És kafkià que després de totes les evidències que ho desmenteixen l'ONU encara afirmi que "treballa per mantenir la pau i la seguretat, donar assistència humanitària, protegir els DDHH i defensar el dret internacional"

L’ONU: una institució fallida amb data de caducitat

Fa gairebé vuit dècades, les Nacions Unides es van constituir com l'esperança d'un món que volia deixar enrere els horrors de dues guerres mundials. Però avui, a les portes dels seus 80 anys, l'ONU sembla més un teatre d'ombres que no pas un far moral del sistema internacional. Aquest article vol posar llum sobre les contradiccions, els silencis i els fracassos d'una institució cada cop més qüestionada. És ridícul que, després de totes les evidències que ho desmenteixen, l'ONU encara tingui l'audàcia d'afirmar que “treballa per mantenir la pau i la seguretat, donar assistència humanitària, protegir els drets humans i defensar el dret internacional” quan resulta que, a més de no fer res d’això, paradoxalment, dona suport als règims més tirànics de tot el món a l’empara del seu funcionament gegantí. Vista la seva àmplia història d'activitats i declaracions en contra, doncs, personalment considero que la seva presència a l'escenari mundial hauria de ser rebaixada o, encara millor, totalment eliminada.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 15-4-25

■ Matí de dimarts d'excursió pel massís Garraf, esmorzar al Palau Novella i tornada a la Blanca Subur cap al migdia. Dia mig ennuvolat que, malgrat la poca llum solar, no anunciava pluja: heus aquí l'encertada decisió de sortir a fer una bona passejada pels camins del massís litoral sense patir calor. Mentre caminem, la meva amiga i jo comentem l'actualitat del país i del món en general ja que, atesa la seva activa feina en les transaccions de compra i venda d'actius per interessos aliens en el món de la borsa, ha d'apamar virtualment i fil per randa tota la geografia global, tot i que em consta que és una antiglobalista de valent. Paradoxes de la vida. En tornar a la costa, mar plana, blava, neta i cel mig tapat amb una temperatura de 18 graus que convida a gaudir del bucòlic entorn ple de pins i vegetació de la part lateral del Clubde Golf Terramar, just a tocar de la casa seva en què avui hi seguiré escrivint. Ho faré sobre si l'entelèquia, aquesta sí, global i globalista, anomenada ONU ha de continuar existint o s'hi hauria de trobar un recanvi sense les rèmores de l'actual institució de les nacions. Som-hi. doncs!

1.    Un organisme corcat per dins

■ L'Organització de les Nacions Unides, nascuda l'octubre del 1945, havia de ser garant de la pau, els drets humans i la cooperació internacional. Però avui, el que impera en la seva estructura són el clientelisme, el doble raser i una burocràcia impermeable a l'autocrítica. Casos com el de les forces de pau implicades en abusos sexuals i tràfic a l’Àfrica o la repressió interna contra treballadors que denuncien irregularitats, com va fer Emma Reilly, no són anècdotes: són símptomes d’una podridura estructural.

2.   La indignitat dels Drets Humans selectius

■ El Consell de Drets Humans, teòricament el gran garant de la dignitat humana, ha estat presidit o influït per règims com l’Iran, la Xina o l’Aràbia Saudita, país, aquest darrer que, de manera inaudita aquest any 2025 ha estat escollit per dirigir la Comissió sobre la condició de la dona. Com va dir Hillel Neuer, director d’UN Watch: “Posar l’Aràbia Saudita al capdavant dels drets de les dones és com posar Dràcula a vigilar el banc de sang”. Mentre Israel acumula condemnes sistemàtiques, els règims totalitaris amb expedients criminals escapen de l’escrutini gràcies al joc d’aliances, al vot comprat i al silenci interessat.

3.   Casos ignorats: Uigurs, Assad i altres genocidis

■ La minoria musulmana uigur a la Xina ha estat objecte de camps de concentració, tortures i neteja cultural massiva. A Síria, el règim de Bashar al-Assad ha exterminat centenars de milers de persones amb armes químiques i bombardejos indiscriminats. Però l’ONU calla o minimitza aquests crims. En canvi, desplega una atenció obsessiva i selectiva sobre el conflicte israelià-palestí, sovint reduït a un relat maniqueu. El relat internacional sembla dictat per interessos geoestratègics més que no pas per la veritat o la justícia.

4.   L’escàndol de l’UNRWA i la guerra a Gaza

■ Durant la guerra actual a Gaza, molts estats van congelar les aportacions a l’UNRWA per les sospites de vinculació d’alguns treballadors amb Hamàs. Però aquesta decisió ha deixat milions de persones sense ajuda bàsica. L’ONU no ha estat capaç d’imposar un alto el foc ni d’assumir una postura equànime i ferma. L’agència ha quedat tocada, i el seu desprestigi afegeix una nova capa a la pèrdua de credibilitat general.

5.   El TPI i les amenaces a la Justícia

■ El Tribunal Penal Internacional, que hauria de ser un bastió contra la impunitat, s’ha vist sotmès a pressions vergonyants. Quan el fiscal Karim Khan va insinuar la possibilitat d’investigar dirigents israelians per possibles crims de guerra, diversos polítics nord-americans el van amenaçar públicament. Aquestes ingerències fan inviable qualsevol aplicació imparcial del dret internacional i demostren que la justícia global continua segrestada.

6.   Alternatives a l’ONU

■ És l’hora de dissoldre l’ONU? Potser sí, o potser cal una refundació radical amb nous mecanismes de control, representació i legitimitat. El multilateralisme és necessari, però no pot servir d’excusa per mantenir un monstre burocràtic que esdevé còmplice dels qui l’han convertit en eina de manipulació global.

7.   Per acabar

■ Les Nacions Unides han deixat de ser un símbol d’esperança per convertir-se en un instrument de cinisme. Mentre alguns parlen de reforma, d’altres ja parlen de substitució. Potser el que cal és, senzillament, tornar a començar. No podem afrontar els reptes del segle XXI amb institucions rovellades del segle XX.

 

 

Va beneficiar en alguna cosa Catalunya la proclamació de la República de Macià, o la va enfonsar més en el lament, el victimisme i la constant castellanització del país?

Què us falta, sinó la voluntat, catalans?

El 14 d’abril de 1931, Francesc Macià proclamava la República Catalana des del balcó del Palau de la Generalitat. Aquesta acció venia precedida de la victòria electoral d’Esquerra Republicana de Catalunya a les eleccions municipals del 12 d’abril, però no va tenir continuïtat real: al cap de pocs dies, Macià va acceptar el pacte amb el nou govern provisional espanyol i va reconvertir la República Catalana en Generalitat de Catalunya dins de la Segona República Espanyola. Aquell gest simbòlic, esperançador per a molts, va acabar sent un miratge sense poder real ni autonomia efectiva.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 14-4-25

Dilluns ennuvolat però tranquil i relaxat a la Blanca Subur, al cor marítim i emocional del massís del Garraf. El mar, un pèl picat, es fon amb una boirineta persistent que impedeix veure l’horitzó. Aquest punt visual, des d’on contemplo el paisatge assegut al saló de casa de la meva amiga, amb l’ordinador davant i l’amplitud al fons, és un lloc ideal per badar a cor què vols. Hi ha al davant una mar estirada i grisa, d’un to platejat que no ve pas de cap raig solar, sinó d’una claror esmorteïda i difosa que ho tenyeix tot de melangia. Endevino la silueta de la vila, amb prou feines el campanar i l’ombra de l’església, enormes, llunyanes i cromàticament tèrboles. I aquest escenari, tan present i tan fora del temps, m’ha transportat a gairebé un segle enrere, quan Francesc Macià, gens convençut però conscient que alguna cosa havia de fer per seguir surant políticament, va proclamar aquell engendre de República Catalana “dins de la Federació Ibèrica”.

Ni ell mateix s’ho creia. Coneixia molt bé els espanyols. I tampoc no era un jove valent amb un exèrcit català ben preparat i conscient de catalanitat—una cosa difícil, després de cinc segles d’un poble semi desnacionalitzat, de gust i per força, i controlat per Castella, empapussat de castellanisme pertot. En fi, com sempre, intentaré narrar els fets: què va ser allò, quines en foren les conseqüències i quins contrastos mutus s’hi poden aplicar. I encara que a alguns no us agradi allò que llegireu, no em mateu: jo només soc el missatger que explica els fets històrics sense cap mena de subterfugi.

1.   1931: Una proclama simbòlica amb peus de fang

■ El 14 d’abril de 1931, davant d’una multitud eufòrica a la plaça de Sant Jaume, Francesc Macià proclamava la República Catalana “com a Estat integrant de la Federació Ibèrica”. Aquesta declaració es va fer a partir dels bons resultats electorals d’ERC a les municipals, tot i que no s’havien convocat eleccions generals.

■ L’eufòria popular i la crisi del règim monàrquic espanyol van provocar la caiguda d’Alfons XIII, i l’Estat provisional republicà va acceptar negociar amb Macià. Així, en pocs dies, aquella República catalana es reconvertí en Generalitat autonòmica dins d’una nova República espanyola.

2.   Una oportunitat perduda o una escenificació necessària?

■ L’acte de Macià va ser vist per molts com un gest valent, però els fets posteriors demostren que va ser una operació improvisada, amb poca capacitat real d’incidir políticament. L’acord amb el govern provisional espanyol va desactivar ràpidament qualsevol sobirania efectiva. Catalunya tornava a delegar el seu futur a Madrid, una vegada més.

3.   Contrastos amb 1641: El coratge de Pau Claris

■ La proclamació del 1641, en canvi, es va fer en un context de guerra, resistència i amb una aliança directa amb França. Pau Claris no va proclamar res per salvar la cara: ho va fer per salvar el país d’un setge implacable per part de les tropes de Felip IV. Era un acte desesperat, però amb voluntat real d’independència, encara que durés poc. Claris va jugar-s’hi la vida, literalment. Macià, la carrera política.

4.   El preu de no tenir estructures ni consciència nacional

■ Sense estructures d’Estat, ni força militar, ni un poble prou format nacionalment després de segles de desnacionalització, les proclames simbòliques acaben sent això: simbòliques. La persistència d’un poble sense sobirania real es basa més en la mitificació que no pas en la capacitat de construir futur. I així, el 1931, Catalunya va tornar a caure en la teranyina espanyola, vestida de República.

5.   El silenci institucional sobre Pau Claris i el narcòtic del pujolisme

■ Un dels grans dèficits de la memòria col·lectiva catalana és el silenci —volgut i programat— sobre Pau Claris i la seva proclamació de la República Catalana el 1641. Una fita històrica de valentia i sobirania, esborrada de manuals i ignorada sistemàticament per les institucions catalanes. Ens han fet creure que la gesta de Prat de la Riba, que no va ser altra cosa que la unió administrativa de quatre diputacions, és el cim de l’acció política catalana contemporània. I això perquè el pujolisme i els seus successors, durant dècades, han preferit destacar gestions autonòmiques mentre evitaven qualsevol referència a actes sobirans i valents com el de Claris.

■ Pujol ens va tenir narcotitzats durant més de 23 anys. L’autonomisme disfressat de catalanisme era un joc pactat amb l’Estat espanyol. Res d’ensenyar Pau Claris a les escoles, res de fer-lo central en la nostra memòria col·lectiva. I el processisme, hereu directe del mateix pactisme, no ha fet més que continuar l’engany: prometre independència mentre gestionaven quotes de poder i repartien càrrecs.

■ Tot plegat, una cortina de fum per tapar la manca de valentia i la claudicació constant enlairant des de la mal dita “transició” la mentida del 1714, que simplement va ser una guerra entre dos aspirants a la monarquia espanyola i la seva Guerra de Successió, en què també s'hi dirimia l'equilibri de poder entre les diferents potències europees i els seus territoris d’ultramar, per la qual cosa també es va considerar un dels primers conflictes globals i en què Catalunya només lluitava per drets estatutaris, o sigui, per drets de l'autonomia, com passa ara. Res de pèrdua de llibertats, ni d'independències, ni de país de les meravelles d'Alícia. I ves per on, aquella Catalunya (espanyola feia 302 anys gràcies a la Traïció de Casp, el 1412) es va alinear amb els perdedors, com gairebé sempre, casualitat o no. Clar i català.

■ Quan Pau Claris va veure que els catalans no defensaven Barcelona davant les tropes de Felip IV, va exclamar amb desesperació: “Què us falta, sinó la voluntat?”. Aquesta pregunta ressona avui amb una força terrible. Quants dels líders actuals poden mirar el país a la cara i dir que l’han defensat com ho va fer ell? Cap. 

■ I el pitjor: quan apareix una veu dissident, com la de Sílvia Orriols, que diu les veritats i assenyala el pactisme hipòcrita, el sistema reacciona com un sol cos per intentar silenciar-la titllant-la de racista, d’extrema dreta, de feixista i de ser l’esca del pecat de tot. Perquè si guanya algú com ella o alguns altres no tan reputats però igual de valents i clars, algú que no juga amb les regles del règim de Vichy, se’ls acaba la “moma”. I això, no ho poden permetre.

6.   Conclusió

■ Des del segle XIX fins avui (exclosos 40 anys de franquisme), l’autonomisme ha estat un dels grans taps de la sobirania catalana. Els que han tingut el poder “autonòmic” no han volgut aixecar la figura de Pau Claris perquè evidentment els incomoda, perquè els exigeix una valentia que ell va demostrar i que, vist el vist, ells no tenen. Prefereixen Prat de la Riba, Pujol, Puigdemont... noms que serveixen per mantenir l’ordre establert, però no per qüestionar-lo ni per capgirar-lo; només per seguir sent uns autonomistes obedients, com cada dia es posa de manifest en les institucions catalanes i als carrers del país i en el desori polític que patim tots els catalans.

■ Potser és hora, doncs, de recuperar la veritat, de fer memòria de debò i de lluitar, si no és per la independència —que dins d’una Europa com l'actual del club dels estats serà força complicat—, sí per un estat de facto amb el control econòmic total com tenen el País Basc i Navarra, que aquesta també seria la salvació de Catalunya perquè es cohesionaria, s’enriquiria al màxim amb els recursos propis i tornaria a tenir la moral de la victòria i l’abundància dels temps de Jaume I, i no com ara, que som poc més que us captaires de Castella sempre “endeutats” amb la seva Espanya i els seus comptes del Gran Capitán. És hora de tornar-nos a preguntar, com ho va fer Claris: què ens falta, sinó la voluntat?

 

 

 

 

És extrema dreta oposar-se a un totalitarisme disfressat de religió? O és una cortina de fum per silenciar les llibertats democràtiques?

Per què els mitjans i les esquerres titllen d’extrema dreta tothom que qüestiona la immigració?

·         L’etiqueta “extrema dreta” ha perdut el seu significat i la gravetat del mot perquè, per mor dels que en tot hi veuen extremisme, s’ha convertit en una eina de manipulació per deslegitimar les veus dissidents que formen part, no de cap radicalisme ni extremisme sinó, de la mateixa democràcia a la qual els acusadors i assenyaladors contraris a les seves idees els intenten negar la pertinença.

En un món on qüestionar l’islamisme o les polítiques migratòries descontrolades et converteix automàticament en un “extremista de dreta”, cal preguntar-se: per què passa això? Els mitjans de comunicació i l’establishment, sobretot si és d’esquerres i woke, semblen obsedits a demonitzar qualsevol veu crítica amb l’islam radical o amb la desaparició d’Occident tal com el coneixem. Però, és realment extremisme de dretes oposar-se a una ideologia totalitària disfressada de religió? O és una cortina de fum per silenciar la defensa de les llibertats democràtiques titllant tothom que ho fa d’ultra, nazi o feixista?

Dijous assolellat a Sitges. Mar plana, blava, neta i cel claríssim. Sensació meteorològica de temps primaveral amb la temperatura en augment que convida a gaudir de l’entorn natural, cosa que aquest matí, la meva amiga sitgetana i jo hem portat a terme fruint de la pràctica golfística al Club de Golf Terramar. I, com sempre i mentre anava tirant boles, m’ha arribat la llumeta d’allò que volia escriure avui: sobre l’extrema dreta. Perquè ara, tots els que no pensem com l’extrema esquerra i el wokisme nostrat de cada dia que empesta tota la nostra catalana i de moment encara majoritàriament blanca societat, som extrema dreta. Ja no hi ha termes mitjos. "O estàs amb mi i penses i dius allò que penso i dic jo, o ets directament extrema dreta, Sílvia Orriols". I Santi Capellera, i més de mig país més. Engeguem màquines i proa endavant, doncs!

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 10-4-25

1.    El mite de l’extrema dreta

■ Per què quan algú critica l’islamisme o la “invasió” cultural i demogràfica que està transformant Europa, se’l titlla immediatament d’extrema dreta? Doncs, tant personalment i com analista geopolític, considero que aquesta etiqueta és una eina de manipulació per deslegitimar les veus dissidents, i en el nostre país parlaré sense embuts com sempre faig de la tasca incansable en favor de Catalunya de Sílvia Orriols. L’extrema dreta, històricament lligada a ideologies com el nazisme o el feixisme, és una cosa molt diferent de, simplement, qüestionar una religió política que busca imposar-se per la força, com l’islam i la seva exacerbació, l’islamisme. I del fet de l'extrema dreta encara s'hi allunya més reclamar un millor benestar per la gent del país al qual pertanys. Això no és extrema dreta sinó reivindicacions socials des del sentiment nacional, encara que qui sigui l'acusador ho brami als quatre vents i ho difongui als mitjans per perjudicar greument els que no pensem igual. 

■ I el tema dels dits assenyaladors i admonitoris no neix ara amb les gernacions migratòries que cada any arriben a casa nostra des d'arreu del món sinó que ja el 2018 (quan a Catalunya passavem poc dels 7 milions d'habitants censats), i per citar un cas del relat generalitzat i sistemàtic de la majoria de mitjans occidentals, entitats acadèmiques i governs que s’autoanomenen d’esquerres -la majoria dels quals fan polítiques, com a mínim, de dretes-, la Fundació Pere Tarrés a través d'un article de Jordi Sabaté, un dels seus professors d’Història Social i Política Social en què, després d'escriure en el primer paràgraf un llistat de tots els països “sospitosos”, en el segon ja deia: “L’ascens dels populismes nacionalistes d’extrema dreta no és un fenomen solament europeu...”, i es queda tan ample després de clavar la llufa d’extrema dreta a l’esquena de partits o actors polítics que, simplement, denuncien les allaus migratòries excessives i insostenibles o el creixement desaforat de l’Islam i, per tant, de l’islamisme. Un altre fet evident al respecte és el redactat que surt de l’Agència Catalana de Notícies (ACN) i que publica VilaWeb sota l’esbiaixat títol “Madrid es converteix en la capital de l’extrema dreta europea”, en què s’hi barregen ous i caragols i en què s’hi fan tota mena d’afirmacions i insinuacions sense cap fonament perquè allò que va passar a Madrid no va ser una trobada de l’extrema dreta, es miri com es miri, i sí que va ser, efectivament i tal com es va desenvolupar, una reunió de líders conservadors europeus, perquè allà d’activistes abrandats cridant a la gihad com hi ha a les trobades esquerra en què asisteixen la CUP, els Comuns i altres formacions i faccions esquerranoses, aquestes sí més semblants a l'extremisme de l'activisme woke militant, no se’n va produir cap. Ni es van cantar himnes feixistes, ni nazis, ni cap cosa semblant. Però que la realitat no ens espatlli un bon titular, que per això ens paguen, oi? I sí, també: tots aquests mateixos hi esperaven la presència de Sílvia Orriols per poder carregar contra ella però, ves per on, no hi era. Potser és perquè encara no és presidenta del nostre país (que ho acabarà sent) i perquè el nostre país, Catalunya, encara no és independent i allò era una trobada de líders de forces estatals. Que no, senyors demagogs i polis-milis del groguisme interessats en la durada eterna del vostre status quo professional, polític i personal, que conservador, ho repeteixo, no vol dir ser d’extrema dreta. Conservador és una altra cosa, com fa segles (exactament des de 1678) que saben els britànics. Queda clar, oi?  

■Aquests exemples que cito del professor de la Pere Tarrés o de l’aiguabarreig de l’ACN publicat a VilaWeb (VilaWoke ja l'anomenem molts) són només dos clars tastos de com va començar a funcionar ja fa més d'una dècada a Catalunya el sistema woke i de com va influir de manera creixent en l’esquerra, tant de partits com governamental institucional, per arrenglerar-se en allò que ells pensen que és el políticament correcte. Òbviament, aquí darrere hi han arrossegat tots els mitjans oficials o subvencionats al màxim que per raons evidents els són afins. Exemple clar, doncs, de com funciona l’esquerra woke i els seus mitjans i periodistes "de partit", que mai s’atreviran a criticar l’Islam per tal o qual cosa, quan la realitat és que l’Islam és una religió basada en l’Alcorà que diu que cal matar els infidels o convertir-los. Tots. I si algú és musulmà de bona fe i bona persona amb la resta de gent no musulmana, com que l’Islam és la institucionalització de la mala fe, qui és una bona persona i de bona fe, dels milions de musulmans que hi ha, és un mal musulmà. Perquè actua de formes que s’aparten dels manaments alcorànics.

■ Això és el que cada dia ens vomita al damunt el wokisme esquerranós amb l’ajut inestimable dels mitjans de manipulació a sou que l’ajuden a normalitzar-ho i que talment sembla que tots els titulars que publiquen al respecte els hagi escrit el mateix bot woke amb un sol botó: ‘Extrema dreta!’. Els recomano que consultin @Grok, la gran eina intel·ligent d’xAI, disponible a X, xarxa a què tanta mania tenen els poc amants de la pluralitat de parer (perquè deixa publicar totes les veritats), que segur que els aporta una bona dosi de sentit comú o els diu directament: “escolta, periodista o director (o polític!), per molt que t’untin la cartera i el compte del diari, la tele, la ràdio o la conselleria o direcció general, sigues digne i professional i no publiquis això. Perquè fots el ridícul i tothom una mica despert se n’adona! Fots riure si vas repetint com un lloro que Sílvia Orriols, Giorgia Meloni, Alice Weidel, Geerd Wilders, Viktor Orbán, Milei, Bukele, Trump, Vance, Musk, Rubio o qualsevol altre que vol blindar el seu país contra les onades migratòries descontrolades, especialment  de musulmans, com la que va perpetrar Angela Merkel (amb el suport de Barack Obama) el 2011/2012 són el mateix que els camises negres de Benito Mussolini, els sicaris del Batalló Azov de Zelenski, hereus d’Stepán  Bandera, o els franquistes espanyols de Democracia Nacional, que van amb la cara tapada i es dediquen a amenaçar i apallissar gent” (com aquells de la CUP/Arran de fa unes setmanes a la plaça Comas de Barcelona contra una parada d'Aliança Catalana, per cert). Segurament @Grok els diria una cosa semblant, sense estirabots i amb més esgrima; però jo no sóc ell i m’expresso com vull perquè només em dec a mi mateix i sóc lliure per fer-ho. Que li facin una consulta, a veure si s’allunya gaire d’això que he escrit jo.    

■ Reitero, un  cop més, que això que perpetren és una deriva molt perillosa que de facto elimina l’opinió contraria i, per tant, la pluralitat. Una deriva en què, paradoxalment, hi participen de manera inaudita moltes persones a les quals un dia vaig respectar i que avui han perdut absolutament aquesta deferència que personalment i professional els tenia perquè, a més de tractar-nos a tots d’imbècils, segueixen anant a la seva com han fet sempre i situant-se sota l’arbre que, ara per ara, més ombra (sobretot crematística) fa perquè encara no li han caigut les branques. I amb elles, els nius, que deia aquell corrupte nostrat que va controlar l’hisenda dels catalans 23 anys i de la qual ell i altres tan "hororables" com ell es van escapar de pagar l’impost de successions. Parlo de Jordi Pujol, vaja, un dels que ha perdut tot el meu respecte (i no per la deixa del seu pare Florenci Pujol, tal com explica Alfons López Tena en aquesta entrevista amb el company Vicent Sanchis Llacer a El Món, sinó per perpetrar premeditadament l'evasió d'aquest impost que la resta de catalans vam pagar mentre ell, sempre protegit per l'Espanya del "tranquil, Jordi, tranquil", se'n fotia del país). No, no el respecto de cap manera Pujol, perquè els miserables pocavergonyes com ell que al damunt van contra els patriotes de veres com Sílvia Orriols, no mereixen el meu respecte ni la meva consideració. Més aviat tot el contrari.

■ A 21 anys (jo vaig fer la mili durant gairebé dos anys) m’explicaven els meus professors de l'Autònoma (UAB) que Hitler buscava enfonsar el planeta sencer en la foscor—destruir tota democràcia, dividir-nos en races, esclavitzar o matar tot aquell qui dissentís (però també en va matar molts que van assentir) esclavitzar tots els 'no aris' i exterminar els infrahumans. O sigui, per fer una analogia, era Sàuron, d'El Senyor dels Anells. Llevat que Hitler era real. I la ment digereix això amb gran dificultat —ho entenc— però resulta que el nostre món, encara que no ho vulguem, s'assembla al de Tolkien. L'hostilitat del món a l'Alemanya nazi a partir del 1939 va persistir tan sols entre la banda petita de conservadors de dreta per als quals el 1914 era encara una memòria viva. La resta, doncs, s’hi van apuntar fins que la cosa va acabar molt malament. I arribats aquí, la pregunta que deixo a l'aire és: ¿no està passant el mateix avui amb la "tolerància" a l’entrada de les allaus migratòries de manera descontrolada i que les autoritats dels diversos països de la UE en connivència amb aquesta, comporten de manera molt condescendent, fan la vista grossa i miren malament i acusen qui adverteix d’una invasió de veres? Repasseu el punt ⚫ 24. POLÍTIQUES MIGRATÒRIES D’EUROPA del meu assaig al respecte.

■ A Occident, avui molts 'conservadors' (o sigui gent que no és d’esquerres) es barallen amb els seus opositors i ho fan de manera valenta, abrandada i amb vehemència però sense cap mena de violència per les llibertats occidentals. I mireu què fan els de l’establishment i els d’esquerres: prohibir (llegiu els punts ⚫3 i 4 d'aquest altre article meu). Però resulta que ser conservador i ser d’extrema dreta són coses molt diferents, fins i tot antònimes i l’antítesi l’una de l’altra, tot i que, tal com dic al principi, tota l’esquerra (que mirat objectivament també es podria anomenar ben bé extrema esquerra però paradoxalment ningú no ho fa, per què?), acusa els que alerten de la massificació i descontrol i conseqüències de tota mena de les allaus migratòries de ser extremistes, nazis, feixistes i tot un seguit de desqualificacions similars que no tenen cap base científica, ni històrica ni de lògica, que també és important perquè és allò de pensar i fer servir el pesquis, que dic sempre.

■ L'Alemanya nazi i la Unió Soviètica (igual que el franquisme, encara latent avui) com la gran majoria que arribem a la setantena sabem, van ser règims totalitaris que en prohibir qualsevol font de notícies que no fos l'Estat, administraven per als ciutadans subjugats una realitat orwelliana integral. No us recorda res això? No us recorda l’uniformisme de titulars i opinió que vivim a Catalunya i a tot Europa? Qui són els nazis, doncs? Els que uniformen titulars, opinió i veten la dissidència política i periodística o els que intenten explicar el seu punt de vista amb tota mena de traves i sent titllats de nazis, feixistes i d’extrema dreta? Qui són els totalitaris? 

2.   L’islamisme com a ideologia, no com a fe

■ Tal com explico més amunt, l’Islam no és una religió de caire democràtic en cap dels seus sentits, ja que es una “creença” que nega el dret a la resta del pensament humà i que acaba, generalment desembocant en l’islamisme i el gihadisme, perquè és una ideologia totalitària més que una religió espiritual que impulsa els seus fidels cap als preceptes de l’Alcorà, que és un tractat, versicle per versicle, que incita a matar o convertir els infidels tal com explico en el meu assaig sobre el semitisme, per la qual cosa oposar-s’hi no és racisme ni “islamofòbia” (paraula inventada precisament per criminalitzar aquells que qüestionem l’islam i l’islamisme i els seus perills evidents), sinó una defensa racional de la democràcia i els drets individuals. Per què, doncs, no es pot debatre obertament sobre això en tota la seva amplitud sense ser atacat?

3.   El paper del woke i les elits

■ Tal com explico en el punt ⚫ 23 del meu assaig al respecte, el woke és una eina de les elits per destruir el pensament crític i sotmetre la població. Hi llegireu, en aquest assaig, exemples com el finançament de Qatar i altres estats radicals a les universitats occidentals, la qual cosa alimenta una narrativa que equipara la crítica a l’islamisme amb l’extremisme. I no, perquè criticar l’islamisme, que és una perversió en si mateix i un ideari polític-totalitarista, no és cap delicte, ni cap racisme, ni cap cosa dolenta; ben al contrari. Reitero que, abans de dir o significar-se en segons quins idearis o símbols al respecte, tothom s’hauria de llegir l’Alcorà —és un llibre petitet— per comprovar allò que diu, que no m’invento jo, i que és, i ho reitero, versicle darrere l’altre, una agressió absoluta a tots aquells que no es creguin que un dia Mahoma va sentir la veu de déu. Bé, i? ¿M’ho he de creure si després d’haver estat batejat catòlic, anat a escoles catòliques i haver estat amarat de catolicisme pertot, la majoria de coses que diuen aquests farsants comandats pel vividor multimilionari del Vaticà no me les empasso? ¿Com hauria de donar crèdit, doncs, a les carallotades d’una altra religió que em sembla un absolut compendi contra la llibertat i els drets humans que tinc (o hauria de tenir) com occidental? I per això mereixo la mort? Prou comèdia, que ja som vells. Atacar la dreta i titllar-la d’extrema dreta, de feixisme i de nazisme per criticar aquesta rèmora totalitària disfressada de religió està absolutament fora de lloc i de la realitat tangible i constatable, que al meu parer només és un mecanisme per mantenir el poder i avançar cap a un nou feudalisme. I no és cap broma ni cap sarcasme.

4.   La desaparició d’Occident i les polítiques migratòries

■ Reitero que les polítiques migratòries europees, que van tenir el seu colofó en l’obertura de fronteres sense control que va portar a terme Angela Merkel en l’apogeu de la guerra civil siriana entre el 2011 i el 2012, van ser un absolut disbarat que va disparar la islamització a Europa que, personalment i analítica, veig com una amenaça existencial per al nostre continent amb l’afegit de la pèrdua de de llibertats individuals i col·lectives i la transformació d’Occident en un territori controlat per elits i influït per l’islam radical, amb la qual cosa reitero la pregunta inicial: per què no es pot dir això sense ser etiquetat de radical, d’extrema dreta o de racista?

5.   La manipulació mediàtica i la resistència possible

■ Acabaré exposant per enèsima vegada com els mitjans, al servei d’aquestes elits, perpetuen la narrativa woke i silencien la defensa d’Occident i recordant com podem afrontar aquest gran problema que va in crescendo a través de la nostra lluita en el dia a dia, contra les estructures polítiques controlades per les elits i contra els seus mitjans de manipulació amb el millor invent del món al respecte: internet, que com a eina de resistència ens permet publicar a Catalunya i ser llegits simultàniament als EUA, a Israel o a Austràlia. Salvem, en una mobilització col·lectiva que es faci cada dia més important, la democràcia i desmuntem l’estigma de la “dreta” com a sinònim de perill quan, en realitat, el perill ve d’una altra banda. I no cal que repeteixi quin és, d’on ve i qui el protegeix i promou el veritable perill. I fins i tot, si els que després de llegir-me encara no ho veieu clar, feu un pas endavant mirant-vos la consciència i uniu-vos a la reivindicació del diàleg plural igualment; no us quedeu tancats en una sola veu, ni una sola idea, ni una sola referencia. Perquè la democràcia és molt rica, ens dona moltes possibilitats i ens necessita a tots. I si no, que els woke ens enviïn un altre titular reciclat, que el d’extrema dreta ja ens el sabem de memòria, està molt gastat i ningú ja no se’l creu. Una miqueta més de creativitat, home! Que demanin @Grok que els suggereixi idees, que segur que els orienta bé perquè a ells, pobres, fa dies que se’ls van acabar i segueixen picant bitllet amb el de l’extrema dreta. “Que ve el llop, que ve el llop!”... I compte, perquè la resta de la història del llop apòcrif, tothom ja la sap. Compte.

Els aranzels de Donald Trump funcionen, perquè són exactament allò que necessita el món lliure per seguir existint com a tal

 

Els aranzels de Donald Trump, funcionen!  

·         Els aranzels que a partir d'ahir dilluns el govern dels Estats Units d’Amèrica (EUA) amb Donald Trump al capdavant de la presidència apliquen, funcionen, perquè són exactament allò que necessita el món lliure per seguir existint com fa segles

Segurament us ha arribat la remor de la indignació generalitzada dels polítics i comentaristes dels mitjans subvencionats i públics pagats absolutament pel govern woke de Vichy del nostre païset del “never jamai” que es dediquen a remarcar, entrevistar i fer homenatges al Parlament de Catalunya a personatges nefastos relacionats amb el tràfic de drogues i altres despropòsits, amb els titelles socioconvergents Salvador Illa i Josep Rull al capdavant, i aquí no passa absolutament res de res. Vinga, que “to er mundo e güeno!”. Els titulars dels activistes que es diuen periodistes, pagats amb sous procedents dels impostos dels catalans, dels teus, dels meus, dels de la iaia Maria i del tiet Joan criden Armagedon econòmic! El comentarista a sou dels globalistes ha quedat “col·laUpsat”: "Trump aplica els aranzels!", criden. "Amenaça l'ordre global!"... Bé, això. Però resulta que l'anomenat "ordre global" no ha aportat res més que un descens per a Occident, i els aranzels de Donald Trump són la correcció que fa temps que s'espera. O si més no, la correcció que fa molt temps que esperem molts que ja passem de la seixantena i que hem treballat molt igual que els nostres avantpassats perquè aquest món sigui civilitzat com és, occidental com és i lliure, sí, lliure!, com és, perquè ara quatre idiotes que el volen liquidar per fer un món d’esclaus a la seva mida i benefici, o sigui i ho reitero, els globalistes com Soros, Gates i les seves hordes de criminals col·laboracionistes, es carreguin segles de civilització occidental en quatre dies.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 8-4-25

Dimarts assolellat i relaxat a la Blanca Subur, al cor marítim del Garraf. Mar plana, blava i verda i cel clar amb boirineta a l’horitzó que a poc a poc el sol va esvaint per netejar la visual i  destacar el cromatisme d’aquest dia de feiner de primavera, un regal pels que ja no hem de fer horari laboral per raons d’edat i perquè ja n’hem tingut prou amb mig segle només interromput per les vacances anuals i dos mesos per la COVID, el 2020. La vida continua i els que hem tingut la sort de treballar en oficis relacionats amb les ciències socials, generalment seguim treballant a casa fins que, com Josep Pla, Eugeni Xammar, Josep Carner,  Agustí Calvet Gaziel, JV Foix o altres mestres del periodisme nacional català contemporani, acabem d’escriure perquè ens tremola el pols (o ni encertem les lletres del teclat, en el cas actual) o ens falla la vista, les quals coses, de moment, aquest que redacta i per sort encara no pateix.

Ahir us parlava de la caiguda de les borses a tot el planeta com a conseqüència de la revolució econòmica que l’aplicació dels aranzels de Donald Trump havia causat a nivell mundial, i avui en faré una segona part en què intentaré fer aportacions igual de reflexives perquè tot aquest moviment econòmic revolucionari de substitució d’armes i camps de batalla per economia de conquesta (per citar un símil del moribund bel·licisme) és molt important per a tots, especialment per aquells que fins ara, creguts que les coses mundanes són eternes i que les momes duren per sempre, han estat ajaguts dormint a la palla mentre altres com Donald Trump i el seu equip de patriotes (en el sentit de no deixar caure el país, terme que faig servir habitualment per referir-me a aquests fets i a altres de conservació de les sobiranies nacionals i dels ancestres de cada pàtria i que s’aparta absolutament del patrioterisme) han estat treballant de manera incansable i lluitant contra el pistolerisme dels gàngsters globalistes com els criminals Soros, Gates i les seves tropes d’arreplegats aprofitats fills de mala mare que ens pretenen esclavitzar a tots, i això també ho explico en el darrer punt, el⚫24, del meu assaig de fa gairebé un any i mig: llegiu-lo, si teniu una estona. I si podeu llegiu també els dos anteriors (22 i 23) en cas que no tingueu temps de llegir-lo tot, que per això el vaig fragmentar.      

1.    Evitar la destrucció total d’Occident

■ Ningú no pot negar, ho miri com ho miri, que el sistema globalista ha destruït la indústria occidental, ha depassat el deute retornable i ha deixat les nacions vulnerables: els aranzels de Donald Trump, doncs, aplicats als EUA i a qualsevol nació o estat que es vulgui recuperar de veres, són la correcció que necessita Occident i que necessitem aplicar col·lectivament durant dècades.

■ Perquè aquests aranzels generen ingressos massius sense gravar els ciutadans, protegeixen els llocs de treball locals i fan que els explotadors estrangers paguin la seva part tal com és normal en qualsevol transacció econòmica. Els aranzels redueixen els dèficits comercials, reconstrueixen la producció interna i rebaixen en molts enters la dependència perillosa dels règims hostils. I també són armes estratègiques que, tal com escrivia en el meu article d’ahir en aquesta mateixa publicació, s'utilitzen per pressionar les potències estrangeres, defensar la llibertat d'expressió i exigir un tracte just com a països sobirans i nacions amb idiosincràsia pròpia.

■ Ja sé que en llegir aquests paràgrafs els aferrats al globalisme de manera malaltissa (que actua com una droga en el cas de l’aplicació de tots els principis woke dissenyats amb aquest objectiu: vegeu el punt⚫23. EL WOKE del meu assaig sobre l’eugenisme, el semitisme i la geopolítica) em qüestionaran les afirmacions i el gran servei que aquesta posada en marxa econòmica engegada pel president nord americà pot aportar a tot el món occidental, però, si no el defensem nosaltres aquest sistema i aquesta civilització, qui ho farà? Deixarem morir i tirarem a l’aigüera tants anys de construcció i d’esforços de tantes generacions per assolir un món lliure (si més no més lliure que la resta de mons del planeta)? No! De cap manera. Obriu els ulls i observeu bé. I, sobretot, estudieu, que sempre hi sou a temps. I estudieu economia real; no fantasmades utòpiques.

■ La Unió Europea, que va cap al seu final sostenible, i tots els països que hi pertanyen, s’haurien de deixar de collonades de guerres i de fer enemics allà on no n’hi havia, com és el cas de Putin i Rússia, cosa que després de les anàlisis de la realitat i de les veritats constatables (no de contes inventats) ja no discuteix ningú tret dels oficialistes a sou, que segueixen amb la matraca ad infinitum perquè, és clar, cobren per dir allò que els diuen que diguin. Altra cosa, tal com dic i explico amb proves fefaents, és la veritat, que dir-la i, sobretot, escriure-la, darrerament està més castigat que mai. La Unió Europea, per anar pel bon camí, hauria de fer un gran pacte amb els EUA, que és el seu aliat natural i no anar buscant problemes i omplint el continent de persones foranes; haurien d’incentivar el creixement econòmic, com fa Donald Trump, i també el demogràfic. I emplenar les ciutats i  les llars d’Europa de nens i nenes europeus i fills i nets d’europeus; no intentar fer genocidis substitutoris perquè això beneficia els criminals globalistes i els seus objectius esclavistes. I això mateix ho haurien de fer el Regne Unit, el Canadà, Austràlia i altres nacions occidentals o amb sistemes occidentals. Totes elles haurien de seguir l'exemple de Trump, no burlar-se d'ell, perquè la sobirania, la força i la supervivència estan en joc. I no és tremendisme ni fals alarmisme. Analitzeu bé la situació i penseu, sobretot, penseu, que és un dret i un privilegi humà i no fa cap mal. Creieu-me.

2.   Occident: compendi d’economies i sistemes fallits

■ Alguns aclariments: els Estats Units s'ofeguen en deutes. Més de 34 bilions de dòlars i escalada. La ràtio deute/PIB ronda el 120%, un nivell que abans es reservava a les economies fallides. I el sistema global que els va portar allà, el defensat pels tecnòcrates de Davos, els buròcrates no elegits del Banc Mundial, els responsables de l'aplicació de l'FMI i els portaveus del Fòrum Econòmic Mundial, és el mateix que va buidar la seva indústria, va enviar riquesa a l'exterior i va convertir la major economia industrial de la història de la humanitat en una capa de consumidor addicte al deute. La resposta de Trump i els seus economistes, doncs? Aranzels. No per castigar, sinó per reiniciar. Tothom que ha estudiat una mica coneix el New Deal, aplicat pel 32è president dels EUA Franklin Delano Roosevelt entre el 1933 i el 1938, després de la Gran Depressió, oi? Doncs, això mateix amb les seves lògiques variacions de passats 92 anys i aplicat a tota l’aldea global i precisament contra la globalització depredadora que se'ns està menjant vius a tots. Ho reitero: penseu-hi. Penseu!   

■ En imposar aranzels (10%, 30%, fins i tot 54% a la Xina en qui precisament es reflecteix en aquest viratge econòmic), Donald Trump està fent el que haurien d'haver fet els líders occidentals fa dècades. Amb aquesta posada en pràctica econòmica, el 47è president dels EUA està creant un flux massiu d'ingressos federals sense augmentar els impostos a les famílies nord-americanes. En lloc d'esprémer els treballadors i els productors, està fent que les corporacions estrangeres paguin, simplement i justa allò que els pertoca. I ara ho paguen i abans no. I aquesta lògica, qui no la reconegui és perquè és negacionista de la realitat tangible, perquè és una lògica inapelable i a prova de bomba. Els aranzels generalitzats podrien aportar centenars de milers de milions anuals. I això no és especulació: és una realitat econòmica, sempre que els volums comercials es mantinguin. I encara que els preus pugin lleugerament, aquest és un preu que val la pena pagar. És millor pagar una mica més pels béns de fabricació local que pagar tot en sobirania a les economies estrangeres de treball esclau. I això tampoc no és nou. Històricament, els aranzels eren la principal manera en què Amèrica finançava el seu govern, molt abans que es concebés l'impost sobre la renda. Van pagar la infraestructura, la seguretat nacional i el creixement. I lluny d’incomplir les regles, avui Donald Trump està tornant a la fundació de la Unió.

■ Aquest és el primer cop contra el globalisme que, reitero que personalment i com Occidental, celebro: recaptar diners sense dessagnar la teva pròpia gent, tal com fa 613 anys que ens passa als catalanets que depenem de Castella, Espanya, des del Compromís de Casp i la traïció de Bernat de Gualbes al respecte. Un graciós pro espanyolista com Pujol i com Puigdemont, entre altres miserables arrossegats i llepes dels ocupants.

3.   La previsió de beneficis no s'atura aquí

■ Els aranzels de Trump també afecten el cor del dèficit comercial d'un bilió de dòlars dels EUA. Aquesta xifra no és només sorprenent, sinó que és una responsabilitat estratègica. Una nació que consumeix més del que produeix, any rere any, és una nació que hipoteca el seu futur. Cada any, els EUA envien un bilió de dòlars a l'exterior, sovint a règims que s'oposen als seus valors, només per alimentar la bèstia del consum. I això va contra la pròpia economia i el creixement nacional.

■ Heus aquí, doncs, com els aranzels giren el guió econòmic seguit fins ara pels darrers vuit  o deu governs nord-americans. Desencoratgen les importacions barates, tornen a fer la producció nacional competitiva i possibiliten que es quedin més dòlars a casa. Redueixen la dependència de creditors hostils com la Xina i el Japó. I a mesura que augmenta la producció interna, també augmenta el PIB, millorant la relació deute/PIB no per l'austeritat, sinó per la fortalesa. Trump està atacant la malaltia, no els símptomes. I aquesta és la mare dels ous.

■ I la cosa no s’acaba aquí perquè resulta que els aranzels no són només política econòmica, sinó que són armes geopolítiques, i Donald Trump ho sap. Per això també els utilitzarà per forçar règims desfavorables i aliats febles per igual a la taula de negociacions. Els aranzels elevats poden obligar els països a comprar productes americans, obrir els seus mercats, invertir en indústries nord-americanes i, sí, també, deixar d'interferir en la llibertat d'expressió. Ho explicava a bastament en el meu article d’ahir.

■ Imagineu-vos dir-li a un règim: si voleu que us abaixem els aranzels, deixeu de censurar plataformes americanes com Meta i X. Aquest és el tipus de palanquejament que hauria d'utilitzar Occident, no rendir-se. Alguns fins i tot suggereixen que els aranzels es podrien utilitzar per pressionar les nacions que tenen deutes perquè perdonin o reestructurissin les obligacions dels EUA a canvi d'alleujament comercial, convertint el mercat de consum nord-americà en una moneda de negociació. I això no és poca cosa. Aneu sumant i calculant i us adonareu que aquestes no són teories d’economia salvatge sinó jugades estratègiques d'un home de negocis molt experimentat i triomfant i d’un govern que entén el joc a llarg termini. Ni més ni menys.

4.   Els aranzels també protegeixen els treballadors i els petits empresaris i comerciants

■ “No puc competir. M’enfronto a productes d’importació elaborats per treballadors que guanyen dos euros al dia en països sense estàndards de seguretat. Si no canvia res, em veuré obligat a tancar”. Això és economia salvatge, no competència. Bé, més que economia salvatge personalment diria que és directament sabotatge. I el mateix passa amb les franquícies que paguen molts diners per locals emblemàtics de tota la vida de la capital de Catalunya, que estan totalment desprotegits i els altres, en molts casos, exempts d’impostos. Sabotatge a les famílies de comerciants de tota la vida, de petits empresaris, d’autònoms que han de plegar perquè una gran multinacional ofereix el doble de lloguer “perquè no paga impostos o els paga fora del país”. No. Prou. Trump ha dit prou. Si vols botiga al carrer de Ferran o a la Rambla de Catalunya, paga impostos, et diguis com et diguis.

■ Els aranzels de Donald Trump igualen el terreny de joc. Diuen: si vols accedir als nostres mercats, jugaràs amb les nostres regles. Pagaràs un salari just. Compliràs les normes de seguretat. No contaminaràs ni explotaràs només per soscavar els que juguen net. I aquí Trump, us agradi o no, està reequilibrant la balança, i ja era hora.

5.   Els brams d’ase dels que perden la moma

■ Fa dos dies que el món sencer s'està retorçant d’indignació i reclamant el seu “statu quo” privilegiat de sempre arran dels nous aranzels de Donald Trump. M’explica un amic australià que aquest és el cas que ell està vivint a Canberra. A Austràlia, que actualment es troba en unes eleccions federals, “tots dos líders polítics, el d'esquerra i el de dreta, intenten superar-se mútuament en les crítiques al president dels EUA”, em diu per videoconferència rient. No obstant això, “Austràlia és un gran exemple de com, darrere de la postura política i la retòrica dels líders nacionals d'arreu del món, hi ha molta hipocresia i, sobretot, indiferència davant la situació de la seva pròpia gent i indústries”, també m’explica. De fet, tal com ens passa a Catalunya, que molts australians estan ofegats per aquestes circumstàncies  mentre els responsables governamentals  atorguen subvencions i drets a la sanitat i a mil i una coses més als immigrants sense papers acabats d’arribar. Quin desori. I a casa nostra, encara hi ha carallots com la miserable woke d’ERC Ester Capella, una mòmia que va ser consellera i vividora de no sé quantes coses més, que demana sancionar els ajuntaments que es neguin a empadronar tothom que ho vulgui, sense papers, ni documentació ni històries. Tots cap dins saltant-se la llei i volent sancionar qui la compleix o la vol complir. Mare meva, quin personal! Tinc ganes d’anar a Austràlia a veure el meu amic Juanjo, català que fa 30 anys que hi viu. Però hi aniré quan tot aquest despropòsit de la immigració, el woke i el globalisme  hagi passat i estigui tot mort i enterrat. I espero que sigui ben aviat per poder visitar els cangurs i la resta d’habitants d'aquell continent.

■Aquests mateixos líders que condemnen Donald Trump per “proteccionisme” són els que als catalans ens apliquen tota mena d’impostos i, paradoxalment, com en el cas del lladregot Pujol, ells deixen prescriure els seus. Barruts i pocavergonyes, aquests i els que són com ells, uns vividors de la cosa pública, sí. Aquests sí. Que critiquen Trump mentre s’enfonsen en el seu pou de merda personal.

6.   Copets a l’esquena des de Davos i para de comptar

■ Mentre tots aquests paràsits al servei del globalisme destructiu i de la nefasta multiculturalitat que erradica les cultures nacionals només esperen copets a l’esquena dels mafiosos de Davos, Donald Trump se’n desmarca i fa allò que hauria de fer qualsevol líder nacional/estatal seriós. I ho fa reduint el dèficit comercial, augmentant la producció nacional, augmentant els ingressos sense colpejar els contribuents i refermant la independència nord-americana a l'escenari mundial. Aplica aquests aranzels com les armes geopolítiques que són: exigint millors condicions comercials, defensant la llibertat d'expressió i capgirant el rumb contra el globalisme econòmic. No està aïllant Amèrica, com diuen les peixateres cridaneres de la UE, o com bramen els esclavistes del globalisme que paguen sous de dos euros al dia a humans sense recursos ni coneixement dels seus drets i que ara es veuran obligats pagar allò que els correspon. No aïlla Amèrica, sinó que l'està fortificant. I cada nació que valori el seu futur n’hauria de prendre nota i aplicar-se i aplicar la pràctica, si realment es pretén un mon més just en què tothom s’esforci i no un món ple de dròpols que visquin de les subvencions i les paguetes per no fer res de res més que intentar destruir cultures mil·lenàries, civilitzacions ancestrals i història universal.

■ No es tracta de nostàlgia. No es tracta  solament de proteccionisme. Es tracta de la supervivència. Supervivència estatal i nacional. Es tracta de recuperar la força, recuperar el control i negar-se a ser un abocador de productes fets per esclaus embolicats en falses virtuts i venuts com a gent que necessita solidaritat mentre els globalistes els exploten.

■ Els aranzels de Donald Trump són una amenaça per als globalistes. No pels treballadors. No pels ciutadans. No per a les nacions que volen recuperar la seva dignitat. Ell lidera la càrrega, i altres els seguiran, si tenen el coratge. A veure quants el tenen. És hora de deixar de burlar-se’n i començar a aprendre’n. Protegiu les vostres indústries. Protegiu els vostres treballadors. Defenseu el futur econòmic (com fa ell) de la nostra nació, Catalunya, evitant regalar l’esforç de tots els catalans convertit en impostos als aprofitats estrangers que només venen al país a xuclar, a delinquir, a no integrar-se i a desintegrar-nos mentre els miserables que els blinden i protegeixen s'emplenen les butxaques, com els polítics corruptes o les màfies que els transporten il·legalment fins a les nostres costes perquè assaltin casa nostra. I això Trump tampoc no ho permet ni ho permetrà.