El torcebraç de la Xina amb els EUA a través de la crisi entre Israel i
l'Iran
Ja sigui en estat de guerra o en treva, la crisi entre Israel i l'Iran
posarà a prova el joc de poder de la Xina amb els Estats Units, un tour de
force inevitable per posicionar-se en el poder mundial com va passar
després de la Segona Guerra Mundial en què la Unió Soviètica i els Estats Units
(EUA) es van repartir el món en detriment de França i el Regne Unit, actors
fins aleshores en el mal anomenat “ordre mundial”, terme que representa tot
menys el significat del substantiu ordre. El conflicte de l’Orient Mitjà, però,
lluny de reforçar el gegant asiàtic, ha deixat Pequín com un soci
"estratègic" disminuït a Teheran. Ha demostrat que la participació en
fòrums internacionals dominats per la Xina alternatius a les institucions
liderades per Occident, com ara l'agrupació BRICS+ i l'Organització de
Cooperació de Xangai, no proporciona un escut segur contra les accions armades
dels EUA i els seus aliats. Mentre que els líders iranians probablement
esperaven que els xinesos oferissin un nivell de suport que anés més enllà de
simples paraules de condemna dels bombardejos nord-americans i israelians,
Pequín va romandre de braços plegats durant la confrontació.
Santi
Capellera i Rabassó, periodista i analista / 10-7-25
■ Comença el dijous a la Blanca Subur. Com cada dia, surt el sol
per l’Orient de l’horitzó geogràfic sitgetà en un espectacle bellíssim que
combina les encara presents ombres de la recent finada nit amb el cromatisme
del començament del nou jorn. La meva amiga, diva de les ciències econòmiques i
matemàtiques i mussa experta en manipular i sotragar els índex Dow Jones,
Nasdaq, FTSE 100, DAX, Hang Seng, IBEX 35 et al, repara part d’una vela del seu
petit vaixell, la qual cosa em sorprèn perquè denoto la seva multi funcionalitat
personal en aquesta habilior per portar a terme una feina mecànica per a la
qual cal una certa destresa i mestratge, i no és que ella les practiqui gaire
sovint les tasques de manualitat, però resulta que, com cuinar, per exemple, en
sap força. Les dones, fins i tot avui, ja entrat en l’edat primerenca de
vellesa, encara em sorprenen. I molt. Per bé i també per tot el contrari, tot
sigui dit, la qual cosa segueixo veient positiva en tots els aspectes de
l’aprenentatge de la vida que s’allarga fins al darrer dia, tot i que molta
gent no ho cregui. Segueixo escrivint. Avui dedicat a l’embolic geopolític que
s’està desembolicant gràcies al president dels EUA, Donald Trump, i a la seva
indiscutible capacitat de negociació i sorpresa que fa trontollar els més
experts en la geopolítica, però no pas a mi, que ja en vaig ser un estudiós
durant el seu primer mandat i, fins i tot i advertit pels més vells del
llogarret nord-americà, des de bastant abans que aconseguís la primera
presidència. En fi, som-hi, doncs, que més tard toca tirar boles al golf de
Terramar, com sempre, molt ben acompanyat i feliç.
1.
Com es
posicionarà finalment la Xina a l’Orient Mitja?
■ La Xina ha de decidir ara com afrontar el nou escenari a l'Orient Mitjà. Si
el conflicte entre Israel i l'Iran s'allarga, malgrat els intents del president
dels EUA, Donald Trump, d'establir una treva prolongada, i els líders xinesos
ajuden els iranians, acabarà alimentant el desordre global, cosa que és
perjudicial per a la recuperació econòmica de la Xina.
■ I, també
contemplo que, contràriament a aquesta tesi, si la Xina evita donar suport
material a l'Iran, la seva imatge de superpotència emergent capaç d'ajudar els
amics i socis del "Sud Global" –un eix clau de la seva política
exterior– patirà un cop dur. Un dilema com aquest exigeix precaució. En
cas que el president Xi Jinping opti per un suport més proactiu, el
subministrament directe d'armes a l'Iran suposaria un canvi de rumb important
per a la Xina.
■ Pequín havia estat un dels principals proveïdors d'armes dels iranians
durant les dècades del 1980 i el 1990. Les sancions internacionals i el
desig de la Xina d'evitar un conflicte regional pel programa nuclear de Teheran
han provocat una disminució de les vendes directes d'armes. Els informes
indiquen que la República Islàmica ha encarregat materials a la Xina per al
seu programa de míssils balístics i està buscant comprar altres armes xineses
avançades, com ara l'avió de combat J-10C.
2.
La geopolítica
aplicada al terreny de joc mundial actual
■ Algunes refineries xineses ja han patit interrupcions en la recepció de
cru iranià a causa de les sancions dels EUA sobre el programa nuclear i de
míssils de Teheran. És molt probable que l'administració Trump reaccionés
encara amb més contundència si Pequín dotés l'Iran amb avions de quarta
generació. La mesura inevitablement irritaria les potències sunnites, com l'Aràbia
Saudita i els Emirats Àrabs Units, que són els socis més importants de la Xina
a la regió del Golf Pèrsic i rivals geopolítics de l'Iran, predominantment
xiïta.
■ De manera més indirecta, la Xina podria proporcionar a l'Iran imatges
de satèl·lit geoespacial per a la defensa aèria i la focalització de míssils.
Fonts fiables de dins de l’estat jueu m’expliquen que sembla que Israel no
ha pogut eliminar tots els silos de míssils balístics iranians, cosa
que significa que Teheran encara podria respondre els atacs israelians amb
uns 1.500 projectils terra-terra.
■ El govern dels EUA ha al·legat que els xinesos donen suport als atacs
de Rússia a Ucraïna de la mateixa manera, mentre que l'Índia va dir
divendres passat que la Xina va donar informació directa i en directe
al Pakistan sobre les posicions de les forces índies durant la recent guerra
de quatre dies entre Delhi i Islamabad. Hi ha una altra opció sobre la
taula. Els EUA i els seus aliats han acusat la Xina d'ajudar les operacions
de Rússia a Ucraïna amb articles de doble ús, com ara xips i circuits integrats,
que es poden utilitzar per fabricar sistemes d'armes com ara drons. Pequín
ho nega, però podria fer el mateix amb l'Iran i també amb un alt grau de
negació plausible.
■ Els iranians també podrien pressionar els xinesos perquè esdevinguin
"nuclears" per evitar qualsevol nova ofensiva d'Israel, amenaçant
el primer ministre Benjamin Netanyahu i la venda de minerals de terres rares i
imants al seu país.
■ Com moltes altres nacions, incloent-hi els EUA, que cobreixen la major
part de les importacions d'armes israelianes, és probable que Israel
depengui de la Xina per a alguns elements de terres rares, ja que Pequín domina
el mercat global d'aquest sector. Les terres rares són crucials per a
diverses indústries, inclosa la de l'armament avançat, mentre que Israel no té les
capacitats i la infraestructura per produir i processar elements de terres
rares de manera independent.
3.
La Xina,
doncs, esperar i veure-les a venir
■ Esperar i
veure què passa continua sent l'alternativa més probable per a la Xina. Xi Jinping ha dit
que el seu país està disposat a tenir un "paper constructiu", que
requeriria esforços per contenir el soci iranià. Pequín ja va participar en
la facilitació de la conclusió del difunt pacte nuclear amb l'Iran del 2015,
destinat a limitar les activitats nuclears de Teheran, i proposa reactivar-lo,
tal com va reiterar dissabte el ministre d'Afers Exteriors xinès, Wang Yi.
■ L'ambaixador israelià a Pequín no ha descartat una mediació xinesa.
Tanmateix, si Israel continua a l'ofensiva, la Xina no podrà controlar els
iranians, i tampoc tindrà marge de maniobra diplomàtic si Trump continua
monopolitzant el procés de negociació amb Teheran, com sembla que també està
passant. De moment, doncs, un peix que es mossega la cua perquè la política
mundial, o sigui, això que els que ens hi dediquem professionalment anomenem la
geopolítica, té l’ombra molt allargada. Només cal consultar les
hemeroteques i les declaracions d’intencions i els fets constatables d’abans i
després, respectivament.
4.
Per acabar: context
històric i diplomàtic
■ Des del final de la Segona Guerra Mundial, la rivalitat latent entre els
EUA i la Xina ha passat per fases d'enfrontament, contenció i re-aproximació
tàctica. El reconeixement de la Xina Popular per part del president
nord-americà Richard Nixon el 1972 va marcar un gir de realisme geopolític per
frenar l'URSS. Però amb la caiguda soviètica, la Xina va quedar com
l’únic competidor a llarg termini per a la supremacia global.
■ En les darreres dues dècades, la Xina ha adoptat una estratègia de
poder suau amb intencions clares de substituir el lideratge occidental en
regions com l'Orient Mitjà, l’Àfrica i l’Àsia Central. Aquest reequilibri
global ha anat en paral·lel a una tensió creixent amb els EUA, especialment des
de l'era Trump i “la guerra comercial” més que pactada amb segons quins
països com la Xina, per exemple, però també anteriorment amb
l’administració Biden, continuista en la línia de contenció estratègica, sobretot
de cara a la galeria.
■ L’Índia, peça clau en aquest tauler, s’ha consolidat com a contrapès a
la Xina dins de l’estratègia del Quad i del Indo-Pacífic. Però Nova Delhi
manté una autonomia estratègica que li permet cooperar amb Moscou i fins i tot
amb Pequín quan li convé. En el conflicte indo-pakistanès, la Xina ha donat
suport tàctic al Pakistan, creant un eix asimètric que complica els
equilibris a tota la regió.
■Rússia, malgrat la seva dependència creixent de la Xina, juga un paper
propi en l’Orient Mitjà i manté aliances directes amb l’Iran i amb altres règims autoritaris
de la regió. La complicitat tàctica entre Moscou i Pequín es fonamenta
més en l’odi comú a Occident que no pas en una confiança estructural, però Moscou i Pequín també són conscients que la seva unió també serveix per diluir el poder nord-americà en múltiples fronts alhora.
■ Tot plegat confirma que la guerra freda contemporània no és bipolar
sinó fragmentada: Washington i Pequín competeixen en escenaris oberts com
l’Orient Mitjà, però també en espais híbrids com la intel·ligència
artificial, la infraestructura digital i la seguretat energètica. És
aquí on el torcebraç entre les dues potències esdevé més perillós i menys
previsible que mai, i només el temps, l’habilitat política i el grau
intel·ligència dels dirigents marcarà els futurs esdeveniments al respecte.
