Un estat que respon ràpid des d'Hisenda però que alhora ignora els recursos judicials telemàtics del ciutadà no és un estat de dret, sinó una caricatura d’eficiència
Justícia i Escola del segle XIX que entorpeixen el segle XXI
Quan la tecnologia no garanteix drets, sinó indefensió,
sobretot en els avui més vells i els més joves
L’absència de resposta
telemàtica, la burocràcia endèmica i la por heretada mostren que, gairebé mig
segle després de la mort de Franco, la Justícia espanyola continua funcionant
amb la mateixa mentalitat jeràrquica i anquilosada que en ple segle XIX. I, en
paral·lel, el sistema educatiu català —lluny de l’ambició pedagògica i forja i
influència pública durant anys i panys del sistema d’ensenyament nacional
català que promulgaven figures com Alexandre Galí o Joan Triadú— s’ha convertit
en un laboratori d’experiments ideològics on s’ha perdut el sentit de
l’excel·lència, de la cultura clàssica i de la responsabilitat cívica.
Vull posar de manifest que,
enmig de tota aquesta absurda trama d’immobilitat i d’involució, respectivament,
l’única administració que, com a paradoxa, funciona amb precisió suïssa és
l’Agència Tributària (AEAT); telemàtica, ràpida i implacable. I el motiu és obvi: la recaptació no pot fallar perquè “la pela és la pela”, i la resta són
falòrnies. Així doncs, mentre Hisenda ens localitza en segons i viceversa, la resta de
l’administració pública continua atrapada en la seva pròpia prehistòria digital,
la qual cosa no és cap novetat sinó una constatació més del “que inventen ellos”
i del retard mental i intel·lectual de les espanyes, Catalònia inclosa,
naturalment.
Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 12-11-25
Dimecres fent vida a casa meva,
a Esplugues. Orgullós de la meva terrassa-jardí curulla de plantes de tota
mena, des de rosers amb segell internacional com David Austin, Tantau i Millerand
a un llimer i un alvocater nats al País Valencià passant per dues palmeres
sorgides de dos pinyols de dàtils de Tunísia i que ja arriben als dos metres i
mig d’alçada. En fi, content de conviure (quan hi soc) amb les meves estimades
criatures vegetals que només m’aporten tranquil·litat, relax i discreció davant
les mirades inquisitives de veïns dels fronts davanters i laterals als quals
tinc la immensa sort de no conèixer-ne cap, ni ganes, vistes les meves
experiències anteriors en el temps al respecte: els dones la mà i s’emporten el braç. I el braç és
meu. I la resta, també. Dit tot això, avui que la meva amiga és a la City de Londres treballant en la seva feina de comprar i vendre efectes borsaris de tota mena i color, aprofito i gaudeixo de
la meva petita llar des de la qual també veig el blau del mar de fons. No com
a Sitges, que a casa de la meva companya el tinc a tocar de la mà del llit estant, però sí com un
barceloní privilegiat que viu en un dels turons de la capital catalana i des
del qual contempla Montjuïc, des del cementiri fins al Palau Nacional, i al fons
hi denota la torre de Jaume I del Port i les Tres Xemeneies del Paral·lel,
entre d'altres particularitats i riqueses barcelonines. En fi, content com estic, avui us
parlaré d’allò del qual n’estic força descontent: de la Justícia i de l’Educació pública que
s’imparteixen en el meu país, inclòs des de fa 613 anys i de gust i per força en
l’estat que van fundar els castellans després de vèncer gràcies al vot papal d'un dels nostres traïdors nacionals, Bernat de Gualbes, durant el Compromís de Casp, el 1412, fet que va propiciar la derrota dels urgellistes que mostraven lleialtat al llegat de Martí l'Humà i la dissort catalana per haver caigut sota el control de forces i mans estrangeres, els castellans, i que dura fins avui tot i que els mesells del nostre país ho amaguin i enlairin traïdors autonomistes com l'inefable lladre Pujol i el gran espanyolista, avui cap de les seves ordes de traïdors i vividors de la poltrona, el fugit Puigdemont. I d'això escriuré avui: del col·lapse administratiu de les espanyes que ens estimen i ens protegeixen, naturalment per allò dels 22.000 milions d'euros anuals que els aportem. Per això l'AEAT és l'única administració espanyola (catalanetes incloses) que mereix un 10 en funcionament virtual.
1. La no
resposta telemàtica
■ En ple segle
XXI, la justícia electrònica espanyola encara és una ficció. Quan
presentes una queixa o un recurs, el portal judicial telemàtic sovint
mostra un trist “0 documents”. L’accés queda bloquejat, no hi ha confirmacions
ni traçabilitat, i la indefensió és total. El que havia de ser un
mecanisme per facilitar la participació ciutadana, s’ha convertit en un mur
invisible, una mena de laberint kafkià amb aparença digital.
■ Curiosament, i tal com explico en el lid, aquesta lentitud i opacitat no existeixen a Hisenda. L’Agència Tributària respon amb una velocitat que fregaria l’admiració si no fos perquè gairebé sempre és per cobrar, reclamar o sancionar, tot i que sol respondre amb igual rapidesa les oposicions i retorna fons demostrats inembargables en pocs dies, tot sigui dit. En qüestió de minuts pot embargar-te un compte i en igual temps retornar els fons si els demostres en temps inhabilitat jurídic a que s'han "errat".
■ El gran contrast, en canvi, és que un jutjat pot trigar mesos a respondre un recurs presentat igualment de bé. Aquesta és la paradoxa hispànica per excel·lència: la tecnologia només funciona quan es tracta de recaptar diners que disposen dels comptes corrents dels ciutadans com si fossin talent seus, sense importar-los ni preguntar-se si són per pagar el lloguer, els serveis bàsics i el menjar. Només funcionen bé per interès propi, no pas per garantir drets.
■ La
tecnologia, en lloc d’escurçar distàncies, ha creat noves barreres. Cap
ciutadà pot saber si la seva queixa ha estat llegida o arxivada, ni quin
funcionari o jutge la gestiona. I tot plegat sota el paraigua de la
transparència institucional, aquella gran mentida que l'estat dels espanyols encara no ha
sabut transformar en veritat.
2.
L’anquilosament administratiu
■ Les
estructures judicials continuen depenent de models centralistes i
burocràtics dels segles XVIII i XIX. Ni mig segle després de la mort de
Franco, ni sota una democràcia que es proclama moderna, s’ha aconseguit superar
aquest llast.
■L’administració de Justícia sembla més preocupada per mantenir rituals
que per garantir eficàcia. Formularis, segells, còpies compulsades i cites
eternes: una litúrgia del paper que perpetua el retard i la distància amb el
ciutadà. I correu postal de dies i "torni demà" com en els temps de Sagasta i no pas un clic per notificar al l'instant com en els temps d'Elon Musk.
3. El
paral·lelisme amb el SOC i el SEPE
■ El mal
funcionament no és exclusiu de la justícia. El SOC i el SEPE pateixen els
mateixos col·lapses: cites que no arriben, expedients que es perden, portals
telemàtics que no responen.
■ La
ciutadania queda atrapada en un laberint administratiu que genera
indefensió i desconfiança. Les eines digitals, en comptes de ser una solució, són
una nova forma de desatenció automatitzada.
4. La por
heretada
■ Molts
ciutadans desisteixen abans d’arribar al TSJC. La por a l'Administració de Justícia,
inculcada durant el franquisme i transmesa de pares a fills, es combina amb la trista ignorància legalde la majoria.
■ La figura
del “jutge” encara s’associa al càstig, no a la garantia. Aquesta herència
cultural fa que la majoria de la població s’autocensuri o renunciï a
defensar-se, perpetuant el cercle de la indefensió.
5. L’educació
pendent
■ Si a les
escoles s’ensenyessin lleis i drets bàsics, els joves creixerien amb
eines reals per defensar-se. En lloc de matèries ideològiques o modes
pedagògiques, caldria una formació cívica i jurídica que donés eines a
la ciutadania i que la capacités en una base sòlida per autodefensar-se de
seguida que nota que és objecte d’arbitrarietats o injustícies, vinguin de
qui vinguin, i faci ús del seu dret a la denúncia, civil, ciutadana,
policial i, sobretot, i judicial.
■ Perquè, ja des
de l’escola pública o privada, ensenyar a reclamar, a entendre un contracte
o a presentar un recurs és molt més útil que repetir consignes sobre
emocions o “diversitats” inventades i constatades i contrastades com a no
reals ni necessàries.
6. Afegit
sobre educació i woke
■ En comptes
que l’escola catalana dediqui esforços a inculcar als infants discursos de
multiculturalitat o ideologies de gènere que sovint menystenen les
tradicions occidentals que han estat la base de la nostra societat, seria molt
més útil reforçar-los en Humanitats clàssiques i en el coneixement de les
lleis.
■ La cultura
judeocristiana i les transmissions familiars han estat durant segles el
fonament de la nostra identitat catalana i europea, i ignorar-les és condemnar
les noves generacions a créixer sense arrels sòlides.
■ En comptes
d’adoctrinar-los amb modes pedagògiques que dilueixen la realitat majoritària,
caldria preparar-los per al món real amb formació jurídica i social.
Només així, quan siguin adults, podran defensar-se en un entorn carregat de
dificultats i batalles personals i professionals.
■ El coneixement
del dret és una eina de llibertat, molt més necessària que qualsevol
ideologia ni moda absurda, innecessària i passatgera.
7. La
generació del desconcert
■ Els joves
d’avui creixen entre pantalles i consignes, sense nocions de
responsabilitat ni de dret. No se’ls ensenya a defensar-se, sinó a victimitzar-se.
■ La societat
que ve és, per tant, potser més tecnificada però menys lliure, potser més
sensible en falses causes i aspectes no primordials, però menys capaç de
discernir el realment important per la seva subsistència en tots els camps
i per deixar en herència aquells valors que el seus avantpassats els han
llegat i que no conservaran si segueixen sent presa a nivell de l’ensenyament
públic del woke criminal interessat i imperant. I això és exactament el que
vol aquest sistema nascut del marxisme cultural: ciutadans dòcils i
desinformats.
8. La
democràcia formal
■ L’estat
espanyol presumeix de democràcia avançada, però no garanteix els
mecanismes reals de participació. Un estat que respon ràpid des d’Hisenda
però que alhora ignora els recursos judicials telemàtics del ciutadà no és
un estat de dret, sinó una caricatura d’eficiència.
■ La
telemàtica s’ha convertit en coartada, no en solució. Una democràcia que no
facilita l’accés a la justícia per tots els mitjans possibles i adaptats a tots els ciutadans és una democràcia que menteix.
9. La paradoxa
tecnològica
■ Com més tecnologia es desplega, més indefens se sent el ciutadà. El progrés sense transparència només serveix per augmentar el control, no la llibertat.
■ A l’estat que ens té lligats de mans i peus, la digitalització s’ha quedat
a mig camí: el formulari potser és electrònic, però el funcionament és
feudal. I a les proves citades em remeto. I si algú creu que no tinc la raó
jurídica i humana, “que vingui, m’ho digui i m’ho demostri”, que deia el
malaurat Charlie Kirk, que si no tinc raó rectificaré i em retractaré. Però, em
temo que això no passarà. "La millor força, la més potent, és la raó", em deia
sempre el meu pare”, desaparegut massa jove, a només 62 anys. Fins i
tot avui, que l’he superat en trajectòria vital, encara el trobo a faltar. Quanta saviesa i vivències tenia.
10. Per acabar
■ La
combinació de burocràcia anquilosada, tecnologia ineficient i por històrica
fa que la justícia espanyola continuï sent un espai de desconfiança. Davant
aquest panorama, només hi ha una sortida: exigir reformes profundes que
posin la tecnologia al servei dels drets i que trenquin d’una vegada amb les
dependències administratives del passat.
■ Sense
això, seguirem vivint en una democràcia teòrica, però no real. Una entelèquia en què els
drets es proclamen però no es garanteixen.
■ I, mentre el
ciutadà espera una resolució judicial durant mesos, Hisenda ja ha passat el
càrrec i ha rebut el justificant telemàtic de cobrament. Aquesta és,
potser, la metàfora més exacta de l’Espanya del segle XXI: un país en què la
Justícia va amb diligència de segle XIX mentre la recaptació de l’Hisenda
pública vola a la velocitat de la millor fibra òptica. Ho podeu comprovar
en qualsevol moment.
