El llibertarisme, lluny de ser ultra res, és l'ideari generalitzat dels principals líders no woke de tot Occident com Javier Milei, Alice Weidel, Geert Wilders, Giorgia Meloni o Sílvia Orriols, en el cas del nostre país
Occident davant la metàstasi del càncer woke que l’afecta
De com el
pensament crític i conservador pot tornar a ser el motor de la llibertat
occidental
Les recents paraules de l’exprimer ministre del Regne Unit Boris Johnson,
durant una conferència a l'Associació Jueva Europea (EJA), alertant del perill
del reconeixement de Palestina i de la “paradoxa” que intel·lectuals
occidentals donin suport a Hamàs, no són una reacció política conjuntural més
sinó el símptoma visible d’una malaltia profunda que des de fa dècades corca
les estructures morals, acadèmiques i culturals d’Occident. El pensament woke,
nascut sota la disfressa del progressisme moral i l’igualitarisme emocional, ha
acabat convertint-se en una forma de totalitarisme suau, capaç d’infectar
universitats, mitjans i governs. Allò que va començar amb semblança “inofensiva” durant els anys 60 als EUA com un moviment d’autocrítica
social s’ha degradat en un mecanisme d’autoodi civilitzatori, que inverteix els
valors de la raó i del dret en nom d’una compassió impostada. I és en aquest
context on la perplexitat de Johnson pren sentit: “la mateixa societat que va
vèncer el feixisme i el comunisme ara s’agenolla davant la retòrica dels seus
hereus ideològics”.
En l’àmbit del pensament polític, el conservadorisme és una ideologia
política moderna, nascuda en resposta a la revolució francesa, que reivindica
els valors tradicionals com a base de l’organització de les societats. Propugna
el manteniment de l’ordre establert, la continuïtat del llegat heretat del
passat i la conservació de les convencions socials que atorguen a cadascú el
seu lloc en la comunitat.
Malgrat que els límits del pensament conservador resulten força imprecisos,
és molt important (especialment en un context com el català que tendeix a
confondre conservadorisme amb carlisme, amb integrisme o amb qualsevol posició
ultra), insistir en el caire democràtic del conservadorisme i diferenciar-lo de
bon principi, per una banda, del ‘reaccionarisme’ o autoritarisme, i per l’altra del llibertarisme,
tendència a la qual s’ajusten els principals líders no wokes de tot Occident
amb exemples com Javier Milei, a l’Argentina; Alice Weidel, a Alemanya; Giorgia
Meloni, a Itàlia; Gerd Wilders, als Països Baixos o la mateixa Sílvia Orriols, en el cas del
nostre país.
Això no significa que el conservador (i encara més el llibertari) no cregui
en la necessitat del govern, tot que com més a prop de la societat i menys
dirigista sigui el govern millor funcionament demostrarà pertot. Heus aquí la
crítica i la reivindicació de l’expremier britànic en aquest context que
afecta, principalment i en la conjuntura europea, el seu país, avui un caos social
i religiós en tots els aspectes de l'escenografia.
Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 4-11-25
Matí de fresca i assolellat a Esplugues. Veig, des del llit i de manera
privilegiada, el blau del mar al fons i la silueta de les zones de gran càrrega del Port de Barcelona. Res a veure amb quan el diviso des de la finestra de casa de
la meva amiga sitgetana, en què gairebé puc tocar l’aigua de manera literal.
Veure’l des de tribuna de la capital de Catalunya i del llit estant, però, no
és poca cosa i per això em considero un català amb sort, visual, si més no.
Parlo amb la meva amiga per telèfon. És a la City de Londres treballant i
m’explica que fa un dia britànic, grisós i humit, a diferència del que gaudim
al litoral del nostre país. Parlem de societat i de la política britànica, que és sota mínims. Surt la conferència de Boris Johnson a Cracòvia, que va poder
seguir en directe, i m’explica que gràcies als moviments de Tommy Robinson, que
està recuperant l’esperit de l’occidentalisme entre les famílies ancestrals
britàniques i els britànics de soca-rel, aquesta és una queixa-reivindicació
que es comença a generalitzar entre els conservadors de veres que volen
recuperar el conservadorisme com a ideal per a reformular l’equilibri social i
que no se’n vagi tot a en orris, que és el camí actual del Regne Unit . Ella fa
molts anys que hi treballa i sap quin pa s’hi dona. Acabem parlant de Scruton i
surt el pensador català Ramon Alcoberro, que assegura que “el conservadorisme
és una posició d’origen liberal (és a dir laica i democràtica), desenvolupada
fonamentalment en l’àmbit cultural britànic, mentre el reaccionarisme acostuma
a ser d’origen continental, clerical i antidemocràtic. Un conservador no apel·la
la violència (excepte en cas de resposta a l’agressió), sinó a la ironia o a
les lliçons de la tradició, i manté una concepció de la naturalesa humana que
descreu molt en profunditat dels suposats beneficis del progrés”. O sigui que,
per als conservadors, la dissolució de les solidaritats tradicionals, el desig
de viure l’experiència de la individualitat i el triomf de les idees abstractes
a partir del Segle de les Llums han fet la vida més trista i més angoixada; però la
nostàlgia del passat no autoritza a reescriure la història —i menys encara a
fer-ho violentament. Un conservador no és necessàriament un antiestatista.
Tot i que un axioma conservador (avui totalment aplicat pel llibertarisme) diu
que ‘cal retornar el poder al poble’, és a dir, a la societat civil organitzada,
plural i diversa”. Totalment d’acord amb la meva companya i amb Ramon
Alcoberro. I d’això reflexionaré avui.
1.
Occident davant el càncer intel·lectual del “woke”
El conservadorisme no és una reacció, sinó una defensa activa de la raó, la
llibertat i la tradició. Davant la deriva emocional i destructiva del progressisme “woke”, figures
com Roger Scruton o Boris Johnson reivindiquen la necessitat de
recuperar l’ànima moral i intel·lectual d’Occident. El que va començar a les
universitats angleses després del maig del 68 —com una rebel·lió juvenil contra
l’ordre establert— ha derivat, dècades després, en un moviment global que
vol substituir la veritat per la percepció, la llibertat per la censura, i el
pensament per la por.
2.
De la revolta del 68 al dogma de la correcció
■ Les revoltes estudiantils de 1968 van inaugurar un temps de
ruptura amb els valors clàssics europeus. El marxisme cultural —reelaborat per Foucault,
Derrida o Said— va traslladar el camp de batalla de l’economia a la moral,
la llengua i la identitat. Allò que abans era una disputa política es va
convertir en una guerra cultural: ja no es tractava de convèncer, sinó
de deconstruir.
■ Roger Scruton, aleshores un jove professor a París, va viure
aquell moment com una epifania. Des de la seva finestra va veure com estudiants
exaltats arrencaven adoquins i cridaven consignes revolucionàries, convençuts
que destruïen un món vell per crear-ne un de nou. Aquella nit —diria anys
després— “vaig entendre que estava a l’altre costat de la barricada”. Va
néixer així un dels filòsofs conservadors més influents de la segona meitat del
segle XX.
■ Scruton va dedicar la seva vida a descriure els efectes corrosius del
relativisme moral i acadèmic. El que ell anomenava “la cultura del repudi”
—la necessitat de rebutjar tot allò que ens ha format: la família, la fe, la
nació, la tradició— s’ha convertit avui en una nova ortodòxia progressista
que nega la diversitat d’idees en nom de la diversitat d’identitats.
3.
El mètode Scruton: resistir amb intel·ligència
■ L’experiència de Scruton a les universitats britàniques, dominades per un
monocultiu ideològic d’esquerra, li va permetre forjar un mètode de
resistència intel·lectual: el silenci estratègic, la biblioteca paral·lela i
la gràcia filosòfica.
No es tracta de cridar més fort, sinó de pensar millor.
■ La seva lliçó és simple però poderosa: la universitat controla el
títol, però no la teva educació. Scruton animava els estudiants a construir
una educació pròpia —a través de Burke, Oakeshott, Eliot o Kirk—, fora dels
límits imposats per la correcció política.
La llibertat intel·lectual, deia, consisteix a refusar l’adoctrinament i
recuperar el dret a dubtar.
■ En un context en què la discrepància s’associa a ignorància o maldat, el
seu exemple ensenya que resistir no és atacar, sinó perseverar. Que
callar a classe pot ser saviesa, i escriure amb serenor pot ser una forma més
alta de combat. Com ell recordava: “He viscut en oposició, i l’oposició m’ha
fet pensar més profundament i estimar més intensament les veritats que defenso”.
4.
El virus woke i la nova intolerància moral
■ El que Scruton va intuir a Cambridge avui és una realitat global: el
pensament crític ha estat substituït per l’adhesió emocional. El moviment woke
s’ha convertit en una religió laica amb dogmes absoluts —“la identitat és
veritat”, “el llenguatge és violència”, “el desacord és odi”— i tribunals de
penediment digital. El resultat és una societat infantilitzada, incapaç
d’assumir la complexitat i d’acceptar la diferència.
■ Aquesta ideologia ha penetrat els mitjans, la política i fins i tot la
ciència, deformant la percepció de la realitat. Allò que es disfressa de
compassió sovint és una nova forma de censura; i allò que es proclama
com a inclusió, sovint amaga una exclusió silenciosa de tot el que no
s’hi ajusta.
Com deia Scruton, “quan tot el que rebutja la tradició és vist com a
progrés, la civilització es condemna a començar de zero cada generació.”
■ La batalla cultural no és contra la diversitat, sinó contra la
destrucció del pensament lliure. Occident no ha de tancar-se, sinó reobrir-se
al seu propi llegat, perquè només des del coneixement profund dels seus
valors pot dialogar de veritat amb el món.
5.
Per acabar: el conservadorisme de Boris Johnson
■ Quan Boris Johnson denuncia la paradoxa d’intel·lectuals
occidentals que simpatitzen amb Hamàs, expressa la mateixa alarma que ja havia
formulat Scruton: la pèrdua del sentit moral d’Occident.
Johnson veu amb perplexitat com part de l’acadèmia i dels mitjans britànics
s’agenollen davant de discursos que justifiquen la violència sota pretext
d’emancipació.
■ El conservadorisme que ell reivindica —el de Burke, Churchill i
Scruton— no és immobilisme, sinó continuïtat conscient. Defensa que
la llibertat no és un do, sinó una herència que cal mantenir viva.
Com deia Burke, “una nació que oblida els seus principis és una nació que
perd el dret a defensar-se”. I avui, el perill no ve només de fora, sinó
d’una erosió interna que confon tolerància amb rendició i culpa amb
virtut.
■ Davant d’això, cal una resposta ferma però serena: educar en el
pensament crític, reivindicar la cultura clàssica i reconstruir la confiança en
els valors que han fet possible la democràcia liberal occidental.
No per imposar-los, sinó per oferir-los com a far en temps de foscor
ideològica. Occident no ha de demanar perdó per existir; ha de recordar per
què val la pena defensar-se: per la llibertat, per la raó i per la veritat.
