La independència és impossible, potser sí. Però perquè els catalans no la volen, com va deixar molt clar un Jordi Pujol que si s'hagués quedat a casa passaria avall amb dignitat política

 

PAU CLARIS, SÍ, PRAT DE LA RIBA, NO, JORDI PUJOL!

Molts catalans, encara que ells no en siguin conscients, no han superat la mentalitat de formar part d'un altre país que, realment, els és ben aliè i viuen de ple en el marc mental espanyol tot i que, per les seves manifestacions externes (molts de cara a la galeria) es fan dir independentistes, sobiranistes o nacionalistes, i en realitat pensen o després diuen que la independència és impossible. Clar, clar. Ja vam sentir l'abaixada de bragues a Castellterçol de Jordi Pujol (manipulat o no), a qui vaig admirar molts anys perquè el veia el pare de la Catalunya moderna i un possible líder que un dia podria proclamar la independència com a gran referent del nacionalisme català, igual que va fer Ben Gurion a Israel.

Ja va veure tothom com li va sortir la cagarrina espanyola a aquell que sempre deia que un nacionalista estimava pel damunt de tot la seva nació, la seva pàtria, i que mai no havia de renunciar a la seva plenitud total. I això li he sentit dir jo moltes vegades a l'inefable Jordi Pujol. I què és la plenitud total d'una nació? Ser sota el jou d'una altra? No, oi? No!

La independència és impossible, potser sí. Però perquè els catalans no la volen. Després hi ha els obstacles, evidentment. Però la qüestió de base és que els catalans (uns per una cosa, altres per una altra) no la volen. Ja ho va dir Pau Claris fa segles: “Què us falta, sinó la voluntat?” La meitat hi està en contra i l’altra meitat la desitja però no la vol. Per això vénen aquests comportaments electorals tan estrambòtics i tan erràtics. És una qüestió estructural. La mentalitat d’aquesta meitat dels catalans, fins i tot d’una manera força hegemònica, ve molt marcada per haver viscut a la contra i en resistència. Per no haver tingut poder durant sis segles, o sigui, des de 1412 quan el primer traïdor important (abans que Puigdemont) Bernat de Gualbes va "regalar" amb el seu vot papal allò que era pels hereus de Martí l'Humà al castellà Trastàmara durant el Compromís de Casp. Sis segles, no tres: perquè ja està bé de fer-nos passar bou per bèstia grossa i considerar que el 1714 va ser una lluita per la independència: era una disputa per quines competències estatutàries s’havien de tenir. En més de sis segles només una vegada: el 1641, amb Pau Claris. En aquests sis segles què ha passat? S’ha generat una situació en què la mentalitat és protegir-se contra les amenaces. Comptant, a més, que parlem d’una monarquia com l’espanyola, aquests sis segles han estat molt traumàtics. Els últims quaranta anys potser no, o no tant. Però els anteriors sí. Catalunya es passa la meitat del segle XIX sota estat d’excepció. Per no parlar dels períodes directament dictatorials, de les guerres civils i dels cops d’estat del segle XX.

Els catalans hem nascut esclaus de Castella, i la mentalitat esclava s'hereta. Ho deia Alfons López Tena de manera molt clara i diafana fa un any i mig en una entrevista amb què coincideixo absolutament que els catalans tendim a tancar-nos, a protegir-nos els uns als altres; comunitarisme, gens de crítica, gens de pensament. Mireu els eslògans: “Tots junts”, “mai no caminaràs sol”. És una amenaça totalitària. “Ovelletes, totes a obeir els pastors perquè hi ha llops a fora.” I efectivament, hi ha llops. És una mentalitat molt submisa, molt deferent, en què l’objectiu fonamental és anar tots junts. No sabem ben bé per a què. Només per a continuar existint. No per a aconseguir res. I aquesta mentalitat ha estat eficaç per a continuar existint, només cal comparar els catalans del Principat amb els del Rosselló. Però no és efectiva per a fer cap mena de tasca col·lectiva ambiciosa. No ja la independència. Res. Per a estar en condicions de fer la independència, hauries d’abandonar aquests paràmetres de comunitarisme kumbaià sentimental que són els que et donen cohesió.

Jordi Pujol va ser un d'aquests personatges amb la mentalitat espanyola, amb el marc mental espanyol (que per això el diari emblema de l'espanyolisme el va nomenar "Español del año" ara farà quatre dècades. Un personatge a qui vaig admirar força anys per un suposat esperit combatiu i d'assolir guanys per l'autonomia (de fet assolia els mateixos guanys que la resta però ho venia millor que la resta). Pujol es podia vantar que aconseguia la policia, la sanitat, la televisió o l’escola, que és el que aconseguien (si ho volien perquè moltes no ho volien) totes les comunitats autònomes. Catalunya i el País Basc obrien camí i la resta els seguien. Perquè això era el marc estatutari espanyol. Ara què pot aconseguir, la Generalitat? Hi ha algú que ho sàpiga, perquè, segons la meva opinió, res de res.

Pujol em va caure de tot arreu amb allò de Castellterçol i després que aquest país el 2017 (i durant deu anys abans) s'hagués mobilitzat massivament i hagués rebut de tort i de dret. I ara resulta que després de tot allò, hem de tirar 150 anys enrere i hem de tornar al país de Prat de la Riba, entre xats, tik-tokers i whatsaaps. Va home va! Si hem de tirar enrere, tornem a Pau Claris i al 1640, l'única vegada que Catalunya s'ha revoltat de veritat des de l'estafa del Compromís de Casp 228 anys abans.

“Què us falta, sinó la voluntat?”, ja va dir aquell eclesiàstic, 94è president de la Generalitat de Catalunya que el 16 de gener de 1641 va proclamar la República Catalana sota la protecció de França.

"Castella, superba i miserable, no aconsegueix un petit triomf sense llargues opressions, pregunteu als seus habitants si viuen envejosos de l'afecció que tenim a la nostra llibertat i defensa […]. Què és el que us manca, catalans, si no és la voluntat? […]", va dir en un discurs el 1640 cridant a la revolta contra els exèrcits del Comte-duc d'Olivares.

Tornar a les tesis de Pau Claris, potser sí, però no pas a les de Prat de la Riba, que va ser un autonomista pactista i conformista com Jordi Pujol. S'ha acabat l'admiració per Pujol, si més no per mi, que l'altre dia des del Moianès em va fer obrir els ulls ben oberts. Perquè tothom li ha vist la poteta. Vós, l'altre i jo. I no parlo de la deixa, que a mi, personalment, m'és absolutament igual perquè no m'afectava (com a la resta de catalans) en el més mínim si aquest senyor tenia diners seus (de moment, ningú no ha pogut demostrar que no fossin d'altra procedència que la paterna) fora o no. No com els 22.000.000.000 d'euros que s'emporta cada any l'estat espanyol de la meva nació, Catalunya. Això sí que no m'és igual. I més, quan hi ha catalans botiflers i col·laboracionistes que defensen que els castellans ho segueixin fent ad infinitum amb excuses com que "Espanya és un estat molt poderós, amb una llengua molt poderosa i amb un exèrcit molt poderós".

Va home va, que vaig cap a 70 anys i la camisa ja no me l'aixeca ningú. I menys, la banda que manipula l'expresident autonòmic a 94 anys i a la qual conec tant.

Els antisemites del segle XXI empren la tècnica del nazi Joseph Goebbels per culpar de tot els jueus, tàctica que encara els funciona molt bé

 

Com més grossa és la mentida, més il·lusos se la creuen

Els antisemites del segle XXI empren reiteradament i repetitiva la tècnica del nazi Joseph Goebbels de difamar i culpar de tot els jueus, que són les veritables víctimes, tàctica que encara els funciona molt bé

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 23-12-24

Les mil i una versions i fake news sobre l’atropellament massiu de divendres passat dia 20 de desembre de vianants en el mercat de Nadal de Magdeburg, amb 11 morts i centenars de ferits, en què el terrorista assassí és un metge saudita que treballava a la capital de l’estat federal de Saxònia-Anhal des de 2009, han indignat molta gent que, com el 7 d’octubre de 2023, veuen com les víctimes i els seus entorns es converteixen en els culpables dels fets i com el terrorista en queda exclòs o, directament, maquillat i disfressat precisament amb la samarreta de l’equip contrari i acusat de ser sionista, islamòfob i pro Occident en una tàctica que tan bé va funcionar al nazisme en el mateix país en què han passat aquests lamentables fets i en què la tècnica del criminal Josep Goebbles de difamar i culpar les veritables víctimes, encara dona força rèdits.

■ En el país del context dels fets, Alemanya, moltes minories musulmanes d'origen àrab, especialment les que van arribar durant la “crisi dels refugiats” de 2015 (en què Angela Merkel va obrir les portes de bat a bat sense mirar a qui les obria, ho deia ahir en aquesta mateixa publicació), expressen la seva solidaritat amb els palestins, impulsades per llaços culturals i religiosos compartits i experiències comunes de desplaçament, i també cal destacar que el panorama polític a Alemanya s'ha fet més complex amb tot plegat. La seva tradicional divisió esquerra-dreta s'ha capgirat, amb l'ascens del partit d'extrema dreta "AfD" (Alternativa per a Alemanya), que ara es posiciona com un aliat d'Israel i la vida jueva, oposant-se a l'islamisme que tant està deteriorant els valors tradicionals dels alemanys i especialment els de després de 1945.

■ Això marca un canvi de l'associació històrica de la dreta amb l'antisemitisme, creant una situació estranya i paradoxal en què la dreta política és ara el principal defensor d'Israel, mentre que parts de l'esquerra política, tradicionalment l'avantguarda contra l'antisemitisme, són cada cop més acusades d'albergar opinions antisemites, especialment en la seva crítica a Israel per com s’està defensant com a estat arran del pogrom dels terroristes palestins del 7 d’octubre de 2023. L'esquerra política alemanya s'ha associat durant molt de temps amb el suport als grups marginats, la qual cosa podria explicar part de la seva simpatia per la causa palestina. Tanmateix, aquest suport a Hamàs presenta una gran contradicció, es miri com es miri. Si bé l'esquerra diu que defensa valors com la igualtat social i de gènere, Hamàs s'oposa directament a aquests mateixos valors. I aquesta dissonància posa de manifest la complexitat de donar suport a moviments que topen amb els mateixos valors que tradicionalment defensa (o hauria de defensar i havia defensat) l'esquerra. Tant el que va ser la dreta antisemita des de sempre com l'esquerra abans defensora dels jueus davant les arbitrarietats nazis semblen estar en desacord amb els seus “valors tradicionals”, complicant el discurs i aprofundint la fractura nacional, la qual cosa es reflectirà pertot en les pròximes eleccions del 23 de febrer al Bundestag.

■ La situació actual d'Alemanya no es tracta només de política, sinó d'identitat. Com passa a la gran majoria dels països del Vell Continent supra poblats per una immigració que res té a veure amb els fonaments, els valors i les creences religioses de la immensa majoria dels occidentals. A mesura que la seva població es diversifica, el país ha de conciliar una veritat innegable: la memòria de l'Holocaust ja no es comparteix ni s'entén universalment dins les seves fronteres. Durant dècades, el compromís d'Alemanya amb Israel ha estat una constant moral, arrelada en el pes de la seva història. Però, ja no es pot assegurar que aquest fet pugui seguir sent un referent quan tantes de les veus d'avui, a jutjar per l’aiguabarreig de tota mena als carrers de la nació, no s’hi senten identificades. Així de clar. Per això penso que l'aposta és existencial. I que si Alemanya abandona o s’aparta suficientment de la seva responsabilitat envers la vida i la memòria jueves, corre el risc de trencar els fonaments mateixos de la seva identitat de la postguerra, tot i que amb l’entrada descontrolada de la immigració que va fer possible Angela Merkel, si la ignora aquesta immigració, corre el risc de convertir-se en un país dividit contra si mateix. I aquest no és només un problema que la immigració musulmana, que és la més abundant, generi a Alemanya sinó que a Catalunya, per exemple, país que al damunt no té un estat propi per afrontar aquesta important problemàtica social que es viu cada dia als seus carrers i que incideix fortament en els seus costums, llengua, cultura i valors, es miri amb les ulleres que sigui, pot representar la desaparició de la mateixa nació tal com es va concebre fa molts segles.  

■ Aquest és un moment de comptes i Alemanya ha de decidir si pot respectar el guanys després de les desfetes del seu passat i portar-los al futur sense que això la desintegri i, per això ha de triar. I en fer aquesta tria, Alemanya no només es definirà a si mateixa, sinó que també definirà el que vol recordar i allò que significa aquest record. I per això, enmig d’aquest debat i d’aquestes composicions de lloc, hi ha qui aprofita un atemptat terrorista de caire islamista sense cap mena de dubte, per acusar la part conservadora de la història d’Alemanya d’haver perpetrat la desgràcia, tot i que aquí tornen a sortir Joseph Goebbels i les seves velles tàctiques de persuasió per fer un embolica que fa fort i posar 11 víctimes occidentals i moltes d’afectades de per vida al sac dels guanys del totalitaris, que tots sabem qui són.

Tornem a l’administració de la realitat i al gran germà d’Orwell

■ Malgrat els 11 morts que tal psicòpata va causar, i tot i que Reuters en una informació difosa pocs minuts després de l’atemptat assegurava que l'Aràbia Saudita havia advertit les autoritats alemanyes sobre l'atacant després que aquest publiqués opinions extremistes en el seu compte personal X que amenaçaven la pau i la seguretat i les autoritats alemanyes de manera absolutament prepotent i titllant l’advertidor oficial “d’anar contra els DDHH” i tal com es posa de manifest, no en van fer ni cas, doncs, no obstant això, la reacció a les xarxes socials va ser malaltissa en anomenar-lo repetidament i continuada "sionista acèrrim que odia l'Islam".

■ Malauradament, aquí no hi ha res de nou perquè tothom sap, fins i tot els seus acòlits i fanàtics més furibunds, que aquest dels antisemites de culpar els jueus de tot el que va malament (o sigui, la infame difamació de sang) o fins i tot que els jueus controlen el món mateix, és un passatemps ancestral de la judeofòbia a la qual només li cal aplicar els principis de Joseph Goebbels.

■ Aquest patró dels perpetradors que culpaven les víctimes es va repetir després de l'atac terrorista de Hamàs a Israel del 7 d'octubre de 2023. Com és públic i notori, els terroristes de Hamàs van envair i van matar més de 1.200 civils innocents, entre ells molts nens i fins i tot criatures de bolquers, de la manera més bàrbara i van segrestar més de 230 persones que van portar com ostatges a Gaza. No obstant això, tan bon punt Israel es va aixecar per defensar-se, els terroristes i els seus simpatitzants "idiotes woke útils" van iniciar el "joc de culpa" intentant donar la volta a la taula culpant “els sionistes” (és a dir, els jueus). Més d'un any després, segueixen contínuament els seus punts de conversa patrocinats bàsicament per l'Iran, declarant sense fonament que els sionistes són "assassins de nadons" i estan cometent un "genocidi" contra els palestins. I és així com Joseph Goebbels torna a estar a la palestra de la història d’aquest món de mones en què ens hem de defensar, dia sí, dia també, de tota mena de despropòsits que perpetren tals maleits retorçats i plens d’odi, malgrat no haver anat a cap era perquè aquests curts tarats ens deixin plens de pols. És a dir, allò que estem vivint (i que passa en tots els àmbits de la vida, no solament en el context de l’antisemitisme) i allò que estem veient és una versió de la gran mentida del principal propagandista nazi, Joseph Goebbels, que assegurava que “si dius una mentida prou grossa, com més grossa millor, i la continues repetint, la (pobra i manipulable) gent finalment se la creurà”. I de la mateixa manera aquest principi l’apliquen els proxis terroristes iranians (Hamas, Hesbol·là, els houtis, et al), o sigui: “si cometeu atrocitats terroristes gihadistes contra Israel i Occident i ho anomeneu una i altra vegada "resistència" o "Intifada", llavors suposadament no ho sou uns terroristes malvats, sinó més aviat uns herois lluitadors per la llibertat”.

■ Al llarg de la història i des de la seva fundació, el 1948, hem anat constatant  el mateix amb Israel, que sempre volia tenir pau amb els seus veïns àrabs (perquè els israelians no es dediquen a la guerra sinó a assolir premis Nobel en tots els camps, per exemple, i de guerres, al contrari dels fanàtics ignorants del seus voltants, no en volen cap ni una) però que la direcció palestina corrupta des dels seus inicis amb el seu promotor, Mohammad Amin al-Husseini (Jerusalem, 1895/1897- Beirut, 4 de juliol de 1974), pare de la solució final nazi, la rebutjava contínuament aquesta pau perquè pretenia ni més ni menys que la desaparició de l’Estat d’Israel. I com en la resta de la gran majoria de coses, els israelians també són uns excel·lents guerrers des de temps immemorials. I per això les han guanyat totes les guerres, incloses les actuals, perquè si en perdessin només una, només una, seria el seu final perquè els voltors que fa anys que ho recerquen se’ls menjarien vius. De fet, i tornant al context històric, va ser Israel des del primer moment qui va acceptar el Pla de Partició de les Nacions Unides de 1948, mentre que els àrabs ho van rebutjar de manera rotunda. Sempre. Precisament pel del desig de fer desaparèixer els jueus del lloc d’on son ancestralment originaris. Per això i en aquells moments i de manera immediata, cinc exèrcits de nacions àrabs van envair i van intentar matar tots els jueus que hi havia. Tanmateix, quan van ser derrotats, van tornar a recórrer a la mentida dient que la culpa era dels jueus per intentar "robar" la terra (ho explico en el punt COMENÇAMENT DE L’ARRIBADA MASSIVA DE JUEUS SIONISTES A “PALESTINA” DESPRÉS DE 1917 de l’enllaç que adjunto sobre Husseini) tot i que els jueus han viscut a Israel, "la Terra Promesa". des dels temps d'Abraham l'any 1800 aC!

■ Anem a pams i seguint amb les sempre calcades reaccions dels antisemites i eugenistes: després que els islamistes radicals ataquessin les Torres Bessones de Nova York l'11 de setembre de 2001, segrestant quatre avions comercials, estavellant-ne dos contra les torres del World Trade Center i un altre contra el Pentàgon, un atac que va ser orquestrat per Osama Bin Laden, el líder de l'organització terrorista Al Qaeda, que abans havia declarat la guerra als EUA el 1996. En el mateix atac van morir 19 terroristes d'Al Qaeda identificats; Bin Laden va ser perseguit i assassinat el 2011, i altres líders d'Al Qaeda implicats van ser capturats, interrogats i empresonats a la badia cubana de Guantánamo. Independentment d'aquests fets provats, molts teòrics de la conspiració que odien els jueus encara van estendre la falsedat que els jueus, Israel i/o el Mossad estaven darrere de l'atac. Segur que molts ho heu sentit però, esclar, com que sou una miqueta fills de puta antisemites, no en vau fer ni cas de la difamació i potser encara us vau abonar al rumor. Qui sait! Només vosaltres. Recordeu aquell any 2001 i feu una mica de memòria de les vostres impressions al respecte. A veure què en surt.

■ Des de l'esposa de Potifar a la Bíblia (recordeu la història els catòlics que heu anat a escoles catòliques, com vaig fer jo des dels tres anys a les Germanes Carmelites de la Caritat -el substantiu, òbviament, l’any 1959 era en espanyol- de Falset i fins a l’institut?) fins als terroristes de Hamàs, aquesta és una estratègia provada i autèntica: "si al camp de batalla no els pots vèncer, culpa’ls! culpeu-los!", frase que crec que va dir Napoleó fa més de 200 d'anys, la qual cosa em fa recordar que, tot i que molts cada dia ens cremem les celles estudiant i especulant entre volums històrics per, en el cas dels periodistes que intentem ser objectius i honestos per explicar la veritat -tota- el més ajustadament possible, resulta que els que l’escriuen, la història, sempre aconsegueixen que sigui un conjunt de mentides pactades reescrites. Recordeu l’altre dia, els laments de càrrecs públics per la mort del que va ser ministre franquista reeditat Federico Mayor Zaragoza, o, quan li va tocar, les exaltacions funeràries de la vida “exemplar i dedicació a Catalunya” cap al falangista, també reformat, Juan Antonio Samaranch? (que sí que és cert que els JJOO92 es van fer només gràcies a ell i perquè es va voler fer perdonar una mica les anteriors posicions d’arrenglerament amb el franquisme, com ara li està passant a algun vell “demòcrata”, que també s’està intentant fer perdonar i ell deu saber per què, que volia però ja no vol...) Si, oi? Us ve present tot, oi? Se’n diu reescriure la història. Trist, però cert.

■ Amb islamistes radicals i els seus partidaris woke idiotes útils només hi podem trobar rentats de cervell, difusió de notícies falses i propaganda com amb els nazis, ho reitero, la qual cosa és part integrant de la seva estratègia terrorista per obtenir brutalment i violentament allò que volen, quan volen, inclòs el seu ideal més profund: un califat global governat per la llei de la xaria que, de moment, dissimulen amb una sèrie interminable de mentides dignes de Joseph Goebbels que es diuen a si mateixos i al món.

 

La taqiyya, basada en l’Alcorà, permet enganyar els infidels (i els woke!) com ha passat a Alemanya

 

La taqiyya l’engany emprat per l’islamisme en què l’antisemitisme woke occidental es justifica

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 22-12-20

Avui vull abordar aquesta pràctica de l’engany tan característica a més de permesa en l’Islam i, sobretot en l’islamisme. I ho vull fer arran de l’atropellament massiu de vianants en el mercat de Nadal de Magdeburg, amb 11 morts i centenars de ferits i en què el protagonista de tals assassinats a sang freda (com els del 7 d’octubre de 2023 a Israel o el de la Rambla de Barcelona el 2017), segons els mitjans woke de tot Occident i les seves estúpides claques impensants, "va ser un islamòfob saudita" que és metge i que treballava a la capital de l’estat federal de Saxònia-Anhal des de 2009.

■ Segons Reuters i en una informació difosa pocs minuts després de l’atemptat per tot el món i de què tothom n’és coneixedor, l'Aràbia Saudita havia advertit les autoritats alemanyes sobre l'atacant després que aquest publiqués opinions extremistes en el seu compte personal X que amenaçaven la pau i la seguretat. I les autoritats alemanyes de manera absolutament prepotent i titllant l’advertidor oficial “d’anar contra els DDHH” i tal com es posa de manifest, no en van fer ni cas.

La tquiyya o dissimulació

■ Però heus aquí l’atemptat comès i l’engany de l’autor, un islamista que durant anys i panys va emprar la llei musulmana de la taqiyya, també dita dissimulació, majoritàriament aplicada pels xiïtes i basada en un versicle de l’Alcorà que permet l’engany als infidels perquè, en cas contrari, explica que “s’alliberarà l’ira divina al musulmà que renega de la seva fe ni que sigui sota coacció”, que és això que ha fet aquest criminal, òbviament ultraislamista, al qual ara l’idiotesa woke occidental intenta justificar i protegir davant les evidències de ser un terrorista gihadista. I no anem bé, perquè aquesta cafrada no la faria ningú que es faci dir islamòfob, ni cap pro jueu, ni cap pro cristià, per la qual cosa ningú no el pot justificar ni el podrà justificar mai aquest comportament clarament islamista, bàsicament perquè els islamistes, els salafistes, els gihadistes que actuen de manera idèntica a aquesta volen la desaparició d’Occident o la seva rendició i conversió a l'Islam, i per això fan allò que calgui, com ha passat aquí. No ho veieu? O no ho voleu veure?

■ Llegiu l’Alcorà, cretins woke que només dieu carallotades, i adoneu-vos que aquest malalt d’odi, lluny de ser un pro blancs, pro Occident, pro sionista i pro Israel, tal com desinformen els mitjans de merda que us empasseu dia sí dia també, com TV3, la televisió de #Vichy, i pamflets com VilaWeb Vilawoke i altres desinformadors expressos que tenen objectius poc honorables i gens honestos i amb què segueixen percebent subvencions i difonent tant com poden l’odi antisemita disfressant-lo d’antisionista a canvi de poltrones i posicionaments que els atorguen els que volen lapidar i fer desapareixer un estat, Israel, l’únic democràtic a la regió, que es defensa dels intents d’assassinat i genocidi des del seu naixement, ara farà 77 anys i al qual volen exterminar perquè és l’únic que els impedeix el seu totalitarisme i el seu feixisme, ara disfressat d’activisme protector de palestins i altres utilitzats que realment els importen un carall.

■ Doncs, en aquest versicle de l'Alcorà que us incloc es basa la taqiyya, la dissimulació tan emprada en el dia a dia d’aquesta gentola que tenim encrostada a casa i que, lluny de voler-se integrar a la nostra manera de viure i entendre i acceptar la nostra existència, van contra el món occidental en què tan bé viuen, en què tantes oportunitats de tota mena tenen i que tants segles ens ha costat de forjar i al qual ells volen fer desaparèixer, i amb ell a tots nosaltres perquè posen pel davant les bajanades absurdes i d'abús de tot tipus de la seva religió, l'Islam, que és incompatible amb els valors occidentals, com molt bé va dir Sílvia Orriols fa uns dies en seu parlamentària i davant el silenci còmplice dels defensors d'aquesta xacra musulmana. Per si voleu saber més sobre la meva tesi i les connotacions i punts que comparteixo amb centenars d’analistes i estudiosos d'arreu, aquí us deixo l’enllaç del meu llarg assaig al respecte i el versicle de l’Alcorà que parla del càstig (és una religió que, al contrari del judaisme, que està basat en l'amor al proïsme, està basada el càstig i l'amenaça constants) que tindrà tot musulmà que no segueixi els preceptes inventats per aquesta mala gent que atemoreix la resta des de fa 1400 anys, o sigui, gairebé 30 segles després que es comencés a practicar el judaisme. Atenció a l’avís i el per què, òbviament, empren la taqiyya:  

"Els qui s'oposin a Déu, Al·là, no creguin en Ell, els que siguin uns renegats, després d'haver cregut en Ell, obrint els seus pits a la incredulitat —no els que siguin coaccionats, però mantinguin ferms i molt tranquils els cors en la fe vertadera—, aquesta gent, doncs, rebrà la còlera de Déu i un càstig terrible".

—Alcorà 16:106

Explicació exhaustiva de què és el woke, d’on ve i qui el difon i per què

■ Ho explico a bastament i conjunta amb la història del semitisme i el per què cal estar-hi a favor en l’enllaç anterior, però, per si hi voleu anar directament, aquí teniu el punt sencer en què ho desenvolupo:

⚫ 23. EL WOKE 

• El woke comença amb el ressorgir de l'antisemitisme a finals dels anys 60, amb Edward Said, que era de lectura obligada a les universitats per a tot aquell que estudiava ciències socials i humanitats, evidentment inclosos els periodistes, que s’havien de xopar del pensament d’aquest senyor que era més un farsant, un judeofob i un propagandista propi que altra cosa. Said, que era egipci, començava dient que era palestí i que havia nascut a Jerusalem (fins i tot la majoritàriament antisemita viquipèdia abona la farsa), la qual cosa era mentida absoluta perquè havia nascut a Egipte i formava part de la seva gran aristocràcia, o sigui, d’una família que es componia de gent que ni tan sols parlaven àrab, excepte la seva mare, perquè en l’estrat social alt de l’Egipte dels anys 30 tothom parlava anglès. I anaven a l’hípica, i al palauet d’aquell i al palau de l’altre, una aristocràcia que tenia molt poc contacte amb la gent del carrer d’Egipte, com passa amb alguns conciutadans meus que es passegen pel Club de Polo de Barcelona, molt prop de la que durant molts anys va ser casa meva, per cert, tot i que jo soc lluny d’aquest segment social.

• El seu treball, que va estar produït completament per l’elit de poder dels EUA, no tenia cap mèrit i, simplement, el van fer famós a través de les proclames del New York Times (NYT) com si fos una mena de geni, de guru. I tothom va pensar que si el NYT deia que era un geni, és que era veritat. Said no va fer més que dir als quatre vents que els intel·lectuals occidentals eren culpables d’un “crim” que ell va anomenar orientalisme, en què, segons ell, qualsevol afirmació dels intel·lectuals occidentals sobre el món d’Orient era racisme. I ho era, segons ell, pel simple fet que la proclamaven els blancs occidentals. I aleshores, la ja obnubilada aleshores societat occidental el va convertir en el referent sobre què es podia dir o no sobre Orient. I després que això pràcticament s’institucionalitzés i les seves lectures fossin obligades, si algú deia qualsevol cosa sobre Orient que s’apartés de les seves tesis, el que ho deia segurament era un blanc occidental racista i no se sap quantes barbaritats més. Si algú deia que l’islam és una religió que busca oprimir, aixafar la gent i els seus drets individuals, que era un corrent que volia destruir les democràcies etc., aquella persona era titllada d’orientalista., o sigui, un racista blanc occidental.

• Aquest és un exemple clar de com va començar a funcionar el sistema woke que avui tant ha degradat el pensament propi occidental ja que, a cap d’aquests dirigits se li acudiria en cap moment criticar l’islam per tal o qual cosa, quan la realitat és que l’Islam és una religió basada en l’Alcorà que diu que cal matar els infidels o convertir-los. Tots. I si algú és musulmà de bona fe i bona persona amb la resta de gent no musulmana, com que l’Islam és la institucionalització de la mala fe, qui és una bona persona i de bona fe, dels milions de musulmans que hi ha, és un mal musulmà. Perquè actuen de formes que s’aparten dels manaments alcorànics. Personalment, recomano llegir-se l’Alcorà. No és gaire llarg i serveix per adonar-se que tota la crítica que li fem els occidentals no islàmics no és cap calúmnia. L’Alcorà, de principi a fi, està totalment obsedit en castigar els infidels i de matar-los si no es volen convertir a l’Islam. Un versicle rere un altre diu que els infidels han de ser castigats perquè no volen acceptar que Mahoma va sentir la veu de Déu en el seu cap. I que si algú dubta d’això, doncs, aleshores cal matar-lo. Això diu l’Alcorà. Llegiu-lo i ho comprovareu.

• Per acabar amb les universitats, diré que als iniciats en el woke, segurament tots de manera involuntària, els han ensenyat que el carnet de membres que han de mostrar per no ser criticats i perseguits, és hissar la bandera palestina. I això és tot, perquè, d’altra banda, quan els preguntes qui és Hamas i que vol dir From the river to the sea, no saben res de res. Ni a quin riu es refereix la cançoneta, ni a quin mar (molts diuen que és el mar Roig). És com la iniciació en els processos comunistes i les sessions de confrontació iniciàtics. I aquesta és la mateixa estructura, o molt semblant, que succeeix en el woke, en què les elits del poder occidentals mouen els futurs esclaus cap al totalitarisme i la seva acceptació.

• D’altra banda, vull dir que es molt interessant estudiar el comportament i composició dels consells que governen les universitats (Board of Trustees en anglès), que porta a constatar que aquests consells estan controlats pels grans industrials dels EUA, per la qual cosa, tota aquesta política de rebre diners dels gihadistes per educar totes aquestes generacions d’universitaris woke en aquesta idea d’Eduard Said que Occident té un deute amb tots els orientals i tots els musulmans, i que tots els occidentals suposadament som tots racistes; que els morens tots tenen raó només per ser morens i que el poble àrab palestí és el símbol i l’essència de la lluita mateixa contra l’opressió, tot aquest argumentari que els va vendre Said i que les elits del poder dels EUA van consagrar en les ciències socials i les humanitats, això és el projecte dels grans industrials estatunidencs que son els que controlen els Board of Trustees de les universitats nord americanes. I res de tot això és accidental, ni és fora de la política de poder que controla tota la vida institucional dels EUA.

• I amb això que acabo d’explicar no dic que no hi hagi res a fer, ben al contrari. I tornem a la Il·lustració, que malgrat tenir totes les elits de poder en contra molt poc temps abans, es va esdevenir. Va succeir. I torno a recordar que va inspirar moltes altres revolucions que van construir el món modern i que van permetre arrabassar poder a les elits i construir un món en què els occidentals comuns i corrents podem ser lliures, i tenir drets i agermanar-nos en solidaritat per construir un món democràtic i de pau. I tot això ja ho vam fer: vam construir el món modern malgrat les elits contra les que vam haver de lluitar.

• Hem d’aprofitar que avui tenim un món anomenat internet. Un món que va estar creat pels militars estatunidencs però que té la seva pròpia dinàmica, per la qual cosa no el poden controlar completament. Ja ho intenten, i tant, però no poden perquè se’ls escapa per tot arreu. I el fet de poder llegir des de Nova York un text que s’ha escrit a Barcelona la mateixa tarda, fa que aquesta sigui la gran llibertat que no poden controlar. I tot això cal seguir-ho fent perquè és la manera que tenim els occidentals d’ajudar-nos i ensenyar-nos els uns als altres com funciona el món i saber quina és la dinàmica de la nostra política i geopolítica, cap on ens volen portar i com ens podem defensar col·lectivament.

• La defensa d’occident comença amb aquestes converses, amb aquests textos aclaridors dels que han especulat al respecte perquè els que no ho han pogut fer també rebin el coneixement al qual tenen tot el dret per descobrir com funciona el sistema i com el podem canviar. I els occidentals ens hem de comunicar els uns amb els altres i deixar de beure de les fonts dels mitjans de manipulació (i ho diu un que fa més de 50 anys que hi treballa) perquè la gent que controla els grans mitjans ens vol fer oblidar el nostre passat, la nostra història i la sang que van vessar els nostres avis per defensar la llibertat que tant va costar d’obtenir, de recuperar i conservar. Perquè els grans mitjans estan ocupats per l’enemic, els mateixos que controlen les universitats i que estan conxorxats amb els estats gihadistes com Qatar i que treballen nit i dia per destruir les nostres democràcies. I ara ens toca a nosaltres, a aquesta generació de gent que encara tenim força i dels que la comencen a tenir. Per això cal lluitar, per arribar a la pau absoluta i perquè ningú no la vulgui estroncar. Només cal que us fixeu en una cosa: cap democràcia està en guerra contra cap altra democràcia. Perquè en les guerres sempre hi ha un bàndol totalitari que se la vol carregar la democràcia, com en tenim un clar exemple amb els atacs islamistes als israelians que perduren des del mateix dia de la independència d’Israel.

 

 

 

L'Aràbia Saudita havia advertit les autoritats alemanyes sobre l'atacant del Mercat de Nadal de Magdeburg després que aquest publiqués opinions extremistes en el seu compte de twitter

 

El càncer islamista d'Alemanya que ha fet metàstasi a tot Europa

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 21-12-20

Divendres al vespre ens arribava la notícia d’un atropellament massiu de vianants en el mercat de Nadal de Magdeburg, capital de l’estat federal de Saxònia-Anhal, en què el balanç a primera hora d’aquesta tarda és de cinc persones mortes i més de dues-centes ferides, moltes d'elles de gravetat, segons declaracions del primer ministre estatal, Reiner Haseloff. Des d’aleshores el terrorista, que va conduir "almenys 400 metres a través del mercat de Nadal" entre la multitud, ha estat detingut i interrogat, i sembla ser que es tracta d’un llop solitari, metge psiquiatre de nacionalitat saudita i amb residència a la ciutat alemanya des de 2009.

■ La paradoxa és que, una font saudita va dir a Reuters que l'Aràbia Saudita havia advertit les autoritats alemanyes sobre l'atacant després que aquest publiqués opinions extremistes en el seu compte personal X que amenaçaven la pau i la seguretat. I les autoritats alemanyes, tal com es posa de manifest, no en van fer ni cas.

■ Als nacionals catalans veïns de la capital del país, especialment com és el meu cas ja que tot i residir lluny de l’indret la casa de la família materna és al carrer de l’Hospital número 95, a tocar de la Biblioteca de Catalunya i a 300 metres del lloc de la Rambla en què es van produir els assassinats massius el 2017, aquesta notícia ens fa venir calfreds perquè ens recorda la desgràcia dels criminals atemptats islamistes d’aquell any en què entre Barcelona i Cambrils es van comptabilitzar 24 morts i 151 ferits en uns actes terroristes que, per cert, a hores d’ara encara no se n’ha tret l’aigua clara tot i que hi va haver víctimes infantils i de diverses nacionalitats. Són els misteris que tothom es pregunta com poden ser possibles i que ningú no en sap la resposta certa. O potser els que la saben callen per autoprotegir-se.

■ Un bon i assenyat amic de fa anys, misser de professió i que s’estima el país i Europa com jo mateix, per la qual cosa es qüestiona totes aquestes inversemblances polítiques i socials, es preguntava en veu alta avui a la xarxa “com és que es donen els permisos de residència en països europeus a aquests assassins xenòfobs i genocides”. La pregunta és de pura lògica, però, tristament, la resposta no la trobem enlloc.

■ La política migratòria dels governs europeus està dissenyada per destruir Europa. I, segons el meu parer, a Europa li queda molt poc temps de ser com l’hem coneguda els que avui ja passem dels 65 anys i els que en tenen 25. De fet, i fent molts esforços, al vaixell europeu potser encara se li podrien taponar les vies d’aigua, però, sincerament i dissortada, trobo que és molt difícil. Realment complicat adreçar el camí erràtic migratori que va començar fa més de mig segle i que, de mica en mica, ha anat in crescendo i en progressió geomètrica. Caldria, penso, per evitar aquest col·lapse total de la civilització europea, actuar molt ràpid. Un col·lapse que, personalment, veig a venir fa molt temps.

Angela Merkel i el seu “permís” per acollir sense límits que tant mal ha fet

■ De fet, i quan parlo de col·lapse, em refereixo gairebé en exclusiva a la islamització del vell continent. Citaré com exemple les maniobres al respecte d’Angela Merkel, que en l’apogeu de la guerra civil siriana entre el 2011 i el 2012, conflicte que encara dura tot i que els mitjans, tal com solen fer habitualment en rebre les ordres pertinents, ja no en parlen mai, o gairebé no en parlaven fins fa un parell de setmanes en què el dictador Al-Àssad ha estat foragitat i que poden tornar a parlar d'Israel per seguir-lo criminalitzant pertot, però, allà segueix la guerra, ben activa. Doncs bé, quan aquella contesa estava en plena ebullició ara fa una quinzena d'anys i en rabiosa actualitat informativa (tots recordareu com els escolans de la missa negra islamista de TV3 Roura, Valle i Elfa s’hi referien sucant pa en peces dels TN del Pellicer i altres garroters de la nomenclatura woke que podien durar 8 o 10 minuts, si no més) i quan l’anomenada “crisi dels refugiats”, etc., Merkel va dir de seguida: “que entrin tots els refugiats que calgui; no hi posarem sostre”. Així mateix. La política va ser aquesta. On s’és vist això? “Que entrin tots, no hi posarem topall”... però, quina bogeria va ser aquella?

■ Recordem, pels qui no ho tinguin present, que en aquell context a Síria hi havia un desordre terrorista. Tret dels kurds (que al principi també ho van ser) totes les faccions sirianes eren terroristes, per la qual cosa, quan la dirigent més important de la UE pel que fa al global dels seus països membres va dir: “que entrin tots els refugiats, no hi posarem topall”, òbviament el que va fer va ser obrir les portes d’Alemanya i de la resta de la Unió Europea a tots els terroristes. Es miri com es miri. L’únic que van haver de fer tots els terroristes islamistes en aquestes condicions és vestir-se de civils i demanar asil polític. No es poden distingir. No se sap qui són. Passa com els de Hamàs avui, que van vestits de civils però, realment no són civils sinó terroristes en actiu.

■ Òbviament, i quan dic òbviament ho remarco, Angela Merkel ho sabia. I ho sabia perquè això és obvi. Per la qual cosa, quan va dir, que entrin tots, sabia que estava convidant a entrar terroristes musulmans en un nombre importantíssim a Alemanya i a la resta d’Europa. Per tant, queda clar que aquesta va ser la política deliberada del govern alemany.

■ A banda d’això, les polítiques en general que s’han portat a terme a Europa en aquest sentit, han estat, a través de molts dels seus governs, les d’importar una gernació de musulmans radicals, no pas gent tolerant. Perquè cal no oblidar que totes les mesquites que s’han estat construint a Europa les han estat finançant els estats més radicals com Aràbia Saudita, Qatar, Kuwait i fins i tot l’Iran i també Turquia, país que fa anys i panys que està governat per islamistes. I tots aquests països han estat construint les mesquites a Europa. I els clergues musulmans d’aquestes mesquites no prediquen altra cosa que gihad. 

■ I ara potser algú em titllarà de visionari, sobretot després de tants anys de forja de la Unió Europea, però, tant personalment com col·lectivament a partir de les associacions de periodistes i analistes de la geopolítica de molts països del món a les quals pertanyo, que són algunes i força influents en aquest camp, el meu pensament que coincideix amb la majoria dels altres professionals i membres, és que la única solució per “salvar” aquesta Europa islamitzada fins a la sacietat seria desfer la Unió Europea en matèria de fronteres i deixar una zona de lliure comerç perquè l’economia comunitària seguís fluint. 

■ A qui va convenir la unificació política dels governs europeus? Us ho heu preguntat? Aquesta només és una concentració de poder pel poder que, realment, no convé a ningú perquè no fa més que minvar força i atribucions als estats membres per donar-la a un poder central que en cap cas podrà defensar els interessos de cada país com sí que ho poden fer els estats un per un. I si no, mireu el Regne Unit, com se’n va desentendre. I, tot i les queixes d’alguns en un principi (perquè van perdre individualment moltes atribucions) avui el Regne Unit torna a ser completament sobirà. Perquè les grans concentracions de poder, inevitablement destrueixen les llibertats individuals de la gent. I, sí, inexorablement, aquest sistema europeu a erradicar (de les elits també a erradicar) va, a més d’islamitzar perjudicialment la societat europea, en la direcció de convertir tots els europeus, a vosaltres i a mi, en esclaus. Perquè, no oblidem que l’Islam produeix això: esclaus.

Alemanya, un país políticament i social malalt terminal

■ El miracle econòmic de l'Alemanya dels anys de la postguerra mundial (1945)  fa dies que s'esvaeix. Sorpresa sense estar preparada per la mà d'obra barata de la competència xinesa i la millora constant de la qualitat, avui, la llegendària indústria de l'automòbil alemany acomiada cada dia desenes de milers de treballadors. Això fa que molts alemanys se sentin profundament insegurs, però encara és més inquietant l'afluència d'immigrants dels darrers anys, inclòs, tal com explico més amunt, un milió de refugiats sirians la dècada passada i una onada similar d'ucraïnesos aquesta dècada, que compte amb els ucraïnesos als quals tothom riu les gràcies perquè suposadament són víctimes de Putin i de tots els russos... Sobretot en aquest estat d’ignorants en què estem encasquetats que es fa dir espanya, i per simpatia en la part més woke del nostre país, Catalunya en què, si no aturem a temps aquesta disbauxa migratòria latent, acabarà amb la història, la llengua i la identitat nacional catalana. I no és tremendisme.

■La immigració i altres desafiaments a la identitat (per molta gent reals i per altra que es nega a acceptar les tesis dels primers quan resulta que aquestes són evidents, irreals) també són els que van alimentar el vot del Brexit (avui ja no hi ha cap britànic que vulgui tornar a formar part de la UE) i el col·lapse de la centre dreta francesa, tal com es posa de manifest en el còctel de sabors i colors al qual s’enfronta el país que administra sis comarques de la nació catalana. I això que esmento, sobretot el que va passar al Regne Unit i el que està passant a França, sí que és una realitat.

■ El zenit de Donald Trump s'alimenta de la mateixa manera per la por que fan els immigrants, així com la sospita del món exterior i el menyspreu pel suposat complot de les elits per privar les masses de la seva identitat, seguretat i riquesa. Però ara, a mesura que s'acosta el segon mandat de Trump, ningú no sap què té realment reservat per a la democràcia nord-americana i com s'irradiarà a la resta del món lliure. És probable que el que ha passat fins ara a banda i banda de l'Atlàntic, des del Brexit fins a l'assalt del Capitoli, no hagi estat sinó un preludi d'esdeveniments molt més dramàtics que posaran a prova les conviccions morals i la voluntat política d’aquest encara, per molts escèptics que ho posin en dubte, món lliure. Es miri com es miri.

 

 

 

 

Des de la caiguda d'Assad, el Govern de Jerusalem ha blindat la frontera de Síria amb les FDI, que controlen des dels dos costats

 

Mentre Turquia somia en l’Imperi Otomà, Israel veu un futur de pau amb els ulls posats a Síria

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 19-12-2024

Qualsevol interessat en la geopolítica i coneixedor dels esdeveniments actuals al Llevant i a l’Orient Mitjà sap que Turquia no és cap germaneta de la caritat. Que els ho preguntin als menorquins de Ciutadella, que ja en van tastar les seves “bondats” el 1558 i encara ho recorden avui. El govern de Turquia i Erdogan, el seu president, són gihadistes i això no és precisament un secret per ningú ja que és de domini públic que volen instaurar un estat islàmic i enfortir la xaria, i que són aliats del gihadisme internacional, i tot això és conegut per tothom.      

■ Tot i que Turquia no és l’Iran dels aiatol·làs, que és una altra mena de país, que pertany a l’OTAN i que és un estat democràtic més funcional que el d’Iran, tot i que a mesura que el poder d’Erdogan ha anat augmentant l’han anat rebaixant i enderrocant, i que la narrativa oficial sobre Turquia és que és un aliat dels Estats Units (EUA), ja fa molt temps que Turquia i Erdogan no enreden ningú (igual que els processistes catalans tampoc no ho fan perquè ja no són creïbles de cap manera) perquè és molt evident que, tal com he dit en algun altre article fa pocs dies, Erdogan té la intenció indissimulada de convertir-se en un nou sultà otomà perquè, i ja ho han dit en veu alta, volen recrear l’Imperi Otomà. També cal recordar que el partit d’Erdogan abans de canviar de nom (con fan tots els que amaguen alguna cosa) era obertament gihadista i va estar prohibit pel Tribunal Constitucional turc.

■ El nou partit va canviar de nom [va passar com a Catalunya amb el final gens transparent de CDC (CiU), que es va convertir en el PDeCAT i després, encara van anar més a la baixa i va néixer l’engany total dit Junts pel Sou] i el 2001 va néixer el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (només el nom ja és una farsa total), o sigui, de moliner mudaràs però de lladre no t’escaparàs: són aliats dels Germans Musulmans, la qual cosa tothom sap, i van donar suport els gihadistes a Síria, cosa la qual tampoc no és cap secret. A banda d’això, Erdogan ha estat sempre molt violent contra Israel: recordem el Mavi Marmara, una “flotilla” com les ridícules de Colau i els Comuns que va sortir de Turquia per, suposadament -com van fer Colau i els pijos que l’acompanyaven-, donar suport a Gaza però amb la diferència que el vaixell turc anava carregat de terroristes i van crear un incident internacional que ni la Cort Penal Internacional no va voler ni investigar, clar, tot i les denúncies dels antisemites de sempre perquè, Israel, com sempre, i malgrat que les informacions de la seva intel·ligència no van ser prou exactes en detriment seu, es va defensar i els va rebentar.

Els nous posicionaments d’Israel

■ Poques hores després de la desintegració de Síria tal com la coneixem, es va fer evident que Israel ja estava prenent mesures concretes per adaptar-se a la nova realitat. Menys de 24 hores després que el primer ministre sirià Mohammed Ghazi admetés que el règim d'Assad havia caigut en mans de l'oposició insurgent i les forces rebels, les Forces de Defensa d’Israel (FDI) van anunciar que havien traslladat tropes a la zona d'amortiment que separava els països des de l'armistici de 1974; va capturar posicions militars estratègiques al llarg de la frontera, i els informes sirians van indicar que la força aèria d'Israel havia dut a terme diversos bombardeigs, destruint els emmagatzematges i instal·lacions sirianes i iranianes abans que haguessin estat controlades i utilitzades contra Israel per alguna de les faccions armades de l'oposició de Síria.

■ Totes aquestes accions tenen sentit. La majoria són precaucions lògiques, a curt termini i el bombardeig de la infraestructura militar és una oportunitat ben aprofitada. Tanmateix, tot i que tots són passos militars immediats, cap d'ells es poden considerar moviments estratègics innovadors, tot i que en aquest context geopolític hi ha una certesa ineluctable: l'actual col·lapse de Síria també presenta a Israel una oportunitat estratègica, ja que la regió s'està remodelant pertot i com que segurament les pretensions de Turquia de fer renéixer l’Imperi Otomà no arrelaran perquè som al segle XXI i no pas al XIX ni al 1923 ni Erdogan no és la Dinastia Osman (com Pujol no és Prat de la Riba ni els pallussos de Junts no són ell ni som al 1900) i així és com quedarà durant, almenys, els pròxims cinquanta, anys.

■ Soc conscient que és fàcil fer previsions i anar-les variant a mesura que avança el partit i es veu el joc de cada equip, en un símil esportiu, però fa només unes setmanes semblava extremadament poc probable que l'oposició siriana (la gihadista) aconseguís enderrocar el règim d'Assad en pocs dies, després de no haver-ho pogut aconseguir durant molts anys. Però no podem oblidar l’ajut indirecte d’Israel amb la destrucció d’Hesbol·là, que va desencadenar els atacs per la falta de protecció del dictador sirià. Però, tot i que la precaució és necessària i s'accepta un escepticisme saludable, podríem considerar tres àrees que els responsables d'Israel haurien de contemplar de cara als seus interessos, i vull deixar clar que no són opcions personals meves sinó que hi ha altres observadors amb noms i cognoms ben rellevants a l’escena geopolítica internacional amb qui també les comparteixo.

■ En primer lloc, i que ja vaig escriure en un altre article aquí mateix: interrompre les rutes de subministrament de l'Iran a les fronteres d'Israel. Durant anys, Teheran havia armat els seus representants allà i a la regió, donant lloc a la guerra encara en curs que l'estat jueu ha estat lluitant en múltiples fronts. En molts aspectes, Síria va ser una part central d'aquest esforç, actuant com a punt de partida per als esforços logístics i militars iranians a la regió. Amb el col·lapse de Síria, Israel ha d'esforçar-se per tallar totalment les rutes de subministrament establertes des de Teheran a Beirut, per terra o per mar, així com obligar a expulsar els "assessors" del Cos de la Guàrdia Revolucionària Islàmica de Teheran que encara es trobin a la zona, tal com Israel ja ha fet amb Hesbol·là.

■ En segon lloc, hi ha la qüestió de les fronteres internacionalment reconegudes de Síria. Fins ara, el país era tractat com un únic estat basat en l'Acord Sykes-Picot de 1916, fins i tot després que el govern central perdés el control de moltes parts davant les faccions rebels i de l'oposició. El col·lapse del règim d'Assad té el potencial de canviar el que és Síria com a país. Per a Israel, això podria representar una oportunitat per millorar la seva posició a la frontera amb Síria, com ja estan fent les FDI, però d'una manera més permanent. A més, aquest escenari podria reintroduir la qüestió d'una regió kurda independent al món, amb els kurds de l'est de Síria ja rebent un important suport militar dels EUA. I recordem que el poble kurd és d’ancestres, genètica i cultura indoeuropea.

■ I la tercera i més important pregunta és: quines són les potències que jugaran un paper en la configuració de Síria? Actualment, un dòlar dels EUA val unes 13.000 lliures sirianes. Qui governi a Damasc necessitarà molta ajuda econòmica per restaurar Síria com un país independent amb futur per a la seva gent. O sigui que, el paper econòmic tampoc no serà bufar i fer ampolles perquè avui reconstruir Síria val cent vegades més que fer-ho a la Franja de Gaza.

Qui donarà forma a Síria en els pròxims anys?

■ Durant dècades, l'Iran i Rússia van estirar els fils darrere de les escenes del palau presidencial d'Assad. Això no serà necessàriament el cas d'aquí a un mes, un any o cinc anys. Òbviament, i tal com dic en el lid, Turquia i Erdogan tenen deliris de grandesa de reconstruir un nou Imperi Otomà, que, en el fons, saben que no serà viable de cap manera. Per això els turcs estan molt capficads donant suport activament a les faccions sirianes al nord del país, prop de la seva pròpia frontera. Els països europeus tindran el problema dels milions de “refugiats” que hi voldran entrar, cosa que voldran evitar i faran molt bé, sobretot perquè a Europa ja no hi caben més forans, i encara menys musulmans. I tot i que un tractat de pau entre Jerusalem i Damasc potser encara no rutlla, l’interès d'Israel, per raons òbvies, és canalitzar esforços i relacions i treballar amb aquells que finançaran la reconstrucció de Síria. Temps al temps.

■ Els esdeveniments recents a la regió no són merament dramàtics, sinó històrics. El desembre de 2024 marca el final del govern terrorífic de la família Assad sobre Síria, que va començar el novembre de 1970 quan el general Hafez al-Assad va liderar un cop d'estat i es va proclamar president. Però seria una ximpleria mirar aquests dies només com el final d'una època; també són l'inici d'una nova pàgina per a Síria i el seu poble. I sobretot per a Israel, que si fa les coses bé assolirà una tranquil·litat com a país perquè haurà aconseguit la pacificació d’un dels països fronterers més antisemites i perillosament antiisraelians.

■ I tornant a Turquia, la realitat és que, ni l’estat turc ni Erdogan han deixat d’amenaçar Israel. I ho han fet molt a l’alça (i paradoxalment) des de l’atac terrorista palestí del 7 d’octubre de 2023, amb 1.200 civils assassinats a sang freda i 230 segrestats, dels quals encara en queden 110 (si son vius) a mans dels criminals sanguinaris de Hamàs que els tenen empresonats a Gaza. I, ho reitero, Turquia, i a ulls de tothom i sense dissimulació, és un estat gihadista que vol enfortir la xaria i acabar tenint un estat islàmic fort a més d’estar aliats amb el gihadisme internacional. I si la pregunta del lector, que d’altra banda és la lògica, és: “com és que malgrat això segueixen sent membres de l’OTAN”? la meva resposta al respecte només és una i contrastada i constatada des de fa molts anys; el grans mitjans (i ja tornem a la manipulació mediàtica) sempre estan fent massatge a la narrativa (algú que hagi estudiat periodisme o comunicació pública deu recordar Marshall McLuhan i el seu El mitjà és el massatge) i per tal que la gent més informativament i intel·lectual més bàsica, més curta per dir-ho clar, aquesta que en el cas de casa nostra s’encasqueten tot el sant dia TV3 i algun altre pamflet i ja tenen l’opinió formada d’Israel, de l’Orient Mitjà, i la resta del món i al damunt pretenen donar lliçons als que ens passem la vida estudiant i especulant i dubtant de les mentides oficials, que n’hi ha d’aquests tanoques ridículs, i dissortadament molts, doncs resulta que creen aquesta narrativa per protegir el fet que Turquia pertanyi l’OTAN, per protegir que a través de Turquia es pugui seguir inundant Europa de musulmans. I, amb aquesta ficció que Turquia és un estat occidental i membre de l’OTAN, a Turquia se li concedeix amb l’ajut de la propaganda que propicia l’acceptació de la gran majoria d’un total i lliure camp d’acció que el país otomà utilitza i utilitzarà per als objectius que he explicat. I tot això, no ho oblidem, és part de la política dels EUA, la qual cosa no és menor                     

Per acabar

■ Israel té una frontera de 100 quilòmetres amb Síria. Les accions preses per les FDI els darrers dies mostren que Jerusalem està decidida a salvaguardar aquesta frontera i la seva gent de qualsevol desbordament dels combats interns a Síria. Al mateix temps, el lideratge d'Israel ha de veure quins guanys estratègics s'han d'aconseguir durant els propers mesos i anys, a mesura que Síria emergeix dels combats i fins a una nova estabilitat, si s’aconsegueix. I també cal que Israel aprofiti que un president i una administració nord-americans a priori i sobre el paper teòric pro Israel entren a la Casa Blanca. Una oportunitat gairebé única que, com aquesta, arriba poques vegades i ara n’és una. I, per tant, cal que Israel l’aprofiti en tots els sentits de l’equació per seguir el seu camí d’estat modern, occidental, democràtic i consolidat amb gairebé un segle de vida a la zona.