L’inefable pregoner d’Ada Colau
Santi
Capellera i Rabassó *periodista
El pregoner de les Festes Majors de
Barcelona, "La Mercè", d'enguany serà Javier Pérez Andujar, un
periodista que col·labora en el diari espanyol El País i que des de les pàgines
d’aquest rotatiu d'infausta memòria i editorials de càmfora va publicar fa cosa d'un any l'article Marina
y la catalanofòbia, en què ridiculitzava les grans manifestacions de la Diada
de l'11-S i titllava Catalunya de règim dels Aiatol·làs. Evidentment, qui més
qui menys s’ha queixat de la designació en aquest nostre país, gairebé tothom,
excepte els que veuen en l’atac a Catalunya i als seus dirigents i estaments,
“la normalitat democràtica que comporta la llibertat d’expressió”, asseguren
alguns d’aquests demòcrates convençuts.
Tot això ve a tomb perquè l'amic i
col·lega de lletres Albert Sánchez-Piñol, va obrir un fil a facebook que fa
referència a la tria del controvertit pregoner de la Mercè d’enguany elegit per
l’equip d’Ada Colau i a les crítiques que ha rebut, que no són poques.
Diu Sánchez-Piñol en l’inici del fil
del post de la xarxa: “Perdoneu-me, però polèmiques com aquestes s'haurien de
desactivar perquè no fan cap bé, al contrari. Conec personalment el Javier
Pérez Andújar, i és un radical en moltes
coses, però mai un ultra espanyolista. Si us plau! Va escriure aquests
articles, sí... i també 50 de signe contrari. A la gent creativa se li'n va
l'olla, ara cap aquí ara cap allà, i si no podem tolerar un estirabot, o una
plantofada, no mereixem ser aquesta República que volem ser.”.
Jo, de veritat, estimat Albert, que
d’aquests cinquanta articles que tu cites com escrits per aquest senyor, i en
favor de la futura la República de Catalunya, inserits a les pàgines del mateix
rotatiu de referència, sincerament no n’he llegit cap ni n’he vist un borrall.
Repasso El País i set diaris més cada dia –i en llegeixo molts d’articles- per
raons professionals. Potser se m’han escapat.
La meva resposta a l’admirat autor de
Victus, en el seu mateix post, va ser: “No els trobo aquests articles en favor
nostre, de Catalunya i de la República Catalana, però això no té cap
importància en aquest moment. El que crec és que mai no es pot justificar algú
que diu en un diari com El País que el procés democràtic català és comparable
al règim dels Aiatolàs... Clar que el podia haver comparat amb el nazisme, oi
company? Hagués estat pitjor? Diria que no, i que el pitjor és banalitzar la
barbàrie per atacar un fet molt democràtic com és el pas que està fent
Catalunya cap a la seva llibertat. Dit això, no hi ha cap altre personatge que
representi Barcelona i el país que l'envolta, que aquest senyor? Havien d'anar
a buscar un personatge polèmic? Quines ganes, oi? Per què no el Boadella? O el
De Alfonso? O el de la Llibreria Europa, posats a ‘despropositar’... per
trolls, que no quedi, no creus?”.
Aquest va ser el meu comentari,
sarcàstic, sí, però respectuós, evidentment, en resposta a l’asseveració del
meu insigne col·lega de professió. No hagués seguit en el fil si no hagués
llegit altres afirmacions que em feien sentir vergonya aliena, entre les quals
destacava aquesta, signada per un nom que mantindré anònim: “No estic defensant
a aquest senyor, però vull dir que la dissidència no és acceptada. Per ningú.
Sincerament dubto molt que l'Ajuntament de Barcelona actual convides un
periodista que s'hagués pronunciat a favor del bous o del turisme.
Personalment, no m'agraden els seus escrits”.
És clar, és clar! Dissidència... O sigui, no l’haguessin convidat d’haver
estat favorable als toros o al turisme, ara, per menysprear els catalans,
insultar el seu Govern i riure’s dels seus sentiments, no passa res: convidat! La
meva resposta al respecte va ser aquesta: “Dissidència? Això no és el que es
dóna políticament en els règims autòcrates? Potser al final ho confondrem
tot... En aquest cas, els únics dissidents som els catalans que estem intentant
fugir d'un règim encara franquista i corrupte, que diu que té fiscals de
confiança que afinen casos i procediments, i es vanta de manipular la justícia
i de destrossar la sanitat dels 'dissidents'. No perdem el món de vista ni
equiparem energúmens acomodats en l'estatu quo amb gents que cada dia es lleven
per anar a pencar i que clamen tenir una vida millor ateses les seves
aportacions fiscals, que volen parlar una llengua amb normalitat absoluta i ser
usuaris d'infraestructures dignes pel que es mereixen a canvi del molt que
paguen: 16MM cada any, mentre els "demòcrates" fan AVE’s per anar
d’enlloc a enlloc. No posem al mateix pati ni al mateix nivell la rabosa i les
gallines, que no cola. O si més no, amb mi que ja en tinc 60 de fets, no cola.
Ni colen excuses banals. Les coses són com són, no com les expliquen els de la
garrotada si t'aixeques i et queixes per uns motius més que justificats. No com
narren els historiadors dels vencedors, per confondre i assimilar els vençuts.
El que representa el pregoner d’Ada Colau són precisament els valors
tercermundistes associals i antidemòcrates dels Aiatolàs, no a l'inrevés. Heus
aquí la barrabassada de convidar aquest miserable a fer de pregoner de la
capital dels espoliats, es miri com es vulgui mirar, si no es pretén fer mirada
esbiaixada i estràbica, que aleshores, ja parla per si mateix el punt de vista
determinat. Però no confonguem ous i caragols, que no tenen res a veure. Com
els empresonats dels camps nazis no es podien equiparar als seus presoners,
assassins, racistes i torturadors constatats. Equiparar-los, més que un acte
democràtic seria una fet propi de dèspotes i malparits. Que és el que encara
fan moltes serps d'aquestes mentre neguen l'Holocaust, per cert.”.
Dit tot això, faré un petit repàs a
l’estat de comptes del nostre país, així pel damunt i de manera aproximada,
acompanyat d’algunes reflexions pròpies i d’altres que m’aporten constantment en debats, tertúlies i reunions,
catalans del meu mateix pensament sobiranista.
El pressupost de despesa de la
Generalitat autonòmica el 2015 (sense comptar els interessos a pagar pel deute
públic) era de 21.677 milions, quan els catalans vam pagar en impostos un total
de 78.239 milions. A més, el govern autonomista havia de pagar 1.713 milions
d'interessos en un sol any pels préstecs que té; una xifra molt superior a les
retallades en sanitat des del 2011 (1.439 milions d’un total de 4.950 milions
en retallades) fetes pel Govern de la Generalitat. Pretendre dialogar amb
Espanya mentre Espanya ens espolia més de 16.000 milions anuals dels impostos
pagats pels catalans, té un qualificatiu que m’estalviaré. Des del 2011 ja ens
han espoliat 80.000 milions més i el total tolerat, i durant molts anys
silenciat, supera els 300.000 milions d’espoliació fiscal per part d’un estat
que està en procés de putrefacció. A tot
això, resulta que més d’un 70% dels diners que deu la Generalitat autonòmica
(deute total de 72.274 milions) són diners que els nostrats governants han
hagut de demanar al govern espanyol. El mateix que ens els pren i ens els deixa
posteriorment amb moltes dificultats, humiliacions, abaixades de cap i de
pantalons i amb interessos d’usura. O sigui que estem demanant a Espanya
préstecs sobre els mateixos impostos que ens han pres a la cara i sense
nosaltres badar boca. Tenim una majoria absoluta legítima i estem sota mínims
en tots els aspectes. Potser que ens deixem de tants tràmits infructuosos i
acabem amb aquest desastre.
L’autonomia és morta, queda clar, i
hem de trobar una sortida a tot aquest desori que dia a dia propicia l’estat en
descomposició a casa nostra, que no fa més que erosionar-nos i intentar segar-nos
la moral per tal que no ens declarem sobirans, independents de manera
unilateral, l’única manera factible. Perquè si hem d’esperar el permís dels
que viuen a costa nostra i obtenen el 20% del PIB de l’actual estat espanyol,
anem dats. Per això, a casa, ni a Catalunya ni a la seva capital, no es poden
permetre aquesta mena de pregoners i altres elements destructius, que en
connivència amb els nostres inefables botiflers, fan sang allà on poden. I ens
intenten esborrar a cada moment. No es
pot permetre, sigui democràtic (o ho sembli) o no. Perquè a la rabosa, quan campa sense
escrúpols pel pati de les gallines, no se li pot aplicar cap regla democràtica:
se l’ha de fer fora. I punt. Ara, es veu que "com que a la gent creativa
se li'n va l'olla, ara cap aquí, ara cap allà", segons que explica en el
principi del seu post de facebook l’amic Sánchez-Piñol, hem de tolerar aquestes
llunes, dèries i bipolaritats dalinianes de segons qui, que ataquen directament
casa nostra i els nostres valors, mentre més enllà de l'Ebre ni tan sols toleren que
un país com Catalunya tingui llengua pròpia, bandera pròpia i vulgui la pròpia
llibertat, inclosa l’hisenda pròpia, naturalment. Som així de rucs, alguns
catalans. Diria que bastants. I ho som des de fa més de 300 anys. I el meu amic
Albert sap molt bé de què va la ruqueria d’aquests catalans assimilats. Perquè
ho ha escrit i ho ha explicat a la perfecció en els seus magnífics redactats.
Espero que ara -els més essencialistes, una part dels quals són alhora els més
covards, i els més venuts- no em massacrin personalment a mi per dir una
veritat absoluta en comptes de fer-ho amb el pregoner del Reino convidat per la
Reina del Populisme. Perquè, és cert que en el nostre país això també sol
passar. I no en poca mesura. Per això encara estem com estem, la qual cosa es
veu molt clara quan, tot i estar putejats fins a la sacietat, defensem moltes
tesis dels putejadors mentre aquests al mateix temps ens van ofegant. Se'n diu la Síndrome d'Estocolm.
