalanisme no existia" i, per tant, el nacionalisme català tampoc. Clar. Tot i que ben prop hi tenim un estat, Andorra, que ho és des de l’any 1278 y arran de la partició del Comtat de Foix i el Bisbat d'Urgell, que ja eren terres catalanes quan Espanya ni tan sols existia en cap imaginari ni s'albirava enlloc perquè encara havien de passar 214 anys fins el 1492, any en què es va fundar. Andorra, un estat independent membre de l'ONU, de llengua catalana oficial que ens toca de molt, molt prop per no dir que és el mateix cor de la Nació Catalana. Però, segons aquest article, Catalunya no ho era nacional, ni nacionalista... Doncs, què era? Segurament Catalunya devia ser (segons aquest escrit fake) l'única nació europea sense cap mena de nacionalisme, tot i que els nacionalismes sorgeixen abans del segle XVII i tot i que en segle XV i durant allò dit "El Compromis de Casp" (1412), les disputes nacionals entre Regnes de distintes característiques nacionals, lingüístiques i culturals (a banda de les religioses que en aquella Europa eren majoritàriament cristianes arreu) ja existeixen. I "el pacte de gust i per força" entre catalans (que deien no tenir hereus a la Corona després de mort el rei Martí l’Humà) i castellans que ja feien OPA's, queden molt clars en aquest de Casp. I les nacions que en volen assimilar unes altres, també, i els traïdors com Puigdemont (vegeu al punt 3, Bernat de Gualbes) a les seves nacions (en aquest cas a la Nació Catalana) i per motius crematístics i d'estatus social, també. Per això adjunto el context sense el qual no es poden entendre les disputes entre Catalunya, la que va quedar sota el domini de Castella, i aquesta, que va ser la que va controlar Catalunya des de 1412 i fins avui. Res de 1714 i tres segles: són més de sis segles; exactament 613 anys d'empassar Espanya i sobretot, Castella. Altra cosa són els Decrets de Nova Planta de Felipe V, de 1716, que és allà on es comença a imposar el castellà a Catalunya, a València i a les Illes. 

 "DATOS: NO RELATOS", que diuen els meus amics i companys mexicans analistes de la geopolítica Irving Gatell i Francisco Gil-White

1 https://ca.wikipedia.org/wiki/Nacionalisme 

2 https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/compromis-de-casp

3 https://ca.wikipedia.org/wiki/Bernat_de_Gualbes

4 https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/bernat-de-gualbes

■  Dit tot això, i passada Catalunya el 1412 a mans de Castella, "de gust i per força", i sense cap mena de pau catalana / castellana pel mig ja que, de fet, de pau entre aquestes dues nacions, una que sotmet, la castellana, i l'altra sotmesa, la catalana (perquè "els catalans així ho volen", dit, entre moltes altres coses sucoses, per un polític exconvergent com Alfons López Tena fa pocs dies) no n'hi ha hagut mai, arribem a Pau Claris i al 1640 (s.XVII), en què aquest, 94è president de la Generalitat de Catalunya a l'inici de la Guerra dels Segadors, el 16 de gener de 1641 va proclamar la República Catalana sota la protecció de França que va durar quatre anys:

REPÚBLICA CATALANA / SUBLEVACIÓ A CATALUNYA

1https://ca.wikipedia.org/wiki/Rep%C3%BAblica_Catalana_ (1641)

2 https://es.wikipedia.org/wiki/Sublevaci%C3%B3n_de_Catalu%C3%B1a

■  I "aquest petit fet", ni els castellans, per vergonya seva (com els francesos, que per no quedar en evidència amb la total catalanitat de les comarques del Nord que s'emporten a partir d'aquell any amb el pacte amb Castella, no fan figurar en els seus mapes la vila de Llívia, curiós, eh? Mireu algun mapa francès i ho comprovareu) ni els catalans, per encara més vergonya, no ens ho expliquen. I, en canvi, els catalans, sobretot els farsants pujolistes, sí que ens expliquen i s'emplenen la boca i no es cansen de contar la mentida de 1714, que a Catalunya no va ser més que una lluita pels drets estatutaris, i prou. Per això, aquells col·laboracionistes del peix al (seu) cove (com va fer Bernat de Gualbes de manera molt primerenca) i de l'evasió de l'impost de successions (del propi, no pas el dels altres als quals ens controlaven que paguéssim "per ofrenar més glòries econòmiques a Espanya") sempre burxen en el 1714, quan resulta que allò va ser una guerra de la geopolítica europea i a Espanya, concretament, de la successió al tron espanyol per dos aspirants a ser reis d'Espanya. Ni independència ni falòrnies, que ja n'hi ha prou de farses al país; i el Fossar de les Moreres (allà on se suposa que "no s'hi enterra cap traïdor") resulta que és ple de sarraïns soterrats perquè a tots els mercenaris morts en els combats els tapaven al mateix lloc que als catalans. Per això se'n diu fossar. O és que us penseu que no hi havia moros lluitant en tots dos bàndols? Investigueu bé i contrasteu. I no us deixeu enredar més. Prou comèdia i que s'acabin les faules i les manipulacions interessades. Prou de tergiversar la història! Tal com diu López Tena, no ho volien ser independents; en tenien prou amb ser uns llepes dels castellans, i per això lluitaven al bàndol de qui al final els havia de donar més drets estatutaris. Però, van perdre. Vam perdre: parlem clar. I amb la cua entre cames, al dia següent a treballar, cert. A treballar per Espanya i a ser assimilats absolutament castellans, també cert ni que la força innata de molts ho hagi impedit. De moment i fins avui. Aquesta és la nostra trista història des de 1412. Res de 1714. Per això molts esperem un Ó Coileáin (Michael Collins), un Bolívar, un San Martín o un Jaume I. O una Sílvia Primera, qui sait! I l'esperem ferma i amb els peus a terra, com fins ara.

2. Tothom s’atreveix a fer passar bou per bèstia grossa

■Prou d'enganys catalans, i prou d'embolics blanquejant el totalitarisme opac i fagocitador espanyol, com el que defensa aquest article intentant fer girar la història a partir de la primera república espanyola, quan resulta que el mal ve d'Almansa i no d'aquell any sinó de 1412, quan es va gestar la traïció més important a Catalunya abans que la dels miserables processistes previs 30 anys de pujolisme que encara arrosseguem. Vinga, va, que ja està bé de fer passar bou per bèstia grossa i tractar-nos a tots d'estúpids i d'illetrats. Que hi ha molta gent que hem anat a la universitat i encara estudiem avui, gent que ens hem dedicat a estudiar la història perquè no ens enredi cap desaprensiu que escriu ideològicament amb el biaix que sigui i lluny del rigor històric. La història de Catalunya i també la d'Espanya, que és la nació que el 1492 va forjar Castella acaparant forçadament altres nacions que no eren la seva castellana, en definitiva. Clar i català. Que cap desaprensiu pseudohistoriador, cap xerraire de fira o cap fanàtic manipulador no us enganyin.