Ella és el meu àngel, vingut directament del celEl nostre espai comú, allà on conjuminem mil sensacions i on concidim cada dia. Adés va ser un lloc màgic. Allà on la teva mirada es va fixar en la meva, i es van espurnejar. Allà on les meus mots de cirera i gerds et van fer sentir més bonica encara. Allà on les puntes dels nostres dits van prendre contacte i quasi es van soldar, i el bategar dels cors es va fer tan present que ens vam pensar que tothom el podia sentir. Un espai de lletres febles i d'idees més aviat banals, però el nostre espai comú. L'espai de labors pseudoliteràries, de comunicacions incomunicades, de tafaneries ancestrals, de misèries quotidianes, d'enveges i de rancúnies també. Un espai que ens va acostar, i que ara ens distancia. Que ho fa perquè, en definitiva no deixa de ser un lloc estable, malgrat tota la seva inestabilitat, que llavors no era la nostra. Tu tan tu, tan teva. Jo tan jo, tan meu. Aleshores tots dos anàvem a l'uníson durant moltes jornades, i erem còmplices d'ulls brillants tocats per les sagetes idíliques dels déus. I els nostres pensaments tancats en una coctelera mediàtica, intentant-se barrejar sense aconseguir-ho. Tu tu, Jo, jo. Llunyans en essència com les nostres vides, però en un temps quasi una sola cosa. Tu encara sembles tu, però ja no ho ets. I jo ja sóc un altre. No sóc aquell que vas besar tendrament, que vas acaronar fins fer-lo pedre l'orèmus. Ara sóc una transformació involuntària per la teva mutació. Tu tampoc ja no ets aquella que jo em vaig estimar tant, i a la que vaig desitjar amb tota la força del meu cor. Ara ets una modificació produïda pel principi d'estabilitat, que automàticament et canvia i et fa mutar. I això és el trencament absolut, el desenllaç vital, la foscor de les ànimes, la nit eterna de les mirades, el no futur de les sensacions, la fi del ball còsmic, l'epitafi de les cordes del nostre trapezi, el fred dels sentiments, la mort de les sensacions.
.jpg)