Quan la critica és a Pujol, el país calla. Calla tothom. Callen els hereus polítics i els fills de la minyona. Callen els adversaris que es proclamen rupturistes o que es presenten com alternativa radical

                             El Mundo Deportivo

L’herència del pujolisme, una xacra fatal pel país que és ben viva en els seus fills polítics i en els de la minyona

Catalunya, del pujolisme hard al neo‑pujolisme de Junts i ERC: un país que encara no vol mirar-se al mirall de cara

Hi ha silencis que pesen més que mil crits. I un d’aquests silencis és el que he tornat a veure aquests dies arran de la publicació del meu article sobre Jordi Pujol i la seva herència política. Un article que, en poques setmanes, ha acumulat milers de lectures i ni una sola aportació. I és que estic segur que el país, davant d’un suposat pare de la pàtria (evidentment apòcrif i que al damunt ha intentat tapar els legítims i veritables com Pau Claris, per exemple), calla, atorga i empassa gripaus mentre la crítica no sigui majoritària i a crits de boques autoritzades i no pas de pocs atrevits que gosem posar el personatge en evidència. I si no és així, que qui sigui, llegeixi el meu article i em demostri que allò que dic no és cert, que si ho fa, rectificaré, com deia Charlie Kirk, el jove assassinat pel radicalisme intolerant que vui arreu del món en tota forma, pes i color. Però, dubto molt que això passi. Perquè com que soc i faig de periodista i explico veritats (com és l’obligació de tot professional de la comunicació) també tinc prou anys com per saber que el silenci a la nostra Catalunyeta acomplexada d’esclava és sinònim de “ho tinc clar, queda clar que aquest paio ha estat i és un farsant i un miserable lladregot, però, de moment jo no m’hi embolicaré” fins que ho afirmi alguna veu "autoritzada". Quanta hipocresia. Heus aquí, doncs, aquest silenci que, lluny de ser anecdòtic, és el símptoma més clar que el país encara viu atrapat dins l’ombra d’un relat que no s’ha atrevit a qüestionar mai. I ni tan sols els que en surten directament perjudicats, el qüestionen publicament, que això també és gros. Parlo clarament d'un greu complex d’Estocolm que pateix el país sencer, que és digne d’estudis sociològics i psicològics.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 20-1-26

Dimarts plujós a la Blanca Subur. Matí de katiuskes i impermeables i passeig per les darreries del Club de Golf Terramar fins arribar a les del Càmping El Garrofer. Camins alternatius que només coneixen els locals, com la meva bonica companya d’ancestres jueus alemanys barrejats amb els de la mare sitgetana; tot un còctel d’estètica física i privilegi mental i intel·lectual que gaudeix tothom que hi comparteix alguna cosa, especialment jo que darrerament hi he amitjanat moltes coses i fets, alguns dels quals forçà importants.

Aquesta setmana fa festa de la feina a la City de Londres, per la qual cosa aprofitar aquests moment de pertorbacions meteorològiques catalanes a la seva vila natal, és un plaer i un privilegi perquè sembla talment que el temps boirós de la capital britànica hagi arribar també en forma de dies lliures per compartir-los amb nosaltres.

Fora del fet bucòlic, de la plugeta anglesa i del verd impressionant del green del camp de Terramar, aquest matí hem parlat del pujolisme i del mal que ha fet al país en 50 anys de narcotitzar-lo venent que tot era per recuperar la llengua, la cultura i la catalanitat, les quals coses són, totes plegades i per separat, autentiques falsedats per poder seguir tenint un país com el nostre, víctima de l’extorsió i de la bota castellana ja fa 614 anys (Compromís de Casp amb la traïció de l’enviat papal Bernat de Gualbes, que va apostar per regalar la Corona de Martí l’Humà, juntament amb la valenciana i la mallorquina als Trastàmara, fet que he explicat munió de vegades), atrofiat i embadalit amb una mena de Cid català que només ha estat un aprofitat en favor de si mateix i els seus i un gran venedor de fum: ho relato en el meu article epitafi polític de Jordi Pujol.

I d’això hem debatut i intentat esbrinar per què, tot i les malifetes de tota mena de tal capsigrany, el país el continua lloant i admirant com si fos un veritable heroi nacional, quan resulta que, l’actualment jutjat per haver muntat una estructura delinqüencial familiar i clientelar, ha estat poc més que un lladregot aprofitat que hauria de fer vergonya aliena fins i tot els convergents més dogmàtics. I d’aquest fenomen sociològic català tan rar vull tractar avui, però no pas sense tornar a citar l’entrevista que Vicent Sanchis li va fer fa un any a l’exdirigent de CDC Alfons López Tena, en què diu veritats com a cases de pagès, sobretot sobre els catalans i sobre Pujol i el pujolisme i en què assegura que “Catalunya no és independent perquè els catalans no volen”. I té més raó que un sant.      

1. El pujolisme ha estat i encara és

■  El pujolisme no va ser només un període polític. Va ser una arquitectura mental, una manera de mirar el món, una pedagogia de la renúncia disfressada de prudència, una cultura del “fer país” que, en realitat, va impedir fer Estat. I això, que molts ja sabem, encara és tabú per a una majoria que continua veient Pujol com un pare protector, un patriarca benèvol, un benefactor “que ens va donar identitat i estabilitat”. Per això, i avui reflectits en els seus hereus ideològics i d’interessos crematístics, es por afirmar que, com el franquisme a Espanya, a Catalunya el pujolisme (conjuntament amb el franquisme, no ens enganyem) ha estat i encara és veu cantant.

2. El troià maligne

■  La realitat, però, és una altra: el pujolisme va ser i encara és un troià maligne, una operació de control emocional que va inocular al país la idea que la sobirania era un somni bonic però impracticable, i que la llengua era un símbol folklòric, no pas una eina de poder. I el resultat d’aquella renúncia el veiem avui en titulars com el del lingüista David Valls, que afirma en una entrevista a El Mundo Deportivo que “el català no serveix de gaire per viure a Catalunya”.

■  Una frase que, més enllà de la seva intenció, és la constatació d’un fracàs polític monumental. Perquè si una llengua pròpia no és necessària al seu propi territori, no és per casualitat. És perquè algú, durant dècades, va decidir que no calia blindar-la, que no calia exigir-la, que no calia convertir-la en llengua d’Estat.

3. La gran mentida lingüística

■  Aquest “algú” no és cap misteri: és el pujolisme i tota la seva constel·lació de pactes, renúncies i silencis. Pujol sabia perfectament que a milers d’escoles el català era la llengua forana, però va callar per no molestar Madrid ni la seva pròpia base electoral. Va preferir la pau autonòmica a la dignitat nacional.

■  I avui, dècades després, el país encara paga aquella covardia. El català retrocedeix, la immersió és paper mullat, i la normalitat lingüística és una ficció que només sobreviu en discursos institucionals que ningú no es creu.

4. El país que critica ERC però no gosa tocar Pujol

■ El país critica ERC amb una facilitat sorprenent. Junqueras és el blanc preferit de totes les ires, i ERC és assenyalada com la responsable de tots els mals: la renúncia, la gesticulació, la submissió, la DUI suspesa, la desorientació estratègica. Però el que ningú no vol veure és que ERC no és l’antítesi del pujolisme: n’és —conjuntament amb la convergentada Junts, la JNC i partidets succedanis irrisoris de marca blanca pujolista amb noms que tothom coneix i que no cal repetir— l’hereu sociològic més fidel i actua exactament igual amb poques variants que la resta el processisme que esmento. I potser li toca “fer aquest paper”, la qual cosa en el pujolisme i dins la convergentada és molt habitual això de repartir papers: “Tu faràs aquest”, “tu faràs l’altre” “i tu faràs de ruc llepafils i tanoca total i promouràs cursos per a imams, defensaràs parracs com a pura llibertat femenina i perpetraràs en públic altres collonades de teatre pèssim”. Se m’entén, oi? Doncs això.

■Potser ERC no és pujolisme pur en el discurs, però sí en la pràctica. No en la retòrica, sinó en la cultura política. ERC ha adoptat clarament el putarramonetisme pujolista del tiet del 3% —aquesta combinació de moralina, victimisme i renúncia estructural— i l’ha convertit en doctrina pròpia. I el país, que encara no ha superat el trauma fundacional del pujolisme, en gran part ho accepta sense adonar-se’n. Altes sí que se n’adonen. I tant si se n’adonen. I en viuen. I molt bé, per cert. No els disculpem pas a tots.

5. La DUI suspesa: els fills natural del pujolisme

■ La no declaració d’independència i suspensió d’una cosa que en van dir DUI que va durar vuit segons n’és la prova més clara. No es pot declarar la independència amb un país educat durant quaranta anys per no exercir-la. No es pot fer un salt històric amb una societat que ha après que la sobirania és un relat, no una pràctica. No es pot construir un Estat amb una classe política que ha crescut sota el dogma de la prudència infinita, del pacte com a única via, de la renúncia com a virtut.

■ La NO DUI suspesa no és un error de l’ERC de Companys ni de Barrera: és l’acció dels fills naturals del pujolisme. Siguin de la marca que siguin: de Junts a la CUP, passant per ERC i els farsants Comuns, que callaven perquè sabien que tot era una paròdia que deixaria el poble KO. Perquè viuen d’Espanya i dels que dicten i manen a Catalunya per ordre de Castella Madrid. Va ser la culminació lògica d’un país que mai no va estar seriosament preparat per a la sobirania real sinó que, tal com diuen ara tots aquests fantasmes, des de Mas a Tardà, “tothom sabia que allò no era real”. Clar, clar. Però, el perruquinot covard cap al palauet de Waterloo i, ell i els altres capsigranys, a viure de la pagueta d’eurodiputat espanyol. I els altres lliurats com a xaiets als castellans i cap a la presó espnyola acabar de completar el teatre. Cadascú amb el seu paper. I fins avui.

6. El silenci com a prova del problema

■ I aquí és on el silenci esdevé revelador. En la critica a ERC, tothom s’hi apunta. Quan Junqueras és criticat, els comentaris brollen. Però quan la critica va cap al gran farsant Pujol i la seva estructura mafiosa, el país calla. Calla tothom. Callen tots. Callen els hereus, callen els fills de la minyona, callen els adversaris, callen els que es proclamen rupturistes, callen fins i tot els que es presenten com a alternativa radical. Quo vadis, Catalunyeta perduda i enganyada? (o no!). Quo vadis?

■ I callen perquè la veritat és que criticar Pujol és criticar-se a si mateixos. És admetre que van ser enganyats. És reconèixer que el país no va estar mai preparat per a la sobirania. És acceptar que la llengua no va estar protegida durant 23 anys de mandat del vell corrupte ni a posterioritat. És mirar-se al mirall i veure-hi la pròpia ingenuïtat, en la gran majoria dels casos i quan no es tracta de l’estructura delinqüencial de la gran estafa de tal contra política.

7. El neo‑pujolisme d’ERC

■ ERC, en aquest sentit, no ha fet res més que actualitzar el pujolisme. El mateix pactisme, la mateixa renúncia, la mateixa gesticulació simbòlica, la mateixa incapacitat per construir estructures reals. La mateixa política lingüística de “fer veure”. La mateixa por de confrontació. La mateixa dependència emocional del relat espanyol. Un gran mimetisme del vell aprofitat que ara es fa el boig i encara decreta i ordena perquè sap que la majoria del país, com Rahola, com Illa, o com els mitjans de Vichy que obeeixen perquè aspiren a seguir vivint de la moma dels pagafantes catalanets, tirarà enrere en les seves asseveracions de corrupció i vergonya primeres i el voldrà recuperar com el pare carabasser que els pot assegurar menjadora mig segle més. I el sempre amic dels borbons i el seu entorn ho saben perquè en mig segle ja li han pres molt bé el pols al país. Per això Carles M. Espinalt parla constantment de les diferències conceptuals entre el “caràcter” i el “temperament” dels catalans, en la seva Obra Escrita (La Bíblia dels Catalans, tal com l’anomena Encarna Parreño).

■ El país, però, continua vivint en una ficció. Una ficció que diu que Pujol era un patriota i que ERC és la seva antítesi. Una ficció que permet criticar el present sense revisar el passat. Una ficció que converteix la política en una sèrie interminable de capítols on res no canvia perquè ningú no s’atreveix a reescriure el guió. I per això no sortim del pou de les eternes repeticions dels fracassos que el col·laboracionisme ha portat al país.

8. Per acabar: el país desarmat

■ Catalunya no avançarà fins que no trenqui i eradiqui el relat pujolista. No avançarà fins que no entengui que no només ERC sinó Junts i succedanis en són la continuïtat, no la ruptura. No avançarà fins que no assumeixi que la llengua no es defensa amb folklore, sinó amb poder. No avançarà fins que no accepti que la independència no és un sentiment, sinó una estructura política de protecció nacional. I no avançarà ni tindrà continuïtat política ni humana si no la declara i abans fa fora tot aquest “parasitam” que manté l’estat opressor i cobra de l’espanyolisme colonitzador, ho sàpiguen molts o no.

■ I el més important: no avançarà fins que no deixi de viure en una sèrie escrita per Pujol i ara interpretada pels seus titelles Junts i ERC. Perquè, com sempre dic, sense magnificació no hi ha drama. Sense drama no hi ha sèrie. I Catalunya fa massa anys que viu atrapada en una sèrie tòxica i perjudicial que no ha triat, però que continua consumint cada dia com si fos el fet inevitable que no és.