He enterrat llibres de poesia amb l'esperança que algun dia d'allà en surtin flors naturals. He baixat als avencs a tocar la trompeta per fer-la sentir a les nimfes i els follets del mon subterrani. He mirat els ocells mentre feien filigranes a l'aire, i he cregut que les seves tombarelles eren com la meva vida. He sentit la pau de mirar enrera, del luxe del dol i durant uns instants he cregut que me n'havia pogut escapar. He observat el no aturar de les onades i he demanat ser la platja per sentir el plaer de l'acaronament constant. He somniat amb els teus llavis humits com la molsa i en despertar-me i no veure't se m'ha desinflat el cor. He sentit el vent com cantava i he tingut la sensació que m'explicava coses teves en una llengua ancestral. He notat la pluja a la cara i m'ha fet l'efecte que eren les teves llàgrimes que vessaven abundants damunt meu. He sentit la fredor de no sentir durant la nit l'escalfor dels teus petons, i m'he desesperat de tristesa i de biudor, fins que has arribat de matinada i m'has saciat.
