Editorials conjunts, d'aquí i d'allà Santi Capellera i Rabassó*periodista Fa uns dies dotze diaris catalans i tres emissores de ràdio, entre elles la pública Catalunya Ràdio, van fer un editorial conjunt anomenat “La dignitat de Catalunya”, on es posava èmfasi en la defensa del nou Estatut català, el text del qual és des des de fa més de tres anys i per mor de la denúncia del PP i del mateix Defensor del Pueblo socialista, a mans d’un inoperant Tribunal Constitucional, que té quatre dels seus magistrats fora de termini de mandat, i sense que ningú no hi posi cap remei. L’editorial dels mitjans catalans va fer vessar rius de tinta, molt especialment entre els diaris centralistes i centrals espanyols, entre ells El País, que qüestionava el que es fes un editorial conjunt, perquè això representava fer d’actors polítics i no pas de mitjans independents. Doncs bé, de vegades els periodistes també n’hem de fer d’actors polítics. Més quan els polítics en exercici es mostren incapaços de resoldre l’interès general. I l’Estatut de Catalunya és de l’interès de tot un poble. Les casualitats de vegades fan que les circumstàncies es donin consecutivament. Dilluns dia 7 de desembre més diaris de quaranta-cinc països de tot el món han imitat el gest de Catalunya, i han publicat un altre editorial conjunt alertant de la greu emegència del canvi climàtic. Entre ells hi ha El País. Paradoxes de la vida. “Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga”, resava l’editorial dels mitjans catalans. De fet hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies molt especialment, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga. Amb poques paraules, clares i sense timidesa, enumeren els punts principals de la reivindicació catalana. I a més és molt bo que l’editorial s’hagués titulat “La dignitat de Catalunya”. Perquè lluny de demagògies dels contraris a la seva evolució i progrés, Catalunya té problemes de finançament, de respecte de les competències estatutàries, de tracte just pel que fa a les grans infraestructures, i de moltes altres coses, però també, molt especialment, de reconeixement de la seva identitat i del seu paper a l’Estat. Però a més té, i a hores d’ara amb especial gravetat, un problema de respecte de la pròpia dignitat. La gent ha de saber que un país maltractat en la seva dignitat, finalment ningú no el té per res. I ara ja ho sap, n’és conscient. Però Espanya potser encara es creu que els catalans no són res més que uns fenicis, quan la veritat és que Catalunya ha tingut i té una actitud i una política altament solidàries amb els territoris d’Espanya. Sempre. Hem de creure que aquest editorial periodístic farà el seu efecte. No sabem si suficient com perquè a que la voluntat del Parlament català i de les Corts espanyoles i la del poble de Catalunya expressada en referèndum no siguin obertament i fortament agredides. Ni tampoc burlades sin que se advierta el cuydado, com tants cops fatalment s’ha fet. I si no en fa, o en fa poc, potser pot passar allò que pronostica el mateix editorial dels diaris catalans: la cancel·lació de l’esperit integrador i respectuós de debò, sense engany ni subterfugis, de la diversitat espanyola i del que Catalunya és i significa. I com a mostra un botó: les consultes d’independència, de les quals ja es parla arreu amb tota naturalitat, cada dia tenen més recolzament social i ciutadà. |
