Els vots en blanc han representat un càstig als polítics, per la seva gestió no prou convincent (publicat al "Menorca Diari Insular" el dia 1/6/07)

Votar en blanc…o en negre: paper de càstig
Santi Capellera i Rabassó *periodista

A les Illes Balears s’han comptabilitzat en aquests passats comicis més de 8.600 vots en blanc. A Catalunya ja fa feredat: gairebé 90.000. Aquest fet fa reflexionar molt sobre el que podria ser l’inici d’un possible desmembrament social. Els ciutadans, i per tant votants, cada vegada tenen més clar que anar a votar no canvia res. Si més no a ells no els canvia res en les seves qüestions de vital importància. Molts expliquen a peu d’urna –on vaig estar elaborant informacions en la meva feina habitual de redactor d’IB3- que "tots prometen el mateix i després fan el que els sembla millor, i sovint no fan res". Aquestes asseveracions són francament molt preocupants, perquè qui les emet és precisament el ciutadà que va a votar, i que ja ho explica amb desencís. "Ningú no em convenç, per això em quedo a la platja", explicaven uns joves. I això, reitero, és altament preocupant en unes estructures socials com les que hem conreat des de fa gairebé trenta anys. Sembla ser que hi ha la possibilitat d’un divorci real entre dos classes que tradicionalment s’han entès: els periodistes i els polítics. Aquests últims s’han apoderat del llenguatge periodístic i l’han adaptat al seu lèxic i discurs habitual, per la qual cosa el nostre col·lectiu –dit a nivell de col·legis professionals- està més que soliviantat. Anuncis de tota mena que inclouen la premort dels partits, arriben des de distints mitjans de comunicació de tot l’Estat. Tot això arran del gran abstencionisme d’aquestes eleccions, i sobretot del càstig dels vots en blanc i de l’eclosió de formacions polítiques de caire xenòfob de l’estil PXC (Plataforma per Catalunya) o algunes altres semblants, o de l’estil de la CUP (Catalunya Unitat Popular) que promulga l’independentisme real envers l’utòpic d’ERC, per exemple. A les Illes això també s’ha donat, amb l’irrupció de Ciutadans de Menorca a Maó, o de la Unió des Poble de Ciutadella de Menorca a Ciutadella. En definitiva, per una causa o per una altra, formacions sorgides del descontentament ciutadà, del que sigui, amb les estructures establertes i amb els comportaments dels partits tradicionals, als quals intenten acotar l’espai electoral. Aquesta important abstenció doncs, significa un canvi molt substancial en la societat emergent que deixa de banda algunes de les connotacions bàsiques de la democràcia –com ara l’obligació moral d’anar a votar-, i d’aquests valors que van ostentar i adquirir els seus predecessors ara ja fa tres dècades. Potser a partir d’ara els partits "de sempre" també hauran de dir les coses pel seu nom, sense emprar els eufemismes de rigor i ja de costum, sobretot en relació a les problemàtiques socials que representen la immigració, l’habitatge i la cada vegada més alta carestia de la vida en relació als sous que la població mitjana percep. Aquests són els problemes que de facto se’ls presenten, cada vegada més, als electes a les urnes, per la qual cosa hauran de matisar el seu vocabulari habitual. El que és o no políticament correcte no es pot presentar com un obstacle per afrontar les problemàtiques socials d’aquest caire. Els polítics que es presenten a les llistes han de poder tractar sense embuts la qüestió de, per exemple, com afecta la immigració a la nostra societat, i hauran de deixar de banda el que diu la Constitució, o arreglar-la o canviar-la, en relació a la cultura pròpia o la interculturalitat. Ara per ara, en una ciutat com Barcelona, no hi ha solament dues llengües oficials, perquè la realitat és que al carrer, cada dia, se’n parlen 400, i d’això els polítics en campanya no en diuen ni un borrall: es limiten a la Constitució i al que aquesta diu, i d’aquí no els treu ningú. Amb els perjudicis propis del que això representa, tant per autòctons com per nouvinguts. Potser vista l’experiència de l’allau de vots en blanc, ara ha arribat l’hora que els partits tradicionals s’adaptin a la realitat del carrer. I convencin de veritat els ciutadans que trobaran solucions pel seu dia a dia. Perquè sinó, què hi fan els polítics a la societat, i de què serveixen? Aquesta, segurament, és la gran pregunta que es deuen fer els que no han obtingut els vots suficients com per aconseguir un regidor més, o simplement, un regidor per no desaparèixer. La reflexió que es fan quan s’adonen que, potser explicant altres coses més útils pels ciutadans, tots aquests vots en blanc els podien haver tingut a la seva collita, i ara són paper de càstig.