Durant molts anys, les ambicions nuclears de l’Iran van simbolitzar desafiament a Occident, però la destrucció dels seus reactors en un atac israelià va sacsejar el seu somni humit
L’Iran: les acaballes de
l’imperi del totalitarisme islamista
L’Iran envia al món missatges de moderació i desig de tornar a un nou acord nuclear, però el cert és que la destrucció dels seus reactors s'ha convertit en un símbol de vergonya nacional i d'impotència
L’imperi que va construir Qassem
Soleimani ha començat a esfondrar-se. A l’Iraq, les crítiques augmenten; al
Líban, després de l’assassinat de Hassan Nasrallah, el control de Hezbollah
sobre el país s’ha debilitat significativament; al Iemen, hi ha una creixent
fatiga amb la influència iraniana, que no ha aconseguit produir resultats
tangibles. El 2024, Masoud Pezeshkian, metge de professió, va ser elegit president
de l’Iran. Va intentar –sense gaire èxit– presentar una cara més moderada per
al règim. Pezeshkian parla de reformes econòmiques i d’una cautelosa obertura
cap a Occident, però es troba atrapat entre dos immensos centres de poder: el
líder suprem Khamenei, d’una banda, i el Cos de la Guàrdia Revolucionària
Islàmica, de l’altra. En aquests pròxims mesos, països com el Regne Unit poden ser
testimonis de desmantellaments de xarxes organitzades que actuen des de l’Iran
amb tentacles que, fins avui, han intentat la invasió silenciosa d’Europa a través
d’aquests mètodes, la qual cosa han aconseguit en bona part, tal com explico en
els
punts 22, 23 i 24 del meu assaig de febrer de 2024 al respecte.
Un informe elaborat abans de l’estiu
per la National Union for Democracy in Iran (NUFDI), una organització
d’oposició iraniana amb seu als Estats Units, denuncia que el règim de la
República Islàmica d’Iran ha establert una xarxa “extensa, estructurada i
perillosa” d’influència política, ideològica i educativa al Regne Unit. El
document exposa que aquesta xarxa funciona amb el suport directe de l’aparell
de propaganda de Teheran i de la Guàrdia Revolucionària Islàmica (IRGC), i
inclou institucions que aparentment tenen una finalitat religiosa o cultural,
però que estarien operant com a plataformes per promoure la ideologia del règim
a través d’entitats clau com l’Islamic Centre of England (ICE), amb seu a
Londres. Segons l’informe, aquest centre actua com a eix principal de
coordinació per a la difusió de missatges favorables al règim iranià, i manté
vincles estrets amb la ciutat santa de Qom, nucli del poder religiós xiïta. A
més, l’ICE és acusat d’organitzar esdeveniments on participen figures
relacionades amb la IRGC, tot plegat sota el paraigua de la llibertat
religiosa. I aquestes estructures, doncs, podrien ser les primeres en
desmantellar-se si, finalment, el règim dels aiatol·làs, tot i no caure pels
atacs directes d’Israel, queda cada dia més debilitat, com és ara el cas.
Santi Capellera i Rabassó,
periodista i analista / 1-11-2025
Anit va ser de panellets i castanyes davant del mar sitgetà. La meva amiga i jo, abrigats amb una manta posada pel damunt de les respectives espatlles, vam fer la menja tradicional prèvia al dia de Tots Sants regada amb garnatxa del Priorat, que tot plegat és una exquisidesa. Vetllada perfecta acompanyada de bona música de fons de Johann Sebastian Bach en honor als seus ancestres hebreus alemanys paterns. Tal com faig des de sempre, demà no aniré al cementiri a fer un recordatori dels pares, germanes i avis que van finar, La meva germana Maria Teresa, nata abans que jo, a dos dies del naixement; la meva germana Joana, tres anys més jove que jo, morta a causa d’un càncer irreversible a només 46 anys. I no hi vaig aquest dia perquè sembla una data marcada per algú que va decidir que seria el dia dels difunts. I per a mi, el dia dels difunts és cada dia perquè sempre els tinc presents. Prefereixo anar-hi durant tot l’any quan em va bé, que és molt sovint perquè (excepte la meva germana Joana, que és soterrada a Falset) tinc els meus difunts repartits entre els cementiris de Les Corts i el de Montjuïc. I, sobretot al de Les Corts, que és prop de casa, hi vaig habitualment. Dit tot això de les tradicions nostrades, aquest matí, en veure sortir el sol des de la tribuna de la casa de la meva amiga i mentre em bevia un excel·lent cafè Blue Mountain jamaicà acabat de moldre, he pensat en l’Iran i en allò que socialment i política hi passa, un país amb milers de víctimes innocents fetes pels propis governants a causa de la dictadura feixista de caire religiós que encara hi impera. Quina xacra, sincerament, això dels credos i de les mentides acientífiques generalitzades de fantasmes, miracles i apareguts, que cap ment intel·ligent no es pot empassar si realment n’és. Doncs, d’això parlaré avui: d’aquest país que un dia va gaudir de la llibertat que ara uns fanàtics teocràtics exaltats i armats encara li arrabassen. Això és el feixisme, llepafils que banalitzeu el terme i que calleu davant els crims de tota mena d'aquests assassins islamistes. Tant de bo que s’acabi aviat.
1. Qui va ser Soleimani?
■ Han passat cinc anys des de
l’assassinat de Qassem Soleimani, l’home que dirigia la Força Quds
de la Guàrdia Revolucionària i era una de les figures més poderoses de l’Orient
Mitjà. La seva imatge es va convertir en mítica i la seva ombra continua
planejant sobre Teheran.
■ El seu successor, el general
Esmail Qaani, nomenat per l’aiatol·là Ali Khamenei immediatament
després de l’assassinat del gener de 2020, ha intentat preservar la influència
del “màrtir” i restaurar el prestigi regional de l’Iran. Tot i això, en
la realitat d’un règim esgotat tant econòmicament com moralment, la
Revolució Islàmica amb prou feines es manté dreta.
■ Soleimani no era només un
comandant militar; era un mestre estrateg que sabia combinar
diplomàcia, guerra psicològica i poder militar. Qaani, que va exercir de
segon durant anys, no té ni el carisma ni la capacitat de coordinar-se
entre les diverses milícies xiïtes repartides per tot l’Orient Mitjà.
2. El somni iranià de destruir
Occident
■Durant molts anys, les
ambicions nuclears de l’Iran van simbolitzar independència, desafiament
a Occident i dissuasió. La destrucció dels seus reactors nuclears en un atac
israelià-americà precís el juny de 2025 va sacsejar els fonaments d’aquest
somni humit. Les instal·lacions de Natanz, Fordow i Arak, el nucli del
projecte, van ser destruïdes en una sofisticada operació que va combinar atacs
aeris, guerra cibernètica i explosions controlades.
■ Aparentment, va ser un col·lapse
estratègic. Tot i això, Teheran ho va convertir en un punt d’inflexió.
En lloc d’abandonar el somni de la bomba atòmica, el règim va presentar l’atac
com una justificació per continuar la cursa. Khamenei (o els que li van
escriure el discurs) va declarar que “la destrucció dels reactors demostra
per què l’Iran ha d’assegurar-se una capacitat de dissuasió nuclear a qualsevol
preu”.
■ La realitat, però, ha
colpejat els líders d’aquest estat terrorista. L’Iran ja no té una
infraestructura dissuasiva real en la qual confiar. Equips de científics
s’han dispersat, alguns han mort, i la xarxa logística s’ha col·lapsat. Fins i
tot Rússia i la Xina, que abans eren considerades aliades properes,
mantenen les distàncies. El somni nuclear s’ha convertit en una pesada
càrrega, i l’equilibri del terror que intentava crear ha estat
substituït per sancions globals.
3. El règim dels aiatol·làs en
punt mort
■ Per a Qaani, la
destrucció dels reactors representa un doble fracàs, tant de seguretat
com estratègic. Abans de prometre que “la sang de Soleimani donaria venjança
estratègica”, ara s’enfronta a un país que ha perdut la seva carta
dissuasiva central. L’exèrcit iranià continua intentant exportar la
revolució a través de milícies, però cada cop és més evident que aquesta no
és una estratègia guanyadora.
■ Els recents atacs contra
la seu de la Força Quds a Damasc i Teheran, i les eliminacions de figures
importants com Nasrallah, el general Mohammad Reza Zahedi i
altres comandants iranians a Síria i al Líban, han demostrat la profunda
penetració d’intel·ligència d’Israel dins del sistema iranià. I això no és
només un assoliment operatiu, sinó una prova que el règim ha perdut el
sentit d’immunitat que el caracteritzava durant dècades.
■ Les accions del president
iranià Massud Pezeixkian busquen rehabilitar la imatge internacional
de l’Iran. Malgrat aquesta posada en escena, l’oposició interior
(evidentment amiga d’Israel) sap que l’aiatol·là Alí Khamenei ja és molt gran
i que no té poder real per donar ordres de pes. El poder estatal que
l’envolta tampoc no es deixa influir gaire pel fill i successor, Mojtaba
Khamenei, i de moment el règim ja ha deixat la seva absoluta rigidesa pel
que fa a la tolerància: “permet” que les dones que ho desitgen vagin
sense burka o niqab. A Khamenei li expliquen que “actuen expeditivament
contra l’enemic” quan, en realitat, el país està sota mínims després
dels atacs israelians i del “simulacre” dels EUA (que, si hagués
volgut, hauria acabat amb el règim). I això és una altra incògnita que
alguns gats vells sabem gairebé amb tota seguretat, per què es va esdevenir
i perquè, en el fons, els EUA protegeixen el règim dels aiatol·làs.
■ Ara l’Iran envia al món missatges
de moderació i desig de tornar a un nou acord nuclear, però es veu
obligat a prometre “resistència i justícia”. La ciutadania iraniana no
se’l creu. Les reformes econòmiques no s’han materialitzat i la destrucció
dels reactors nuclears s’ha convertit en un símbol de vergonya nacional
i impotència.
4. Per acabar: segurament la
fi del règim iranià és ben prop
■ L’eliminació de Soleimani
i la destrucció dels reactors, pilars del poder de l’Iran, marquen el
principi de la fi de l’era revolucionària xiïta. Una nova generació
d’iranians ja no veu Israel ni els Estats Units com un enemic, sinó que veu
la corrupció i la repressió interna com els veritables adversaris.
■ Per a Israel, l’atac
als reactors no només pretenia aturar el projecte i eliminar una amenaça
existencial, sinó també canviar les regles del joc. Va demostrar que
la veritable dissuasió no es construeix amb declaracions, sinó amb accions.
Israel va deixar clar que està disposat a actuar unilateralment quan la
seva seguretat nacional està en joc. En fer-ho, va capgirar la mà letal de
l’Iran i va exposar la debilitat del règim.
■ Avui, l’Iran s’enfronta a
una nova realitat: ha perdut el seu llegendari comandant, els seus reactors
nuclears i la confiança del seu poble. En lloc de convertir-se en
una superpotència regional, ara és una nació sota sancions globals.
■ Els que hem estudiat aquest
règim assassí, nascut per esborrar Israel i els jueus del món, sabem
que no abandonarà la seva ideologia fins que el seu poble s’aixequi i
l’enderroqui. La destrucció dels reactors no va matar el somni del règim;
continuaran sota terra intentant revifar el seu projecte nuclear. I
mentre passa això, i els EUA fan veure que són l’àrbitre (que al minut
90 sempre pita un penal contra Jerusalem), la lluita entre Israel i l’Iran
no ha acabat: simplement ha entrat en una fase d’espera cautelosa.
Israel ha d’assegurar-se que l’Iran no torni mai més a aquest camí.
