Mentre Turquia somia en l’Imperi
Otomà, Israel veu un futur de pau amb els ulls posats a Síria
Santi Capellera i Rabassó, periodista i
analista / 19-12-2024
Qualsevol interessat en la
geopolítica i coneixedor dels esdeveniments actuals al Llevant i a l’Orient
Mitjà sap que Turquia no és cap germaneta de la caritat. Que els ho preguntin
als menorquins de Ciutadella, que ja en van tastar les seves “bondats” el 1558 i
encara ho recorden avui. El govern de Turquia i Erdogan, el seu president, són gihadistes i això no és
precisament un secret per ningú ja que és de domini públic que volen instaurar un
estat islàmic i enfortir la xaria, i que són aliats del gihadisme
internacional, i tot això és conegut per tothom.
■ Tot i que Turquia no és l’Iran dels aiatol·làs, que és una altra mena de
país, que pertany a l’OTAN i que és un estat democràtic més funcional que el d’Iran,
tot i que a mesura que el poder d’Erdogan ha anat augmentant l’han anat
rebaixant i enderrocant, i que la narrativa oficial sobre Turquia és que és un
aliat dels Estats Units (EUA), ja fa molt temps que Turquia i Erdogan no
enreden ningú (igual que els processistes catalans tampoc no ho fan perquè ja
no són creïbles de cap manera) perquè és molt evident que, tal com he dit en
algun altre article fa pocs dies, Erdogan té la intenció indissimulada de
convertir-se en un nou sultà otomà perquè, i ja ho han dit en veu alta, volen
recrear l’Imperi Otomà. També cal recordar que el partit
d’Erdogan abans de canviar de nom (con
fan tots els que amaguen alguna cosa) era obertament gihadista i va estar
prohibit pel Tribunal Constitucional turc.
■ El nou partit va canviar de nom [va passar com a Catalunya amb el final
gens transparent de CDC (CiU), que es va convertir en el PDeCAT i després,
encara van anar més a la baixa i va néixer l’engany total dit Junts pel Sou] i
el 2001 va néixer el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (només el nom ja
és una farsa total), o sigui, de moliner mudaràs però de lladre no t’escaparàs:
són aliats dels Germans Musulmans, la qual cosa tothom sap, i van donar suport
els gihadistes a Síria, cosa la qual tampoc no és cap secret. A banda d’això,
Erdogan ha estat sempre molt violent contra Israel: recordem el Mavi
Marmara, una “flotilla” com les ridícules de Colau i els Comuns que va
sortir de Turquia per, suposadament -com van fer Colau i els pijos que l’acompanyaven-,
donar suport a Gaza però amb la diferència que el vaixell turc anava carregat
de terroristes i van crear un incident internacional que ni la Cort Penal
Internacional no va voler ni investigar, clar, tot i les denúncies dels
antisemites de sempre perquè, Israel, com sempre, i malgrat que les
informacions de la seva intel·ligència no van ser prou exactes en detriment seu,
es va defensar i els va rebentar.
Els nous posicionaments d’Israel
■ Poques hores després de la desintegració de Síria tal com la coneixem, es
va fer evident que Israel ja estava prenent mesures concretes per adaptar-se a
la nova realitat. Menys de 24 hores després que el primer ministre sirià
Mohammed Ghazi admetés que el règim d'Assad havia caigut en mans de l'oposició
insurgent i les forces rebels, les Forces de Defensa d’Israel (FDI) van
anunciar que havien traslladat tropes a la zona d'amortiment que separava els
països des de l'armistici de 1974; va capturar posicions militars estratègiques
al llarg de la frontera, i els informes sirians van indicar que la força aèria
d'Israel havia dut a terme diversos bombardeigs, destruint els emmagatzematges
i instal·lacions sirianes i iranianes abans que haguessin estat controlades i utilitzades contra Israel per alguna de
les faccions armades de l'oposició de Síria.
■ Totes aquestes accions tenen sentit. La majoria són precaucions lògiques,
a curt termini i el bombardeig de la infraestructura militar és una oportunitat
ben aprofitada. Tanmateix, tot i que tots són passos militars immediats, cap
d'ells es poden considerar moviments estratègics innovadors, tot i que en
aquest context geopolític hi ha una certesa ineluctable: l'actual col·lapse de
Síria també presenta a Israel una oportunitat estratègica, ja que la regió
s'està remodelant pertot i com que segurament les pretensions de Turquia de fer
renéixer l’Imperi Otomà no arrelaran perquè som al segle XXI i no pas al XIX ni
al 1923 ni Erdogan no és la Dinastia Osman (com Pujol no és Prat de la Riba ni
els pallussos de Junts no són ell ni som al 1900) i així és com quedarà durant,
almenys, els pròxims cinquanta, anys.
■ Soc conscient que és fàcil fer previsions i anar-les
variant a mesura que avança el partit i es veu el joc de cada equip, en un símil
esportiu, però fa només unes setmanes semblava extremadament poc probable que
l'oposició siriana (la gihadista) aconseguís enderrocar el règim d'Assad en
pocs dies, després de no haver-ho pogut aconseguir durant molts anys. Però no
podem oblidar l’ajut indirecte d’Israel amb la destrucció d’Hesbol·là, que va
desencadenar els atacs per la falta de protecció del dictador sirià. Però, tot
i que la precaució és necessària i s'accepta un escepticisme saludable, podríem
considerar tres àrees que els responsables d'Israel haurien de contemplar de
cara als seus interessos, i vull deixar clar que no són opcions personals meves
sinó que hi ha altres observadors amb noms i cognoms ben rellevants a l’escena
geopolítica internacional amb qui també les comparteixo.
■ En primer lloc, i que ja vaig escriure en un altre article aquí mateix: interrompre
les rutes de subministrament de l'Iran a les fronteres d'Israel. Durant anys,
Teheran havia armat els seus representants allà i a la regió, donant lloc a la
guerra encara en curs que l'estat jueu ha estat lluitant en múltiples fronts.
En molts aspectes, Síria va ser una part central d'aquest esforç, actuant com a
punt de partida per als esforços logístics i militars iranians a la regió. Amb
el col·lapse de Síria, Israel ha d'esforçar-se per tallar totalment les rutes
de subministrament establertes des de Teheran a Beirut, per terra o per mar,
així com obligar a expulsar els "assessors" del Cos de la Guàrdia
Revolucionària Islàmica de Teheran que encara es trobin a la zona, tal com
Israel ja ha fet amb Hesbol·là.
■ En segon lloc, hi ha la qüestió de les fronteres
internacionalment reconegudes de Síria. Fins ara, el país era tractat com un
únic estat basat en l'Acord Sykes-Picot de 1916, fins i tot després que el
govern central perdés el control de moltes parts davant les faccions rebels i
de l'oposició. El col·lapse del règim d'Assad té el potencial de canviar el que
és Síria com a país. Per a Israel, això podria representar una oportunitat per
millorar la seva posició a la frontera amb Síria, com ja estan fent les FDI,
però d'una manera més permanent. A més, aquest escenari podria reintroduir la
qüestió d'una regió kurda independent al món, amb els kurds de l'est de Síria
ja rebent un important suport militar dels EUA. I recordem que el poble kurd és
d’ancestres, genètica i cultura indoeuropea.
■ I la tercera i més important pregunta és: quines són les potències que
jugaran un paper en la configuració de Síria? Actualment, un dòlar dels EUA val
unes 13.000 lliures sirianes. Qui governi a Damasc necessitarà molta ajuda
econòmica per restaurar Síria com un país independent amb futur per a la seva
gent. O sigui que, el paper econòmic tampoc no serà bufar i fer ampolles perquè
avui reconstruir Síria val cent vegades més que fer-ho a la Franja de Gaza.
Qui donarà forma a Síria en els pròxims anys?
■ Durant dècades, l'Iran i Rússia van estirar els fils
darrere de les escenes del palau presidencial d'Assad. Això no serà
necessàriament el cas d'aquí a un mes, un any o cinc anys. Òbviament, i tal com
dic en el lid, Turquia i Erdogan tenen deliris de grandesa de reconstruir un
nou Imperi Otomà, que, en el fons, saben que no serà viable de cap manera. Per
això els turcs estan molt capficads donant suport activament a les faccions
sirianes al nord del país, prop de la seva pròpia frontera. Els països europeus
tindran el problema dels milions de “refugiats” que hi voldran entrar, cosa que voldran evitar
i faran molt bé, sobretot perquè a Europa ja no hi caben més forans, i encara
menys musulmans. I tot i que un tractat de pau entre Jerusalem i Damasc potser encara
no rutlla, l’interès d'Israel, per raons òbvies, és canalitzar esforços i
relacions i treballar amb aquells que finançaran la reconstrucció de Síria.
Temps al temps.
■ Els esdeveniments recents a la regió no són merament
dramàtics, sinó històrics. El desembre de 2024 marca el final del govern
terrorífic de la família Assad sobre Síria, que va començar el novembre de 1970
quan el general Hafez al-Assad va liderar un cop d'estat i es va proclamar
president. Però seria una ximpleria mirar aquests dies només com el final d'una
època; també són l'inici d'una nova pàgina per a Síria i el seu poble. I
sobretot per a Israel, que si fa les coses bé assolirà una tranquil·litat com a
país perquè haurà aconseguit la pacificació d’un dels països fronterers més
antisemites i perillosament antiisraelians.
■ I tornant a Turquia, la realitat és que, ni l’estat turc ni Erdogan han
deixat d’amenaçar Israel. I ho han fet molt a l’alça (i paradoxalment) des de
l’atac terrorista palestí del 7 d’octubre de 2023, amb 1.200 civils assassinats
a sang freda i 230 segrestats, dels quals encara en queden 110 (si son vius) a
mans dels criminals sanguinaris de Hamàs que els tenen empresonats a Gaza. I,
ho reitero, Turquia, i a ulls de tothom i sense dissimulació, és un estat
gihadista que vol enfortir la xaria i acabar tenint un estat islàmic fort a més
d’estar aliats amb el gihadisme internacional. I si la pregunta del lector, que
d’altra banda és la lògica, és: “com és que malgrat això segueixen sent membres
de l’OTAN”? la meva resposta al respecte només és una i contrastada i
constatada des de fa molts anys; el grans mitjans (i ja tornem a la manipulació
mediàtica) sempre estan fent massatge a la narrativa (algú que hagi estudiat
periodisme o comunicació pública deu recordar Marshall McLuhan i el seu El
mitjà és el massatge) i per tal que la gent més informativament i
intel·lectual més bàsica, més curta per dir-ho clar, aquesta que en el cas de
casa nostra s’encasqueten tot el sant dia TV3 i algun altre pamflet i ja tenen
l’opinió formada d’Israel, de l’Orient Mitjà, i la resta del món i al damunt
pretenen donar lliçons als que ens passem la vida estudiant i especulant i
dubtant de les mentides oficials, que n’hi ha d’aquests tanoques ridículs, i
dissortadament molts, doncs resulta que creen aquesta narrativa per protegir el
fet que Turquia pertanyi l’OTAN, per protegir que a través de Turquia es pugui
seguir inundant Europa de musulmans. I, amb aquesta ficció que Turquia és un
estat occidental i membre de l’OTAN, a Turquia se li concedeix amb l’ajut de la
propaganda que propicia l’acceptació de la gran majoria d’un total i lliure
camp d’acció que el país otomà utilitza i utilitzarà per als objectius que he
explicat. I tot això, no ho oblidem, és part de la política dels EUA, la qual
cosa no és menor
Per acabar
■ Israel té una frontera de 100 quilòmetres amb Síria.
Les accions preses per les FDI els darrers dies mostren que Jerusalem està
decidida a salvaguardar aquesta frontera i la seva gent de qualsevol
desbordament dels combats interns a Síria. Al mateix temps, el lideratge
d'Israel ha de veure quins guanys estratègics s'han d'aconseguir durant els
propers mesos i anys, a mesura que Síria emergeix dels combats i fins a una
nova estabilitat, si s’aconsegueix. I també cal que Israel aprofiti que un
president i una administració nord-americans a priori i sobre el paper teòric pro
Israel entren a la Casa Blanca. Una oportunitat gairebé única que, com aquesta,
arriba poques vegades i ara n’és una. I, per tant, cal que Israel l’aprofiti en
tots els sentits de l’equació per seguir el seu camí d’estat modern, occidental,
democràtic i consolidat amb gairebé un segle de vida a la zona.
