Els dimonis no són a l'infern, ni porten banyes ni forques: alguns són aquí, entre nosaltres, disfressats de funcionaris, de polítics, de pedagogs i de jutges que perpetuen la injustícia i l’arbitrarietat

 

                 Diari Segre

Estudiar Dret per sortir del pou del sistema i encarar un nou renaixement

Mentre alguns professors amb la millor voluntat exposen què caldria fer per orientar els infants en el seu futur, el 73% dels docents catalans rebutgen el currículum educatiu woke polititzat i desnaturalitzat que els imposa la Conselleria d’Educació   

Deia l’altre dia en un tuit i en referència al fet que la justícia suïssa havia empresonat un ciutadà per dir obvietats (ja hem arribat a aquest punt, igual que es castiguen parlaments al Parlament de Catalunya; per què és doncs un Parlament?): “Res no és bo ni dolent. La llum necessita la foscor. El món -ara a mans dels inútils #woke- és cíclic. Passem d'edats daurades a altres de tenebres. Només un col·lapse total permetrà un ressorgiment. I cap allà caminem”; aquest era el text del meu tuit arran d’aquesta notícia publicada a l’Alternatiu.

Res no és bo ni dolent, doncs. I mai millor dit. La llum necessita la foscor, i el món que avui ens envolta —dominat pels inútils que s’autoproclamen guardians de la sensibilitat woke— és un món cíclic, condemnat a repetir els seus errors com una espiral de decadència i renaixement. Les civilitzacions avancen i retrocedeixen com les marees. No hi ha equilibri sense desequilibri, no hi ha renaixement sense col·lapse. I és precisament aquest col·lapse moral, jurídic i cultural el que ara s’acosta, inevitable, com un rellotge que marca el tic-tac de la pròxima caiguda.

La història ens ho ha ensenyat una vegada i una altra: quan els pobles es creuen eterns, comencen a morir. Roma va ser glòria i després ruïna; l’Europa medieval va ser foscor i després renaixement; i nosaltres, avui, som en el punt més alt de la arrogància disfressada de progrés, amb tecnologia que ens vigila, amb una democràcia que presumeix de transparència però que ignora el ciutadà, amb una educació que ja no forma, sinó que adoctrina.

Tot plegat és foscor que es ven com a llum, foscor que ens diu que som lliures mentre ens encadena amb escoles que no ensenyen i adoctrinen com si fossin temples de religions, lleis absurdes que sovint es contradiuen, burocràcies inescrutables a perpetuïtat, jutjats que no responen, bancs que roben i administracions que bloquegen. I tots directes cap a la foscor. Perquè, tal com ja advertia i anunciava Oswald Spengler fa un segle a “La decadència d’Occident”, les civilitzacions no cauen per atacs externs, sinó per esgotament intern, per una pèrdua de fe en elles mateixes, per una erosió moral que comença molt abans que el col·lapse sigui visible.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 15-11-25

Dissabte de tardor molt gratificant al green del Golf de Terramar de la Blanca Subur. Cel una mica enteranyinat pel pas natural de l’estació de tardor, que camina inexorablement cap al venidor hivern, que es preveu igual de suau que el temps actual. Com la meva amiga i jo solem fer en els darrers caps de setmana, hem gaudit d'una jornada esportiva d’esforç, sobretot de caminar i entrenar el cos de dalt a baix amb els pals a la mà. Dutxa reconfortant, aperitiu i descans mirant el mar. 

Mentre contemplo l'horitzó marítim tenyit de gris, rebo, com cada dia, moltes notícies que m’arriben, sobretot de tot allò que passa a Israel i al Llevant mediterrani. Obviament, notícies de mitjans remitents no catalans ni espanyols, que no expliquen aquesta estroncada ahistòrica que perpetrarà la Selecció Nacional Catalana o catalán equipo 🇪🇦 jugant contra un equip d’un país inventat pels terroristes de OAP-Fatah, que només va existir abans que els romans l’arrasessin i liquidessin i durant en Mandat britànic de Palestina, en què els mateixos que avui l’enlairen abominaven el nom per ser un símbol jueu, i, per tant, es negaven a denominar aquell territori d’aquesta manera perquè ells en deien, simplement “territoris àrabs” (de l’antic Imperi Otomà), obviant tota la història de l’antiguitat que també van contemplar els signants de la Declaració de Balfour per atorgar una pàtria jueva al poble hebreu. 

Però, dit tot això, també rebo impactes com que un dels arribistes de Junts per Cat, l’inefable Agustí Colomines, ha decidit fer-ne una altra de declaració: la del disbarat esquerranós recercapoltrones dit MEScat (potser millor MESqui) per acabar d’enfonsar el pujolisme arribista i espanyolista de per se, si és que ja no n’estava del tot. En fi, que, tal com explicaré avui i segons la meva opinió, el Dret és la millor arma de defensa ciutadana. I tothom, ni que fos d’una manera bàsica, n’hauria de saber per no caure en el fons del pou d’aquest sistema inventat fa segles per aprofitats i prepotents que encara, avui, en plena edat de les IA i fruit de l’herència casposa que els caracteritza i acompanya fa desenes d'anys, apliquen a través de mètodes vuitcentistes.   

1. Els dimonis no són a l’infern

■ Els dimonis no porten banyes ni forques. Són aquí, entre nosaltres, disfressats de funcionaris, de polítics, de pedagogs, de jutges que perpetuen la injustícia i l’arbitrarietat. I, tot i que sortosament no són la totalitat, els que ho fan són els que converteixen la llei en un mur, la justícia en ficció, la democràcia en ritual buit.

■ Són els que ens prometen llibertat mentre ens vigilen amb sistemes telemàtics que embarguen comptes en minuts, però ignoren recursos i al·legacions durant mesos. Els que parlen d’“educació inclusiva” mentre destrueixen les Humanitats, mentre fabriquen ciutadans dòcils i desinformats.

■ Mentre alguns professors amb la millor voluntat exposen què caldria fer per orientar els infants en el seu futur, el 73% dels docents catalans rebutgen el currículum educatiu woke polititzat i desnaturalitzat que els imposa la Conselleria d’Educació.  

■ Aquests són els nous dimonis de la modernitat: els buròcrates del pensament, els gestors de la moral aliena, els que han canviat l’espasa per la llei, i el dogma per la “sensibilitat”. Tots ells comparteixen una missió: fer callar la raó, desacreditar el pensament crític i domesticar la consciència.

2. La por heretada

■ Encara avui, la por al jutge i a la llei segueix viva. És la por heretada del franquisme, de dècades de submissió cívica, que ens va ensenyar a callar davant el poder i a desconfiar del dret com a eina de defensa.

■ Aquesta por s’ha transmès de pares a fills i s’ha adaptat als temps digitals: ara no cal el capsigrany de la porra i la gorra; n’hi ha prou amb una pantalla que no respon. La ciutadania continua paralitzada, renunciant a defensar-se, convençuda que la justícia és càstig i no garantia.

■ Però qui coneix la llei, qui entén el sistema, guanya. Jo guanyo contra bancs, contra jutjats que els protegeixen, contra Hisenda. I els guanyo perquè sé que la raó és més poderosa que la por, més persistent que la burocràcia. Qui no sap lleis està perdut, i els dimonis guanyen quan la ignorància domina. I parlo per experiència i dono gràcies d’haver aprofitat l’ensenyament de les poques assignatures de Dret que vaig estudiar a Ciències de la Informació, perquè això (afegit a tot l’enriquiment personal posterior) m’ha obert moltes portes que avui encara estarien tancades.

3. La foscor disfressada de llum

■ Vivim en un temps en què l’adoctrinament s’anomena educació i la censura, “sensibilitat social”. El pensament woke —aquesta nova immoralitat d’Estat disfressada de bonhomia— ha convertit el desacord en delicte i la crítica en odi.

■ Mentrestant, a les escoles, es desmantellen les Humanitats, s’ignoren els fonaments de la cultura judeocristiana i s’ensenya als infants a dubtar de la seva pròpia identitat. No hi ha arrelament sense arrels, i sense arrels no hi ha llibertat. Per això sempre m’ha cridat l’atenció el concepte  d’evolució de les cultures i civilitzacions humanes, segons el pensament d’Oswald Spengler —que cito en el lid—, perquè, segons el filòsof alemany, són similars a entitats biològiques, cadascuna amb una vida útil limitada, predictible i determinista.

■ Si el sistema educatiu es dediqués a ensenyar Dret, Filosofia i Història contrastada en lloc d’imposar fantasies d’identitats que ens són alienes i estan fora de lloc i desnaturalitzades pertot, els ciutadans del futur serien lliures. Però l’escola, avui, fabrica servituds morals. I aquest és el triomf més gran dels dimonis.

■ I jo, que soc un pare en edat de ser avi, si avui fos pare d’un nen o nena de sis, vuit, deu o dotze anys, estaria realment molt, molt preocupat, de deixar el seu verge cervell a mans de tals depredadors que segurament el violarien, l’enverinarien amb ideals opacs i el maltractarien forjant-lo amb les seves retorçades idees fins al punt de fer-lo tornar en contra dels progenitors i de les bases educacionals de la llar materna. Compte, que això no ho escric de broma.  

4. El cicle del col·lapse

■ El col·lapse que s’acosta no és només econòmic o polític, sinó moral i cultural. Quan les societats perden el sentit de la veritat i substitueixen la raó per emoció, la llibertat per la culpa i la diversitat per uniformitat ideològica, només hi ha un final possible: la caiguda.

■ Però el col·lapse, com la mort, no és fi, sinó inici. Cada renaixement històric ha vingut després d’un enfonsament: del caos, neix la llum. El que ara vivim —aquest caos telemàtic, burocràtic i mental— és el símptoma d’una civilització que s’ha oblidat del que és.

■ I com deia Edmund Burke, “una societat que oblida els seus principis perd el dret de defensar-se”. Potser, doncs, d’alguna manera el col·lapse és necessari. Perquè només quan la foscor és total, pot renéixer la llum amb tota la seva intensitat. Els temps vinents ho diran.

5. Per acabar: la raó com a última defensa

■ El món és cíclic, i nosaltres som en el punt de màxima foscor. Però, com sempre, hi ha una sortida: la raó. No la raó abstracta dels manuals, sinó la raó viva, personal, capaç de comprendre, resistir i actuar.

■ Els dimonis prosperen en la ignorància, però fugen davant la llum del pensament. La raó és l’arma més poderosa del ciutadà lliure, l’única que pot derrotar la mentida i la por.

■ El renaixement que vindrà —perquè vindrà— no serà espontani. Vindrà per la força dels qui no es rendeixen, dels qui pensen, dels qui defensen els seus drets, dels qui entenen que la llibertat no es demana, es practica. Quan la raó s’encén, els dimonis callen. I és aleshores, només aleshores, que la llum torna a existir.