Va morir en mi (dedicat...)
Era un capvespre d’ombres llargues, de llum feble i moribunda, com un mar que s’encalma després d’una tempesta i s’afebleixen els seus esquitxos contra les penyes. El paisatge s’eixugava a poc a poc de la llum del dia, com els llençols estesos al clarobscur del hivern. Tu eres al meu costat i jo et mirava, com un infant, com un follet d’algun bosc màgic, com algú que és capaç de renéixer dia rere dia per tornar a reviure la intensitat d’un altre primer cop. I jo et mirava i et demanava, però se'm van tancar el ulls, i el meu sol va morir rere les cortines, i va morir també un tros de la meva infantesa. Van morir també els desitjos, apressats per aquella foscor impensada. Va morir tota la màgia d’un cop de bastó, i va ser com qui mata una mosca que badava caminant pel vidre d’una finestra.
