Twitter

Publicació del periodista Santi Capellera, sobretot informativa però també personal, en què s'intenta donar informació fidedigna de l'actualitat en general i aportar bones reflexions i vibracions sempre positives.

ACN

dijous, 7 de juny de 2007

Tocar de peus a terra... (la part de dalt dedicada a la Gemma)

A mi m'agrada la gent que toca de peus a terra, però que quan cal sap pujar a la corda fluixa i transportar-se per ella transversalment, des del punt que li faci més il·lusió fins al que el captivi de forma desmesurada. M'agrada aquesta gent que és capaç de mirar-te els ulls mentre et diu una veritat que et fa mal, o mentre et diu un mot que et fa feliç. M'agrada la gent sincera com jo. La que no s'amaga malgrat la calamarsa. M'agrada ser com sóc, i escriure el que escric. M'agrada molt. I per això encara sóc capaç de ser feliç en aquest món de mones, ple de falsedats, de traïdors, i de gent que et fa la gara-gara mentre els convé, perquè només els importa el seu petit món d'interessos...dels que sigui. Trist i lamentable. Es veritat però que nedo com el salmó, contra el corrent. Però molt a pesar d'això em sento realitzat i satisfet, perquè sóc un transportista d'idees i de somnis, malgrat ser un operador semàntic de la trista realitat que m'envolta. Miro sempre aquest gran blau on he tingut el privilegi de nèixer. I em recordo de genis com Pla, o com Dalí, que van fruir d'aquestes mateixes sensacions des de l'Empordà, aquest bocí del Paradís que els déus van atorgar al nostre país, un regal del cel pels catalans. He nascut i he crescut contemplant-lo, i mai no me'n canso, sigui on sigui. Al Far de Sant Sebastià, o al Delta de l'Ebre, a Portbou o al Penyal d'Ifac, al Cap d'Artrutx o a l' Estret de Messina. O com ara, que tinc el plaer d'acaronar-lo enmig d'un gran espectacle cromàtic des de la costa de Trípoli, mentre sento uns ancians que en arameu comenten alguna cosa que jo no puc desxifrar. Encara cada dia intento endinsar-me en les múltiples facetes d'aquesta meravella aqüàtica. I ara me n'embafo tant com puc, perquè d'aquí a poques hores seré testimoni de la massacre i la sang, dels edificis mutilats per les bombes, del pànic als carrers i del sonar constant de les sirenes de les ambulàncies, de la misèria en totes les seves vessants. Me n'adonaré del privilegi que tinc de ser català i europeu, i d'haver pogut néixer en una llar on m'han orientat cap a una educació, on he pogut assolir uns estudis superiors que en aquest país on sóc ara només uns pocs privilegiats hi opten. I quina importància poden tenir totes les tesis, les teories i els estudis portats a terme al nostre acomodat primer món? On hi ha gent que ignora totes aquestes realitats perquè porta la bena de la societat del benestar als ulls, i només es dedica al lucre personal i a les satisfaccions pròpies. Que maldissimulen amb la pell del be que molts es posen al damunt, per semblar solidaris i no donar l'aparença de veritables paràsits socials. Quan es veuen aquestes altres realitats, et cau la cara de vergonya d'haver pogut pagar mai 100 euros per veure un partit del Barça, o 80 per un concert de qui sigui, o tants altres per haver anat a passar un cap de setmana de luxe, just a l'altra banda -i davant- d'on s'esdevenen aquestes atrocitats, i que cap dels privilegiats pensa en fer res per acabar de facto. Perquè amb aquests diners s'aconsegueix sang per salvar tres o quatre vides. I perquè encara no hi ha cap guerra que s'hagi finat per falta d'armament. Un armament que arriba d'aquest món primer nostre, on hi ha persones que es poden permetre estudiar carreres de cinc anys que no serveixen absolutament per a res...mentre altres pobres moren de fam, de misèria i d'excuses dels interessos més foscos en ares de qui sap què. Jo només pretenc ser feliç, i ho faig dient la veritat, aquesta veritat, encara que ja sé que això fa mal. La majoria del proïsme la necessita ben feixuga la felicitat, i ben carregada de despeses. La meva aspiració és la felicitat simple. I, sincerament, tal com deia en Joan Fuster, en el seu Diari per a ociosos (a qui per cert van massacrar fins a la sacietat pel que escrivia i pensava, i per com era i vivia) "el que pensin els altres és problema dels altres". Però aquests mals que venen d'Almansa, tard o d'hora arribaran a les nostres empoltronades ubicacions, això si no hi han arribat ja a hores d'ara. Ja en sentirem parlar.

Arxiu del blog

Aquest sóc jo... de vegades

Aquest sóc jo... de vegades

Dades personals

Encamp, Andorra la Vella, Andorra
Llicenciatura de Periodisme a la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB. ESADE Class of 1990 · Ciències Polítiques i de l'Administració · Politics 1979-1980 Locutor de “Los 40 Principales” a Ràdio Móra d’Ebre i a tota la xarxa d´emissores SER Meridionals on hi ha: Ràdio Reus, Ràdio Salou, i Ràdio Móra d’Ebre 1984-1985 Ràdio Popular de Reus (COPE). 1985-1987 Catalunya Ràdio. 1987-1995 Televisió de Catalunya (TV3) 1995-1997 Departament de Publicitat de la Cadena SER Catalunya 1997-2003 Generalitat de Catalunya, Gabinet de Mitjans de Comunicació i Oficina de Comunicació del Govern. Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. ADIGSA, Empresa Pública de la Generalitat de Catalunya 2003-2005 Director ACH RRPP BCN. 2005-2007 Última Hora Menorca. 2007 Redactor d'informatius a IB3 Radiotelevisió de les Illes Balears. 2007 Menorca Diario Insular. 2008-09 Quadrant de Menorca IB3Ràdio. 2008 El Temps. 2010 Quatre illes, IB3 Ràdio. 2011 fins a l'actualitat presentador programes audiovisuals als PPCC, Comunnity Manager i soci director del Taller de Comunicació "Bunistar&Perinno Produccions".

El meu més estimat

Publicacions, entitats i política

Seguidors

Ara en línia al blog

comptador visites