El gran èxit del pujolisme va ser intentar convertir el règim del 78 en una oportunitat que no sempre es va manifestar
La columna de Pilar Rahola a La
Vanguardia el 24 d'abril de 2017 sentenciava que Jordi Pujol havia passat de ser el símbol de la
resistència moral a ser el gran hipòcrita, convertint-se de cop en el llast que
arrossegava la credibilitat de tot el projecte nacional
Ahir,
per poc que fos, vaig caure en la temptació de veure un tros del programa
Col·lapse, de TV3, tot i que, per falta d'interès informatiu i de continguts en general, feia més de dos anys i mig que no sintonitzava l'emissora de la CCMA. La raó era que s’hi estava
"jutjant" Jordi Pujol, i s’estava fent mediàticament i mirant
de propiciar la seva recuperació personal i política (la qual cosa lluny d’aconseguir-ho
encara va empitjorar el context, sobretot amb la imatge del seu fill Oriol Pujol
a Catalunya Ràdio en què deia que “veia el context de tot plegat molt positiu”;
bé, ell si ho diu).
Pujol
va ser un polític autonomista elegit a les urnes catalanes durant 23 anys per,
bàsicament, exercir de funcionari espanyol com a representant ordinari de l’Estat
espanyol a la Comunidad Autónoma de Cataluña, títol que va retornar entrat amb
calçador la mal anomenada Transición Española, en què els polítics franquistes i
les forces armades van acordar "recuperar" l’ombra de la que, en
essència, havia estat la nostra institució sobirana, la Diputació del General,
fundada el 1359, segons les aportacions del prestigiós historiador britànic
Alan Ryder (1928-2008).
Era la
mateixa magna institució nacional catalana en què un president heroi anomenat
Pau Claris va declarar la independència de l'estat dels espanyols i va
proclamar la República de Catalunya sota la protecció de França el 1641, un
estat que va durar quatre anys (1641-1645) fins que la perduda Guerra dels
Segadors va abocar el país a la mutilació i separació en què vuit comarques
catalanes del nord del país van quedar sota jurisdicció francesa, i "fins
avui".
El que
el Col·lapse posava sota el microscopi no era, per tant, el president d’una
institució sobirana, sinó el cap d'una administració regional, una mimesi de
l’autogovern tutelada per Madrid. I ho feien —d’una manera groga i fastigosament
de conversa de rentador públic— al mateix temps i en paral·lel que la figura
del més que demostrat corrupte exmonarca espanyol Juan Carlos I, fugit com
Puigdemont i tampoc detingut, també com Puigdemont.
I és
aquí on recupero l’article de Pilar Rahola publicat a La Vanguardia el 29-4-2017,
en què el drama de Jordi Pujol esdevé un absolut mirall. Quan es va produir la
seva confessió per corrupció (un representant de l’estat no pot tenir diners
amagats fora de l’estat ni saltar-se els impostos que els altres paguen
religiosament (com en el cas del de successions que ell recaptava per Espanya i deixava prescriure els seus personals) la
figura del “Patriarca Nacional” va caure, i amb ell, una part d’aquest relat
d'integritat. I la reacció d'alguns dels seus fidels i fins aleshores
incondicionals va ser un xoc profund.
La
periodista Pilar Rahola en la seva famosa columna "El dios caído",
va ser implacable, retratant l'esfondrament no com un delicte fiscal menor,
sinó com una estafa moral i intel·lectual gegant al poble català que havia
confiat en el seu discurs ètic durant 23 anys. Rahola (que, ves per on, ara ha
tornat a recuperar la figura del corrupte Jordi Pujol amb paternalisme,
justificació i condescendència inenarrables), aleshores va ser directa en dir
que amb la confessió s'havia trencat un dels grans miralls en què una part de
Catalunya s'havia mirat durant dècades. En essència, la
columna de Rahola sentenciava que Jordi Pujol havia passat de ser el símbol de
la resistència moral a ser el gran hipòcrita, convertint-se de cop en el llast
que arrossegava la credibilitat de tot el projecte nacional.
Santi Capellera i Rabassó,
periodista i analista / 16-11-25
Diumenge
ennuvolat i mig plujós a la Blanca Subur. Dia de tranquil·litat i lectura a la
casa marítima de la meva amiga sitgetana. Bona conversa; bon debat sobre el
Col·lapse de TV3 d’ahir. Comentaris sucosos inter nos que no reproduiré.
Riures i més riures al voltant dels titellaires que treuen els nassos per la
finestreta de la mentida catalana... TV1, TV2 i... hahaha! Síii! TV3. El nom
que li va posar l’inefable Pujol precisament per deixar clar que aquella
finestra de la mentida sí que era antropològica com demanava Calviño i sí que
era la tercera d’Espanya, com ell n’estava ben orgullós i cofoi. Pujol, un
malabarista dels sentiments i les emocions dels catalanets trepitjats durant 40
anys pel franquisme castellà ben disposat a adormir el país 40 anys més. I ho
va aconseguir. I tant. Només cal mirar on som avui. Pujol, un corrupte que ha
fomentat més corruptes com ell que encara tenen la barra de vendre el seu “genero”
com si fos tela de primera qualitat quan només són retalls de draps sobrants
per netejar els vàters espanyols. Pujol, un evasor que aviat serà jutjat
conjuntament amb la colla que es diuen com ell per associació criminal. No ho
dic jo: ho diu la imputació. El gran Pujol de “l’ara no toca” que va deixar escola,
i tant. Per això, sense miraments, als de “això no toca” “això sí, això no” se’ls
ha d’engegar de seguida i directament i sense contemplacions.
1. Qui ha estat i quina ha estat la trajectòria de Pujol?
El primer mite: els Fets del Palau
■ El pujolisme arrenca amb un episodi que va
marcar tota una generació: els Fets del Palau de la Música, l’any 1960.
Aquella protesta materialitzada a través d'entonar una part del públic, entre ells Jordi Pujol, el Cant de la Senyera, prohibit pel franquisme, no va ser un accident improvisat,
sinó una acció calculada que acabaria convertint Jordi Pujol en símbol. La seva
detenció i el judici posterior van fer que molts catalans identifiquessin la
seva figura amb la resistència cultural i política. El país trobava un
rostre per a la seva indignació.
■ Pujol va saber aprofitar aquell moment. No era
un pensador abstracte, sinó un home d’acció que entenia que la política es
construeix amb gestos visibles. La repressió que va patir li va donar
credencials antifranquistes, però alhora li permetia diferenciar-se
d’altres tradicions catalanistes. No volia connectar amb la memòria de la
República ni amb l’imaginari revolucionari d’ERC; volia representar una nova
etapa, més pragmàtica, més conservadora, però capaç de seduir sectors socials
que buscaven estabilitat després del trauma de la guerra.
■ D’aquí neix el primer gran encert del
pujolisme: convertir la biografia personal en relat col·lectiu. Pujol no
només era un ciutadà repressaliat, era el mirall d’una Catalunya que volia
sobreviure i reinventar-se. El mite fundacional no es basava en ideologia, sinó
en la capacitat de fer creure que la seva vida era la continuació natural de la
vida del país.
2. L’hipnotitzador de tot un país
■ A partir d’aquell moment, el personatge es va
imposar sobre la persona. Pujol va modular les institucions segons la seva
manera d’entendre Catalunya, i durant més de dues dècades va convertir la
seva biografia en brúixola col·lectiva. La seva força no era tant en les idees
com en la capacitat de fer-les creure, de construir escenaris mentals i fer-hi
caminar la societat.
■ Cada crítica era contrarestada amb discursos,
llibres o intervencions que buscaven restablir la narrativa oficial. No era
només ego: era estratègia calculada per dominar el marc cultural i mental.
El seu talent consistia a fer que la seducció es confongués amb projecte, i la
constància amb visió.
■ Durant quatre dècades, Catalunya es va mirar a
si mateixa a través dels ulls del seu líder. Quan un país adopta com a
veritat la imatge que un líder vol projectar, deixa de ser sobirà del seu destí
mental. I això, Pujol ho va entendre millor que ningú.
3. El catecisme pujolista
■ El pujolisme es presentava com modernització,
però en realitat era una arquitectura pensada per estabilitzar el poder de la
classe mitjana. Una Catalunya homogènia, ordenada, amb una identitat
encapsulada en la necessitat de donar oxigen a la maltractada llengua i una institucionalitat solemne però poc
transformadora. Era una modernitat controlada, no emancipadora.
■ El discurs jugava a dues bandes: aparent
pluralitat, però amb un centre de gravetat únic; proclamava obertura, però
reproduïa esquemes conservadors. La Generalitat esdevenia un pseudo estat emocional, sense voluntat de ser un estat
real. Perquè malgrat les seves arengues nacionalistes, el primer precepte d’un
nacionalista és voler la llibertat absoluta de la nació a la qual diu
defensar, que sempre es vol absolutament plena. I ell això no ho defensava ni
ho ha defensat mai perquè era i és un “hispanista”, diuen alguns de la seva mateixa corda, referint-se a que és, com ells, un espanyolista que el 1985 va ser proclamat "Español del año" per l'ABC pel seu "servei a Espanya", diari que també el va defensar aferrissadament abans i durant el seu judici pel cas Banca Catalana i en va celebrar l'absolució. Tothom d'una certa edat ho recorda.
■ Amb aquesta fórmula, va crear un microclima
autonòmic amb falses pretensions nacionals d'estat sense dir-ho explícitament, però amb polítiques que reforçaven fortament la pertinença a Espanya i, sobretot, refermaven la seva hegemonia. I Catalunya es va convertir en un Matrix imaginat
des del despatx presidencial, més que des del tocar de peus a terra per la
forta complexitat social existent.
4. Barcelona, capital del país sense independentisme
real
■ Barcelona era el gran repte del pujolisme:
massa gran, diversa i contradictòria per encaixar en el seu esquema identitari.
La ciutat era i és un contrapoder fet artificialment a través de les
migracions castellanes-espanyoles, sobretot a partir dels anys 50 del segle XX,
un centre multicultural i de molta varietat demogràfica que exigia polítiques reals adaptades a aquells "altres catalans", no metàfores.
I aquesta era la pedra a la sabata d’un Pujol que també volia ser president de
la capital de la nació. Però això no era al seu abast perquè qui manava i
mana eren els castellans i Espanya. La seva estimada i alhora qüestionada Espanya. Pobre home.
■ La supressió de la Corporació Metropolitana va ser un gest calculat per intentar desactivar l’única estructura capaç d’articular un projecte metropolità que era de fet un contrapoder a la Generalitat. Sense aquella institució, el país quedava normalitzat mentalment en la Generalitat. Però només mentalment, perquè la realitat és que els ajuntaments del cinturó "socialista" van continuar fent la seva de sotamà i de manera paral·lela. Una competència que sempre va preocupar Pujol, tot i no ser president d'un estat de veres perquè ell —i jo personalment ho comparteixo— pensava que un país (encara que vagi vestit de Comunidad Autónoma española) necessita unes directrius clares i un sol centre de decisió.
■ Pujol no era ruralista, sinó que es definia com
un centralista identitari. Necessitava un país esquematitzat i llegible, i
Barcelona trencava la seva gramàtica política. La ciutat era l’únic
territori que no podia modelar a la seva imatge. Perquè, senzillament,
sense la independència que podria haver perseguit des del primer dia de
poltrona autonomista, controlar el país, la seva educació i reforçar la seva
llengua era, pràcticament impossible, ni que ell, a cada discurs digués allò de
l’“és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya” i s’inventés aquella
pantomima dels Candels i "els altres catalans" que no es creia ningú.
5. Un projecte autonòmic disfressat de nacional
■ La Catalunya pujolista es construïa amb un discurs autonòmic per fora i una lògica estatal per dins. Era una doble vida política: fidelitat a l’Estat espanyol mentre es bastia una estructura nacional pròpia. El gran èxit del pujolisme, doncs, va ser intentar convertir el règim del 78 en oportunitats pel país que no sempre eren certes ni es van manifestar, i per això els seus maquilladors comunicatius oficials feien una feina excel·lent per amagar-ho o dissimular-ho, la qual cosa també aconseguien davant d'un poble "enamorat del seu salvador".
■ Pujol, ras i curt, jugava amb el marc constitucional per reforçar
la posició catalana dins d’aquell encaix. I explicava
als catalans que ell aconseguia això i allò de “Madrit” quan resulta que no
aconseguia ni una engruna més que la resta de les “autonomies”. Ni una engruna més ni res a veure amb el peix al cove que tenien (i tenen) a petar a Navarra i al País Basc, per aquest ordre.
■ El tactisme, elevat a categoria moral, li
servia per obtenir concessions sense assumir les responsabilitats d’un estat. Avançar sense que es notés que, realment, no avançava gaire. I qui dia passa.
6. La generació que va aprendre a mirar el país per
un sol ull
■ El pujolisme va engendrar una manera de veure
Catalunya. Una generació sencera va créixer dins d’un clima mental on la
identitat era l’eix central, la qual cosa tampoc no va acabar de donar els
seus fruits precisament perquè el clima real era que al país hi havia dos
milions de castellans-espanyols la gran majoria dels quals encara no han girat mai la llengua perquè per ells "esto es España". I en això es basaven, s’aferraven i s'aferren.
Sense independència no hi ha lleis que protegeixin la nació, senyor Pujol i senyors processistes. I ell, Pujol, ho
sabia. Però la poltrona i el poder castellà per controlar Catalunya des de la
presidència autonòmica eren massa llaminers com per declarar prioritària qualsevol
altra cosa més d’allò que deia i feia.
■ Per això, quan va arribar el procés, aquesta
classe dirigent no va reinventar res sinó que va replicar el que havia après durant quatre dècades: prioritzar
símbols davant de polítiques i confondre sentiments amb projecte tangible. El procés
va ser, en gran part, la culminació del pujolisme: identitat sense
estructura, emotivitat sense estratègia. I fracàs, un gran fracàs ben anunciat, per cert. Per això va fracassar
expressament el procés, perquè, en definitiva, la mentalitat processista és la mentalitat pujolista, la que també posseïen i posseeixen heretada la resta de covards processistes. Tots. De tota mena, partit i color. I l'única víctima amb ferides que romandran durant dècades, haurà estat el poble. Aquell poble majoritari als carrers i disposat a tot.
7. El relat hegemònic i la fàbrica de mites
■ Pujol no feia només política: construïa mites. Els
Fets del Palau van ser el guionet d’un líder que vinculava la seva figura a la
supervivència del país.
■ El “fer país” era una operació d’enginyeria
institucional per crear dependències polítiques, econòmiques i culturals. La
societat civil esdevenia satèl·lit del poder. El gran manipulador portant a terme la gran manipulació. I avui no toca i demà tampoc.
■ Quan un líder ocupa l’espai polític, cultural i econòmic, deixa de ser el president. Esdevé règim sentimental. I això no funciona: qualsevol país i qualsevol líder que sigui sincer amb els seus votants ho sap. I ho ha de dir. I la resta és allò que ens ha quedat: mentides una rere l’altra. Mentides i traïcions, i jo primer, que per això he estat president 23 anys "i tinc tota una cort". M'estalviaré la cueta.
8. La decadència disfressada de victòria: el
Majestic
■ El pacte del Majestic amb José María Aznar
el 1996 és l’exemple perfecte d’aquesta decadència tapada amb triomfalisme.
Es va presentar com una exhibició de poder, però en realitat era un símbol de
feblesa: per mantenir l’hegemonia catalana, Pujol havia de negociar la seva
influència espanyola en un hotel.
■ Va arrencar competències en seguretat,
fiscalitat i altres àmbits, però ho va fer com si fossin mercaderia de
despatxos. El relat oficial ho va convertir en victòria electoral, però la
realitat era que l’hegemonia ja no es bastava per si sola.
■ La pèrdua de la majoria absoluta el 1995, la
manca de renovació i la dependència creixent d’actors externs mostraven que el
pujolisme havia esgotat la seva fórmula. El relat encara funcionava, però la
màquina grinyolava. El 2003, quan Mas guanya però no pot governar, el cicle
queda tancat. En aquelles circumstàncies, el pujolisme ja anava de baixa perquè havia deixat de ser locomotora de tracció per convertir-se en només un teatre dolent dins un vagó enmig del comboi que anava representant obres de reposició sense cap estrena.
9. El llegat: un país incapaç de reinventar-se
■ El problema de Pujol no és només què va fer, sinó què va impedir i evitar que el poble pla de Catalunya fes, que encara és més greu. Pujol ni és ni mai ha estat independentista. Ho remarco i ho remarcaré sempre. Aquí i fins al final de l’article. La seva obsessió era passar a la història com a constructor d’una Catalunya moderna dins d’Espanya, “net i clar”, sense radicalismes que poguessin tacar la seva imatge. Tot i que en això darrer, la cosa no ha anat bé, per molt que el seu fill exconvicte pel cas de les ITV digui el contrari.
■ Per això no vol que figures desenganxades de les elits i de les capelletes, figures que representen un llibertarisme clar i català i sense pèls a la llengua com Sílvia Orriols guanyin terreny de cap manera. Perquè Orriols representa el poble, la veu directa i desacomplexada, mentre que Pujol va bastir i engrandir una burgesia molt sovint espanyolista —com és el cas de Trias i molts altres— que era el seu veritable suport.
■ La seva Catalunya era la de les elits, no la
del carrer, com és la Catalunya de Sílvia Orriols. I per
això el pujolisme i les seves deixalles convergents la combaten a tort i
a dret.
■ El Procés va ser moltes coses bones —i encara més de molt lletges— , però també un mecanisme per conservar certs equilibris interns de Catalunya. Una competició entre partits que es disputaven un electorat i una àrea política que havia estat del pujolisme, del qual tots en el fons n’eren els fills i els hereus, agradi o no a qui sigui: des d’ERC a la CUP, passant per la resta d’híbrids que se’n van desprendre directament o indirecta.
■ Els mapes electorals ho demostren: el procés
és, en bona part, la història d’un relleu mal fet. Quan comença? Algunes fonts apunten que amb la sentència de l’Estatut (2010), altres amb el segon govern d’Artur
Mas (2012). Però la data més significativa és el 2003, quan CiU perd el
poder i s’obre la necessitat de bastir una nova hegemonia nacionalista. El
buit deixat pel pujolisme va ser omplert amb emotivitat i gesticulació, però
sense projecte sòlid. I per aquests derroters va el país, encara, després de tocar fons i veure com un personatge gris i no gaire transparent (potser algun dia també haurà de passar comptes per alguns temes sanitaris) com Salvador Illa és el virrei actual dels catalans que segueix "ofrenant honor i glòries a Espanya" com feia Pujol, tot i que aquest no ho dissimula ni gens ni mica.
■ I aquí rau la diferència, perquè mentre de manera molt hàbil i molt dissenyada pels ideòlegs de la butxaca i la poltrona el pujolisme va aconseguir fer dues coses alhora —governar amb unes directrius socioeconòmiques concretes i mantenir una forta tensió identitària, la resta, ni tan sols els seus hereus directes —i concretament Junts, que rebota de pedregar en pedregar i aquí caic i allà m’aixeco amb el triler Puigdemont, la nena Borràs i la resta dels hereus putarramonetistes del tacticisme pujolista fent això mateix— no han tret ni un gra de forment sinó tot el contrari: a cada bugada perden un llençol, com se solia dir en els mítings convergents, als quals he assistit desenes de vegades i per això sé tantes coses (i les que em callo).
10.
Les ulleres de
Pujol, vs les dels processistes
■ Pujol era hàbil i hipnotitzador i sabia que al país hi havia un milió i mig d’espanyols castellans arribats entre els 50 i els 70 que es reproduien i (en molts casos) feien més espanyols de Catalunya. I que calia conviure-hi (i a molts també pagar-los per mantenir els galliners en silenci, tot sigui dit). En canvi, la classe dirigent del procés va creure que aquella fórmula valia per a tot el país, sense matisos, i va confondre la identitat nacional catalana amb un país independent, quan resulta que qui paga els sous als apoltronats de la Comunidad Autónoma de Cataluña (o sigui, a ells) és el Estado (español).
■ Per això no la van fer la independència. Tot i que molts castellans de Catalunya segurament i sobretot fills i nets d'aquests l’haguessin acceptat vistos els greuges comparatius i constatables, sobretot econòmicament. Qui no l’acceptava eren ells, els pujolistes, començant pel mateix Pujol, que prefereixen seguir captant a Madrit i plorant mentre van cap a la Cerdanya a esquiar o a la Costa Brava a navegar i a gastar els diners públics o privats que han aconseguit gràcies a l’statu quo que impera al país fa 613 anys, des de la traïció del Compromís de Casp que ja va perpetrar Bernat de Gualbes, el primer Puigdemont oficial de la nostra trista i dissortada història.
■ El resultat ha estat una Catalunya atrapada
en la seva ombra: un país que vol avançar, però que encara busca la
brúixola en el retrovisor, incapaç d’imaginar un futur que no sigui una variant
del passat codificat per Pujol. Per això oficialment i arreu encara
recordem el 1714 (en què es va lluitar per un bàndol espanyol per drets
estatutaris) i mai no enlairem el patriota Pau Claris (que va proclamar la
independència el 1641, o allò o va existir?) i si que remarquem i honorem el pobret Prat de la Riba que va fer l'herocitat d'ajuntar quatre diputacions espanyoles amb permís del president espanyol Eduardo Dato i del "cametes Alfonso XIII. Aquest és el model Pujol:
que ningú no li faci ombra per res. Se'n diu arrogància, fatxenderia o petulància: el que més us agradi.
■ Potser aquí hi ha la victòria més fosca del
pujolisme: haver colonitzat tant la idea de Catalunya que, fins i tot després
de la seva decadència, el país continua presoner del seu marc mental. El procés no és un trencament, sinó una prolongació deformada: identitat sense
estructura, emotivitat sense estratègia, i una política que confon relat amb
projecte. Catalunya, avui, encara viu sota l’ombra d’un líder que mai no va
voler (ni vol) la independència, però que va deixar com a herència la
dependència d’un relat que impedeix reinventar-se. Un relat que intenta que
sigui en favor seu, malgrat totes les ombres que planen al damunt del seu
personatge polític, perquè avui la seva màxima preocupació és passar avall com
un líder destacat. Ho aconseguirà? Ho té força malament, vista l’evolució i el
dia a dia.
11.
Per acabar, la
maleïda hemeroteca: el final de l’article de Pilar Rahola a La Vanguardia
■ “El problema –y es un problema irresoluble– es
que el mismo hombre que luchaba por Catalunya consideraba normal que la senyera
también sirviera para el bolsillo. Y esa simbiosis entre la bandera y el
bolsillo arrastra su presidencia por el barro.
Puede que la historia, que acostumbra a tener
poca memoria, salve su herencia política, pero el presente no tiene ese
rasero. Y hoy por hoy, Pujol no sólo es un dios caído. Es un legado
destruido”.
(LV 24-4-2017)
