Que no s'apague la llum (per la dona mai vista)
 Que no s'apagui la llum, sobretot, que no s'apagui en els nostres cors...ni la mel que hi deu haver en la teva mirada, que, encara que en la llunyania, ensenya el meu cor el fràgil i profund què és estimar. Tinc en el meu record la teva aroma imaginària. I molts moments virtuals que floreixen com els camps de roses, tersos, en la frescura dels teus llavis que mai no he tastat. Que no s'apagui aquesta llum que ens dóna vida i que ens manté units en la distància, en la transversalitat, i fins i tot en les antipodes de conceptes que compartim -i de vegades no- de manera tan llunyana. Que no s'apagui aquesta llum dona de les ales d'àngel, de qui m'arriba l'aire potent de ponent en forma de tramuntana, per l'efecte papallona. |
