El gran èxit del pujolisme va ser intentar convertir el règim del 78 en oportunitats que no sempre es van manifestar
Jordi Pujol: d'El dios caído de Pilar Rahola al safareig de TV3
La columna de Pilar Rahola a La Vanguardia el 24 d'abril de 2017 sentenciava que Jordi Pujol havia passat de ser el símbol de la resistència moral a ser el gran hipòcrita, convertint-se de cop en el llast que arrossegava la credibilitat de tot el projecte nacional
Ahir, per poc que fos, vaig caure en la temptació de
veure un tros del programa Col·lapse, de TV3, tot i que, per falta d'interès
informatiu a causa de continguts esbiaixats i de molt baixa qualitat en general, feia
més de dos anys i mig que no sintonitzava l'emissora de la CCMA. La raó per
fer-ho era que s’hi estava "jutjant" Jordi Pujol (de qui vaig
treballar prop de 1994 fins a 2003, durant la meva estada
professional al Gabinet de Premsa del Palau de la Generalitat). Teòricament, i veient els anuncis previs al respecte, el xou televisiu rosa tenia clarament la intencionalitat d'ajudar a redimir la seva imatge personal i política, però, lluny de ser així i al meu modest entendre periodístic, encara la van empitjorar. Sobretot, amb els talls (molt contradictoris en el llenguatge no verbal) que van passar de la intervenció del seu fill Oriol Pujol al Matí de Catalunya Ràdio, en què assegurava que "veia el context de
tot plegat molt positiu de cara al l'absolució" en el judici col·lectiu en què bona part de la família Pujol està imputada per múltiples delictes econòmics molt greus i que començarà el 24 de novembre. Bé, si ell ho diu.
Pujol va ser un polític autonomista elegit a les urnes
catalanes durant 23 anys per, bàsicament, exercir de funcionari espanyol com a
representant ordinari de l’Estat espanyol a la Comunidad Autónoma de Cataluña o Generalitat de Catalunya,
títol simbòlic que va retornar entrat amb calçador la mal anomenada Transición Española,
en què els polítics franquistes i les forces armades van acordar
"recuperar" l’ombra de la que, en essència, havia estat la nostra
institució sobirana, la Diputació del General, fundada el 1359, segons les
aportacions del prestigiós historiador britànic Alan Ryder (1928-2008).
Era la mateixa magna institució nacional catalana en
què un president heroi anomenat Pau Claris va declarar la independència de
l'estat dels espanyols i va proclamar la República de Catalunya sota la
protecció de França, el 1641, un estat que va durar quatre anys (1641-1645) fins
que la perduda Guerra dels Segadors va abocar el país a la mutilació i
separació en què vuit comarques catalanes del nord nacional van quedar sota
jurisdicció francesa. I fins avui.
El personatge que el programa Col·lapse posava sota la lupa no era, per
tant, el president d’una institució sobirana, sinó el cap d'una administració
regional, una mimesi de l’autogovern tutelada per Madrid. I ho feia —d’una
manera groga i fastigosament calcada a una conversa de safareig públic— al mateix temps i
en paral·lel a l'exposició recordatori de les malifetes del també constatat delinqüent i ex rei espanyol Juan Carlos I, fugit com Puigdemont i tampoc detingut, també com Puigdemont.
I és aquí on recupero l’article de Pilar Rahola
publicat a La Vanguardia el 29-4-2017, en què el drama de Jordi Pujol esdevé un
absolut mirall. Quan es va produir la seva confessió per corrupció (un
representant de l’estat no pot tenir diners amagats fora de l’estat ni
saltar-se un impost que els altres vam pagar puntualment en finar els nostres progenitors, com és el cas del
de Successions, que ell recaptava des de la Generalitat per Espanya mentre deixava prescriure els seus personals) la figura
del “Patriarca Nacional” va caure, i amb ell, una part d’aquest relat
d'integritat. I la conseqüència en molts dels seus fidels i fins aleshores
incondicionals va ser la d'un trauma col·lectiu profund.
La periodista Pilar Rahola, en la seva famosa columna
"El dios caído", va ser implacable retratant l'esfondrament no
com un delicte fiscal menor, sinó com una estafa moral i intel·lectual gegant
al poble català que havia confiat en el seu discurs ètic durant 23 anys. Rahola
(que, ves per on, ara ha tornat a recuperar la figura del corrupte Jordi Pujol
amb paternalisme, justificació i condescendència inenarrables), aleshores va
ser directa en dir que amb la confessió s'havia trencat un dels grans miralls
en què una bona part de Catalunya s'havia reflectit durant dècades. En essència, la
columna de Rahola sentenciava que Jordi Pujol havia passat de ser el símbol de
la resistència moral a ser el gran hipòcrita, convertint-se de cop en el llast
que arrossegava la credibilitat de tot el projecte nacional.
Rahola, però, lluny de la immediatesa que demana el periodisme i encara més el d'opinió, va escriure l'article gairebé tres anys després del dia de Sant Jaume de 2014, que va ser quan Pujol va admetre publicament tenir diners amagats a Andorra i, també, quan per mor de la vergonya col·lectiva que això va causar a tot el país (que pagava i paga impostos a tort i a dret), "va renunciar" de gust i per força —i segurament empès pels interessos del partit, aleshores ja a mans d’Artur Mas— als seus privilegis públics, inclòs el tracte de "Molt Honorable" i als càrrecs a CDC i CiU.
Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista /
16-11-25
Diumenge ennuvolat i mig plujós a la Blanca Subur. Dia
de tranquil·litat i lectura a la casa marítima de la meva amiga sitgetana. Bona
conversa; bon debat sobre el Col·lapse de TV3 d’ahir. Comentaris sucosos inter
nos que no reproduiré. Riures i més riures al voltant dels titellaires
que treuen els nassos per la finestreta de la mentida catalana... TV1, TV2 i...
hahaha! Síii! TV3. El nom que li va posar l’inefable Pujol precisament per
deixar clar que aquella finestra de la mentida sí que era antropològica com
demanava Calviño i sí que era la tercera d’Espanya, com ell n’estava ben
orgullós i cofoi. Pujol, un malabarista dels sentiments i les emocions dels
catalanets trepitjats durant 40 anys pel franquisme castellà ben disposat a
adormir el país 40 anys més. I ho va aconseguir. I tant. Només cal mirar on som
avui. Pujol, un corrupte que ha fomentat més corruptes com ell que encara tenen
la barra de vendre el seu “gèneru” com si fos tela de primera qualitat
quan només són retalls de draps sobrants per netejar els vàters espanyols.
Pujol, un evasor que aviat serà jutjat conjuntament amb la colla que es diuen
com ell per associació criminal. No ho dic jo: ho diu la imputació. El gran
Pujol de “l’ara no toca” que va deixar escola, i tant. Per aquest motiu, als
cridaners de la superioritat moral dels “això no toca”, “això sí, això no”,
se’ls ha d’engegar de seguida. Se'ls ha de fer fora de manera fulminant,
directa i sense contemplacions. Perquè la submissió i la subordinació dels
catalans a res ni a ningú van morir amb el dictador espanyol. I l'únic que els
ciutadans d'aquest país hauríem d'exercir de ple dret és la nostra llibertat.
Una condició humana que només s'acaba quan comença la dels altres. Res més.
1.
Qui ha estat i
quina ha estat la trajectòria de Pujol? El primer mite: els Fets del Palau
■ El pujolisme arrenca amb un episodi que va marcar
tota una generació: els Fets del Palau de la Música, l’any 1960.
Aquella protesta materialitzada a través d'entonar una part del públic, entre
ells Jordi Pujol, el Cant de la Senyera, prohibit pel franquisme, no va ser un
succés improvisat sinó una acció calculada que va acabar convertint Jordi Pujol
en un símbol. La seva detenció i el judici posterior van fer que molts catalans (entre els quals els meus pares) identifiquessin la seva figura amb la resistència cultural i política de la nació. El
país trobava un rostre per a la seva indignació.
■ Pujol va saber aprofitar aquell moment. No era un
pensador abstracte, sinó un home d’acció que entenia que la política es
construeix amb gestos visibles. La repressió que va patir li va donar
credencials antifranquistes, però alhora li permetia diferenciar-se
d’altres tradicions catalanistes. No volia connectar amb la memòria de la
República ni amb l’imaginari revolucionari d’ERC; volia representar una nova
etapa, més pragmàtica, més conservadora, però capaç de seduir sectors socials
que buscaven estabilitat després de la laceració de la guerra espanyola (1936-1939) seguida de quatre dècades de
feixisme castrense a discreció.
■ D’aquí neix el primer gran encert del
pujolisme: convertir la biografia personal en relat col·lectiu. Pujol
no només era un ciutadà represaliat, era el mirall d’una Catalunya que volia
sobreviure i reinventar-se. El mite fundacional no es basava en ideologia, sinó
en la capacitat de fer creure que la seva vida era la continuació
natural de la vida del país.
2.
L’hipnotitzador
de tot un poble
■ A partir d’aquell moment, el personatge es va
imposar sobre la persona. Pujol va modular les institucions segons la
seva manera d’entendre Catalunya, i durant més de dues dècades va convertir
la seva biografia en brúixola col·lectiva. La seva força no era tant en les
idees com en la capacitat de fer-les creure, de construir escenaris mentals i
fer-hi caminar la societat.
■Cada crítica era contrarestada amb discursos,
llibres o intervencions que buscaven restablir la narrativa oficial. No
era només ego: era estratègia calculada per dominar el marc cultural i mental. El
seu talent consistia a fer que la seducció es confongués amb projecte, i la
constància amb visió.
■ Durant quatre dècades, Catalunya es va mirar a si
mateixa a través dels ulls del seu líder. I quan un país adopta com a
veritat la imatge que un líder vol projectar, deixa de ser sobirà del seu destí
mental. I d'això, Pujol n'era molt conscient i ho va entendre millor i molt abans que ningú. I ho va aplicar i li va donar resultats.
3.
El catecisme
pujolista
■El pujolisme es presentava com a modernització, però
en realitat era una arquitectura pensada per estabilitzar el poder de la classe
mitjana. Una Catalunya homogènia, ordenada, amb una identitat condensada en la necessitat de donar oxigen a la maltractada llengua i una
institucionalitat solemne però poc transformadora. Era una modernitat
controlada, no emancipadora.
■ El discurs jugava a dues bandes: aparent pluralitat,
però amb un centre de gravetat únic; proclamava obertura, però reproduïa
esquemes conservadors. La Generalitat esdevenia un pseudo
estat emocional, sense voluntat de ser un estat real. Perquè,
a banda de les seves afirmacions i propòsits (apòcrifs i no) en les seves
arengues patriòtiques, el primer precepte d’un nacionalista és voler la
llibertat absoluta de la nació a la qual diu defensar, que sempre es voler-la
absolutament plena. I plena inclou un estat i la no dependència de cap altra suprasobirania. I ell això ni ho defensa, ni ho defensava ni ho ha defensat mai
perquè era i és un “hispanista”, diuen alguns de la seva mateixa
corda, referint-se a que és, com ells, un espanyolista que el 1985 va ser
proclamat "Español del año" per l'ABC pel seu "servei a
Espanya", diari que també va prendre partit per ell
aferrissadament abans i durant el seu judici pel cas Banca Catalana, i
en va celebrar l'absolució. Tots els d'una certa edat i nivell informatiu ho
recordem.
■ Amb aquesta fórmula, va crear un microclima autonòmic amb falses pretensions nacionals d'estat sense dir-ho explícitament, però amb polítiques que reforçaven fortament la pertinença a Espanya i, sobretot, refermaven la seva hegemonia. I Catalunya es va convertir en un Matrix imaginat des del despatx presidencial, més que des del tocar de peus a terra per la forta complexitat social existent en un país com és el nostre, sense estat propi.
4.
Barcelona,
capital del país sense independentisme real
■ Barcelona era el gran repte del pujolisme: massa
gran, diversa i contradictòria per encaixar en el seu esquema identitari. La
ciutat era i és un contrapoder fet artificialment a través de les migracions
castellanes-espanyoles, sobretot a partir dels anys 50 del segle XX, un centre
multicultural i de molta varietat demogràfica que exigia polítiques reals
adaptades a aquells "altres catalans", no metàfores. I aquesta era la
pedra a la sabata d’un Pujol que també volia ser president de la capital de la
nació. Però això no era al seu abast perquè qui manava i mana eren els
castellans i Espanya. La seva ambiguament estimada i alhora qüestionada Espanya. Pobre
home, en el fons.
■La supressió de la Corporació Metropolitana va ser un gest calculat per intentar desactivar la Gran Barcelona, l’única estructura política capaç d’articular un projecte metropolità que era, sense cap mena de dubte, un contrapoder a la Generalitat amb iniciativa del socialisme, espanyolista i mai guanyador a les eleccions nacionals catalanes precisament per aquest fet. Agradi a qui sigui o no.
■Sense aquella institució, doncs, el país quedava normalitzat mentalment en la Generalitat. Però només mentalment, compte, perquè la realitat és que els ajuntaments del cinturó "socialista" van continuar fent la seva de sotamà i de manera paral·lela. Una competència que sempre va preocupar Pujol, tot i no ser president d'un estat de veres perquè ell —i jo personalment ho comparteixo— pensava que la governança d'un país (encara que vagi vestit de Comunidad Autónoma española) necessita unes directrius clares i un sol centre de decisió.
■ Pujol no era un pro camperol, ni un ruralista, sinó que identitàriament es definia com un
centralista admirador de la capital de Catalunya. Necessitava un país esquematitzat i llegible, però Barcelona trencava la seva gramàtica política. La capital del país era l’únic
territori que no podia modelar a la seva imatge. Perquè, senzillament,
sense la independència que podria haver perseguit des del primer dia de
poltrona autonomista, controlar el país, la seva educació i reforçar la seva
llengua era, pràcticament impossible, ni que ell, a cada discurs digués allò de
l’“és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya” i s’inventés aquella
pantomima dels Candels i "els altres catalans" que
no es creia ningú. Ni uns ni altres.
5.
Un projecte
autonòmic disfressat de nacional
■ La Catalunya pujolista es construïa
amb un discurs autonòmic per fora i una lògica estatal per dins. Era
una doble vida política: fidelitat a l’Estat espanyol mentre es bastia una
estructura nacional pròpia. El gran èxit del pujolisme, doncs, va ser
intentar convertir el règim del 78 en oportunitats pel país que no sempre eren
certes ni es van manifestar, i per això els seus maquilladors de la comunicació oficial feien una feina excel·lent per amagar-ho o dissimular-ho,
la qual cosa també aconseguien davant d'un poble "enamorat del seu
salvador".
■ Pujol, ras i curt, jugava amb el marc constitucional
espanyol (castellà) per reforçar la posició catalana dins d’aquell
"encaix". I explicava als catalans que ell aconseguia això
i allò de “Madrit” quan resulta que no aconseguia ni una engruna més
que la resta de les “autonomies”. Ni una engruna més ni res a veure
amb el peix al cove que tenien (i tenen) a petar a Navarra i al País
Basc, per aquest ordre.
■El tactisme, elevat a categoria moral, li servia per
obtenir concessions sense assumir les responsabilitats d’un estat. Avançar
sense que es notés que, realment, no avançava gaire. I qui dia passa.
6.
Parapetar-se en
els sentiments per no afrontar les necessitats reals
■ El pujolisme va engendrar una manera de veure
Catalunya. Una generació sencera va créixer dins d’un clima mental on
la identitat era l’eix central, la qual cosa tampoc no va acabar de donar
els seus fruits precisament perquè el clima real era que al país hi havia dos
milions de castellans-espanyols la gran majoria dels quals encara no han girat
mai la llengua perquè per ells "esto es España". I en això es
basaven, s’aferraven i s'aferren. Sense independència no hi ha
lleis que protegeixin totalment la nació (ni la llengua!), senyor Pujol i
senyors processistes. I ell, Pujol, ho sabia. Però la poltrona i el poder
castellà per controlar Catalunya des de la presidència autonòmica eren massa
llaminers com per declarar prioritària qualsevol altra cosa més d’allò
que deia i feia.
■ Per això, quan va arribar el procés, aquesta classe dirigent no va reinventar res sinó que va replicar el que havia après durant quatre dècades: prioritzar símbols davant de polítiques i confondre sentiments amb projecte tangible. El procés va ser, en gran part, la culminació del pujolisme: identitat sense estructura, emotivitat sense estratègia. I fracàs, un gran fracàs ben anunciat, per cert. Per aquest mateix motiu el van fer naufragar expressament el procés, perquè, en definitiva, la mentalitat processista és la mentalitat (i la mà negra, no ho oblidem!) pujolista que també posseïen i posseeixen heretada la resta de covards processistes. Tots. De tota mena, partit i color. I l'única veritable víctima amb ferides profundes, que romandran durant dècades i es ressentiran durant segles, haurà estat el poble. Aquell poble majoritari als carrers i disposat a tot. Els historiadors i els sociòlegs honestos ho saben, i aquesta serà la crònica que escriuran i ensenyaran a les aules.
7.
El relat
hegemònic i la fàbrica de mites
■ Pujol no feia només política: construïa mites. Els
Fets del Palau van ser el guionet inicial d’un líder que vinculava la seva
figura a la supervivència del país.
■ El “fer país” era una operació d’enginyeria
institucional per crear dependències polítiques, econòmiques i culturals. La
societat civil esdevenia satèl·lit del poder. El gran manipulador portant a
terme la gran manipulació. I avui no toca i demà tampoc.
■ Quan un líder ocupa l’espai polític, cultural i
econòmic, deixa de ser el president. Esdevé règim sentimental. I
això no funciona: qualsevol líder ho sap. I la resta és allò que ens ha
quedat: mentides una rere l’altra. Mentides i traïcions, i jo primer, que
per això he estat president 23 anys "i tinc tota una cort". M'estalviaré la cueta fàcil.
8.
La decadència
disfressada de victòria: el Majestic
■ El pacte del Majestic amb José María Aznar
el 1996 és l’exemple perfecte d’aquesta decadència tapada amb
triomfalisme. Es va presentar com una exhibició de poder, però en realitat era
un símbol de feblesa: per mantenir l’hegemonia catalana, Pujol va haver de
negociar la seva influència espanyola en un hotel. Cal dir res més?
■ Va arrencar competències en seguretat, fiscalitat i
altres àmbits, cert, però ho va fer com si fossin mercaderia de despatxos. El
relat oficial ho va convertir en victòria electoral, però la realitat era que
l’hegemonia ja no es bastava per si sola.
■ La pèrdua de la majoria absoluta el 1995, la manca
de renovació i la dependència creixent d’actors externs mostraven que el
pujolisme havia exhaurit la seva fórmula. El relat encara funcionava, però la
màquina grinyolava. El 2003, quan Mas guanya però no pot governar,
el cicle queda tancat. En aquelles circumstàncies, el pujolisme ja
anava de baixa perquè havia deixat de ser locomotora de tracció per
convertir-se en només un teatre dolent dins un vagó enmig del comboi que anava
representant obres de reposició sense cap estrena.
9.
El llegat més
pobre: un país incapaç de reinventar-se
■ El problema de Pujol no és només què va fer, sinó què va impedir i evitar que el poble pla de Catalunya fes, que encara és més greu. Pujol ni és ni mai ha estat independentista. Ho remarco i ho remarcaré sempre. Aquí i fins al final de l’article. La seva obsessió era passar a la història com a constructor d’una Catalunya moderna dins d’Espanya, “net i clar”, sense radicalismes que poguessin tacar la seva imatge. Tot i que en això darrer, la cosa no ha anat bé, per molt que el seu fill Oriol Pujol, exconvicte empresonat arran de la sentència inculpatòria en contra seva pel conegut cas de les ITV, digui el contrari en directe a la ràdio pública del país davant un conductor que es fa dir periodista però que va callar com un mort tot i saber fefaentment que els Pujol ho tenen pelut perquè s’enfronten a acusacions d’associació il·lícita, blanqueig de capitals, falsificació de document mercantil contra la hisenda pública i frustració de l’execució, i que la fiscalia sol·licita nou anys de presó per a Jordi Pujol Soley i penes que van dels vuit als 29 anys de privació de llibertat per als seus fills i per a Mercè Gironès, exdona de Jordi Pujol Ferrusola.
■ Naturalment, el periodista tampoc no ignora que el
titular del Jutjat d’Instrucció número 5 de l’Audiència Nacional espanyola, Santiago
Pedraz, va acordar l‘obertura de judici oral fa
quatre anys, el 2021, o sigui que Ricard
Ustrell, director del Matí de Catalunya Ràdio i de la productora que
el fa possible, La Manchester, sap perfectament que la cosa no ve d’ara
però, tot i això, va escoltar embadalit l’argumentari del fill de l’ex molt
honorable sense badar boca ni tallar-lo en cap moment, respecte que no
va tenir de cap manera el dia que va perpetrar l’entrevista (?) contra Sílvia
Orriols, en directe des de Ripoll. Però, és clar, aquest és el païset hipòcrita
del never jamai que va patir una guerra espanyola agressiva i
contra Catalunya fins a la sacietat, 40 anys de franquisme repressor pels que
no eren de la corda del règim i 40 anys més de pujolisme i succedanis que l’han
mantingut narcotitzat i sense testosterona per tornar-s’hi.
■ I en aquesta estació i via morta estem aturats, encara: la del país incapaç de reinventar-se en què qui el vol canviar és acusat de ser d’extrema dreta, de racista i de tot i més, perquè, naturalment, hi ha massa poltrones i massa menjadores en joc que veuen perillar el seu benestar personal, si alguna cosa canvia.
■ Per això, ni Pujol ni els seus, no volen que figures desenganxades de les elits i de les capelletes, figures que representen un llibertarisme clar i català i sense pèls a la llengua com Sílvia Orriols, guanyin terreny de cap manera. Perquè Orriols representa el poble, la veu directa i desacomplexada, mentre que Pujol va bastir i engrandir una burgesia molt sovint espanyolista —com és el cas de Xavier Trias i molts altres— que era el seu veritable suport.
10. La Catalunya
de les elits i el referèndum forjat pel poble
■ La seva Catalunya era la de les elits, no la del
carrer, com és la Catalunya de Sílvia Orriols. I per això el
pujolisme i les seves deixalles convergents la combaten a tort
i a dret.
■ El procés va ser moltes coses bones —i encara més de molt lletges— , però també un mecanisme per conservar certs equilibris interns de Catalunya. Una competició entre partits que es disputaven un electorat i una àrea política que havia estat del pujolisme, del qual tots en el fons n’eren els fills i els hereus, ho admetin o no: des d’ERC a la CUP, passant per la resta d’híbrids que se’n van desprendre directament o indirecta.
■ Els mapes electorals ho demostren: el
procés és, en bona part, la història d’un relleu mal fet. Quan
comença? Algunes fonts apunten que amb la sentència de l’Estatut (2010), altres
amb el segon govern d’Artur Mas (2012). Però la data més significativa és el
2003, quan CiU perd el poder i s’obre la necessitat de bastir una nova
hegemonia nacionalista. El buit deixat pel pujolisme va ser omplert amb
emotivitat i gesticulació, però sense projecte sòlid. I per aquests derroters
va el país, encara, després de tocar fons i veure com un personatge gris i no
gaire transparent (que potser algun dia també haurà de passar comptes per alguns
temes sanitaris pretèrits) com Salvador Illa és el virrei actual dels catalans
que segueix "ofrenant honor i glòries a Espanya" com feia
Pujol, tot i que aquest no ho dissimula ni gaire ni gens.
■ I aquí rau la diferència, perquè
mentre de manera molt hàbil i molt dissenyada pels ideòlegs de la butxaca i la
poltrona el pujolisme va aconseguir fer dues coses alhora —governar amb
unes directrius socioeconòmiques concretes i mantenir una forta tensió
identitària—, la resta, ni tan sols els seus hereus directes (i
concretament Junts, que rebota de pedregar en pedregar i aquí caic
i allà m’aixeco amb el triler Puigdemont, la “cuqui” Borràs i el
conjunt dels hereus putarramonetistes del tacticisme pujolista
fent això mateix), no han tret ni un gra de forment sinó tot el
contrari: a cada bugada perden un llençol, com se solia dir en els
mítings convergents, als quals he assistit desenes de vegades i per això sé
tantes coses (i les que callo).
11. Les ulleres de
Pujol, vs les dels processistes
■ Pujol era hàbil i hipnotitzador i sabia que al país
hi havia un milió i mig d’espanyols castellans arribats entre els anys 50 i els 70 (s.XX) que es reproduïen i (en molts casos) feien més espanyols de Catalunya. I que
calia conviure-hi (i a molts també pagar-los per mantenir els galliners en
silenci, tot sigui dit). En canvi, la classe dirigent del procés va
creure que aquella fórmula valia per a tot el país, sense matisos, i va
confondre la identitat nacional catalana amb un país independent, quan resulta
que qui paga els sous als apoltronats de la Comunidad Autónoma de
Cataluña (o sigui, a ells) és l'Estado (español). Per tant, és un fet notori que no
podia anar bé de cap manera que la rabosa dirigís el corral.
■ Per això no la van fer la
independència. Tot i que una bona part dels castellans de Catalunya (i
sobretot molts fills i néts d'aquests) segurament l’haguessin acceptat de bon
grat vistos els greuges comparatius i constatables per part de l'Estat
espanyol, sobretot econòmicament. Qui no l’acceptava, però, eren
ells, els pujolistes, començant pel mateix Pujol,
que saben que en una Catalunya independent ningú no els triaria ni per enganxar
cartells electorals. I per això prefereixen seguir captant a Madrit i
plorant amb llàgrimes de cocodril però amb la butxaca plena mentre van cap a la
Cerdanya a esquiar o a la Costa Brava a navegar i a gastar els diners públics o
privats que han aconseguit gràcies a l’statu quo que impera
al país fa 613 anys, des de la traïció del Compromís de Casp (1412), que ja
va cometre a canvi d'una poltrona Bernat de Gualbes, el primer Puigdemont oficial de la nostra
trista i dissortada història.
■ El resultat ha estat una Catalunya atrapada en la seva ombra: un país que vol avançar, però que encara busca la brúixola en el retrovisor, incapaç d’imaginar un futur que no sigui una variant del passat codificat per Pujol. Per això oficialment i arreu encara recordem el 1714 (en què es va lluitar en un bàndol espanyol, l'austriacista, per drets estatutaris) i mai no enlairem el patriota Pau Claris, que va proclamar la independència el 1641 (o allò no va existir?), i sí que remarquem i honorem el pobret Prat de la Riba, que va assolir l'heroïcitat d'unir i confederar quatre diputacions espanyoles amb seu a Catalunya, naturalment amb permís del president espanyol Eduardo Dato i del "cametes" Alfonso XIII. Aquest és el model Pujol: que ningú no li faci ombra per a res. Ni li passi la mà per la cara per mèrits propis i demostrant que el supera en escreix. Se'n diu arrogància, fatxenderia o petulància: podeu triar l'adjectiu que més us agradi perquè també n'hi ha molts d'altres que són sinònims.
■ I personalment penso que en això que dic up supra rau la victòria més fosca del pujolisme: haver colonitzat tant la idea de Catalunya que, fins i tot després de la seva decadència, el país continua presoner del seu marc mental, la qual cosa i inevitablement també em porta a comparar tal comportament humà al respecte (i salvant, òbviament, les distàncies, els mètodes i les actuacions) amb allò que antropològicament i col·lectiva encara passa en força segments ciutadans, sobretot castellans-espanyols però també en l'àmbit català, respecte de l'innegable i encara ben viu franquisme sociològic. Perquè costen de marxar les programacions mentals de llarg abast.
■ El procés no és un trencament, sinó una prolongació deformada del mateix pujolisme, o sigui, identitat sense veritable estructura, emotivitat sense estratègia, i una política que confon relat amb projecte.
■ Catalunya, avui, encara viu sota l’ombra d’un líder que mai no va voler (ni vol) la independència, però que va deixar com a herència la dependència d’un relat que impedeix reinventar-se. Un relat que intenta que sigui en favor propi, malgrat totes les ombres que planen al damunt del seu personatge polític, especialment la de la corrupció. Perquè ara, la seva màxima preocupació és passar avall com un líder destacat i rellevant del nostre país. Aquesta, i no cap altra, és la seva cabòria pel propi epitafi. Ho aconseguirà? Segons la meva humil opinió, ho té ben magre. Perquè, la cosa pinta força malament, vista l’evolució i el dia a dia. Tot i que, com diu Rahola, "la història acostuma a tenir poca memòria". Qui sait.
12. Per acabar, la
maleïda hemeroteca: el final de l’article de Pilar Rahola a La Vanguardia
■ “El problema –y es un problema irresoluble– es
que el mismo hombre que luchaba por Catalunya consideraba normal que la senyera
también sirviera para el bolsillo. Y esa simbiosis entre la bandera y el
bolsillo arrastra su presidencia por el barro.
Puede que la historia, que acostumbra a tener
poca memoria, salve su herencia política, pero el presente no tiene ese
rasero. Y hoy por hoy, Pujol no sólo es un dios caído. Es un legado
destruido” (LV 24-4-2017).
■ Estigueu bonets! Que ho passeu bé!
