Ara convé #Orriols, convé recatalanitzar Catalunya pels quatre costats, no ens fem trampes al solitari ni traïm més el país
L’ascens imparable d’Aliança Catalana i la fi de la rendició processista
L’enquesta d’Ipsos per a La Vanguardia del 21 de setembre de 2025 posa
sobre la taula una realitat implacable: la irrupció d’una força independentista
sense complexos que capitalitza la frustració acumulada després del Procés
traït del 2017. Dels 2 escons del 2024 a una previsió de 19 escons per a
Aliança Catalana (AC), amb Sílvia Orriols en capçalera, l’escenari polític
català es redibuixa vertiginosament.
AC no només creix en vots: desmunta el relat oficial, desafia el cordó
sanitari i trenca el consens processista. Malgrat els intents de confondre-la
amb VOX i de titllar-la d’extrema dreta, el seu discurs independentista,
identitari i rupturista connecta amb sectors que ja no creuen en el peix al
cove ni en les cadires a Madrid.
La presència mediàtica de Sílvia Orriols i d’AC creixen, la fidelització és
altíssima i el seu lideratge territorial es consolida. A Europa, l’ascens d’AC té
paral·lelismes amb figures també femenines com Alice Weidel o Giorgia Meloni,
que també han capitalitzat la frustració amb el globalisme woke i la immigració
descontrolada.
Orriols no és una anomalia: és la veu d’una Catalunya que vol ser lliure i
segura, sense por de dir-ho clar. I per això cal que guanyi per majoria
absoluta i governi: per demostrar tothom que lluny de ser cap feixista, lluny
de ser d’extrema dreta, lluny de ser cap racista, és una política que estima la
nació i que és capaç de timonejar-la per arribar més lluny que tots els inútils
que l’han manipulat fins ara: des de Pujol, l’arribista corrupte que no
liquidava els impostos de successions propis mentre exigia el poble que ho fes,
fins al lamentable Illa, que simplement segueix sent un ministre espanyol que
comanda la delegació castellana a la colònia.
Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 25-9-25
Avui m’he recorregut Barcelona, la meva ciutat natal, i com que venia de
Sitges, localitat bellíssima en què darrerament hi passo molts dies compartits
amb la meva amiga economista experta en borsa, o sol, a casa seva quan ella és
a la City de Londres barallant-se amb la resta de brokers i recomanant
els clients què cal o no comprar o vendre, doncs m’ha deixat el seu cotxe (jo
no en tinc) després que en els darrers viatges plegats ha vist que, conduint, si
més no, era de fiar. He deixat el Jeep al
pàrquing del davant del Camp Nou, al costat de les Facultats de la UB perquè
tenia gestions per fer a les oficines del Club, prop de la meva antiga casa, a
les Corts. He seguit en bus i en metro. He hagut d’anar a un col·legi
professional, a una empresa torrefactora i distribuïdora de cafè, a un consolat i a unes
oficines d’una empresa que té una important presència en el GSMA MWC Barcelona,
o sigui el Mobile World Congress. M’he passejat tot Barcelona en transport
públic. Com a periodista i, per tant, operador semàntic de l’actualitat, he
constatat que la majoria de gent que a les 11 del matí viatja en aquest
transport, és estrangera i dins dels metros i autobusos, a banda de la molèstia
dels venedors i músics (se’ls pot dir així?) ambulants, el xiuxiueig és en
llengües que no són, ni de lluny, la catalana; àrab, urdú i sobretot, espanyol
llatí. De l’altre espanyol, del d’Espanya, els mínims. De català, zero. Es veu
que a Barcelona, capital de Catalunya, a les 11 del matí, no hi ha nacionals
catalans que facin servir el transport públic. Però, esclar, “son percepcions”.
I si aquestes percepcions no les aturem, aviat serem una mena de Cherokee’s
humans més testimonials que altra cosa. I ho deixo aquí perquè prefereixo
parlar de l’ascens astronòmic de la líder d’Aliança Catalana en les darreres mostres
demoscòpiques. Segurament el reflex del per què al metro de Barcelona no hi ha
catalans a mig matí. A veure si ho reparem, perquè, diguin allò que diguin els
tremendistes, els catalans hi som i sí, podem aturar aquesta invasió silenciosa
que se’ns menja a poc a poc. Ara convé Aliança Catalana; ara convé Sílvia
Orriols. Som-hi!
1. El context de l’enquesta: un terratrèmol polític en marxa
■ Les xifres no són anecdòtiques: l’augment d’AC de 2 a 19 escons i
la caiguda de Junts de 35 a 21 reflecteixen una transferència massiva de
vot que no es redueix a fluctuacions temporals. Amb un índex de fidelitat
elevat i percentatges de vot provinents directament de Junts (22%) i del PP
(18%), la dinàmica electoral assenyala un canvi d’eix: l’electorat busca
coherència i radicalitat en la defensa de la sobirania.
■ Aquest moviment no s’explica només per enquestes: és el fruit d’una
ofensiva ciutadana —bases militades, microfinançament, i una activitat constant
a xarxes i places— que recupera el discurs que molts van abandonar per preferir
cadires a Madrid. AC ocupa així un buit real: el d’un independentisme que no
accepta pactes ni amnisties com a fi en si mateix, i ho fa amb una fidelització
del vot del 89%, segons Ipsos.
2. L’error de Junts: modèrnia que es transforma en rendició
■ Confondre moderació amb estratègia és la trampa que ha portat Junts al
seu declivi. Les concessions successives, la recerca de respectabilitat estatal
i la temptació d’acords amb el PSOE han arribat al seu límit: l’electorat
penalitza la incoherència.
■ Quan els líders opten per no confrontar el poder i per evitar mots que
puguin ser estigmatitzats, cedeixen l’espai polític a qui sí que parla clar.
Això és el que ha fet possible que AC arreplegui votants joves i rurals que ja
no es reconeixien en el discurs suau i acomodatici.
3. AC com a arma ideològica i cultural
■ Aliança Catalana no és només un partit electoral: és una marca
política que articula identitat, seguretat i sobirania. En municipis
tradicionals del PSC o del catalanisme moderat (el pujolisme derrotat, vaja),
AC ha capitalitzat desencants convertint-los en suport organitzat.
■ A més de la narrativa, hi ha una aplicació territorial: gir a les
comarques on la desafecció amb els partits tradicionals és més grossa. Girona,
Lleida i molts municipis del Pirineu i del prelitoral ja mostren senyals
d’un canvi estructural que no només és mediàtic.
4. La guerra cultural: mitjans, xarxes i la batalla per l’agenda
■ Molts mitjans han adoptat la dinàmica del silenci còmplice o l’atac
preventiu: etiquetes, explicacions tòxiques i campanyes que pretenen reduir AC
a una amenaça fàcil de demonitzar. Però el resultat és sovint l’efecte
contrari: cada atac mediàtic sense arguments revaloritza la imatge d’origen
popular d’Orriols.
■ En paral·lel, les xarxes (X, Telegram, grups locals) articulen una base
de comunicació directa que supera les barreres dels mitjans tradicionals. Això
crea una doble via: la campanya institucional i la mobilització de carrer, i AC
ha après a combinar amb eficàcia ambdues dimensions.
5. Confusió interessada amb VOX i el cordó sanitari que fa aigües
■ Titllar Aliança Catalana d’extrema dreta i equiparar-la a VOX és una
maniobra calculada que busca desactivar el seu potencial disruptiu. Però la
comparació no s’aguanta: AC fuig de l’espanyolisme com un gat de l’aigua,
mentre VOX en fa bandera. AC és independentista, VOX és nacionalista espanyol.
La diferència no és matís: és abisme ideològic.
■ Aquesta confusió no només la promouen els adversaris ideològics, sinó
també els satèl·lits del pujolisme, marques blanques del processisme que actuen
com a continuistes de CDC i del seu ídol amb peus de fang: el corrupte Jordi Pujol que està imputat conjuntament amb tota la seva família en procés judicial per presumpte delicte financer i per vergonya del que va fer veure que havia de ser la claredat i l'honorabilitat dels catalans, i això no serà fàcil que els que un dia el vam votar i enlairar ho oblidem. Continuistes, com VOX ho és del PP, ells són la versió
autonomista del vell pujolisme que durant 23 anys va vendre fum amb el peix al
cove mentre amagava tant com podia el gran Pau Claris i enlairava l'autonomista com ell, Prat de la Riba.
■ Avui, el peix al cove ja no sé l’empassa ningú. I per això, Junts i els
seus aliats intenten demonitzar AC, com ho fa l'esquerra woke, per frenar la seva ascensió. Posar-la al
mateix sac que VOX serveix per inflar la xifra de la por i pretextar el retorn
a la moderació pactista de l'autonomisme atemorit i mesell que pretén justificar com herois "els màrtirs processistes i exiliats" (que no han estat i són més que uns sipais al servei del poder estatal) i perpetuar el seu poder i guanys a costa de seguir subordinant el país a Espanya. Però després de la pantalla del 2017 i de la traïció processista, la gran majoria de la gent catalana amb dignitat ja no compra el relat pujolista espanyolista (i socialista comunista) del "que ve el llop", de tres pantalles enrere: ni AC és VOX, ni
el sobiranisme combatiu de veres és feixisme.
■ El cordó sanitari fa aigües per tot arreu. Ni Basté ni Terribas van poder derrotar Orriols en la seva entrevista recent; van intentar posar-la contra les cordes però van ser ells que van acabar vençuts i inhabilitats com a periodistes (que no són), derrotats i en evidència davant de tot el país perquè van ser incapaços de desmuntar l'argumentari del discurs clar i directe de Sílvia Orriols.
■ El cordó sanitari muntat pels que fins avui encara tenen pagueta i poltrona i que ens volen esclaus en un món de relat orwellià, ha quedat rebentat com els míssils de Hamàs i dels Hutis en topar amb la Cúpula de Ferro d' Israel. I aquest divendres 26 de setembre a les 22:30, RTVE Catalunya l’entrevista en prime time, en una nova mostra que cada dia rep més peticions per aparèixer en espais i programes. La narrativa oficial s’esquerda, i la presència d’Orriols creix arreu.
6. Resistència més enllà del parlament: estratègia integral
■ La resistència a la qual apunta AC no és només electoral. És una
estratègia de reconstrucció nacional: formació de quadres locals, presència en
ajuntaments, escoles de militants, y també pressió internacional i relat en
llenguatge comprensible.
■ Aquesta estratègia aposta per la persistència i la tensió constant: infiltrar-se en les estructures en què el processisme s’ha acomodat, recuperar el teixit social i presentar solucions pràctiques que parlin a la seguretat i al benestar de la gent. Això fa que el projecte tingui sostre social i no sigui només un pic de sondeig.
■ El 2017 va poder haver-se transformat en un any de victòria; en canvi,
els processistes van triar ser com Gaza: túnels de concessions, túnels
per al compromís. Milions de vots adreçats a pactes amb Madrid i no al
progrés nacional. Si hi hagués una veritable causa independentista, aquesta
hauria d’assenyalar els qui van rebutjar la República Catalana i els covards,
traïdors i mentiders que van sumir el poble en la frustració. I hi ha coses
evidents que haurien de ser aclaridores per a qualsevol observador amb una mica
de seny: els qui no demanen la fi dels pactes amb el PSOE, no volen la
independència, volen la capitulació del sobiranisme. La resta és la cançó
de l’enfadós.
7. Lideratge i arquitectura organitzativa: l’exemple d’Orriols
■ Sílvia Orriols ha sabut convertir el discurs en moviment: discurs clar,
proximitat territorial i un perfil que combina fermesa i pedagogia política. El
lideratge localitzat —Ripoll com a exemple— demostra que es pot guanyar a
contracorrent quan l’estratègia és coherent i lligada a la base.
■ Al mateix temps, AC ha apostat per estructures flexibles de captació i
fidelització: suport a emprenedors locals, fòrums culturals i presència
constant en espais cívics. Això consolida una comunitat política que no depèn
només de la tele o l’alguna tertúlia.
8. Risc d’ingovernabilitat i oportunitat per a la reconquesta
■ L’escenari resultant pot ser “potencialment ingovernable”: fragmentació
parlamentària, tensions entre forces sobiranistes i majoria de dretes que no
resol el problema nacional. Però aquesta ingovernabilitat també és una
oportunitat: obliga a repensar aliances i dona espai a qui presenti una línia
clara.
■ Si AC sap capitalitzar la fissura i construir aliances estratègiques
(municipis, entitats, xarxa associativa), pot ser la força que condueixi el
renaixement independentista cap a escenaris de major decisió territorial.
9. El paper de la societat civil i l’estratègia de base
■ La pèrdua de confiança en els partits tradicionals ha reforçat el paper
de la societat civil: associacions culturals, moviments per la llengua,
plataformes veïnals. AC ha sabut connectar amb aquests teixits i oferir-los un
marc polític coherent.
■ Tal com esmento més amunt, la participació activa en processos locals, la gestió d’ajuntaments i la
capacitat d’oferir respostes concretes en temes com seguretat, infraestructures
i serveis són la prova que el projecte no és només retòrica. És acció política
amb arrelament territorial, amb quadres formats i amb capacitat d’incidència
real. Aquesta base social és la que permet que el projecte no depengui de
tertúlies ni d’enquestes, sinó de comunitats que volen recuperar sobirania des
de baix.
10. Per acabar: triomf o submissió — la decisió del poble
■ Davant d’aquesta situació, la disjuntiva és clara: acceptar la moderació eterna i el continuisme de la submissió a Castella —com fa 613 anys que fem en aquest país— o recuperar la plena sobirania nacional. L’enquesta de 2025 és un avís: molts ja hem escollit la segona via.
■ Si hi ha una lliçó d’aquest gir, és que la política que renuncia a la
coherència acaba sent castigada per l’electorat. L’opció Orriols —Aliança
Catalana— representa avui la trinxera que no es rendirà. I en política, com
en història, la coherència acaba tenint recompensa. Ara convé Orriols.
Ara convé recatalanitzar Catalunya pels quatre costats.
