Hi ha somriures de rajos de lluna plena, somriures de sol. Somriures fets de pols d'estrelles que al moment de caure anaven massa carregades de desitjos per acomplir. Hi ha somriures vermells, somriures blancs, blaus, verds i roses. Mai no s'ha trobat cap somriure marró. Els grisos necessitarien una altra paraula per definir el què són. Els negres serveixen per una altra cosa que ara no ve al cas.
Hi ha somriures que ho són perquè els faria vergonya ser llàgrimes boniques de nen tonto i consentit. D'altres ho són després d'haver estat plorant tanta tanta estona, que només els queda somriure per no continuar plorant. Aquests últims, es reconeixen perquè porten sempre els colors de l'arc de Sant Martí a la part inferior dels llavis, i perquè abans de veure'ls amb els ulls ja t'han penetrat no saps ben bé per on.
Hi ha somriures que tenen gust de cirera, de piruleta o de núvol de sucre de color rosa de fira. D'altres tenen gust de xocolata, de cafè, o de vi negre amb maduixes de color vermell. Alguns dels millors són els de rom caribeny. N'hi ha que són de fum de marihuana i altres que són d'aigua de pluja, neta i plena de puresa. Naixen dels dits, dels ulls, del cor, del pit, dels peus, dels llavis. I busquen trobar més dits, més ulls, més peus, més llavis, i algun cor. Poden travessar mars, oceans i cels si es cobreixen amb purpurina violeta i es col·loquen delicadament en ampolles de vidre abandonades en platges verges i secretes de Menorca.
Alguns salven princeses i altres salven pirates que creuen salvar princeses. Altres intenten salvar nadons nonats i condemnats -per les seves mares còmodes i perugues del compromís- a no néixer mai. Alguns altres fan creure en déus que no existeixen i els fan aparèixer amagats darrere seu. N'hi ha que venen carregats de les coses que mai no dic. Alguns dissimulen el vertigen que m'agafa en sentir la teva veu. I aleshores, si somric, ho faig com el nens tontos. Aquells de les llàgrimes consentides.
I és que gairebé sempre, quan et somric, t'estic explicant alguna altra cosa princesa encantada meva.
Hi ha somriures que ho són perquè els faria vergonya ser llàgrimes boniques de nen tonto i consentit. D'altres ho són després d'haver estat plorant tanta tanta estona, que només els queda somriure per no continuar plorant. Aquests últims, es reconeixen perquè porten sempre els colors de l'arc de Sant Martí a la part inferior dels llavis, i perquè abans de veure'ls amb els ulls ja t'han penetrat no saps ben bé per on.
Hi ha somriures que tenen gust de cirera, de piruleta o de núvol de sucre de color rosa de fira. D'altres tenen gust de xocolata, de cafè, o de vi negre amb maduixes de color vermell. Alguns dels millors són els de rom caribeny. N'hi ha que són de fum de marihuana i altres que són d'aigua de pluja, neta i plena de puresa. Naixen dels dits, dels ulls, del cor, del pit, dels peus, dels llavis. I busquen trobar més dits, més ulls, més peus, més llavis, i algun cor. Poden travessar mars, oceans i cels si es cobreixen amb purpurina violeta i es col·loquen delicadament en ampolles de vidre abandonades en platges verges i secretes de Menorca.
Alguns salven princeses i altres salven pirates que creuen salvar princeses. Altres intenten salvar nadons nonats i condemnats -per les seves mares còmodes i perugues del compromís- a no néixer mai. Alguns altres fan creure en déus que no existeixen i els fan aparèixer amagats darrere seu. N'hi ha que venen carregats de les coses que mai no dic. Alguns dissimulen el vertigen que m'agafa en sentir la teva veu. I aleshores, si somric, ho faig com el nens tontos. Aquells de les llàgrimes consentides.
I és que gairebé sempre, quan et somric, t'estic explicant alguna altra cosa princesa encantada meva.
.jpg)