Vas errada (dedicat...)

Si encara et penses que em sento fràgil i que busco arrecerar-me de la tempesta, t'equivoques. No em fa por la pluja, ni el vent, ni els llamps ni els trons. Sóc fort com sempre. He cantat i he ballat sota diluvis. He corregut contra el vent perseguint els somnis més impossibles fins atrapar-los. He retornat els llampecs als déus perquè els convertissin en sagetes de Cupido. He vist com la lluna tenyia de llum els peixos de la nostra mar. He esgarrapat terra de llocs on feia massa temps que ningú no hi plorava. He saltat descalç per les roques d'illes perdudes i he vist l'aigua de cascades que no es dibuixen a cap mapa del món. He contemplat les estrelles des de platges que mai m'hauria imaginat, i me n'he fet arracades quan el cel no podia fer-ho. He ballat de puntetes sobre les cordes més altes del trapezi i tant sols he perdut l'equilibri en veure-la a ella tocar de peus a terra. He venut la meva pell a percussionistes que sabien fer-la vibrar i sabien fer-hi sonar noves músiques. He nedat fins al cau de les sirenes i els he cobert els cabells de roses de color vermell. He resat al carrer a déus que no existeixen i els he fet aparèixer amagats darrera d'alguns somriures. He dansat nu en mars de diferents colors fins ofegar-me en la bellesa d'alguna mirada indiscreta. He saltat de molt alt, i he sentit que la plenitud és possible solament en el buit.
I ara et penses que m'atraparà la tempesta? Que potser em veus massa vulnerable per reprendre el camí? No has entès res. Em sento més fort que mai. Ara mateix, només accepto els ocells com a companys de viatge. No vinguis, perquè ja sé que et fa por volar.