Twitter

Publicació del periodista Santi Capellera, sobretot informativa però també personal, en què s'intenta donar informació fidedigna de l'actualitat en general i aportar bones reflexions i vibracions sempre positives.

ACN

dijous, 29 de novembre de 2007

El desproposit de la mort d'una participant en un xou televisiu (publicat a Es Diari, Girona Notícies i Nació Digital el 27/11/07)


I vostè senyora, encara mira El diario de Patricia?
Santi Capellera i Rabassó*periodista

El diumege dia 25 va ser el Dia Contra la Violència de Gènere. I d’això ja se n’ha parlat tant que reiterar-ho o repetir-ho per enèssima vegada no sé si fa més per evitar aquesta vergonyant situació, incomprensible de totes a totes, o simplement ajuda a acostumar l’ull i l’orella a un fet que se suposa que no hauria de succeïr mai però com que no fa més que esdevenir-se acaba formant part de la quotidianeitat informativa. I això, sinceranment, és molt trist.
La violència masclista s’emmarcaria en una possible definició com els actes contra les dones que tenen o poden tenir com a resultat un dany o sofriment físic, sexual, les amenaces d’aquests actes, o la coacció o la privació arbitrària de llibertat, tant si es produeixen a la vida pública com a la privada.

Aquesta violència ha rebut diverses denominacions usades com a sinònim, moltes d’elles sincerament molt ambigües: violència contra les dones, de gènere, sexista, masclista, etcètera.
A l’estat, i a partir de la Llei orgànica 1/2004 es fa referència a la “violència de gènere”. Al Principat de Catalunya s’ha optat per usar el terme “violència masclista” com la més òptima per referir-se a la violència que s’exerceix contra les dones, tant si és física, psicològica, sexual, econòmica i tant si es manifesta en l’àmbit de la parella, el familiar, el laboral, el social, el comunitari o en qualsevol altra forma anàloga que lesioni la dignitat, la integritat o la llibertat de la dona.
El que està clar és que per poder canviar aquesta realitat i contribuir a l’eradicació d’aquesta xacra cal actuar des de totes les instàncies de la nostra societat. I el que no es pot fer és intentar tallar d’arrel aquest càncer social, i d’altra banda prodigar des d’aguns mitjans de comunicació que es puguin donar situacions tan tristes com reals, i que tenen bons exemples en el que fa pocs dies succeïa al plató de televisó d’Antena 3, i concretament en el decurs del programa El diario de Patricia.
La discussió no és ni ha de ser sobre els límits de la llibertat d´expressió. Tampoc sobre uns danys suposadament aliens a l´emissió d´un programa. És difícil respondre a la pregunta, però: Hagués mort la noia russa que va participar enganyada al programa si no hi hagués anat? Jo diria taxativament que no.
Tenim una llibertat d’expressió informativa que ens va costar molt d’aconseguir, per la qual cosa sóc del parer que cap programa no ha de ser prohibit si no controverteix la llei, però estaria bé que deixèssim les discussions legals als professionals del dret, i avaluessim altres elements fonamentals de segons quins continguts, per exemple, i sense ànim de voler professar sobre aquests valors, dels ètics i dels morals. Exhibir a la manera d´espectacle els ingredients més íntims de les persones pot arribar a ser divertit quan els protagonistes són famosos i populars que ja saben a què juguen, i cobren sumes milionàries per airejar el que els ve de gust en relació al fets de la seva vida. Però voler fer això mateix amb individus de bona fe, ignorants de mena de les conseqüències d´aparèixer despullats a la pantalla, és jugar brut i entra dins els vessants pornogràfics de les qualificacions possibles.Si els programadors no saben això, qui ho sap? No ens poden vendre la fal·làcia d’una suposada ingenuïtat de la seva banda, perquè això no és creïble. Vaja, jo no m’ho crec. Ells i els productors d’aquests programes d´ingenus no en tenen ni un pèl i saben que entren en un terreny propici a generar més d’un problema, i per tant molt perillós.
Cal explicar que la suposada sorpresa del programa només és un engany, i els que trepitgem platós de televisió i redaccions de diaris això ho tenim molt clar perquè ho vivim en carr pròpia. Jugar de manera descarada amb els sentiments de les persones, i abocar-les a situacions incòmodes i perilloses, fins i tot per les seves existències, sí que hauria d’estar penat per la Llei. Però a més hi ha uns altres culpables, o sigui, els que habitualment consumeixen aquesta escombraria televisiva, i que com si fossin en una plaça de braus esperen el moment emocionant en que el toro empitoni el torero. Crec que el símil és absolutament encertat, perquè després d’aquest assassinat només cal que ara es produeixi una mort directament a l’estudi. Potser en una nova agressió d’un altre maltractador que es vegi qüestionat en el seu masclisme per una negativa semblant a la de la víctima, quan el seu “enamorat” va demanar-li en directe que es casés amb ell, malgrat tenir una ordre d’allunyament de la noia, i estar en recerca i captura per una denúncia d’aquesta per assatjements. Què més podia passar?
Responsables indirectes doncs, també en som tots els crítics condescendents que per no voler criminalitzar el mitjà ens estalviem de condemnar les formes. I connivents també en són tots els espectadors habituals d´aquesta mena de porqueria que ara s´esglaien però que continuen alimentant aquestes emissions sense canviar de programa. Heus aquí doncs, el per què del titular d’aquest article.
La presidenta de l'Observatori de la Dona del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), Montserrat Comas, ja ha dit que el programa podria incórrer en una "responsabilitat civil per danys en el dret d'imatge i de l'honor de les persones", encara que ha remarcat que l'únic responsable directe n'és el suposat autor dels fets. Personalment però, voldria afegir que caldria filar més prim a l’hora de judicalitzar segons què, i si s’escau poder entrar a dilucidar des de l’àmbit de la Justícia quins elements són els desencadenants i que propicien aquests danys en el dret de la imatge i de l’honor de les persones. I aleshores segurament no seria tan difícil regular alguns continguts audiovisuals com per exemple ho fa el CAC (Consell de l’Audiovisual de Catalunya) al Principat, organisme vinculant i summament actiu i efectiu, amb independència política, i que per cert a la resta de l’estat la majoria d’empreses audiovisuals en rebutgen la implantació d’un de semblant. Suposo que per raons òbvies és clar.






Arxiu del blog

Aquest sóc jo... de vegades

Aquest sóc jo... de vegades

Dades personals

Encamp, Andorra la Vella, Andorra
Llicenciatura de Periodisme a la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB. ESADE Class of 1990 · Ciències Polítiques i de l'Administració · Politics 1979-1980 Locutor de “Los 40 Principales” a Ràdio Móra d’Ebre i a tota la xarxa d´emissores SER Meridionals on hi ha: Ràdio Reus, Ràdio Salou, i Ràdio Móra d’Ebre 1984-1985 Ràdio Popular de Reus (COPE). 1985-1987 Catalunya Ràdio. 1987-1995 Televisió de Catalunya (TV3) 1995-1997 Departament de Publicitat de la Cadena SER Catalunya 1997-2003 Generalitat de Catalunya, Gabinet de Mitjans de Comunicació i Oficina de Comunicació del Govern. Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. ADIGSA, Empresa Pública de la Generalitat de Catalunya 2003-2005 Director ACH RRPP BCN. 2005-2007 Última Hora Menorca. 2007 Redactor d'informatius a IB3 Radiotelevisió de les Illes Balears. 2007 Menorca Diario Insular. 2008-09 Quadrant de Menorca IB3Ràdio. 2008 El Temps. 2010 Quatre illes, IB3 Ràdio. 2011 fins a l'actualitat presentador programes audiovisuals als PPCC, Comunnity Manager i soci director del Taller de Comunicació "Bunistar&Perinno Produccions".

El meu més estimat

Publicacions, entitats i política

Seguidors

Ara en línia al blog

comptador visites