El Circuit de Barcelona-Catalunya donarà el 19 d'octubre el tret de sortida a la Motorada per la Independència, en què s'espera que hi participin 10.000 motos de totes mides i cilindrades

10.000 motos rugiran per la independència

Santi Capellera i Rabassó *periodista

L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i diverses entitats preparen per al 19 d'octubre un acte lúdic, festiu i reivindicatiu sota el lema 'Motorada per a la independència'. La intenció és fer visible el suport a la independència per part del sector de les dues rodes amb una concentració multitudinària.

Així, la intenció dels organitzadors és arribar als 10.000 motociclistes, i que tothom que ho desitgi s'acosti fins a Montmeló al Circuit de Barcelona-Catalunya. La concentració es farà des de les 8 i fins a les 10 del matí, i des d'allà es farà camí fins a la Plaça d'Espanya de Barcelona en una manifestació motoritzada que es pretén espectacular per tal que tingui ressò a tots els mitjans de comunicació, especialment els internacionals.

Tal com diu el manifest de la motorada, Catalunya és una nació mil·lenària amb una personalitat definida per la llengua, la cultura, els costums i una organització social, jurídica i política pròpia. Fins i tot en els temps més difícils, el poble català sempre ha reivindicat el seu llegat històric, i sovint també la conveniència de gestionar-lo de manera lliure i independent.

Ara ens trobem en una cruïlla d’aquesta història, de la qual dependrà el futur del nostre país, per la qual cosa les entitats civils del nostre país, i concretament dues de les capdavanteres, Òmnium Cultural i l'ANC), creuen que cal donar-hi resposta des de tots els sectors de la nostra societat.

Arran de la tradició industrial catalana, el món del motor ha esdevingut un dels sectors més significatius del país. Especialment el sector de la moto, que en el segle XX va fer possible la creació de marques catalanes molt emblemàtiques reconegudes a tot el món. I també ha propiciat un planter de pilots, mecànics, especialistes, empresaris, comercials, productors, i altres persones relacionades amb el món del motociclisme, la qual cosa li atorga un pes específic dins l’economia catalana. Un sector, precisament, que com molts altres del nostre país, també ha patit el desconeixement, la falta de tacte i el menyspreu permanent del govern de l’estat espanyol, que viu girant l’esquena a aquests trets diferencials.

Barcelona és la capital mundial en percentatge de motos per població. I, arran d’aquesta especial vinculació, els agents que representen aquest món, des de l’aficionat, fins a l’empresari, el treballador, el comercial, l’esportista, les marques i tota la relació del voltant del món de les motos, han decidit impulsar amb el suport específic de l'ANC aquest manifest per fer patent el seu suport a la llibertat de Catalunya.

L’estat propi és l’únic mitjà viable per poder donar al poble de Catalunya l’oportunitat de gestionar, construir i impulsar un projecte polític nou tan necessari per a la nostra societat. Per tots aquests motius, units sota el lema Motorada per la Independència els impulsors i col·laboradors del projecte (entre els quals s'hi troba un apreciat d'aquest redactor, el força actiu Pere Antoni Pujol, també molt conegut per la seva vinculació ancestral amb La Volta Ciclista a Catalunya) els que viuen, senten i vibren amb les dues rodes com un fet diferencial, emocional i que ens representa culturalment i econòmicament a una manifestació única per donar suport a la voluntat de crear un estat propi a Catalunya.

A ningú se li escapa que la V és el símbol de salutació entre motoristes des que es va popularitzar al llarg de la II Guerra Mundial per desitjar-se bon viatge en els enllaços sobre el terreny entre emplaçaments de comandament. Així mateix, ha estat un símbol de triomf que s’ha estès arreu del món. Per això la Motorada per la Independència vol compartir la simbologia de les V’s en una concentració singular per reivindicar la independència de Catalunya.

Convergència Democràtica de Catalunya considera que amb el procés democràtic seguit, Escòcia “ja ha guanyat” abans i tot de votar

                                                                                                      Foto: Nació Digital


CDC aplaudeix l’aposta per la via democràtica d’Escòcia premsa@convergencia.cat

Convergència Democràtica de Catalunya celebra que Escòcia i la Gran Bretanya hagin apostat per la via democràtica a l’hora de pactar data i pregunta per al referèndum per a la independència d’Escòcia. Aquest procés va començar el 10 de gener de 2012, quan el president del Govern escocès, Alex Salmond, va comunicar que el 18 de setembre de 2014 es celebraria el referèndum. Tal com llavors ja es va comprometre el govern britànic a través del seu primer ministre, David Cameron, el referèndum ha comptat amb la garantia i el suport del govern de Londres i del Parlament britànic, mitjançant una llei que cedeix temporalment les competències per celebrar-lo. 

El fet democràtic, que culminarà demà amb la celebració del referèndum, s’inicià l’any 2009 amb la materialització d’acords entre diferents organitzacions cíviques i socials i el mateix Partit Nacionalista Escocès (SNP) per garantir uns fonaments socials i polítics sòlids per reclamar el referèndum. Aquests acords van facilitar que en les eleccions al Parlament escocès de l’any 2011 l’SNP aconseguís una majoria absoluta que validava la seva proposta democràtica.

Aquest acord va fer possible que el 25 de maig de 2012 és posés en marxa la campanya Yes Scotland, liderada pel mateix SNP així com pel Partit Verd Escocès i pel Partit Socialista Escocès. Un mes més tard, el 25 de juny de 2012, es va posar en marxa la campanya del “no” amb el lema Better Together que ha comptat amb un fort suport des de Londres a través del Partit Laborista, el Partit Conservador i els Liberals Demòcrates.

Demà, doncs, la societat escocesa respondrà des de la legalitat i amb totes les garanties democràtiques a la pregunta ‘Escòcia hauria de ser un país independent?’

La seqüència dels acords polítics i l’esperit democràtic amb què s’ha desenvolupat permeten afirmar que abans i tot de votar, Escòcia ja ha guanyat. Els homes i les dones d’Escòcia decidiran el seu futur d’acord amb l’Estat en què actualment es troben integrats, comptant amb el respecte i reconeixement dels seus veïns i del conjunt de la comunitat internacional.

Convergència Democràtica de Catalunya ha observat amb atenció l’evolució d’aquest procés a través de l’Observatori del referèndum escocès que es va posar en marxa el mes de maig de 2012. Una feina que es culminarà aquests dies des d’Edimburg.

Finalment, i malgrat el convenciment de considerar el procés català i escocès com a no homologables, Convergència destaca les profundes diferències entre els governs britànic i espanyol que es fan especialment visibles aquests dies quan s’observa la pulcritud democràtica del govern de Londres i la negativa obstinada del govern de Madrid a l’hora de facilitar la lliure expressió democràtica de la societat catalana.

Un fet que contrasta amb la determinació democràtica del Govern de Catalunya, liderat pel president Mas, i pel Parlament de Catalunya –a través de les forces polítiques que van fer possible l’acord sobre data i pregunta establert el 12 de desembre de 2013-, i d’una majoria de la societat catalana que ha sabut expressar públicament la seva determinació democràtica –especialment els darrers tres Onze de Setembre- a través de mobilitzacions multitudinàries, cíviques, pacífiques i festives. Un procés que ha de culminar amb la convocatòria de la consulta del 9 de novembre de 2014.

No cal criminalitzar el terme desobediència civil; tot el contrari: gràcies a accions desobedients de la nostra societat i de moltes altres, avui tenim drets consolidats

Desobediència civil

Santi Capellera i Rabassó *periodista 

Desmitifiquem d'una vegada la desobediència civil; deixem de criminalitzar-la. Perquè aquesta és la forma més fidel d'assolir els desitjos dels pobles i dels seus ciutadans davant els poders immobilistes, totalitaris i tramposos, que s'escuden en lleis ancestrals i caduques per no moure's ni un mil·límetre de l'estatus quo que els protegeix, els fa rellevants i els permet trepitjar la resta, que sovint els multiplica les adhesions i que, si els passés físicament pel damunt, acabarien com Mussolini o com Ceaucescu.

Els nostres exiliats de la guerra franquista, van passar a ser de ciutadans legals a desobedients civils, perquè el colpisme feixista de Franco i els seus capsigranys els van transformar en il·legals per no addictes al seu règim. Una dictadura per la força de les armes a la qual van ser afins molts avantpassats de molts dels dirigents del PP que avui defensen amb ungles i dents aquesta constitució passada de voltes, que els militars franquistes van obligar a signar sota el paraigua d'allò anomenat Transició, i que no va transigir gairebé en res. Una constitució que va protegir els colpistes del 36, les seves famílies i els seus patrimonis aconseguits de maneres poc clares. I tothom a callar. Un colpisme que es va alçar en armes contra el poble, que el va bombardejar i que el va reprimir fins molts anys després, tradició castellana que ja van emprar els esbirros de Felip V l'any 1714 i subsegüents.

Gràcies a la desobediència civil, avui tenim drets humans; no hi ha esclaus; les dones poden votar i participar de la societat; gaudim de drets laborals; drets nacionals, i els nouvinguts fa 60, 70 anys i els seus descendents, o els nouvinguts fa tres mesos, són ciutadans de ple dret de la societat catalana. Igual que la resta que fa 30 generacions que és a la terra. Aquesta desobediència va obligar a construir una constitució "demòcrata de fireta" que avui ens fan empassar tant sí com no, precisament molts dels que no la van votar, o la van votar negativament. Però, en definitiva va sortir de la desobediència civil, ja que, en cas contrari, ni això. Són moltes les víctimes demòcrates del totalitarisme, per haver optat per la desobediència civil. I els homes catalans (i els de la resta de l'Estat) seguirien fent la mili si no hagués estat pels desobedients civils insubmisos i objectors. Per tant, no ens escandalitzem, que la desobediència civil no és cosa de cap partit, ni de cap líder concret. És cosa de tots.

Desmitifiquem la desobediència, perquè cap poble del món no ha guanyat la independència ni la llibertat obeint els seus carcellers. I els catalans no els hem d'obeir mai, mai més a aquests dèspotes de l'altiplà, que tot ho veuen en clau centralista, i que tenen personatges de guinyol que encara avui, després que hagin sortit gairebé dos milions de catalans als carrers de Barcelona, s'atreveixen a dir que "las manifestaciones son cosa de otros tiempos...". Nostàlgics del "que venga el ejército", del Valle de los Caídos i de la mà dura del Generalisimo amb el poble, la cultura, la intel·ligència i el pensament obert i diferent.

El 9 de Novembre hi haurà referèndum: el President Mas, el Govern i els partits que el volen ja ho han dit per activa i per passiva. I el dia 10, l'endemà, caldrà fer valer un resultat assolit amb tant d'esforç, desplegar el nostre contrapoder i aïllar la capacitat de reacció del poder que ens oprimeix. Sabem que ens enfrontem a una muralla amb una llarga tradició d'autoritarisme i repressió, defensor de grans interessos econòmics i oligàrquics. I ni ens ho posen fàcil (perquè econòmicament depenen de Catalunya) ni ens ho posaran els dies 9 i 10 de Novembre. Però hi haurà molts centenars d'observadors internacionals, que certificaran els fets. Per això guanyarem, i Catalunya vencerà. I mai més no estarà sota el jou de cap nació aliena. I si per aconseguir la fita cal desobediència, doncs desobediència, una vegada més. La que calgui, per assolir la llibertat.

Perdre un amic, un company de vida, és molt més dur que perdre un familiar amb el qual no hi tens contacte: aquest compartia amb mi les 24 hores del dia. I per a mi és una pèrdua molt sentida.

Adéu i fins sempre, Bruno, estimat amic de l'ànima!
*Santi Capellera i Rabassó

Als que el vau conèixer, sabieu que era un gos molt dòcil, manso, bo amb els nens i juganer amb els altres gossos. Als que no el vau conèixer, dir-vos que em va acompanyar durant quasi 11 anys, i que ha estat el meu company lleial a casa i al carrer durant tot aquest temps. 

Era petitet, una monada encara sense dentetes, quan el vaig comprar. I avui havia esdevingut un exemplar fort, estètic i molt apreciat per tothom que el coneixia. Era en Bruno, el meu amic de l'ànima, el meu company de vida, i ha marxat avui a 1/4 de cinc de la tarda. 

Li havien diagnosticat una insuficiència renal crònica després de patir una gastroenteritis molt forta, que no ha pogut superar. Sempre estarà en el meu cor, i en la meva ment, ja que gràcies a aquest ésser meravellós he pogut superar molts problemes de tota mena, en els quals el seu recolzament ha estat bàsic. 

Gràcies, estimat meu, Bruno bonic: has estat una icona de la meva vida, i jo t'he procurat la millor possible. T'estimo i t'estimaré sempre, bon amic. Potser algun dia ens tornarem a trobar, i ens tornarem a estimar.

Negar sistemàticament, com fan el PPSOE el dret a votar a tot un poble, denota un tarannà absolutista i una por a la democràcia inenarrables

L’illa de Mariano “Robinson Crusoe”

Santi Capellera i Rabassó *periodista

"No vull una Espanya sense Catalunya ni una Catalunya fora d'Espanya i d'Europa". Amb aquestes paraules, amanides amb l'amor i el respecte que sent pels catalans i per Catalunya, Mariano Rajoy deixava palès un cop més el seu immobilisme en el problema de la consulta convocada per Artur Mas. Durant el debat sobre el traspàs de les competències en matèria de referèndums portat a terme al Congrés espanyol, formalment distint per la pràctica inexistència de crits o desqualificacions, es va parlar molt de diàleg i d'apropaments però, en una frase molt comentada en la qual afirmava que, en cas d’independència, Catalunya sortiria de l’euro, d’Europa, de l’ONU i fins i tot del Sistema Solar... i que acabaria com l’illa de Robinson Crusoe, el president del Govern espanyol tancava la porta a tot possible acord, perquè, de fet, ni el PP ni el PSOE hi volen posar cap mena de voluntat, ni accepten que el poble de Catalunya pugui expressar la seva voluntat i poder decidir el seu futur i la relació que vol tenir amb l’Estat espanyol, si és que en vol tenir alguna.

L'escut constitucional, és a dir, l'argument de la legalitat, serviria si ens trobéssim davant un problema jurídic, que es podria arreglar si el legislador volgués. Els partidaris de la consulta han insistit en buscar el seu encaix legal i han proposat diverses vies per fer-la factible, i el mateix Tribunal Constitucional donava a conèixer els seus raonaments al respecte amb la conclusió que “aquest problema territorial s'ha de resoldre mitjançant el diàleg i la cooperació”, la qual cosa pressuposa una clara voluntat d'arribar a acords. De fet, els ciutadans han constatat recentment un canvi de la Constitució espanyola que no figurava en cap programa electoral, que els afecta directament i sobre el qual no han estat consultats de cap manera. Un canvi per poder afavorir els mercats, pensat i dictat des de la cancelleria d’Angela Merkel, a Alemanya, l'única que es veu que sí que té poder per fer canviar la carta magna espanyola. És o no, doncs, la voluntat el que mana i permet, i no pas l’immobilisme? La qüestió és política i no pas de legalitat (i ho reitera algú com Miguel Herrero de Miñón, gens sospitós d'independentista català i un dels pares de la Constitució) i només des de la política s'hi pot trobar la solució. Perquè quan les lleis (els totalitarismes també en tenen de lleis) impedeixen la màxima expressió de la democràcia, que és poder votar a les urnes, flac favor fan aquestes lleis a tal democràcia.

Seguir personalitzant en la figura del president Mas el procés català és seguir el relat de la premsa conservadora de Madrid, i enterbolir l’anàlisi real de la situació. El procés català no depèn del que faci o deixi de fer Artur Mas, sinó del moviment popular majoritari que s’ha format. És a totes les reivindicacions de tot aquest moviment de ciutadans catalans al que s’ha de donar sol·lució. Posar al mateix nivell la demanda d’un referèndum per donar sortida democràtica al conflicte i el NO de l’establishment, al meu entendre, ni és el mateix, ni té la mateixa força ni és encertat.

Les terres de la comarca del Priorat són un privilegi de la natura per plantar vinya i aconseguir l'acurada elaboració dels excel·lents vins d'aquelles contrades

El Priorat: un exemple de vins i cultura vitivinícola

*Santi Capellera i Rabassó, periodista

Em ve de gust d'abordar els meus ancestres i la meva adolescència, quan en viure en una població com Falset, i en una comarca com el Priorat, a 17 anys ja estava tocat per aquest cuquet del periodisme, cosa la qual em va fer despertar molta curiositat pel món en general i, especialment, pel meu entorn cultural i social.

Una de les riqueses més importants que vaig descobrir en aquelles aleshores inhospites i fredes terres van ser els vins que aquestes podien arribar a produir, fruit dels conreus de cinc segles ençà i d'una cultura dogmàtica i ritualística al voltant de la producció vitivinícola que semblava que res no pogués canviar mai. Un clar exemple el tenim en la producció quasi mil·lenària que fins avui es porta a terme a la pertita població de Scala Dei, al peu del Montsant. Una cartoixa monestir on hi moraven els monjos que, a més de portar a terme les seves pregàries habituals, conreaven la terra del voltant que tan bon vi donava. La comarca està plena d'exemples com aquest i, avui, gràcies a les noves tecnologies enològiques, el producte fruit del sol del Priorat, la sequera quasi constant i l'apreciada terra de llicorella, ha esdevingut apreciat a tot el Planeta. El Priorat és un lloc molt especial, barreja de ruralisme i de gent molt inventiva, que ha hagut de fer front als elements adversos com les condicions meteorològiques o la poca renda per càpita, ja que, encara avui i malgrat aquests fantàstics vins, és una de les comarques més deprimides de Catalunya.

Un altre bon exemple el tenim a la casa dels Vallvé, a Porrera, població que, juntament amb Gratallops, Torroja, el Molar, el Lloar, la Vilella Alta i la Vilella Baixa, té una llarga tradició vitivinícola. El nom com es coneixia la casa dels Vallvé era “Can Joan del Mas” i els propietaris eren la família Doménech. Tenien vinyes en propietat i ben segur que completaven les rendes familiars treballant a braços per a altres famílies.

A la primera meitat del S.XIX la pubilla de la casa, Francesca Doménech, es va casar amb Josep Vallvé i Sabaté, fill del Lloar; aquest va morir el 1887 i el seu fill Joan Vallvè i Doménech va heretar les propietats situades al Mas d’en Gregori, al Mas d’en Caçador, a la Plana d’en Seva, als Arbres i a la Sentiu, totes elles, amb excepció de la darrera, al terme municipal de Porrera, ja que la Sentiu es troba al terme de Falset.

Cap al 1884 la plaga de la fil·loxera va entrar al Priorat i va destruir la pràctica totalitat de les vinyes. La família Vallvé, com moltes altres del Priorat, es va veure obligada a emigrar a Barcelona. Joan Vallvé i Domènech va marxar amb la seva dona, Josepa Asens i Grau i els seus fills, la Josepa, en Joan, la Maria i en Josep. La marxa de Porrera mai no la van considerar definitiva, i la prova va ser que van conservar la casa al carrer de la Font de Dalt i també les terres patrimonials. Una part de les vinyes perdudes per la fil·loxera va estar replantada amb “peu americà”, que resistia la plaga. Altres solars es van replantar amb avellaners.

Les terres van seguir administrades per Josepa Vallvé i Asens, i el seu germà Josep, que passaven temporades a Porrera. Precisament Josepa Vallvé, “la tieta Pepeta”, va recomanar al seu nebot Joan Vallvé i Creus l’adquisició d’una propietat de més de dues hectàrees que era molt prop del poble, el nom de la qual era l’Horta. Això va engrandir les propietats dels Vallvé a Porrera. La compra es va fer cap l’any 1952.

Les vinyes van estar replantades i explotades en aparceria amb la família Bargalló, a partir del 1994. Primerament a l’Horta s'hi van plantar les varietats de cabernet sauvignon, syrah i garnatxa. La finca dels Arbres, amb cabernet i syrah. La Sentiu amb carinyena i, finalment, La Plana que encara avui no ha entrat en producció, amb garnatxa blanca, eximenis i picapoll, varietats adequades per elaborar vi blanc.

Aquesta és una de les moltes històries del Priorat, avui reconvertit en celler de qualitat del món gràcies a tots aquests canvis de botes de roure per contenidors d'acer inoxidable; gràcies a l'emprenedoria dels propietaris i als estudis enològics impulsats pel Govern de Catalunya a través de l'Institut Català de la Vinya i el Ví, entre altres iniciatives. Avui les vinyes emparrades ocupen els solars d'aquelles vinyes velles que van patir la fil·loxera, i aconsegueixen uns vins d'alta qualitat cotitzats a tots els mercats i a tots els estrats de la gastronomia de primera línia mundial. I aviat, segurament, podrem gaudir d'uns nous vins d'aquestes mateixes característiques, fruit de l'esforç i el sacrifici de famílies com els Vallvé. La qual cosa exemplifica l'esforç innat i la obstinació en tots els aspectes de la gent d'aquest poble anomenat Catalunya.

La mort del PSC és inevitable

La fi del PSC, Santi Capellera, periodista

No serà gens estrany que, en una pròxima convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya (si és que aquesta es dóna mai més en el context autonòmic), el PSC desaparegui del mapa definitivament com a tal, perquè l’ala catalanista, amb els membres del sector crític Avancem inclosos, possiblement recalarà en la Nova Esquerra de Maragall, o en una formació socialista catalanista de nova planta. Ja fa mesos que el PSC està contribuint a inflar aquest monstre polític anticatalà en una trajectòria increïble i desconcertant, i, d’altra banda, els sectors més espanyolistes no amaguen el seu desig de reconversió en la marca PSOE. La falta de respecte del PSC cap als seus electors en rebutjar al Congrés espanyol el procés sobiranista català denota la deriva espanyolista que va posar de manifest la seva direcció en acceptar una supeditació ridícula al radicalisme d’un partit com UPyD, que només té 5 diputats. Això és del tot inacceptable, a més d’una vulneració del compromís adquirit en el seu programa electoral. Que un partit com el de Díez pugui arribar a condicionar d'aquesta manera els dos grans grups parlamentaris espanyols mostra la confusió en què viuen populars i socialistes, i que el projecte espanyol cada dia que passa està més liderat per l'extremisme, la involució i la recentralització.