En una futura victòria de Sílvia Orriols, el primer instint dels periodistes i mitjans afectats no seria l'autocrítica, sinó la defensa del seu statu quo de jutges i part
El dia després en l'espai català de comunicació
Després de la
contundent victòria d'ahir a la matinada (hora catalana) de Javier Milei en les
legislatives argentines, tot un pols al kirchnerisme i al peronisme, la seva
base conceptual, em plantejo i pregunto què passarà si es dona la circumstància
que arriba el dia en què Sílvia Orriols guanyi les eleccions catalanes i faci
una escombrada dels poders polítics enquistats des del 1980 a les institucions
catalanes. I és més, ho focalitzaré en l'espai mediàtic: què passarà amb els
mitjans de Vichy i els periodistes que en formen part, aquests que tothom sap
quins són (de fet, no n'hi ha d'altres, perquè els dissidents som ben pocs) i
que deixaran de rebre les subvencions (en molts casos vitals per a la seva
subsistència) dels partits i els polítics que hauran perdut i que els catalans
els haurem fet passar a la paperera de la història?
El cas argentí
és la darrera (i més sagnant) demostració global que la "casta"
política i els seus aparells mediàtics associats són vulnerables a la fatiga
ciutadana, a la frustració i, finalment, a l'esclat d'una realitat
insostenible. A Catalunya, aquesta realitat és la de la gran trampa del Procés,
el llarg narcotisme autonomista i el manteniment d'una elit mediàtica que ha
confós l'anàlisi amb la militància, la subvenció amb la supervivència, i el
consens de partit amb la veritat absoluta. Si l'independentisme
autonomista/processista esclata i el tsunami Sílvia Orriols i els seus aliancistes
assoleixen una posició dominant i el poder real de la Generalitat, l'aparell
mediàtic que depèn directament de les subvencions d'aquest espai polític
(Junts/ERC i els seus satèl·lits) es veurà abocat a un exercici de
supervivència professional sense precedents.
No em vull
deixar al tinter que, per tal que ningú no m’acusi d’activista de l’aliancisme
orriolista (tot i que ho faran igualment) novel·laré l’estructura i el context del
relat en el clàssic inici, nus i desenllaç (que també emprava el meu admirat
Tom Wolfe quan volia explicar alguna veritat que intuïa malgrat que encara no s’hagués
esdevingut) i perquè, fins i tot, resulti més distret de llegir. Aquesta és la situació,
doncs, que crec que es pot analitzar en tres fases clares.
Santi Capellera i Rabassó,
periodista i analista / 27-10-2025
Dilluns emocionant a la Blanca Subur. Tertulieta de golfistes amateurs de tota edat i condició al green del Golf Terramar amb dues qüestions cabdals: el partit del Barça i la victòria de Javier Milei a l’Argentina. Del partit dels blaugranes ahir a Madrit (concepte) amb l’espanyolíssim Real Madrid, no faré ni un comentari per no perdre ni un amic espanyol (de Catalunya i de la mateixa Espanya) més, perquè entre la independència fallida del nostre país, la guerra de Gaza i el Barça, he anat deixant gent pel camí, la qual cosa, he de dir que en els dos primers termes no em sap cap greu, perquè si pensen com pensen, jo no hi puc compartir res, ja siguin catalans o de l’eix cafeter de Colòmbia. Però, en el cas dels merengots, sincerament, tinc amics madridistes als quals m’estimo fa molts anys i que, al damunt, són independentistes i sionistes com jo, amb la qual cosa, el del partit d’ahir ho deixaré de banda. La victòria del rei de la motoserra, Milei, sí que l’he celebrat ja aquesta nit a les 2 de la matinada, quan des de les agències de notícies a què estic subscrit començaven a arribar els titulars al respecte. I només diré una cosa: la meva amiga i jo hem obert una ampolla de Llopart Leopardi que tenia a la nevera i hem celebrat que la llibertat de les urnes hagués revalidat el llibertari porteny i consolidat la seva política de l’esforç personal i del tall de la mamella pública. Per molts anys, doncs, i d’aquest fet —que ben aviat es podria adaptar a la que de moment i des de 1980 és la “Comunitat Autònoma de Catalunya”— i d’una possible analogia novel·lada i adaptada al meu gremi, escriuré avui.
1.
Fase de transició: negació i re-etiquetatge
■ El primer
instint dels periodistes i mitjans afectats no serà l'autocrítica, sinó la
defensa del seu statu quo de jutges i part i del seu posicionament
paternalista, que consideren intocable.
■ El seu moviment inicial segurament serà la negació de la validesa del
nou actor. La narrativa es centrarà a seguir qualificant Sílvia Orriols
i Aliança Catalana de "fenomen efímer", "populista",
"d'extrema dreta", "incapaç de gestionar", etc. La
prioritat és tranquil·litzar el lector o televident fins aleshores manipulat que "això no pot
durar".
■ La tàctica
del pont: molts intentaran desesperadament trobar un espai
que connecti la tradició processista (amb els seus lectors històrics)
amb el nou fenomen. Intentaran "normalitzar" la base social
d'Orriols com a "independentistes frustrats" i no pas com a una
"alternativa sistèmica", minimitzant així la dimensió de la derrota
del seu patrocinador i subvencionador, generalment amb diner públic d'assignació directa a dit o disfressat de publicitat, com és el cas de Vilaweb et al.
■ El relleu: qui
paga i com? L'element clau és qui té la clau de la caixa
pública. Mentre Junts/ERC (o els seus residus) mantinguin parcel·les de poder
institucional, les subvencions fluiran, encara que sigui a la baixa. La
supervivència del mitjà dependrà de la capacitat de mantenir aquesta
"irrellevància controlada" d'Orriols fins que la tinença de la
clau de la caixa passi definitivament a mans del nou actor.
2. Fase d'alineació i conversió: la supervivència empresarial
■ Si el poder
de Silvia Orriols i d’Aliança Catalana es consoliden al país i comencen a
gestionar institucions i a tancar l'aixeta econòmica a l'antic règim, els
mitjans de Vichy s’enfrontarien a “la conversió” o —molts— a la desaparició
definitiva.
■ Adaptació al
nou sobiranisme: la majoria d'aquests mitjans no desapareixeran.
Són empreses que han de sobreviure. Assistirem a una conversió mediàtica
forçada. Els diaris i analistes que fa anys que viuen del "pujolisme
sociològic" demanaran, sense cap mena de vergonya, accedir a les
"noves línies de finançament" de l'aparell institucional del nou
poder. El pragmatisme econòmic s'imposarà a la coherència ideològica.
■ El gir narratiu: el discurs periodístic pivotarà de manera sorprenent:
- Abans (era Pujol/Procés): Crítics amb l'Estat espanyol i defensors del "dret a
decidir" ambigu.
- Després (amb el nou poder): Extremadament crítics amb l'Estat espanyol i defensors del
"sobiranisme català sense mitges tintes". El focus es mourà
ràpidament de la retòrica de la "convivència" a la necessitat
d'una ruptura ferma, argumentant que la vella guàrdia sempre va ser massa
tèbia. Ni un esment més a l'extrema dreta, al feixisme o al cordó sanitari, avui, per raons òbvies, ja vençut i enterrat.
■ La justificació: els periodistes que avui no fan de periodistes sinó d’administratius d’allò
que els ordenen els caps de redacció per raons evidents, trobaran ràpidament la
manera de justificar el seu canvi d'enfocament, argumentant que "sempre
van ser independentistes, però crítics amb les formes de la vella guàrdia".
El seu treball consistirà a reinterpretar la seva trajectòria professional per
demostrar que ja estaven, intel·lectualment, preparats per a l'escombrada,
posicionant-se com els nous intèrprets de l'ortodòxia.
3. El futur dels Escrivans de Cort
■ Més enllà de
la supervivència empresarial dels mitjans, hi ha el futur personal i la
dignitat professional dels periodistes que han estat exercint -alguns de gust i per força- de funcionaris del sistema i de la seva nomenklatura.
■ Pèrdua de credibilitat: aquests professionals continuaran escrivint, perquè el periodisme (o una
cosa que s’hi hauria d’assemblar tot i que això no passi) és la seva professió.
Però molts perdran credibilitat (de fet molts ja l'han perduda) entre aquells lectors, analistes i col·legues
que entenen que la seva anàlisi interpretativa estava directament lligada
a l'esponsorització política de la qual vivien en gran part. Els lectors ho veuran, i el seu valor com a analistes
es reduirà al seu estatus de comentaristes de la realitat
institucional del moment. I això no solament passarà en el cas de Catalunya, sinó en molt pocs mesos en totes les difamacions i falsedats que han abocat sobre Israel i sobre el seu suport, alguns de manera molt personal, que han manifestat durant dos anys seguits al terrorisme islamista de Hamas.
■ El risc de
la irredempció: alguns aconseguiran sobreviure com a analistes
de la nova realitat, simplement canviant l'actor al qual avui critiquen i
arremetent contra el processisme. Sol passar en l'arribisme. Tanmateix, els més "irredempts"
–aquells que es neguin a acceptar el nou paradigma pels motius que sigui–
acabaran als marges del debat o canviant de professió, incapaços
d'encaixar la pèrdua de poder i influència i compadint-se dels perdedors que
amb qui avui s’identifiquen.
4. Per acabar: tornem a la gran victòria de Milei
■ El reelegit president
argentí Javier Milei ha sortit enfortit d’aquestes eleccions
legislatives de 2025. La seva coalició La Llibertat Avança (LLA) s’ha
imposat a 16 províncies i ha aconseguir prop del 41 % dels vots nacionals. La
jornada no només ha consolidat el domini llibertari sobre el mapa
polític argentí, sinó que també ha desinflat l'aposta dels governadors agrupats
a les Províncies Unides, que aspiraven a irrompre com una tercera força
decisiva al Congrés. Tot i les seves expectatives inicials de reunir entre 25 i
30 diputats, el bloc de mandataris provincials només ha aconseguir set nous
escons i ha molt per sota de les seves aspiracions.
■ La lliçó de
la història, i la contundència d'un Milei triomfant i entrant amb la motoserra
a tallar tota corrupció i tot vividor amb el lema que jo adapto també
novel·lísticament amb el títol “Qui vulgui peix que es mulli el cul”, és
clara: la supervivència dels mitjans i dels analistes gairebé sempre passa
per alinear-se amb qui ostenta el poder de la subvenció.
■Segons la
meva humil opinió, doncs, si l’alcaldessa de Ripoll s’alça victoriosa a
Catalunya (tot i que de moment no tingui un estat per governar) com ho ha
fet Javier Milei a l’Argentina, la tesi d'Orriols (la fi de l'autonomisme i el
final de la gran trampa) serà gradualment abraçada per tots aquells que avui
la critiquen, encara que només per motius de supervivència econòmica i
professional. Només cal seure a la porta de casa.
