Les dones gata no se subjecten a les normes de la societat: són lliures, i la llibertat és poder i elles ho saben. Ets lliure perquè t'has transformat, i has esdevingut una dona gata. Per això alguns, en el fons -i encara que facin veure que t'admiren i et sacralitzen- creuen que ets boja perquè no ets com les seves...àvies, ja que la mare encara els sembla molt llibertina. Perquè en definitiva, per molt actualitzats que es vulguin presentar, són víctimes de les estructures decimonòniques. Les que han viscut a casa i que són fruit del conservadorisme carlista més ranci, si parlem del món rural de la Catalunya "ferma". S'han quedat encallats en els contractes de conreu i en el dret de cuixa, encara que ho vulguin dissimular, i no ho reconeguin de cap manera. I en el fons el que desitgen és que, malgrat la teva vàlua i la teva incipient transformació que pilotegen i lloen falsament, siguis la mare dels seus fills i els facis el tupí cada migdia. I tu que ets coneixedora de tot això, dissimules i parles de Goethe, i t'escapoleixes d'ells com un peix vermell que neda en una bassa, i rius, rius rius. Per fora, però sobretot per dins. Això passa bàsicament entre aquell teu entorn masculí més clàssic, reaccionari i immobilista, rural i carrincló, que a més pretén demostrar el contrari sense aconseguir-ho, malgrat aquestes seves irrupcions al món intel·lectual, bastant precàries per cert, ja que els origens sempre condicionen. Aquests que tant et fan la gara-gara, perquè no saben ni per on agafar-te (perquè no t'entenen ni en el fons en tenen cap ganes), són els proteccionistes que et volen preservar per gaudi propi -o si més no és el que en el fons desitgen-, davant d'altres "abocadors de pòlen". I em recordo d'un professor que a la facultat de periodisme de Bellatera (que és una carrera interdisciplinar per qui ho desconegui), m'explicava que "quan vas en metro, i li claves la mirada a una d'aquestes noies exhuberants que ensenyen pit i cuixa, saps què et passa? Doncs que t'estàs intentant reproduir". Quina paradoxa Tate. I jo que em pensava que era l'amor del cor profund el que havia incidit en que jo mirés les "pures corbes" de la subjecta en qüestió, que em provocaven aquell frenesí. Quina pampalluga tot plegat, i quin despertar dels ideals platònics. Doncs imaginat. Si jo, un urbanita empedreït acostumat a tot, no en trec l'aigua clara...la diarrea mental d'altres (no tan urbanites diguem) ha de ser de dimensions faraòniques. Per això molts, malgrat ja haver arribat a les edats de Lulú, no entenen res de res. I es nota en les seves asseveracions (sobretot en les que dibuixen improvisadament), sovint puerils i símples, malgrat les dècades que ja fa que pululen per la capa de la terra, i mai millor dit. Aleshores la conclusió és que quan es dediquen a fer altres redactats per penjar on sigui, o per dedicar a hom, és com si fessin una tesi: és a dir, que no els surt de l'ànima. I això es nota, perquè qui sap escriure, sempre en sap: és com qui sap estimar, que estima sense fer patir l'objecte del seu amor, mai. Fins i tot entre els amics, si això s'esdevé. I fins i tot "estima" de la mateixa manera quan ha de fer notes sense transcedència. Escriure, com pensar, és un art, i un do estimada. Que tu tens, és obvi, però que, alguns altres pobres...s'hi moren en l'intent. Un dia els surt bé, i tres l'esberlen. Sé que ets totalment independent d'altres persones, i que no et sotmets a cap regla, i això fot. Sobretot entre els mascles clàssics i tribals que et pretenen, per jove, bonica i desitjable. I que s'han de comformar amb un xiuxiueig que els regales de tant en tant... i amb ell fan viatges a l'orgasme no compartit. A l'orgasme en la més "cutre" soledat. Que és penós, sincerament, a no ser que sigui per gust, i no pas per la impotència del rebuig físic. Lamentable per l'afectat. Quin goig poder ser dona gata i decidir tot el que passarà en el teu entorn més immediat. Les dones gata doncs, tenen patent de cors.
.jpg)