L’expulsió, les conversions forçades i que Espanya fos l’últim país d’Europa occidental a establir relacions diplomàtiques amb Israel (1986) és un retrat molt explícit

 

     Foto: REUTERS.

Espanya de nou en ridícul: l’honor nacional aliè ni es qüestiona ni es negocia

Les darreres setmanes han estat testimoni d’una escalada diplomàtica sense precedents entre Espanya i Israel. El govern de Pedro Sánchez, acorralat per la seva feblesa interna i els escàndols de corrupció, ha decidit convertir Israel en el seu boc expiatori, acusant-lo de genocidi i imposant mesures unilaterals. Espanya, un cop més i com tradicionalment ha passat al llarg de la història, “on fire”; és a dir fa el ridícul. I el fa qüestionant l’honor i la legitimitat de les nacions que li planten cara. Les de fora i les de l’estat que Sánchez encara presideix. Però la resposta de Jerusalem ha estat clara: no hi haurà silenci davant la difamació. Israel ha recordat al món que el seu orgull nacional i la seva dignitat no són moneda de canvi per a cap càlcul electoral europeu. I encara menys per a un segur perdedor que necessita suports de perdedors i incapaços com ell per intentar seguir tallant el bacallà polític. Sort en té, encara, que l’oposició castellana el supera en totalitarisme i inutilitat executiva.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 16-9-25

Dimecres assolellat a la Blanca Subur. Algun nuvolet enteranyina el cel blau que s’intensifica cap a l’horitzó, especialment de la banda de Llevant, però que no aconsegueix trencar el dia ni fa que s’amagui el sol ni que la temperatura no segueixi conservant bona part de la intensitat a l’alça de l’estiu que ja passa avall. La meva amiga, nadiua de la terra de les Vinyets, bellíssima i morena com la mare de déu de Montserrat, segueix prenent el sol damunt l’embarcació mentre jo espero que li passi l’emprenyada que va agafar amb mi per haver-la abandonat el matí de l’11 de setembre i haver assistit a la tradicional ofrena floral a la Ronda de Sant Pere perquè les meves obligacions professionals això m’ho van demandar. Disculpes demanades i propòsit d’esmena. En aquesta vida sempre cal valorar allò que més valor té després de sospesar-ho conscientment, si no es volen acabar perdent bous i esquelles, la qual cosa a 69 anys ja he après bé. Avui dinarem d’hora. Menjarem uns peixets de collita personal d’aquest matí davant la costa de Vilanova a la tribuna de casa seva, contemplant esparregueres i rosers i una camèlia gegant que a l’hivern fa unes flors d’un roig sang intensíssim que va plantar la seva besàvia, cap a finals del segle passat, i que encara està pletòrica. Dono gracies a la vida, a la natura i a la seva saviesa innata. I també a la fortalesa física i mental que la meva mare em va llegar en parir-me. I a la finezza de què gaudia el meu progenitor i de la qual ja m’agradaria tenir el total i no només una petita part heretada, segurament, per simpatia. Els meus pares, persones que encara ara trobo a faltar tant. Gràcies, de tot cor, sempre i fins que faci la darrera alenada.  

1. De la diatriba a l’atac diplomàtic

■ Quan Pedro Sánchez va acusar Israel de “exterminar un poble indefens” i de cometre genocidi, no només va traspassar una línia vermella diplomàtica: va desfermar una crisi que Espanya no podrà controlar.

■ Les mesures anunciades —embargament d’armes, bloqueig de ports i espais aeris, exclusió de persones i sancions comercials— no són gestos simbòlics, sinó un intent deliberat de danyar la seguretat i la reputació de l’Estat jueu.

■ Aquestes decisions, però, han estat llegides per molts analistes com una maniobra desesperada per tapar la corrupció i la inestabilitat del govern Sánchez, més que no pas com una política exterior coherent.

2. La resposta contundent d’Israel

■ El ministre d’Afers Estrangers, Gideon Sa’ar, no va optar per la via del silenci diplomàtic. Va acusar Espanya de seguir una línia antisemita i virulentament antiisraeliana, vinculant-la a la feblesa política de Sánchez i als seus vincles amb règims com Iran o Veneçuela.

■ Sa’ar va anar més enllà: va recordar els crims històrics d’Espanya contra els jueus, des de la Inquisició fins a l’expulsió de 1492, una “neteja ètnica completa” que encara pesa sobre la memòria europea.

■ “Israel no és una estora”, va afirmar. Aquesta frase resumeix l’esperit de la nova línia israeliana: no absorbir abusos en silenci, sinó respondre amb fermesa i amb la legitimitat de la història al darrere.

3. El preu del doble raser

■ Sa’ar va subratllar que no tota crítica a Israel és antisemitisme, però va marcar clarament la línia: quan la crítica esdevé demonització, deslegitimació i doble raser, es converteix en antisemitisme.

■ L’actitud d’Espanya és especialment greu perquè contrasta el seu activisme contra Israel amb la simpatia cap a règims dictatorials, cosa que revela la hipocresia i el biaix ideològic que guia la seva política exterior.

■ Israel, en assenyalar aquest doble raser, no només defensa la seva imatge internacional, sinó que també reforça la lluita global contra l’antisemitisme contemporani, això que els que es pensen que enreden algú anomenen “antisionisme”. Un eufemisme molt gastat de l’antisemitisme flagrant que ja no cola.

4. De la història a l’actualitat: Espanya i el seu llegat

■ No és casual que Israel recordi la història quan respon a Espanya. La memòria jueva de l’expulsió i les conversions forçades continua sent un record dolorós, i el fet que Espanya fos l’últim país d’Europa occidental a establir relacions diplomàtiques amb Israel (1986) n’és una mostra.

■ Quan Sánchez acusa Israel de genocidi, ho fa des d’un país que va perseguir, cremar, expulsar i esborrar el seu propi poble jueu durant segles. Aquesta ironia històrica no passa desapercebuda ni a Jerusalem ni a les comunitats jueves del món.

■ La hipocresia és doble: Espanya parla de drets humans mentre nega la seva pròpia herència i utilitza Israel per netejar-se la cara davant de les seves crisis internes.

5. La Vuelta i la politització de l’esport

■ Els incidents durant la Vuelta Ciclista a España són una altra mostra del mateix patró. Protestes pro-palestines van forçar la cancel·lació de l’etapa final a Madrid, convertint un esdeveniment esportiu internacional en un escenari de propaganda política.

■ El filantrop jueu-espanyol David Hatchwell va acusar Sánchez de “polititzar la Vuelta i utilitzar Israel com a cortina de fum per amagar els seus escàndols”.

■ Hatchwell va remarcar que mentre la policia es veia desbordada i hi havia ferits, Sánchez “felicitava oficialment els manifestants”, avalant així la destrucció d’un esdeveniment esportiu mundial. I jo, que, personalment, he tocat l’esport de prop durant 15 anys des de l'oficialitat institucional i treballant-hi des del periodisme, ho sé del cert i certifico que Hatchwel té més raó que un sant.

■ Temps al temps, perquè allò que se sembra és allò que es recull, sovint, corregit i augmentat. Quanta misèria i poca (o cap) educació ni consciència. No saben res de res. La gran majoria (excepte els que manipulen) són ignorants ben atrevits que només repeteixen com els lloros allò que els aboquen a dojo, entre altres manipuladors subvencionats, TV1, TV2 i...TV3, clar!

6. Corrupteles internes i aliances perilloses

■ Mentre ataca Israel, Sánchez veu com la seva pròpia casa política s’enfonsa: investigacions obertes contra la seva dona, el seu germà i membres del PSOE fan créixer el descrèdit.

■ El govern es manté amb el suport dels seus aliats processistes protegits i d e l'esquerra radical anticapitalista, força qüestionats també en el context institucional d'Europa.

■ Davant aquest panorama, Israel esdevé el boc expiatori perfecte: una manera de desviar l’atenció i reforçar un discurs ideològic que no resol cap dels problemes reals d’Espanya.

7. El valor del simbolisme diplomàtic

■ Algú podria pensar que aquestes mesures només tenen un efecte simbòlic. Però a la diplomàcia, el simbolisme és poder.

■ Quan Israel tanca ambaixades, expulsa diplomàtics o assenyala governs hostils, envia un missatge clar: no acceptarà ser humiliat.

■ “L’orgull nacional israelià no és un assumpte trivial”, va subratllar Sa’ar. És un component vital de la resiliència i la dissuasió, i un missatge també cap als propis ciutadans: Israel es respecta a si mateix i exigeix respecte dels altres.

8. El futur de les relacions bilaterals

■ La retirada d’ambaixadors i la congelació de relacions és només el començament. Si Espanya insisteix en aquesta línia, podria veure’s aïllada dins dels fòrums internacionals i perdre influència davant dels seus propis aliats europeus.

■ Alhora, Israel reforça les seves aliances amb altres països i amb la societat civil espanyola que no comparteix l’obsessió ideològica del govern Sánchez.

■ El missatge és clar: qui difama Israel haurà d’assumir-ne les conseqüències, tant polítiques com simbòliques

9. Per acabar: l’honor no té preu

■ Israel ha deixat clar que no callarà davant de les acusacions falses ni acceptarà embargaments injustos sense resposta.

■ La crisi amb Espanya és una lliçó universal: els governs que utilitzen Israel com a cortina de fum per tapar els seus fracassos interns acaben perdent credibilitat i respecte internacional.

■ L’honor nacional dels altres països, de les altres nacions, com la llibertat, no es negocia ni es regala. Israel ho sap i, una vegada més, està disposat a defensar-lo davant qui sigui, on sigui i quan calgui. Tant de bo que la majoria dels catalans (i sobretot dels polítics catalans) tinguéssim aquest orgull i aquesta disposició per defensar-lo al cost que calgui com ho fan els israelians, i com ho fan els jueus des de fa 4.000 anys.